En contra:

els Poders i els seus servidors

5 de novembre de 2012
1 comentari

Entrevista a Jean Marc ROUILLAN, el guerriller sobrevivent del MIL, dels GARI i d’Acció Directe.

Espero que això peti aviat, i jo estigui ben a la vora i preparat”

(Tradución en español al final)

En un lloc de Provence, del qual nom no vull acordar-me, hi viu un llegendari guerriller, sobrevivent de moltes batalles, en Jean Marc Rouillan. Va format part del nucli fundador dels grups autònoms i armats: el MILi, el GARIii i Acció Directe.iii Tres grups que han fet història, sovint callada o tergiversada. Utilitzava el sobrenom de Sebas, que prové de San Sebastià on hi anava a l’inici del MIL, a fer accions amb ETA. Ara es troba en llibertat condicional, desprès de complir un quart de segle de presó. Viu en un xalet en la part alta del poble, solejat, amb vista als Alps. L’entrevistem desprès d’un bon àpat de retrobada acompanyat d’abundant vi i l’absente que li hem portat. No pot parlar d’Acció Directe, de les accions per les que ha estat condemnat. El nostre amic té uns 60 anys, memòria d’elefant, de complexió forta, el cap calb de samurai i el front ample i clar de savi, gran matiner i amic de les revolucions i vida clandestina. És occità amb avantpassats catalans de l’altre cantó del Pirineu. Es considera fronterer, del Pirineu.

Porta un camiseta negre amb la inscripció: “Primera fila”. Un lema que no és un atzar. Jean Marc Rouillan sempre va estar a la primera fila en la lluita i el que prenia més risc.

Malgrat el seu lideratge inqüestionable, Jean Marc és molt generós amb els companys de lluita i comparteix les accions reeixides i anàlisis com un més. Sobre les critiques i defectes als grups que va participar, en fa virtuts gràcies al seu art d’escriure. La seva defensa a les moltes critiques dels Mass Media i companys és explicar el que ha fet amb talent i justes paraules.

Jean Marc Rouillan milita actualment amb el NPA (Nou Partit Anticapitalista). Viu amb Marie Claire Cordat, una artista transgressora, creativa i provocadora que pinta i fa happenings d’impacte nacional, ex de la Fura dels baus. A nosaltres ens en fa ver un en directe, que varem patir, sense temps a gaudir-ne: l’endemà al veure que recomençàvem a entrevistar en Jean Marc ens va treure fora de la casa amb pocs minuts. Un bon espectacle: l’acció directe contra les discussions interminables.

Fruit d’aquesta llarguíssima conversa, hem publicat una entrevista de dues pàgines al Catalunya i de tres pàgines al pèsol negre. Aquí hi ha l’entrevista encara una mica més llarga. (Pròximament hi afegirem l’entrevista filmada)

 Ens alegrem de veure’t fora de la presó. Com va la teva vida fora?

No ho se. Bé, això no és una pregunta fàcil. No ho puc dir, perquè l’essencial de la vida de les persones, què és? Sóc jo ara qui et qüestiono…


L’essencial de la vida és ser lliure, ser conscient…
… Tu ets lliure? Creus que ets lliure?

No, no. Estic condicionat per…
Així que… no em preguntis si sóc lliure. Jo era lliure, quan lluitava per la llibertat. Ara sóc menys lliure.

Però ara et sentiràs més lliure que quan estaves a la presó?

Això depèn. Depèn del teu esperit. Si els afrontes permanentment ets molt més lliure que si t’oblides que l’essencial és l’enfrontament. La vida és també un narcòtic molt poderós, és a dir, que un s’oblida de l’essencial, del perquè de la seva existència. Et pots creure lliure i no ser-ho en absolut. I per què? Perquè t’allunyes del teu objectiu. La qüestió és saber si actualment m’allunyo del meu objectiu? I jo no ho sé. I jo preferiria veritablement ser lliure a les barricades o enmig d’un moviment extremadament ofensiu. Allà trobaria el sentit de la llibertat.

Creus que el veurem aquest moviment ofensiu?

Sí. L’esperem tots i totes. Tinc una terrible desesperança i al mateix temps una formidable esperança que esclatarà.

Ens animes i ens dónes aire! Però dius que estem tots sota hipnosi…

Sí, tots i totes. Igual els militants i els que es creuen que són molt conscients d’allò que passa. Creus que els bons moments són bons moments? Què és un bon moment? Lenin deia que la revolució és la festa dels treballadors. Doncs, l’alegria, el bon viure, és la revolució. Quan un es troba en les classes oprimides, les alegries i satisfaccions intenses estan en la revolta. Tota persona que ha participat a una insurrecció, als moviment dels any setanta, i tota persona que ha participar als temps de la guerrilla, saben molt bé que s’arriba a moments de felicitat intensa, afrontant l’enemic.

Llavors, quin és l’objectiu? Has dit que cal ser conscient de l’objectiu
Jo se quin és l’objectiu: cal estar ben a la vora del moment i del lloc on esdevindrà. Hem d’estar preparats tot el temps. Ha de passar alguna cosa. El veritable moment en el passa alguna cosa d’essencial és quan es capgira l’ordre social. Per això, al fons de mi, jo vull estar al més a la vora possible i ben preparat (joc de paraules être près et être prêt).

Parle’ns dels teus orígens i on has nascut. Hem vist a casa teva fotografies emmarcades dels teus ancestres catalans.

Sóc del sud est i amb forts arrels de l’altre costat del Pirineu que no son espanyoles. Els meus avant passats eren tots catalans. Diguem que sóc del país de la frontera, sigui la Conca de Tremp o del meu cantó. Estic a una hora, o a un dia de camí de la frontera. Som pobles de frontera, gent que no pertanyen al territori, però que pertanyen a la frontera. És per això que sóc propens, com els exiliats, a la qüestió de “la terra pròpia”. Què és la terra d’un mateix? En fi, nosaltres som viatgers, descendents de caçadors i recol·lectors, i no tenim terra pròpia. I l’única nacionalitat a la que ens referim és al país d’infància. El país d’infància és una comarca dintre un petit país. Jo sóc d’un petit turó en un país al costat dels Pirineus.

