En contra:

els Poders i els seus servidors

4 d'agost de 2015
0 comentaris

Javier Cercas i la caverna espanyolista, units contra el dret a decidir i contra Catalunya

 

Cercas Llosa 1

Javier Cercas i la caverna espanyolista, units contra el dret a decidir i contra Catalunya

Mireu aquest article de l’impostor Javier Cercas contra el dret a decidir dels catalans i dels pobles. El va escriure desprès de la Diada.

http://elpais.com/elpais/2013/09/13/eps/1379095000_774993.html

Diu que s’ha de complir la Llei. I com que la Llei espanyola no permet el referèndum, no hi ha dret a decidir que valgui. Diu que el dret a decidir que clama la majoria del poble no és democràtic, que és un engany. S’ha de complir la Llei i l’ordre vigent. És un argument que l’he sentit moltes vegades, sobretot durant la dictadura d’en Franco. Ens repetien que s’ha de complir i obeir la Llei. En la transició i en la democràcia, ens han repetit fins a la sacietat que s’ha de complir la Llei. Ara els governants, els militars, el Rei i tota la seva cort d’obedients periodistes i polítics ens repeteixen que s’ha de complir i obeir la Constitució. I pitjor, ja comencen les amenaces de sempre. Estem en una dictadura de la Llei. El narcisista Cercas argumenta per a mostrar-se com el primer llepaculs de la classe, que el dret a decidir no és democràtic.

« No veo otra forma de decirlo: se puede ser demócrata y estar a favor de la independencia, pero no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría.».

La gran teoria del Cercas és que s’ha de complir la Llei. No és una idea original del Cercas, això ja ho deia en Franco. La innovació del Cercas és dir que aquesta idea franquista i pròpia de les dictadures és essencialment democràtica. Un revisionista molt apreciat pels que manen. Diu que el dret a decidir és una fantasmada no està especificat en la Constitució espanyola. Calla que els drets a l’expressió i a l’autodeterminació estan en la declaració dels drets humans universals i que Espanya l’ha firmat. El dret a decidir forma part dels drets dels ciutadans i pobles d’Europa. Segons els drets humans originals tenim el dret i l’obligació de rebel·lar-nos quan els que governen abusen i violen els drets d’una persona o d’un poble.

 

Cercas ignora la voluntat d’una majoria de catalans al·lèrgics a la caverna espanyolista, al centralisme de Madrid, a la dominació borbònica, judicial i militar per la força i a la constitució. Les idees del Cercas són les que estan propiciant les amenaces d’un estat d’excepció a Catalunya o una intervenció militar. Les idees traïdores i fatxes d’aquest peudo intel·lectual català, les repeteixen els que imposen la sagrada unitat d’Espanya, diguin el que diguin els pobles d’Espanya.

En Vargas Llosa en els seus sermons dominicals de El país elogiar aquest article del Cercas i el va piropejar de ser un dels més grans comentaristes polítics. Ho justificava perquè en Cercas va trobar un argument contra el dret a decidir dels catalans i va tenir el valor d’exposar-ho. Es veu que la banalitat i el sofisma del Cercas ha meravellat al neoliberal Vargas Llosa. Apadrina al Cercas perquè és un revisionista i un impostor: Se les dona d’esquerres per a millor enganyar a la gent.

Un altre cavernícola, José Antonio Zarzalejos, ex director del diari monàrquic de Madrid, l’ABC, també elogia al Cercas com un gran demòcrata, ja que està contra el dret a decidir. També repeteix que és un català exemplar per la seva defensa de la Constitució, la unitat d’Espanya i sobretot per tenir el valor d’atacar-se al dret a decidir, malgrat que sigui majoritari.

I així han anat desfilant la cort de cavernícoles lloant els despropòsits franquistes i retrògrades del Cercas. Revisionisme orwelià: Les idees franquistes i falangistes ara són les autènticament demòcrates. El món al revés. Amb aquestes piruetes dialèctiques ha entusiasmat a la màfia cavernícola espanyola i als d’El País en particular.

Segons l’oficialista Cercas, els que impedeixen el dret a decidir són demòcrates. No importa que ho facin amb argúcies legalistes, amb enganys i amenaces dels tancs i estats d’excepció. I diu que el poble que surt al carrer a expressar-se és antidemocràtic. No cal estranyar-se que els cavernícoles li donin premis i diguin que és un savi, un bon demòcrata i un bon escriptor

La Llei vigent no castiga als corruptes i als partits corruptes. Tenen impunitat quasi total. Diuen els llepaculs dels amos que ho hem d’acceptar: És la Llei. La Llei vigent fa la vista grossa amb els torturadors, criminals i delinqüents de coll blanc. Diuen que ho hem d’acceptar. Amb la Llei a la mà els polítics han regalat als bancs milions d’euros de tots els espanyols. Ens han espoliat. Ho hem d’acceptar. Ho han fet seguint la llei que els propis mantenen i canvien a conveniència. La Llei està violant els drets de tots els catalans i pobles d’Espanya. Diu en Cercas que hem d’obeir la Llei com a bons demòcrates encara que els que manen abusin i violin els drets de les persones i pobles.

