En contra:
els Poders i els seus servidors
Ha mort l’incomprès artista, activista independentista i filòsof Damià Escuder
A la plaça Catalunya amb els indignats, just abans del desotllajament.
L’incomprès activista, hippy, artista i filòsof Damià Escuder
(Sarrià de Ter, 1934, Barcelona, dissabte 13 d’agost 2011)
Quan el vaig conèixer, al 1971, era un dels primers reconeguts hippys catalans, del moviment contracultural, químic i coneixedor dels àcids i viatges psicodèlics. No l’he conegut massa, però he constatat que ha sigut un hippy conseqüent, perseverant, de tota la vida: ni treball, ni família, un insubmís al sistema i a la societat del benestar, i a la recerca de la llibertat.
Al 1971 em vaig presentar al seu despatx a la Universitat per invitar-lo a una conferència sobre “les comunes” a la residència d’estudiants Ramon Llull. Suposo que treballava en investigació química. Jo em preguntava que feia un hippy allà…¿? En aquesta xerrada varem invitar també en Josep Maria Carrandell, que acabava de publicar un llibre sobre les comunes, com alternativa a la família (i a les residències universitàries, on jo vivia).
En Damià va armar un show inoblidable a la selecta Residència de la Diputació fent moure a tots els assistents, posant-los ben junts i dient que comuna és vàter, intimitat, o alguna altre idea extravagant, o surrealista, per l’estil, i quan tots estàvem ben junts, “en comuna” va seguir improvisant, deixant anar via lliure a la imaginació. Abans havia parlat en Josep Maria Carandell, més formal, parlant-nos del moviment de les comunes, de les comunes famoses d’Alemanya, més polititzades i compromeses, i ens deuria explicar que en les comunes s’aboleix la propietat privada tan com es pot, es comparteix, etc.. Ara mirant a Internet veig que l’origen del nom “comuna” prové de l’època feudal de les ciutats independents d’Itàlia; en deien Comunes. Les comunes dels anys 70 era una manera d’autogestionar les cases al marge de la dictadura, autogestionant les vides, i compartint les coses amb tendència a abolir la propietat privada. S’implementàvem dinàmiques assembleàries i autogestionades. Fou un moviment trencador com ara el de les cases Okupes, on cada casa és una república independent i organitza en comunitat les pròpies normes de convivència i vida. Desprès varem anar a sopar i beure , invitats per la residència, i recordo que en Damià n’estava molt content de la “conferència” pagada per la Diputació i de com havia anat tot plegat. I jo que era un jovenet, encara més.
Desprès ja mort en Franco, als anys 80, ens varem veure sovint per Girona. Estàvem enamorats de la Carmina d’Olot, la julivia. Ella era més hippy que tots nosaltres, estimava la natura, la terra, a la vida, a les persones, la llibertat i odiava, com nosaltres, el treball assalariat, la competitivitat, l’autoritat, la dictadura i la politiqueria de la transició. La Julivia era també una artista com en Damià.
A la meva tornada a Catalunya al 2001, ens hem vist unes tres vegades pel carrer o en xerrades. Ens hem reconegut malgrat els anys. A ell és fàcil de reconèixer ja que és pintoresc i únic. L’última vegada fou a la plaça de Catalunya amb els indignats. Cada cop ens hem passat el telefon, hem quedat de telefonar-nos i veure’ns, i hem parlat de la Carmina.
A la plaça Catalunya alliberada, jo estava amb els amics de latele.cat i li vaig dir que vingués al dia següent que volia entrevistar-lo, i li vaig explicar el que fèiem i i vaig insistir que no fallés. Ell va venir però nosaltres varem arribar dues hores tard i ens varem posar a un altre cantó de la plaça. Ja havíem acabat el programa, ens varem tornar a trobar. M’hagués agradat haver-li fet l’entrevista i enregistrat les seves opinions i el seu sentir sobre la “revolució dels indignats”. Desprès ja varen varen venir els Mossos… i se’n ha acabat un dels oasis on ens trobàvem i retrobàvem ex militants i militans joves d’avui, contraculturals d’ahir i antisistema d’avui, indignats de tota mena, rebels, insubmisos, irreductibles i contestataris al Govern, al Sistema i als Mercats.
Li vaig fer dues fotos, jo que quasi mai faig fotos.
