En contra:

Massana i Reguant: S’ajunten la fam i les ganes de menjar.

Josep Maria Reguant i Gili, psiquiatre i polític català. Molt bon orador, intel·ligent i culte, qualitats que l’han dut a liderar organitzacions i partits. Neix a Torrelles de Llobregat, 1941. Resideix a Calonge, al Baix Empordà, “És la millor decisió que ha pres a la vida. Viure a l‘Empordà és un luxe, un privilegi, una terra que enamora”. Amb això ja coincidim.Una altre cosa en que coincidim és que ell de jove també feia entrevistes a exiliats.

Ha escrit 3 llibres. El primer, 1979, Marcel·lí Massana. El segon, 1983, “Home lliure, terra lliure: reflexions per una alternativa”. Sobre la independència de Catalunya i entrevistes i reportatges sobre llibertaris catalans. El tercer, al 1996, al ser expulsat d’ERC, Radiografia de una ruptura, on hi critica la situació de les finances del partit.

A Palafrugell, en Josep Maria Reguant va propiciar la inauguració del carrer Marcel·lí Massana amb invitació de la vídua. Les autoritats a Berga encara a dia d’avui no han fet cap gest ni reconeixement als maquis ni a les víctimes del franquisme del seu propi poble.

L’entrevista la centrarem bàsicament amb el Massana i el mon llibertari.

Però també hem parlat molt d’antipsiquiatria. Em deia «Jo sóc de l‘època de l’antipsiquiatria. Vaig conèixer a Franco Basaglia quan va venir a San Boi i ell em va invitar a Trieste. Basaglia fou un dels teòrics de l’antipsiquiatria i el capdavanter dels drets dels malalts, afirmant que els manicomis empitjoraven als que hi entraven. “Abaix els murs dels sanatoris!”. «I ja que m’estires de la llengua t’explicaré una experiència personal: Vaig conviure durant tot un mes, dia i nit, a la Molina amb un esquizofrènic, psicòtic, sortint d’un centre psiquiàtric i amb molt poca medicació. Va millorar però el cap d’un temps va recaure ja a Barcelona.»

També hem parlat de la Independència a Catalunya. M’assegurava que jo la veure i i que ell segurament també, malgrat que no hi han líders a l’altura del Macià o Companys. «Estem en un moment propici, dolç, per prendre actituds col·lectives, amb una part d’Europa disposada a reconèixer-nos, si hi ha majoria». «Així ens traiem el llastre de dependència de l’estat central de Madrid, que al llarg de la historia mai ens han mostrat estima, ans el contrari. I ens traiem un exèrcit que no té cap sentit avui en dia. L’exèrcit és una despesa inútil».

I després de més de 2 hores d’entrevista, varem continuar xerrant a un restaurant de Calonge. I ja sense la gravadora, em fa confidències d’accions i aficions de jove àcrata, tot això arrosat amb una botella d’un vi negre nou de l’Empordà, “99 punts”, un vi amb evident autoestima.

Què et va semblar l’acte de Berga d’homenatge als enllaços dels maquis assassinats pel franquisme?

Primer: Excel·lent per l’organització, pels llibertaris de Berga, en particular pel Josep Cara. Va ser un acte que es podia fer, o no fer, i la diferencia era molt important. Si no es feia aquest 65 aniversari, que podia no haver-se fet,volia dir que la Berga actual havia oblidat a la gent assassinada vilment pel franquisme i la Guàrdia Civil. L’acte va deixar clar que “a Berga tenim memòria. Això va passar, ho reivindiquem. Eren gent nostre. Això que van fer fou uns assassinats.

Nosaltres ho repudiem, i la Berga actual no volem assumir aquest lastres. Els fem nostres.»

Et varen invitar a Berga a aquest emotiu acte, com el biògraf del Marcel·lí Massana.