Els teus pares a què es dedicaven?

El meu pare era professor d’institut, progressista del socialisme revolucionari. I la mare s’ocupava de la casa i a educar els fills. Puc dir que vaig tenir una infància feliç. I considero que vaig estar ben educat per no ser sotmès a l’ordre existent.

Com t’has format, a part aquesta bona educació dels teus pares?

Format?! Formatejat! Tu vols dir com m’he formatejat? És molt fàcil. Vaig tenir una gran sort als 16 anys. M’arriben dues coses: la música anglesa de l’època, al començament dels anys seixanta, i el maig del 68. Jo tenia 16 anys. T’imagines?!

Quin tipus de música t’agradava?

La música de Londres, Swinging London, Rolling Stone, Neil Young, una música carregada d’electricitat comparada a l’antiga música de l’època. Era anunciadora dels aixecaments dels antiautoritaris, dels joves, i va qüestionar totes les relacions socials del sistema.

I després dels 16 anys, quines altres experiències deformatives?
Vaig tenir la gran sort de viure a Tolosa, que era la capital de la segona Espanya, la capital dels rojos. Jo dic «rojo» perquè aquest és el terme. Els anarquistes també hi eren, i entre ells es deien «rojos», ja que havien agafat l’insult dels feixistes i dels nacionals, que els deien «els rojos». Havien pres aquesta etiqueta com es pot prendre la de «terroristes» i revertir-la. Durant el maig 68 em comprometo en un moviment revolucionari i tinc l’oportunitat de conèixer persones que havien fet la revolució. Una gran sort en comparació a molts companys francesos que parlaven molt de revolució, però que no havien pogut parlar amb persones que l’havien viscut. La veritable sort fou aquesta oportunitat. Ho puc dir: en comparació amb els altres companys del MIL en la consciència de l’enfrontament que va arribar a Barcelona, nosaltres estàvem més formats que els de l’interior.
Els de l’interior miraven París, Nanterre, la Sorbona i reproduïen els conceptes d’extrema-esquerra, i què podria ser Acció comunista, etc., etc. Mentre Cricrii i els companys formats a Tolosa, nosaltres ens consideràvem guerrillers, i per tant ens posàvem menys problemes en relació a l’acció armada. Ho teníem més fàcil que els de l’interior.

La consciència de guerrillers d’on prové?

Dels vells espanyols exiliats, dels maquis. Cricri tenia un oncle que va estar a la partida de Massana, que l’orientava i assessorava cada vegada que el veia: «si vas a Barcelona fes això i això altre, ves en compte, vesteix-te bé, etc. Una memòria de lluita que els de l’interior no tenien.

Saps el nom de l’oncle?

Es deia Torres. Era joier a Andorra. Estava lligat al Massana amb les accions i les relacions del costat d’Andorra. Era originari de Lleida com el Cricri.

Aleshores podem dir que hi ha un nexe d’unió entre els maquis i el MIL?

Exactament. Nosaltres érem anarquistes i vam imposar en la revista del MIL un text sobre Sabaté.

… quan dius nosaltres, et refereixes als francesos del MIL?

Nosaltres no érem francesos…. Érem els de l’exterior! És molt important aquesta incomprensió perquè no es pot imaginar el rebuig de la guerra civil. La primera vegada que vam arribar a Barcelona, li vaig dir al Díaz, un militant del GOA (Grup Obrer Autònom) molt conegut i que escrivia: «jo sóc anarquista». La seva cara va reflectir un moment de terror, una cosa terrible. La CNT era una cosa del passat. Només hi havia el grup de llibertaris a la Universitat Central. Ni tan sols assumien la paraula anarquista. La història es reescriu i s’ha fet més gran a la CNT. Bé, nosaltres érem anarquistes i no obstant això trobaven guerrillers, anarquistes i comunistes, al bar, a les famílies d’amics, per exemple, el pare d’Henry. Era el nostre quotidià. Una immensa sort comparat a d’altres companys del MIL que tenien molta ideologia al cap. Però no podíem imposar-nos.

I què podíeu haver fet?

Hauríem d’haver fet una guerrilla extremament dura, el màxim possible. Fixa’t. Les vacil·lacions per l’execució de Creix. Hauria hagut de donar un bon cop sobre la taula i dir: «Si no fem això no val la pena que continuem» Si s’és un grup clandestí i es tenen els mitjans i no es fan les accions que són de la teva responsabilitat històrica, passes al costat de les coses.

Per què Creix?

Creix era un torturador cruel de detinguts polítics, un comissari de la temible BPS (Brigada Político-Social). Després de l’execució de Manzanas, va provocar tot de detencions al País Basc. Fou pilar del procés de Burgos a etarres i el responsable de la repressió i de la mort d’obrers a Granada. Creix venia regularment a Catalunya. Puig va aconseguir la informació i era un objectiu important a aquell moment del franquisme.

El pas a la lluita armada, representa canvis, com ho vas viure?

Naturalment. No fas el pas a la lluita armada perquè un bon dia et dius «Això de les armes és maco, vull anar amb una pistola a la cintura». Va venir de manera natural en la progressió de la nostra implicació en la lluita. No crec que fos important, però sí un pas essencial a fer en la dictadura. Les persones que et diuen «jo era un resistent antifranquista» però que no es van implicar més en la lluita em deixa un gust aspre. Jo prefereixo mirar el costat revolucionari.

En els teus tres llibres De Memòria sorprèn que tingueu consciència històrica de cada moment que vivíeu . Dius que no éreu innocents en parlar de Puig Antich.

Comprenc que la família hagi fet tot de coses sobre una persona que no coneixien. Perquè no coneixien el Salvador clandestí: una persona intel·ligent, conscient, polititzada, que sabia el que feia. Me’n recordo molt bé d’una conversa on parlava de la seva pròpia execució. Cal tenir en compte que nosaltres érem clandestins sense interrupció i arriscàvem la vida contínuament, a cada viatge, a la carretera, en el pas de fronteres, en cada acció, com els maquis.

Com expliques «El dol de la innocència», subtítol del llibre De memòria II(1)?