Ell era dels antifranquistes catalanistes notoris. (De fet, n’hi havien ben pocs d’independentistes). Va estar una llarga temporada a la presó.
Ara al informar-me a Internet sobre Damià Escuder m’assabento d’altres coses de la seva vida i del que havia escrit:
“La contracultura és una paraula inventada pels americans. En realitat es tracta d’una altre cultura. És una cultura dionisíaca: passa pel vi i la marihuana. Al dilatar la consciència de les persones apareix una nova cultura, que per altre cantó és tan vella com el mon”
“La cultura catalana és psicodèlica des d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull fins a Verdaguer i Gaudí. He conegut a més d’un hippy estranger que ha vingut a veure sols la Sagrada Família i l’obra de Gaudi. El mon hippy és extraordinàriament ric perquè pretén despertar l’home i cada home és diferent. És el mon de la llibertat. És per això quan fracassa una comuna és perquè no s’ha respectat la llibertat de cada un dels seus membres i s’ha volgut estructurar-la.”
“Mitjançant la catarsi fem al nou home totalment lliure. La catarsis va més lluny de lo personal perquè aquesta purificació inclou el passat històric personal i la de tota la civilització que arrossega. I per això serveix el mateix el LSD que pujar al cim d’una muntanya.”
“El hippy que no es desencarna no serveix. No soc ni oficinista, ni obrer; soc Damià Escuder”.
Damià Escuder, Tele/expres, “La opinión del químico”, gener 1971.
Trobat al bloc Sense nom, de l’amic Canti.
Un artista diferent
Girona | Robert Van Eeckhout
Durant molts anys, Escuder va treballar en una empresa química, una tasca que compaginava amb la seva pintura i les diferents ?exposicions on s’exhibia la seva obra. Malgrat tenir pintures distribuïdes arreu d’Europa, el seu estil ?peculiar no va ser entès per tothom. El seu germà, Joan Escuder, el definia com “un tipus de ?pintura que no té cap nom, són dibuixos propis, no es poden englobar en cap estil”, i en feia un símil amb els plats de Ferran Adrià: “És com els menjars que fan a El Bulli, t’han d’explicar què és el que menges”.
Mitjançant la seva pintura, Escuder va intentar sempre expressar el que li preocupava. L’any 1995, per exemple, una exposició a Arbúcies va servir per denunciar la represa dels assajos nuclears que França feia al Pacífic, concretament a Mururoa. A l’exposició Mururoa Atoll es van exhibir sis pintures a l’oli de gran format, quatre de petites i deu dibuixos per posar en relleu el que l’artista va definir com “una demència del món occidental que es presenta com a nou ordre, però que és un nou ordre que no convé a la humanitat”. En aquella ocasió, Escuder qualificava el seu art de viu, i va explicar que una de les pancartes que s’exposava, que demanava l’aturada dels assajos nuclears, es va utilitzar en campanyes a Barcelona i posteriorment es va tornar a utilitzar.
Un nou Ramon Llull
LLUÍS Bosch Martí
A JOSEP MARIA LOSTE. Vam conèixer Lluís M. Xirinacs a través del gironí Damià Escuder, davant de la Model on anàvem a conspirar per discutir línies d´acció política que després els Damià i Xirinacs al vespre plantejarien a les reunions amb els membres de l´Assemblea Democràtica de Catalunya. Si avui escric aquest article és per la nostra gran amistat i admiració que tenim pel Damià: l´altra ànima de l´Assemblea i de l´independentisme utòpic català. Malgrat que nosaltres som d´idees internacionalistes, volem recordar en aquest Onze de setembre que Damià Escudé està encara avui pensant i lluitant per tots aquells ideals que varen donar des de sempre un sentit a tota la seva vida.
Des de fa molts anys, cada dos o tres mesos, tornant dels seus viatges i estances a un convent perdut d´una comunitat budista en els Alps suïssos, on hi ha gent de tot el món, ens visita el fabulós Demian Undaris. És un vell amic gironí que de jove escrivia a Serra d´Or amb els pseudònims Pi del Güell o Ibis del Fluvià; una mena de nou Ramon Llull dels Països Catalans. El nostre gironí, com l´antic pensador i visionari mallorquí, és una síntesi genial de català, cristià i heterodox, estudiós de la Càbala jueva, del budisme zen tibetà, el sufisme musulmà i les diferents escoles de les gnosis iranianes, egípcies, greugues i cristianes.