Si. Si no hagués conegut el Marcel·lí, no m’hagués assabentat d’aquest acte de Berga. Vaig ser biògraf del Massana, però més que biògraf, l’escrivent del Massana. Ell anava dictant i jo m’ho passava molt bé.

Vares anar a veure el Marcel·lí per a fer-li una entrevista?

No. Al Marcel·lí el recordava a Sallent de Bages als 7 anys, als anys 48-49-50. Era una llegenda viva. S’explicaven històries d’ell. «En Massana ha fet…, l’han vist…» etc. En Massana estava a tot arreu i no estava enlloc. El que si és veritat és que va entrar en una fàbrica i a l’encarregat, que maltractava als treballadors, segons ja sabia, li va fer treure els pantalons i el va passejar davant del personal.

I el devien atracar, no?

Atracar, no. Li varen requisar els diners. Havien de viure, no?

…L’impost revolucionari. Aleshores què et motivà anar a veure el Massana?

En un moment determinat, tenia una edat, em dic “Hòstia, el Massana és viu o és mort? Què se’n ha fotut?” I em poso a investigar. A Toulouse, una noia de Palafrugell que hi tenia una pensió, no recordo el nom…

…La Rosa Laviña?

Aquesta! La Rosa Laviña també és un personatge molt important. En la seva pensió hi anava en Marcel·lí. Era un lloc de contacte. I la Rosa Laviña em va dir on vivia, al vall de Les (Llenguadoc), al mas Letaier, i allà el vaig anar a veure‘l. Em va sortir la seva gossa, l’Abel, devia ser caçadora, que era important per a ell. I em va obrir la Maria Carbó, la seva companya de tota la vida, quan ell ja es va jubilar. Em vaig presentar com el fill del metge Reguant de Sallent. I va sortir i em pregunta “tu, de qui dius que ets fill?” Del metge de Sallent. “Dons, passa”.

I el motiu d’anar-lo a veure, quin era?

Jo tenia un gran interes de conèixer el personatge mític de la meva infància. Era la meva fantasia. I per si era viu, m’expliqués tot. L’interes era conèixer de pe a pa la realitat d’aquella fantasia que tenia de petit. I ell em va fer confiança.

I la fantasia d’on te venia, dels rumors i vox populi de Sallent?

No. Jo en aquell temps ja tenia consciència àcrata. Fem un parèntesi. Jo d’adolescent i jove era una persona desorientada, inadaptada, perquè, és clar, no quallava enlloc. A Acció Catòlica no quallava, amb els escolans no quallava, enlloc m’adaptava. Perquè era rebel. Un rebel sense saber-ho, instintiu, primari, genètic.

I la consciència d’on te ve?

Jo crec que sóc àcrata des que neixo. I com es demostra això? Jo faig una vida com tots els altres, però no m’adapto a res. És a dir, a tots els principis reaccionaris de l’època de la meva infantesa. Els rebutjo sense saber per què. Desprès se que respon a la meva rebel·lia. M’entens? La predica no m’interessa, la confessió tampoc. Considero que és un frau. Però és instintiu. Vaig fer la primera comunió amb pecat i vaig donar un gran disgust a la meva mare ja que vaig menjar tot de melindros amb xocolata abans de combregar. Els humans i els animals ens adaptem a base de garrotades. És instintiu. Ens adaptem al treball, ens tornem xais, ens condicionen, ens lliguen i fem el que ens diuen. Tot i que nosaltres no tenim aquests impulsos. El nostre instint és de llibertat i de compartir. I això no es pot dir.

Hi ha llibertat d’expressió, diuen…

Sí. La que vulguis mentre no els toquis la butxaca, la propietat

El llibre fou un encàrrec del Massana?