Estem formatejats pel sistema. Un acaba creient en el sistema. Amb la història del MIL sap el que t’espera. Sap que tens un enemic davant que no et farà cap regal, etc. I un acaba per creure’s que els burgesos no són tan dolents com els pinten. Sempre es tenen il·lusions sobre el sistema, inclús els que combatem. És per això que el dol de la innocència és un fet. Quan un camarada pròxim és executat, és un fet que et marca. Desprès en cada combat m’he repetit sempre «la mort està present» És difícil tenir consciència de la mort quan s’està compromès en una lluita revolucionària.

Com vivies aquesta presència de la mort?

L’aprenentatge fou difícil. I per tant són anys que vam gaudir a fons, totalment feliços.

Anys difícils i feliços.

Sí. No és contradictori. Tornem allò que deia al començament de la nostra conversa. Quan vaig escriure a Michelii que escrivia el llibre dels GARI, em va respondre: «Fou l’any més feliç de la meva vida». I tanmateix va acabar a la presó. Els anys de lluiten, marquen.

Escrius molt bé. Els teus llibres enganxen, ets un autor de culte i ens preguntem si et consideres més brillant amb les pistoles o amb la ploma.

D’entrada és indissociable. Sense les pistoles, no hi hagués hagut la ploma…

…No dissociem. La pregunta és si tu et sents més competent amb la ploma o amb les pistoles, ja que et sentim molt competent en l’escriptura.

No sé si sóc competent. No és la qüestió. L’escriptura per l’escriptura no existeix. La veritable escriptura és la teoria. I n’he escrit poca. He escrit un llibre teòric però…

…Quin?

Proletari precari. Tu, ni tan sols te l’has llegit! Veus? Vens aquí a interrogar-me i no no has llegit els meus llibres!

No llegeixo molt. Soc una mica dislèctic, però no interrogo…

…No escric mai una novel·la per explicar una història. Escric una novel·la per explicar un tema precís. I si vaig estar motivat a explicar la història dels guerrillers (maquis) és perquè per a mi és molt important escriure-la. Com a testimoni. No per dir s’ha de fer això o allò. Com a testimoni. He escoltat històries i les retransmeto.

I per què el format de novel · la?
Perquè jo no podia fer servir el jo i havia de trobar una altra manera de explicar aquestes històries. I ho vaig fer en la forme d’un llibre, d’un romancero antifranquista dels anys 50, amb una escriptura quasi de Tolosa. El tema exigia una forma d’escriptura. Em deien l’altre dia que tinc un escriptura multi-ús. Vull escriure el més simple possible per transmetre. Quan vaig escriure “De memòria” és amb la intenció que qualsevol batxiller ho pugui comprendre. Poso els meus texts al molinet per a que totes les paraules siguin comprensibles i no portin a confusió. Cal que siguin simples i no siguin mal compreses.

Algunes lectores et retreuen algunes frases teves com a masclistes…

Això és cert. Sóc hereu d’un vell moviment revolucionari que era bastant falocrata. Se’m retreu que descric les dones, però no els homes. Us heu d’adonar que es tracta de l’escriptura d’un pres. Estic en una cel·la i tinc dret a la fantasia. He passat vint-i-cinc anys en una cel·la i no tinc la mateixa relació amb les dones que algú qui en la seva militància de tots els dies es troba amb trenta dones. M’escridassen: «tio, exageres!”. En el llibre La part dels llops vaig decidir que la muntanya, els Pirineus, eren el subjecte i el tema, i descric els arbres i les muntanyes. Sóc un presoner que somnia que camino per la muntanya. Ningú m’ha criticat «Exageres amb les teves descripcions de la muntanya!” Amb les dones és el mateix. Sóc un presoner que escriu els propis fantasmes.

En el primer llibre fent la seguretat d’una reunió feminista els retreus «ni un trist petó».

Descric una cosa falocràtica. El moviment de dones fa una reunió a la Universitat. És la primera reunió a Tolosa. Elles decideixen de no deixar entrar els homes però al mateix temps demanen tenir una protecció. Elles ho demanen a un grup que no està massa compromès amb ningú. I aquest grup està format essencialment per jovenets de 16 i 17 anys, militaristes en el sentit de barallar-se tot el dia. I aquests joves no coneixien la revolució feminista. Nosaltres és veritat estàvem emprenyats ja que no podíem entrar, no podíem escoltar. Aleshores espiàvem pel pany. En aquell temps en les lluites violentes, no hi participaven dones. És la veritat.

Quin és el fil conductor de la trilogia De Memòria?

La història són els companys de batxillerat que comencen i que acaben en una organització de lluita armada a França. És la seva història de vida, la seva evolució. I al mateix temps el que vull retransmetre és l’època. I no vull seguir la cronologia exacte dels fets. No vull mirar els arxius. Vull retransmetre el que em queda a la memòria. Escric el nostre estat d’ànim en les tres novel·les. No, fet darrere fet. Per exemple, sóc incapaç de dir de memòria, quan ens van veure a Brussel·les, el dia del cotxe bomba, quin cotxe conduïes?

Conduïa el segon.

La DS?

No recordo. Sols que eren cotxes robats a Holanda. Tu anaves darrere i m’anaves orientant. També recordo que quan vas treure el seguro de la bomba estàvem tots allà, innecessàriament, mirant com ho feies, malgrat que ens deies que podia explotar.

Veus. No recordo el cotxe que conduïes. Però tinc al cap tota l’operació, les reunions que fèiem, què dèiem, i la consciència d’allò que fèiem. Algunes coses se m’han esborrat, però la meva transcripció es basa en els fets que recordo. Tinc la sort en relació amb la memòria d’haver estar molts anys a la presó, i d’haver retingut, com els poetes en les presons turques, que aprenien els poemes de memòria per recordar-se de les persones que havien estat amb ells.

En el llibre De memòria II expliques com anècdota que us van demanar de finançar l’Assemblea de Catalunya, i us van proposar d’oferir-vos informació d’un cop per aconseguir diners. Hi va haver debat al grup? Com veuries una proposta en la conjuntura actual?