La llei vigent de la Monarquia emana del franquisme, d’un cop d’estat, de la violació de la Llei. I d’aquesta il·legalitat encara sobreviu la Monarquia, l’exèrcit i les institucions bàsiques d’aquesta parodia de Democràcia, entre ells una massa obedient de periodistes ben engreixats. Els borbons segueixen vivint i gaudint per sobre de la Llei. La majoria hem de complir la Llei i els que manen se la salten a diari. No som iguals davant la Llei, ni en el franquisme, ni ara amb la Monarquia.

En Cercas és un exemple de persona complidora de la Llei i de l’ordre establert. Sempre ha dit que SI: durant la dictadura i ara en Democràcia. Sempre ha obedient a les elits, als poders, i al Vargas Llosa en particular. Aquest impostor es permet donar lliçons sobre qui és demòcrata i qui no ho és.

Txema Bofill

doctor en ciències de l’educació

 

 

Democracia y derecho a decidir

Javier Cercas

Es posible que en los últimos tiempos estemos viviendo en Cataluña una suerte de totalitarismo soft; o, por usar de nuevo el término de Pierre Vilar, una suerte de “unanimismo”: la ilusión de unanimidad creada por el temor a expresar la disidencia. El instrumento de esta concordia ficticia no es la violencia, sino el llamado derecho a decidir: quien está en favor del derecho a decidir no es sólo un buen catalán, sino también un auténtico demócrata; quien está en contra no es sólo un mal catalán, sino también un antidemócrata. Así las cosas, es natural que, salvo quienes sacan un rédito de ello, en Cataluña casi nadie se atreva a dudar en público de un derecho fantasmal que no ha sido argumentado, hasta donde alcanzo, por ningún teórico, ni reconocido en ningún ordenamiento jurídico; también es natural que nadie se resuelva a decir que, aunque parezca lo contrario, no hay nada menos democrático que el derecho a decidir. O, dicho de otro modo: ahora mismo, el verdadero problema en Cataluña no es una hipotética independencia, sino el derecho a decidir.

Me explico. En democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente. Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme. Yo no tengo derecho a decidir si pago impuestos o no: tengo que pagarlos. ¿Significa esto que en democracia no es posible decidir? No: significa que, aunque decidimos a menudo (en elecciones municipales, autonómicas y estatales), la democracia consiste en decidir dentro de la ley, concepto este que, en democracia, no es una broma, sino la única defensa de los débiles frente a los poderosos y la única garantía de que una minoría no se impondrá a la mayoría. Ahora bien, es evidente que, con la ley actual en la mano, los catalanes no podemos decidir por nuestra cuenta si queremos la independencia, porque la Constitución dice que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español (cosa nada rara: salvo la de la extinta Unión Soviética, que yo sepa, ninguna constitución ha reconocido jamás el derecho de que una parte del Estado se separe por su cuenta del resto). ¿Significa esto que los catalanes no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia? A mi juicio, tampoco: si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar. La pregunta se impone: ¿existe esa mayoría? Los partidarios del derecho a decidir sostienen que precisamente para eso, para saber si existe, es indispensable un referéndum (en este asunto, las encuestas no sirven, como comprobamos en las anteriores elecciones); pero, antes de usar ese recurso excepcional e imprevisible, cualquier político honesto y prudente usaría el recurso previsto por la ley: las elecciones. Quiero decir: unas elecciones en las que todos los partidos declaren, clara e inequívocamente, su posición sobre la independencia. En las últimas, los partidos inequívocamente independentistas (ERC más CUP) sumaron 24 diputados de 135: apenas un 17%. ¿Cuántos diputados sumarían los independentistas si en unas futuras elecciones el resto de partidos dijera con claridad si quiere la independencia o no? Eso es lo que deberíamos saber antes de tomar la vía azarosa del referéndum: si hay una mayoría de partidarios de la independencia, habrá que celebrar un referéndum; si no la hay, no.

“La democracia consiste en decidir dentro de la ley, que no es una broma”

Es dudoso que vayamos a tener una respuesta a la anterior pregunta, porque CiU sabe que si defiende la independencia en unas elecciones, las perderá (y antes se habrá roto por dentro: aún no sabemos si Convergència es independentista, pero sí sabemos que Unió no lo es), así que seguirá sin decir la verdad a sus electores; en cuanto a la izquierda, todo indica que seguirá atrapada en la telaraña ideológica que le ha tejido CiU –de ahí que acepte el derecho a decidir–, cavando su propia tumba y minando la democracia. No veo otra forma de decirlo: se puede ser demócrata y estar a favor de la independencia, pero no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría.

 

 

Veieu també dos altres articles contra les barbaritats escrites pel Javier Cercas,

http://www.vnavarro.org/?p=9966&lang=CA

 

http://cotarelo.blogspot.com.es/2013/09/el-nacionalismo-catalan-segun-cercas-y.html

 

Blog sobre l’impostor Cercas :

http://contra-javiercercas.blogspot.com.es/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!