No. Jo coneixia l’Higini Clotas, de l’editorial DOPESA. Vaig gravar, escriure i traduir, i com en Massana anava just i jo mai he anat just, ja que al ser metge, sempre tens alguna cosa, o de tot, sense estar ric. Però en Massana no. I li vaig ensenyar a l’Eugeni. I als pocs dies em va respondre que estava molt bé: «el publicarem i el presentarem als premis literaris Mundo d’aquest any». I va estar seleccionat entre els 10 millors. I em va dir “Ens agradaria molt que poguessis venir a la festa dels premis literaris Mundo amb en Marcel·lí Massana. I com que ens quedem el llibre, t’avanço 150.000 ptes.» Vaig poder convèncer al Massana d’anar a Barcelona. Deia que no tenia roba i li vaig dir: «Tenim 150.000 ptes. Podrem anar ben elegants, comprem el que faci falta». I vam baixar amb l’auto. I quan ja estàvem a dalt al pla d’Anella, a la Molina, em va dir que em pares. Des d’allà es veu tota la vall d’Aran i es va posar a plorar. A l’arribar a Catalunya es va emocionar i li varen començar a caure llàgrimes. I jo el vaig animar “Va, anem, que tot ens ve de cara!” Sobre la festa us explico una anècdota. Ho presidia el president Tarradelles, que estava a la taula del costat. En la nostre taula hi havia en Manuel Cruells i Pifarrer, historiador, l’Heribert Barrera, en Joan Llarch i altres. I va venir un fotògraf, que era molt conegut, molt famós, que ara no recordo el nom, i es dirigeix al Marcel·lí: «Sr. Massana li voldria fer una foto. Dona-li la mà al Sr. President». I el Massana li va respondre. “Escolti, jove, tanta distància hi ha d’aquí al President, com del President a aquí. Li ho va dir bé, amb modèstia. Li va fer comprendre que no reconeixia al President, com per moure’s, tot i que estava a la taula del costat.

I el vostre llibre fou premiat?

Ah, si. Vam quedar quarts. Va quedar primer el de Gonzàlez Casanova, catedràtic de dret constitucional. Després, l’Alberto Montcada, un altre i nosaltres.

Quin acolliment va tenir?

Va ser el llibre més venut de l’estat espanyol, el mes que va sortir, especialment al país basc.

I els diaris, televisions en varen parlar.

Els diaris en varen dir alguna cosa. Les televisions, no. Tingues en compte que era la biografia d’un empestat. No els interessava parlar-ne.

Punts forts i febles dels maquis.

Del meu punt de vista. Punts forts: La capacitat de rebel·lia que tenien, i aquesta rebel·lia augmentava i s’incrementava per les circumstàncies difícils que els tocava viure i el rebuig que rebien de la societat. No un rebuig actiu, sinó un rebuig degut a la por.

Els maquis jugaven un paper de desestabilització del règim franquista. I aquestes persones haurien de tenir més relleu a tot arreu de l’estat. El que va fer més mal del Marcel·lí Massana al règim no varen ser els seus atracaments, sinó el ressò que varen tenir. El maquis sorgeix en una societat sotmesa, humiliada, plana, sense un bri de rebel·lia. Al Massana, després de presó i camp de concentració, ha de marxar de Barcelona, al seu poble tampoc el volen. Ha de fer contraban. Finalment s’uneix als maquis. El maquis és l’excepció d’aquest societat i aixeca la bandera de la dignitat, a la seva manera. Eren els representants de molta gent que no s’atrevien oposar-se i a denunciar al règim. Estàvem en una dictadura ferotge, una dictadura moral, eclesial, una dictadura brutal. Sense capacitat col·lectiva de resposta

I els punts febles

Molts. Si jo fos petit burges, diria que eren gent desarrelada. I el maquis contestaria “Dons tu ets un arrelat». Varen pagar preus molt forts per a la seva lluita. Sols cal mirar als Sabaté. El petit sense trencar cap olla, passa de Toulouse al camp de la bota, afusellat, sols per ser germà del Quico Sabaté, sense haver fet res.