Per part d’ells seria impossible ara. Però abans… hi havia els tres germans Solé a l’organització i un cosí Solé; i l’oncle, Solé Sabaris, era malgrat tot un dels grans capitostos dels socialistes, de la tendència una mica a l’esquerra. Hi havia contacte amb l’Assemblea de Catalunya. I la persona que era el representant del MIL era en Puig, ja que el trobàvem més tranquil, per això el seu nom de guerra fou durant un temps «el diplomàtic». Simulen ser persones que tenen por del terrorisme, però al mateix ens proposaven cops a fer. Avui els donen directament dels seus amics banquers.

Coneixes bé la zona de Berga i de Manresa. Què recordes d’aquests llocs?

És estrany. Berga m’ha quedat en el record d’un color ocre. A l’hivern i l’estiu el mateix color ocre. A Berga vam estar a punt de fer-nos matar en un control de la guàrdia civil. Vaig demanar als dos germans Solé si coneixien la carretera direcció a Cardona. «Sí, sí, hi ha una sortida més avall». Vam agafar una carretera per la muntanya en lloc d’anar directe per la vall.

Com va anar això que van estar a punt de fer-vos matar?

Baixàvem de Bellver de Cerdanya, cap a Cardona pel coll. Nosaltres no pensàvem que la guàrdia civil ens podia esperar a Berga. I de fet havien fet un control a Berga, sens dubte una tàctica de l’antic temps, un reflex antiguerrilla. Quan preníem petites carreteres, o camins de terra, els trobàvem amb més facilitat que quan preníem la general. Ells caminaven per la muntanya.

I al control a Berga què va passar?

Jo estic en el seient de darrere. Condueix Orioliii ( (1) i Sanchoiv (2) al costat, o l’inrevés. Jo tinc una vella metralleta de la guàrdia civil, un naranjero. I la guàrdia civil tenia una metralleta Z-45. Ens veuen arribar i es diuen alguna cosa, tot seguit, un va agafar la metralleta i la va aixecar cap a nosaltres. Van fer un pas endavant i mentre jo treia la metralleta, un camió molt gran es va interposar entre ells i nosaltres. Un gran semiremolc que va prendre la carretera normal i va permetre que giréssim a la dreta i escapéssim del control de policia, que estava únicament en el revol a l’esquerra. Això em va marcar. Si torno a Berga, me’n recordo exactament del revolt. El poble estava darrera nosaltres. I hi havia un trencant que anava a Cardona.

Quan vinguis a Berga anirem a veure-ho.

Si, hi anirem. Potser varem morir a aquell moment i tot el que he viscut després és de la imaginació. Hi han novel·les amb aquest tema

Vas estar deu anys en aïllament. Com es pot suportar això?

Jo també m’ho pregunto! L’única manera és la resistència.

En cada llibre i època ets el sobrevivent. Com ho fas?

Hi han molts cops que… He passat a la vora la mort varies vegades. Tenia capacitats físiques, no de força, però era viu.

Ens pots donar alguns consells de sobrevivent?

No, no, no és possible. És impossible.

Vaja. No ens ho vols explicar

Saps? En el MIL em deien: “Tu seràs el primer que mataran” ja que prenia molts de riscs, ja que no comptava, no calculava. Jo estava en el moviment guerriller. Era una altre historia. Ells constataven que prenia molt riscs, però jo deia “jo prenc menys riscs que el que espera a casa”. I efectivament així va passar. Hi va haver-hi companys que varen esperar la policia a casa. Si no calcules, si no estàs sempre pensant el que et pot arribar, etc. , es pot sobreviure molt més que aquell que ho calcula tot, i fa les coses amb molta precaució. Cal ser precís, molt tècnic i al mateix temps no calcular.

Perquè milites en el NPA (Partit Autònom Anticapitalista)

Hi ha un cantó pràctic i tàctic. No s’han de barrejar els principis polítics, la estratègia i la tàctica. Son tres coses diferents que s’han articular. Jo per exemple he participat a les eleccions presidencials. He reculat en els principis. Però ho sé. N’estic conscient ja que no faig les coses només per ideologia. Segueixo essent activista del NPA. Recorda que anarquistes com Antonio Téllez (el que va escriure la vida de Quico Sabaté) va ser durant la guerra en un batalló de guerrillers comunistes i després en UNE (Unió Nacional Espanyola, que va dirigir l’operació de reconquesta en Vall d’Aran a l’octubre de 1944), Téllez com qualsevol que volgués continuar la lluita contra el feixisme, com també Caracremada Capdevila qui va ser comandant en un maquis comunista …

Però, com articules els teus principis i la teva participació en les eleccions amb el NPA?

Estic en el moviment. En unes circumstàncies molt particulars. És complicat. Aquí a França sóc un militant de la guerrilla. Aquí no hi ha hagut amnistia, com a Espanya. Tinc prohibit parlar. Me prohibeixen viatjar. Tinc encara un munt de prohibicions. Cal que calculi els meus cops. Si jo parlo, si jo milito en un moviment autònom és la meva via. Jo avanço en una organització que és institucional. Però he donar-los garanties per ser-hi. Per això cal ser tàctic: jo no sóc troskiste. Vaig lluitar fins i tot contra els trotskistes. I jo estic en una organització que és essencialment troskiste. Has de ser tàctic. Cal saber on el tacticisme acaba i on comença l’oportunisme. Sempre és difícil de saber. No obstant, cal ser estricte en algunes coses. No estic segur de mi mateix, de la meva tàctica: Sóc una persona que ha passat 25 anys a la presó. Vull tenir una activitat política ràpidament. Vull comprometre’m políticament el més aviat possible. Llavors, on puc tenir contacte amb els treballadors? A Espanya es pot fer perquè és més obert. A França és molt codificat. Crec que necessito això. Si jo estigués a Grècia, jo actuaria d’una altre manera. Jugar a l’anarquista a Paris, a la Federació anarquista, i jugar el mateix paper a París, Madrid, Grècia, per tot arreu, no és vivible.

Ens pot parlar de la lluita armada

No massa, no massa.

Com veus lluita l’armada, ahir, avui. Les condicions objectives, subjectives?