Si bé en d´altres articles quan parlem d´aquests temes, per antagonisme filosòfic i cultural solem ser molt crítics i irònics, ara l´escoltem seriosament perquè sabem tota la seva vida, la seva biografia, i sabem que les seves percepcions i visions són autèntiques, perquè són pensades i viscudes desde la teoria i la pràctica existencial més absoluta. I és dels pocs que des de sempre ha arribat a la il·luminació interior i exterior.
Els seus primers i genials articles de tall filosòfic serien comentats amb admiració en el primer llibre d´Eugeni Trias, valorats per Lluís Racionero, Maria Teresa Raque, etc. A causa del seu compromís polític amb el nacionalisme català, en Demian Undaris participà com a activista en els famosos fets de protesta del Palau de la Música Catalana. Juntament amb Jordi Pujol i tants altres estudiants contestataris van ser descoberts, empresonats i posteriorment torturats per la terrible brigadilla de la policia franquista.
Damià Escudé fóu condemnat a presidi més d´un any a Sòria. Quan sortí de la presó començà a viatjar arreu d´Europa, és disfressà de hippie contracultural amb un cert aire nord-americà de Berckeley, antimilitarista i pacifista, contrari a la guerra del Vietnam. Posteriorment, amb Pau Riba i d´altres creà la cultura underground catalana. Pensador artista i visionari, i alhora, un dels més grans patriotes i activistes de la política catalana del segle XX.
Servidor, que no és espiritualista ni nacionalista, no sent cap rubor en afirmar que aquest gironí és un Ramon Llull en tot allò que pertoca l´àmbit esotèric i espiritual, i en allò polític té una flama patriòtica catalana d´en Companys, Pujol, Xirinacs… i puc asssegurar que Damià Escudé, juntament amb en Xirinacs, fou una de les principals ànimes místiques de L´Assemblea de Catalunya, que per la seva fe, idees i praxi animaren agnòstics com servidor a lluitar per la mística d´uns Països Catalans independents.
Demian, l´home de totes les dimensions, crea per tot Catalunya petits grups i xarxes dels anomenats no arrenglerats, activistes dels quatre punts de l´Assemblea, les seves famoses i secretes taules i els grups de Pax Christi que difonien les seves idees, consignes i campanyes. Fa anys que recollim notes de la vida i obra d´en Demian Undaris; ha viscut una existència tan rica, complexa i contradictòria que es pot dir que és un dels pocs genis que queden a l´actual i mediocre panorama de la vida política i cultural catalana. El català Damià Escudé, tal com el castellà Agustín García Calvo, són dos filòsofs i pensadors no acadèmics que, com els antics grecs, parlen amb la gent, ensenyen, conspiren i animen als joves i els madurs a l´audàcia del saber i del compromís ètic i social.
Damià Escuder i Lladó (1934-2011), in memoriam
Miquel-Dídac Piñero
A més de químic era un destacat artista plàstic. Va patir consells de guerra durant el franquisme i va passar anys en diversos penals. Va acompanyar la gent del Nord-est en el famós míting de Mataró de la CNT-AIT de la tardor de 1976 amb una bandera negra. A Barcelona, on residia encara que tenia casa a Girona i era d’una família Sant Joan de Palamós, no es perdia manifestació.
L’any 1976, durant la primera campanya per salvaguardar els aiguamolls de la badia de Roses, va estar en primera línia des del primer dia i va recolzar el moviment social ecologista llibertari. Sobren paraules per definir la vida compromesa de l’amic Damià. El combatiu i solidari amic Damià Escuder i Lladó va morir el dissabte 13 d’agost. Era un actiu budista, de conviccions socialistes llibertàries i cristià dissident. Tenia 76 anys. Havia militat activament en el FOC-FLP-ESBA sota el franquisme.
Un gran amic i un excel·lent company.
Químic, filòsof, pintor, escriptor,
Pius Pujades al PUNT-Avui Diari:
Més tard vaig saber que havia participat en els fets del Palau de la Música, que era dels més actius protagonistes del repartiment de papers contra el règim. Probablement sabia molts noms, coneixia l’entramat organitzatiu dels moviments de resistència. Coneixia els mètodes expeditius de tortura del règim quan volia aconseguir informació. Potser sí que havia d’haver fugit a l’exili, si més no temporalment.