Vares estar a l’autòpsia de Ramon Vila, en Caracremada

Una nit varen venir a casa per a que el meu pare fes l’aixecament del cadàver. Varen venir tot de guàrdies civils. Jo el vaig acompanyar. Recordo que el meu pare, home tranquil, com fet inaudible, va fer fora un falangista, l’Abel Rocha, que volia assistir a l’autòpsia. Duia una bala, que feia servir de clauer, i deia que era la que havia mort al Sabaté. Recordo una altre cosa, les sabates del Ramon Vila eren especials: Les soles estaven treballades amb petjades d’animal de llop o guineu. En Ramon després de volar les torres que deixaven sense llum Sabadell, Terrassa, i altres pobles, es quedava uns dies sense moure’s en algun amagatall seu. Aquest cop la guàrdia Civil, uns 200 números, el van esperar 8 dies. Hi havia lluna plena, i el varen tirotejar.

Davant el silenci i oblit dels maquis, què podem fer?

Crec que no podem fer gaire res. Per exemple, l’acte de Berga va estar molt bé. També estan bé les marxes dels maquis. Es podria fer un acte bianual.

Com veus la impunitat que han tingut els assassins franquistes i segueixen tenint, com prova la citació i la imputació de la jutgessa argentina.

Si, el cas del Martin Vila. Ho veig amb tristesa perquè no els haurien de cridar. Els haurien de detenir i enviar-los allà. Hi han prou elements que indiquen el seu rol criminal en una època. Si hi han indicis i proves fiables que aquesta gent van portar al patiment i mort a éssers humans, són delictes de lesa humanitat; i no es pot pagar de cap manera perquè no ressusciten els morts. Però se’ls hauria de tractar amb la duresa que correspon

Com expliques que el Massana no va tenir cap baixa?

Bona pregunta. Aquesta era la seva obsessió: No tenir cap baixa i no la va tenir mai. Era molt prudent. Davant una acció, no feia un pas en una direcció si no tenia molt ben controlat què passava allà. Com ho feia? Per exemple, si tenia un objectiu d’anar a un restaurant, hotel o masia, s’instal·lava en un punt de muntanya, agafava els prismàtics i se la passava vigilant un, dos, tres dies. Quan tenia controlat els punts de l’operació, llavors actuava. Era un bon estratega. Va ser un nen gran. Molt espavilat. Sempre estava instal·lat en les fantasies, com els nens. Em digué «la vegada que vaig més por tenir és quan em va detenir la policia francesa».

En Josep Clara diu que el teu llibre és hagiogràfic, que exaltes el personatge del Massana.

Si ell ho diu, dons molt bé. Si, jo exalto als maquis. Em va agradar el seu llibre. Està bé. La diferencia entre ell i jo: Ell escriu i afirma el que afirma des de la seva condició d’historiador i jo vaig recollir el testimoni del propi Massana, tan bé com vaig saber. No tinc obligació de fer cap obra d’art.

De fet en Clara no argumenta les exageracions, excepte dues que no tenen cap importància.

El llibre pot tenir les controvèrsies que vulguis. Aquest modest llibre té més de 200 pàgines. El Massana podria haver-me explicat alguna cosa que no se’n recordés bé i que jo el donés per bo. La memòria és molt traïdora. I ens enganya. Saps què fem amb la memòria? La reconstruïm segons ens convé, inconscientment. Si nosaltres expliquem una història, on nosaltres hi som, tot serà com nosaltres ho recordem. Però quan sortim nosaltres, quedem molt bé.