El que ha quedat demostrat a Grècia és que quan hi ha un poble que es posa en moviment a nivell de masses, desafiant el sistema, hi ha una resposta de grups armats. Així que aquesta qüestió ja està clara: si hi ha una contestació, apareixeran les armes. Ells ens van derrotar militarment, però no ens han guanyat políticament. Això és clar. Hi ha les condicions objectives per a la represa de la lluita armada, sí. Hi ha una repressió i opressió tal, que justifica un replantejament del monopoli de la violència per par de l’estat. És obvi. Però no hi ha, almenys a França, condicions subjectives per a la represa de la lluita armada, perquè la lluita armada no és el resultat de tres o quatre persones que volen fer operacions molt espectaculars. No es tracta d’això. La lluita armada és una part del moviment revolucionari que es posa davant en l’acció. És només una part d’aquest moviment.

La lluita l’armada és doncs una expressió més?

Una expressió estratègica. Quan parlem d’expressió estratègica és en referència al moviment anarquista. Si el proletariat de Barcelona va poder en unes poques hores prendre les armes, com van fer Ascaso, Durruti, i aconseguir una insurrecció armada, és perquè aquests individus i militants portaven deu anys d’experiències fabuloses: temptatives d’insurrecció i operacions de guerrilla urbana. Tenien experiència. Si dius que la revolució tindrà lloc desprès d’un enfrontament armat, l’aventurisme no és la dels que es preparen, els que acumulen experiències, els que preparen el poble, els que assagen petits cops per veure com reacciona el sistema, si té la capacitat de contrarestar fets d’aquest tipus. El veritable aventurisme és dir la revolució serà un enfrontament armat i no fer res perquè això arribi. I distribuir propaganda esperant fins a l’últim moment. Això és l’aventurisme. Quan veus el grup «Nosotros» i la FAI com van preparar el 19 de juliol, se sap que foren conseqüents des d’un punt de vista revolucionari. Ells creien en la insurrecció i no van parar de preparar-la acumulant experiències. Això és important.

Tu tractes en els teus llibres la violència d’una manera normal, sense fer-ne apologia.

El problema de la lluita armada és que tothom en discutia, els maoistes, els troskistes. Tots en discutien. Era evident la lluita armada. L’únic problema que ells en discutien més que nosaltres.

A la presó has après molt sobre la condició humana, sobre els torturadors i els torturats.

Ara comprenc, per exemple, com un home pot ser torturador, ho comprenc, això no vol dir que ho accepti, comprenc com algú per un salari és capaç de matar a algú. És molt fàcil, des del moment que et poses al costat de l’ordre. No hi ha límits. Per exemple, avui a un vigilant de presó li diuen: «heu de pujar en un tren aquest vespre presoners cap a Alemanya» i només hi haurà un vigilant de tant en tant que refusarà. Els altres et pugen en el tren dient: «no és greu, no passarà res, podeu estar tranquils». Comprenc el guàrdia mòbil que va enviar els jueus a Alemanya. Veig el proces mental que els condueix a obeir amb una naturalitat abismosa. I també de l’altre costat he vist que la submissió poden arribar molt lluny. Jo ho he vist en les centrals de seguretat, on la relació de vigilant i presoner és molt clara: estan allà per eliminar-te. Hi havia gàngsters que quan anaven al taller, es paraven davant la garita i deien: «Us he fet un petit pastís i un cafè. Està damunt la taula». Anava a treballar a la presó i abans havia preparat un pastís i un cafè pel vigilant de la galeria! Els que critiquen els presoners quan es revolten són en primer lloc presoners.

Això es igual a fora.

Sí però dins va molt més lluny. Se sap que el vigilant de la presó està preparat per matar-te. Fora tenen més la possibilitat de desertar. En canvi per un vigilant, marxar, deixar la feina, és un acte massa fort per ells. A fora hi ha sempre la possibilitat de dir: «a mi no em paguen per fer això». He viscut revoltes i temptatives de fuga on els vigilants han matat presoners. Desprès tenen depressions nervioses, fan sis mesos d’hospital, però en el moment maten el presoner.

Què en penses de la presó?

La presó és l’amenaça permanent dintre la societat capitalista. La presó està lligada al capitalisme. Avui quasi la totalitat dels presoners podrien estar fora. Hi ha mitjans tècnics com la polsera. Jo estic també contra la polsera, però podrien estar fora. La polsera és insostenible, ho dic per experiència. Se sent una pressió molt forta. És un control electrònic en tot moment, una forma d’opressió. però és millor que la presó. Jo sóc abolicionista. La presó és l’arma de la lluita contra els pobres. La presó és l’amenaça als resistents. Jo no vull solucions a la presó. No vull participar en absolut a fer una nova presó. No vull, sobretot, millorar-la. És un principi. És com el treball assalariat. No vull millorar-lo com ho fan els sindicalistes.

Què en penses del treball assalariat?

A la presó? Mai hi he treballat.

Com t’ho has fet?

Rebuig del treball


Interessant! I a fora ens pots parlar de les teves experiències en el treball?

No, perquè no se que és….


Així tu no pots ser sindicalista…

No sé que és això de treballar.

I els teus pares no et deien que calia treballar?

No. Els anarquistes espanyols, sí. Sempre m’han repetit que calia treballar, que era essencial, que no es devia fumar, ni beure alcohol, ni drogues, però que calia treballar. Queda clar quan escoltes en Lucio: Cal treballar sinó ets un paràsit social, un bo a res, un bohemi. Amb en Lucio riem sobre el tema.

I què penses del treball assalariat?

Estic contra el treball assalariat, per la seva abolició.

Així contra la presó i contra el treball assalariat.

Ho abolim tot. Sense bromes tu no pots estas per…

…I com ho fas per viure?

En el comunisme, això se’n diu compartir…

…Això son principis, però en la realitat cal tenir diners per ser autònom i normalment s’obtenen del treball.