No ho va fer. Sense dir-me res, decidí provar la sort i no en va tenir. Passà per comissaria i anà a raure al penal de Sòria i a algun altre. Va quedar marcat, socialment i psíquicament, per a tota la vida.
Químic, filòsof, pintor, escriptor, de profundes arrels religioses (lluny d’estructures eclesials), rebel, imaginatiu, patriota ferreny, lluitador, Damià Escuder va morir el cap de setmana passat com va viure, incomprès i discutit: profeta d’un món utòpic, d’un país que tots hauríem de somniar per fer-lo possible. Tenia 76 anys. La cerimònia en sufragi de la seva ànima tindrà lloc avui a 2/4 de 10 del matí a l’església del barri del Mercadal de Girona.
El país perd un referent que donava llum a indrets on no arribava res
16/08/11 02:00 – Enric Ansesa
Quantes presències al servei de Catalunya i la seva llibertat, quantes hores cercant la pau, quanta fe cristiana dins del coneixement de la Bíblia i el seu cosmopolitisme budista i tibetà, la seva dedicació als malalts de malaltia i pensament. En Damià era un sac de gemecs, ple d’idees, sovint contradictòries, però útils i profilàctiques. No crec que deixés indiferent ningú, era una mica murri com el mestre Pla, desbordant com el mestre Dalí, dos referents que sempre va considerar com a referents de Girona, que l’amic Racionero va definir com a tocats del bolet l’un i de l’ala l’altre. L’Escuder és un referent que el temps haurà d’analitzar amb rigor, les seves immenses tasques han circulat per camins al marge, però atents, mai marginals.
El seu traspàs és una pèrdua immensa per als que hi parlàvem, però es molt més gran perquè el país perd un referent que donava llum a indrets on no arribava res; ell era un hermeneuta dels camins amagats i potser prohibits, però els camins que porten a un lloc on, quan s’arriba, la llum és clara i la pau és bandera de solidaritat.
Historia de la psicodelia. Y el cerebro se destapó
“A principios de la década de los setenta la psicodelia conoció su edad de oro en Barcelona. En lugares como “Les Enfants Terribles” y la librería “Trilce” se daban cita intelectuales, veteranos del rollo y demás freaks ansiosos de viajar o alterar. Existían grupos de psiconautas más o menos constituidos como la llamada “Cofradía del Vino’ (formada por un grupo de intelectuales simpatizantes o curiosos del LSD) y el “Tercer Frente de Liberación Un¡versal”, que lanzó el “Manifiesto de la Soledad” (un discurso introspectivo y psicodélico).
La nómina de pioneros en experimentar los efectos del LSD contaba ya con algunos nombres que, años más tarde, alcanzarían cierta fama y notoriedad: Antonio Escohotado, Mariano Antolín Rato, Luis Racionero, Fernando Savater, Víctor Gómez Pin, Fernando Sánchez Dragó, Félix de Azúa, Eduardo Urculo, Antonio Martínez Sarrión, Damiá Escudé, Pau Riba, José Luis Giménez Frontín, María José Ragué, etc. Ninguno de ellos ha renegado jamás de sus experiencias psicodélicas, toda vez que gozan de una envidiable lucidez y salud mental, así como de un espíritu crítico fuera de cualquier duda. Sin embargo, los efectos de los alucinógenos no son siempre placenteros y agradables. Para que la experiencia psicodélica sea asimilada por el individuo, en sentido positivo, requiere cierta preparación o predisposición psicológica, una actitud previa segura, serena y contemplativo, y el marco de una comunicación grupal.
Ha mort Damià Escudé
Dilluns, 15.8.2011. 00:34 h| Sense comentaris
Un patriota sempre present en totes les lluites del país. Una persona sense ànim de protagonisme que sempre va defensar postures difícils en temps difícils. Et trobarem a faltar, Damià. De tant discret que eres, no he pogut trobar una foto teva, ni bona ni dolenta. Has estat un resistent. I seguirem el teu exemple amic i patriota.
Toni Strubel
Respon a Sdinger Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara el recordo en el cafè l’Arc de Girona les nits d’estiu on ens trovabem els supervivents de l’asfixia social i política. La seva imatge amb els cabells llargs d’estopa i la barba roja semblava un personatge medieval de les terres altes. Fóra bo que la seva petja no fos en va.