Parla’m de personatges que has conegut. En Garcia Oliver

Va venir a París de la mà del Martínez de Ruedo Ibérico a presentar l’Eco de los pasos. Vaig anar a Paris a veure’l i vam sintonitzar molt. Hagués vingut a instal·lar-se a Catalunya, però ell volia guanyar-se la vida. Era la condició. Jo el tinc com un home d’extraordinària intel·ligència i extraordinària capacitat d’estratègia. Era una persona que sabia pensar molt bé el que convenia fer i com fer-ho. I amb quins instruments i quins finals podria tenir. Era un a persona dotada d’una gran prudència intel·lectiva. Un dia li vaig preguntar: «Joan, quina diferencia hi ha entre tu i el Durruti?» I ell em contesta que: “Ell és mort i jo sóc viu”. M’ha ensenyat que cal seguir essent el que s’és, malgrat les inconstàncies. Joan Garcia Oliver fou l’anarquista bolxevic més important a nivell mundial, del seu temps.

En quin sentit dius bolxevic?

Que anava a “por el todo”. Garcia Oliver és un personatge. De petit va tenir mala consciencia quan portava una ¼ de litre de llet per la seva germaneta que tenia tuberculosi i se li besa la llet i es pensa que la seva germana ha mort perquè ell no li va portar la llet. És una persona d’una dimensió molt important. I una cosa molt poc comú. S’exilia a Mèxic i treballa de comercial. Venia botons per Guadalajara. És un gegant del moviment llibertari mundial, de l’anarquisme en sentit pur.

I vares publicar l’entrevista a Interviu? Eres freelance?

Si, buscava personatges, negociava i em feia pagar.

O sigui que abans et vares empapar bé del Garcia Oliver i deuries llegir l‘Eco de los Pasos.

Si és clar. Una cosa que els joves no han d’oblidar mai. Per a saber el seu futur han de mirar el passat.

Com viuria el Garcia Oliver, el fet de no ser reconegut en vida. Recordem que fou un dels caps de les milícies de la revolució, ministre de Justícia, atracador, militant de grups importants com Nosotros, Solidarios, etc. i no va tenir un biògraf, va acabar fent la seva pròpia autobiografia…

Subscric 100% el que acabés de dir. Però com ell ho viuria? Crec que tan se li en fotria. Era un home extraordinàriament modest. Tenia la capacitat per analitzar les inconstàncies, detectar-les i actuar en conseqüència. Era un home amb moltes piles de recanvi i un motor de 8 cilindres. Comprens?

Sobre el Ricardo Sanz.

El vaig conèixer de gran. Era un tio fantàstic, una boníssima persona. Substitueix al Durruti al front de Madrid. Vivia sol a Toulouse, autònom completament, als 86 anys pujava 3 pisos per anar a casa seva i es feia el menjar i es rentava la roba. Molt afable i senzill, amb una gran capacitat també de comprendre el que va viure. Molt interessant parlar amb ell.

Federica Montseny, tu la vares portar a Tolosa desprès del Míting de Montjuïc.

Si, la vaig portar a Tolosa, i la vaig anar a veure varis cops. Molt intel·ligent, molt culta amb molta personalitat, i una gran energia. La primera ministre dona d’Europa.

I l’Ortiz

L’Ortiz, era un bon vivant. Era jovenet. D’empenta. A diferencia dels altres era més flexible.

Com veus l’anarquisme avui?

L’anarquisme és una presa de consciència per a tenir una actitud davant la vida. Crec que la consciència àcrata i el pensament àcrata no desapareixeran mai perquè neix en el propi genoma. hi ha gens de rebel·lia. Per exemple, en Noam Chomsky és un teòric del pensament llibertari. Ho fa aplicant anàlisi sobre els grans fenòmens mundials i ho desemmascara tot, fent veure que les guerres es provoquen per interessos econòmics. El mon és un gran supermercat, on els patrons són pocs i els servidors tots els altres.

Eduard Pons Prades et va fer una bona introducció al llibre.

L’Eduard Pons Prades el vaig conèixer molt. Ell sempre va tenir present que havia de fer de testimoni de càrrec de la situació viscuda. Era un gran treballador. A mi em tenia menjada la moral, em desmoralitzava perquè cada vegada em deia que devia escriure llibres, que tenia molta capacitat. Mereix ser recordat pels seus llibres, i en especial pel referent a la segona guerra mundial. La seva companya, Antonina Rodrigo va escriure sobre Margarida Xirgu, Lorca, i sobre moltes dones. Una gran dona.