Accepto totalment que les persones treballin. Quan a mi, em vaig dir que no treballaria en la meva vida. No he estat mai assalariat fins ara, un any vaig estar contractat en una empresa per tenir accés a la llibertat condicional. És molt simple. Jo no he estat mai en la situació de trobar-me en l’obligació, o inclús en la necessitat, de treballar. Quan no estava a la presó, estava a la guerrilla o en la clandestinitat. Era també un rebuig al treball des del principi. Sobretot els de Tolosa no volíem treballar. Els companys de batxillerat, cap havia pensat que acabaria treballant. Hi havia un rebuig clar i net al treball. Era ideològic: nosaltres no treballarem.

Com valores els teus anys de lluita. Quins sentiments?

Jo sóc molt feliç de la meva vida passada. Molt feliç! Per exemple, podia haver mort a Berga, al Pirineu, executat a Espanya. Encara estic viu. I no veig quina altra cosa podria haver fet. No em veig com treballador de correus, ni com diputat, això impossible, ni com professor, ni…

… I com escriptor?

No, tampoc. Abans que res un militant.

I el militantisme no és una professió?

Jo sóc un militant professional, com Durruti. N’hi havia molts de revolucionaris professionals en l’anarquisme. Sinó, no hi hagués hagut la revolució del 36.

Que estàs escrivint ara?

Tinc molts llibres que no estan acabats. Aquest mati he treballat un vell projecte, que vaig començar quan vaig sortir sobre la “Gauche proletarienne”,la GP, es a dir, els que anomenàvem els “maos spontex”. Estic sorprès que el moviment que fou el més important a França desprès del 68, no hi hagi cap llibre sobre ells. Jo he fet un llibre sobre el tema, sols amb una cronologia dels principals fets i texts. Al mig hi he posat algunes octavetes. És tot, sense intervenció personal,

Quin altre tens començat?

Un de relacionat amb George Perec, un escriptor de la mateixa època 68-70, que ha escrit un llibre titulat “je me souviens” i el llibre tracte de Jo me’n recordo 1; jo me’n recordo 2, jo me’n recordo 3.. I a mi com que m’han mantingut a la presó ja que suposadament no exprimia cap penediment, he escrit un llibre que se’n diu “Me’n penedeixo”. Jo me’n penedeixo 1, jo em penedeixo 2, etc., i explico cada cop una història. I el llibre acaba amb “Me’n penedeixo de no tenir penediments en relació a tot el que se’m demana que me’n penedeixi”.

I el penediment més important de la teva quin és?

No, es tracta de coses de broma

I sense bromes, un penediment, per exemple, de no haver liquidat en Creix o qualsevol d’altre

Hi ha penediments d’aquest tipus, gent que et molesten. Creix no és important, ja ha desaparegut. Per exemple, acabo el llibre De memòria III amb un penediment: varem anar a Madrid a preparar l’operació contra Arias Navarro. I no haver matat l’Arias Navarro, aquest fet em molesta molt. Varem ser delatats pel “Barbas”, l’antic dirigent de transport de la CNT de Barcelona, que era un infiltrat.

Ens pots explicar aquesta història, ja que el llibre no ha estat publicat encara a Espanya.

Eren fets del 77, ja mort Franco. Vam trobar Arias Navarro en la primera fase de transició. Just després de l’indult. Hi havia grups autònoms a Madrid, Barcelona. Algú ens diu que sap on localitzar a Arias Navarro. Treballava al carrer Atocha. Ens donen la informació a Tolosa. T’imagines? La localització d’Arias Navarro! El Botxí de Màlaga, un torturador i moltes coses més. I nosaltres diem: «Endavant. No només pel Puig. Hi anem, ho fem i ens la juguem!”. Això volia dir que ja estem en una altra lògica, una lògica de guerrilla. Havíem fet un salt. Així, la historia dels estudiants de batxillerat que progressa amb els anys s’ha acabat. Fi de la trilogia. Hem arribat a la maduresa, a l’acompliment. Estem madurs. La història dels GARI és una historia molt bella.

I ara com estàs?

Massa madur.

Tornem als llibres. Quins altres has acabat?

Dos llibres polítics i dos de literatura en preparació.

De política el dels penediments i l’altre?

La d’un vell d’extrema esquerra (antisistema) que ha agafat una malaltia molt rara

Autobiogràfic?

No, no. De cap manera. És la historia d’un vell esquerranista maoista, que va trair, i va esdevenir banquer en una societat immobiliària i va agafar una malaltia molt rara, i li proposen un tractament experimental. En el 48 aniversari del maig 68 te una regressió terrible: Abandona el seu treball i reviu amb la música de l’època, escola ta Jimi Hendrix, etc., etc.. Es fa controlar per la policia i esdevé cada cop més agressiu, ja que va disfressat com un vell esquerranista. Crema un comissariat. Com passa avui, la policia detenen els àrabs del barri i acaben matant-ne un. Ell diu “jo no puc permetre això” i busca el policia que n’és el culpable i mata el mata. I després detenen dos islamistes que els acusen de l’assassinat del comissari i mostren tot de proves i inclús les confessions dels propis islamistes. I ell diu “jo no puc permetre això” i mata el fiscal general. I així continua… És una critica social de l’època. És l’home que les fa cada cop coses més grosses per tal de fer justícia.

Parlant de malalties, com va la teva malaltia rara?

És una malaltia minoritària. Jo sempre he sigut minoritari, i per tant vaig agafar una malaltia molt minoritària. Som unes deu persones al món que la tenim.

I al nivell jurídic, quina és ta teva situació?

Estic en llibertat condicional. I quines són les condicions? Assignació de residència. Obligació de treball i com avui hi ha crisis, no tothom té treball. I sobretot un control minuciós de les meves activitats i d’allò que dic. La nostre història ha marcat aquest país. Volen que quedi tan callat com sigui possible. Com la guerra d’Algèria.

Entrevista realitzada per Txema Bofill, Pep Cara i Gerard Vilardaga

Jean Marc Rouillan, si aconsegueix el permís, vindrà el pròxim mes de gener a Berga i a Barcelona a presentar els seus llibres i parlar amb nosaltres.