Sobre què et deia que escrivissis?

Sobre la transició, sobre l’anarquisme, sobre tot. Ell creia que estava capacitat, i jo no ho veia gens clar.

Tu vares entrevistar sobretot als homes d’acció

Eren imponents. Venien de la classe treballadora, sovint dels estrats més pobres. Tenien la cultura de la misèria. Molt superior a la cultura que s’aprèn a les Universitats. Tenien consciència de classe. No tenien ambició de conquerir res per a ells. Ni volien res. Lluitaven per a la col·lectivitat.

Quan comences a militar a la CNT?

Entro a la CNT al 76. A professions lliberals de la CNT em trobo gent molt gran, molt bona, que a mi em serveixen de teràpia (Estava sense feina, fora de la seguretat social, expedientat, divorciat, deprimit). Hi havia Heribert Barrera, Víctor Alba del POUM, Eduard Pons Prades, Antonina Rodrigo, Manuel Cruells, Baltasar Porcel, el pedagog Carrasquer que era cec. Alguns tenien doble militància. Un grup potent.

I en què vares participar?

A la vaga de benzines. I vaig donar suport als piquets. Vaig acabar pres. Vaig passar per una benzinera oberta per exigir que deixessin de fer l’esquirol i que fessin vaga. Al tornar-hi, m’hi esperaven un grup de 10 a 15 grisos. Em varen fotre tot hòsties i em varen detenir i dur a la comissaria Enric Granados. Em va treure l’Enric Marco, molt eficient, que era el secretari general en aquell moment i ja havia parlat amb el governador. Un policia em va dir “que raro, ¿qué hace usted, todo un doctor, con esta gente?” i li vaig respondre: “Pues mire: estoy trabajando para conseguir que ustedes esten mejor”.

I quan deixes la militancia a la CNT

Penso que mai… Crec que la CNT també explota, es divideix… En el moment de la ruptura, em quedo al marge.

Vares ajudar en el franquisme i transició a alguns joves a alliberar-se de la mili. Com ho feies?

A molts! Com ho feia? Molt senzill. Jo els feia un informe psiquiàtric, que ells presentaven als militars, provant que no servien per a la mili, que eren uns inútils. Normalment funcionava d’entrada. De vegades els ingressaven al psiquiàtric i els feien ells proves complementaries. Normalment també funcionava. Aquests es prenien un piló d’amfetamines i estaven algunes nits sense dormir abans d’ingressar. I quasi bé tots eren declarats inútils. El mateix militar que els devia examinar ja ho veia que no volien fer la mili, i per tan els considerava inútils. Era un bon psiquiatre.

Com expliques que essent de la CNT passis a ERC i després, quan et treuen, creis un partit nou?

Els d’ERC em varen venir a buscar i jo els vaig posar condicions. El partit Acció Municipal de Catalunya fou un instrument electoral. La meva filosofia és la següent: Les circumstàncies que m’envolten no les he creades jo; no les accepto, però m’hi adapto a la meva manera, segons m’interessa. Les circumstàncies em volen condicionar i de fet ens condicionen. Però jo tinc la capacitat, com una ameba, de fer-me un petit espai i que les circumstàncies no em toquin, o sols em toquin les que em convé. És la meva estratègia.

I ara tens algun projecte? Alguna activitat en marxa o en perspectiva?

Si! Morir-me tranquil, sense causar problemes. Tinc la malaltia del Pasqual. Fa un any m’ho varen diagnosticar. De moment encara mantinc bona memòria del passat, com pots constatar. Menys, sobre el que vaig fer ahir o la setmana passada. Penso anar a l’altre barri sense que la malaltia m’hagi atrapat bé. Pit i collons, com diem els catalans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!