Notes

i   MIL-GAC (Moviment Ibèric d’Alliberament. Grups Autònoms de Combat). Organització armada creada al gener 1971 per grups radicals de Barcelona de tendència marxista revolucionaria als que s’hi varen ajuntar llibertaris de Tolosa. Els GAC actuen bàsicament a Catalunya i es refugien a la regió de Tolosa. La policia franquista va desmantellà l’organització el setembre 1973. Un dels seus membres, Salvador Puig antic fou l’ultim presoner polític a patir el suplici del garrot setembre 1973. A llegir: “El MIL: una historia politica” de Sergi Rosés; De memòria 2 El dol de l’innocència. Un dia de septembre 1973 a Barcelona de Jean Marc Rouillan, editorial Virus. (Note JM Rouillan).

ii    GARI Grups d’Acció Revolucionaris Internacionalistes. Una coordinació de grups d’acció autònoms, llibertaris francesos, catalans i espanyols, alguns provenien del MIL. Es crea el 1973 en relació la condemna a mort de Salvador Puig Antich i les detencions dels militants del MIL. Es actiu l’any 1974. Desapareix desprès d’una trentena de detencions

iii  Action Directe Grup d’acció francès que al inici del neoliberalisme s’afronta radicalment contra els Mercats i exèrcit, en defensa de la classe treballadora

i   Cricri, nom de guerra de Jean Claude Torres. Militant del MIL i GARI. Amic i coautor amb Jean Marc Rouillan de nombrosos atacs a banca i accions de guerrilla. Es va suicidar a l’inici de l’any 1980.

ii   Michel Camillieri. Militant del MIL, GARI i Action Directe, co-protogoniste de la trilogia “De memòria”. Ha fet el mateix itinerari que Jean Marc Rouillan en la lluita i en la presó: 24 anys. Ara viu en una masia al camp.

iii   Oriol Sulé Sugranyes. Militant fundador del MIL, executat per la guàrdia civil, desprès d’escapar-se de la presó al veure que el Rei no donava als presos polítics que varen lluitar amb valentia contra la dictadura.

iv És el nom de guerra de Jordi Solé Sugranyes. Militant del MIL

Traducción encontrada en la Web.

Nota por LT: Hace unas semanas encontramos una reciente entrevista realizáda al compañero, pero esta estaba en catalàn lo cual imposibilitaba su difusión. Fue así como desde el blog La Rebelión de las Palabras nos colaboraron con la traducción para difundir la. Además agregamos un pequeño resumen de la combativa vida del compañero.

Algo sobre Jean-Marc Rouillan

Militante anticapitalista francés miembro fundador del grupo Action Directe, condenado en 1987 por la justicia francesa a prisión perpetua por su participación en el asesinato del director general de Renault, Geoirges Besse, y del general René Audran.

Durante los años 1970 Rouillan participó en España en la creación del M.I.L (Movimiento Iberico de Liberación), y de los GARI (Grupos de Acción Revolucionaria Internacionalista), organizaciones de agitación armada que formaron parte del movimiento obrero clandestino antiautoritario en el área de Barcelona y en el sur de Francia.

En 1979 es uno de los fundadores de Action Directe (producto de la unión de los GARI y los NAPAP, Núcleos Armados por la Autonomia Proletaria) y es arrestado por primera vez en 1980 en compañía de Nathalie Ménigon. Tras la investidura de Francois Mitterrand como presidente de la República, Rouillan se benefició de una amnistía presidencial el 81 y fue liberado junto con los otros militantes de Action Directe y de los GARI, y luego decidió pasar a la lucha armada constituyendo una célula de ataque junto con Ménigon, Joëlle Aubron y Georges Cipriani.

Las acciones violentas de la célula de Rouillan comenzaron el 82 con el asesinato de Gabriel Chahine, un confidente de la policía que colaboró en su detención en los 80, y culminó con el asesinato del general René Audran, en 1985, y el del presidente director general del la empresa Renault, Georges Besse el 17 de Noviembre de 1986, a raíz de un despido masivo de miles de trabajadores de las fábricas de la empresa.

La célula fue capturada el 21 de Febrero de 1987 en el departamento de Loiret. Estos asesinatos trajeron a Rouillan y sus compañerxs una condena a prisión perpetua, no obstante combinada en su caso con una peine de sûreté o período de seguridad de dieciocho años.

En prisión, Rouillan sigue sin renegar de sus convicciones y se reivindicá como prisionero político. Apoyando a sus compañeros mediante huelgas de hambre y escritos. Es autor de diversos libros, sobre recuerdos de sus años de lucha con sus compañeros de los GARI, crónicas carcelarias y recopilación de textos en los que denuncia las condiciones de vida en las prisiones francesas. En su obra Lettre à Jules, Rouillan se dirige a Jules Bonnot, de la Bande à Bonnot, grupo de activistas anarquistas que a principios del siglo XX se distinguió por asaltar distintos bancos “expropiando para la causa anarquista”.

El 26 de Septiembre del 2007 un tribunal de París le concede el régimen de semilibertad y el 17 de Diciembre es trasladado al centro de semilibertad de Marsella. Ese mismo día sale por primera vez a la calle tras 21 años de prisión.

Durante su encarcelamiento escribió regularmente en el periódico francés mensual de crítica y experimentación social CQFD, abreviatura de “Ce Qu’il Faut Dire, Détruire, Développer” (Lo Que Es Necesario Decir, Destruir, Desarrollar), donde distintos movimientos sociales abordan temas como la precariedad laboral, la okupación, el ecologismo o las condiciones de presxs en las cárceles.

El 30 de Octubre del 2008, el semanario L’Express publica una entrevista con Rouillan en la que, a la pregunta sobre si se arrepiente del asesinato de Georges Besse, responde: “Tengo prohibido expresarme sobre eso… Pero el hecho de que no me exprese ya es una respuesta. Pues es evidente que si escupiese a la cara de todo lo que hicimos podría expresarme. Esta obligación de silencio nos impide también hacer un verdadero balance crítico de nuestra experiencia”. En opinión de la fiscalía de París estas frases infringen la prohibición, que forma parte de su régimen de semilibertad, de hacer declaraciones que se refieran a los hechos. Algo por lo que Jean-Marc Rouillan fue condenado, suspendiendo su semilibertad de forma preventiva el 2 de Noviembre del 2008.

El 19 de Mayo de 2011, después de 24 años de prisión, Jean-Marc sale nuevamente de la cárcel con semilibertad. Donde tiene la obligación de llevar una pulsera electrónica, tener un trabajo y con parte de su salario indemnizar a las viudas René Audran y Georges Besse. También tiene prohibido hablar de lo que hizo, hace más de dos décadas, ni de por qué lo hizo. Después de un año en semilibertad pudo acceder al regimen de libertad condicional, bajo condiciones que él mismo menciona en la entrevista.


A continuación la entrevista publicada en la revista libertaria “pèsol negre” n°59 (noviembre-diciembre 2012), realizada en Agosto de este año.

En un lugar de Provenza (Francia) vive un legendario guerrillero, sobreviviente de muchas batallas. Jann-Marc Rouillan formó parte del núcleo fundador de varios grupos autónomos y armados. Ahora con unos sesenta años se encuentra en libertad condicional, tras cumplir un cuarto de siglo en prisión, diez de los cuales en aislamiento. Vive en un casa en lo alto del pueblo, soleado, con vista a los Alpes. No puede hablar de Action Directe y de las acciones por las que fue condenado.

Nos alegramos de verte fuera de la prisión. ¿Cómo te va la vida fuera?

No lo sé. Bueno, esa no es una pregunta fácil. No lo puedo decir, porque lo esencial de la vida de las personas ¿qué es?, ahora soy yo el que te cuestiona.

Lo esencial de la vida es ser libre, ser consciente…

…¿Tú eres libre? ¿Crees que eres libre?

No, no. Estoy condicionado por…

Así que… no me preguntes si soy libre. Yo era libre, cuando luchaba por la libertad. Ahora soy menos libre.

Pero ahora te debes sentir más libre que cuando estabas en la cárcel?

Eso depende. Depende de tu espíritu. Si los enfrentas permanentemente eres más libre que si te olvidas de que lo esencial es el enfrentamiento. La vida también es un narcótico muy poderoso, es decir, que uno se olvida de lo esencial, del porqué de su existencia. Te puedes creer libre, y no serlo en absoluto. ¿Y por qué? Porque te aíslas de tu objetivo. La cuestión es saber si actualmente me alejo de mi objetivo. Y yo no lo sé.
Yo prefería verdaderamente ser libre en las barricadas, o en medio de un movimiento extremadamente ofensivo. Allí encontraría el sentido de la libertad.

¿Crees que veremos este movimiento ofensivo?

Sí, todxs lo esperamos. Tengo una terrible desesperanza, y al mismo tiempo, una formidable esperanza que estallará.

Nos animas y nos das aire. Pero dices que todxs estamos bajo hipnósis…

Sí, todos y todas. Igual lxs militantes y lxs que se creen que son muy conscientes de aquello que pasa. ¿Crees que los buenos momentos son buenos momentos? ¿Qué es un buen momento? Lenin decía que la revolución es la fiesta de lxs trabajadores. Entonces, la alegría del buen vivir, es la revolución. Cuando unx se encuentra en las clases oprimidas, las alegrías y satisfacciones intensas están en la revuelta. Toda persona que ha participado en una insurrección, en los movimientos de los años setenta, y toda persona que ha participado en los tiempos de la guerrilla, saben muy bien que se llega a momentos de felicidad intensa, haciendo frente al enemigo.

Entonces, ¿cuál es el objetivo? Has dicho que hace falta ser consciente del objetivo…

Yo sé cual es el objetivo: hay que estar al lado del movimiento y del sitio donde sucederá. Tenemos que estar preparadxs todo el tiempo. Tiene que pasar alguna cosa. El verdadero momento en el que pasa alguna cosa esencial es cuando se invierte el orden social. Por eso en el fondo, yo quiero estar ahí al lado del movimiento y bien preparado (juego de palabras être près et être prêt – ser preso, o darse prisa).

¿Tus padres a qué se dedicaban?

Mi padre era profesor de instituto, progresista del socialismo revolucionario. Y mi madre se ocupaba de la casa y de educar a lxs niñxs. Puedo decir que he tenido una infancia feliz, y considero que he estado bien educado para no someterme al orden existente.

¿Cómo te has formado, aparte de con esta buena educación de tus padres?

¡¿Formado?!, ¡Formateado!, ¿Quieres decir cómo me he formateado?, es muy fácil. Tuve mucha suerte a los 16 años. Conseguí dos cosas: La música inglesa de la época, a principios de la década de 1960, y el mayo del 68. Yo tenía 16 años. ¿Te imaginas?

¿Qué tipos de música te agradan?

La música de Londres, Swinging London, los Rolling Stones, Neil Young, una música cargada de electricidad comparada con la antigua música de la época. Era transmisora de los levantamientos de lxs anti-autoritarixs, de lxs jóvenes, y cuestionaba todas las relaciones sociales del sistema.

Y después de 16 años, ¿otras experiencias “deformativas”?

Tuve la gran suerte de vivir en Tolosa, que era la capital de la segunda España, la capital de lxs rojxs. Yo digo “rojo” porque este es el término. Lxs anarquistas también estaban, y entre ellxs, se llamaban “rojxs”, ya que habían cogido el insulto de lxs fascistas y de lxs nacionales, que lxs llamaban “lxs rojxs”. Habían tomado esta etiqueta como se puede tomar la de “terroristas” y darle la vuelta. Durante el mayo del 68, me comprometo en un movimiento revolucionario, y tengo la oportunidad de conocer personas que habían hecho la revolución. Una gran suerte en comparación con muchxs compañerxs francesxs que hablaban mucho de revolución, pero que no habían podido hablar con personas que la habían vivido. La verdadera suerte fue esta oportunidad. Lo puedo decir: en comparación con lxs otrxs compañerxs del MIL en la conciencia del enfrentamiento que llegó a Barcelona, nosotrxs estábamos más formadxs que lxs del interior. Lxs del interior miraban París, Nanterre, la Sorbona, y reproducían los conceptos de la extrema izquierda. Mientras que Criri y lxs compañerxs formadxs en Tolosa nos considerábamos guerrillerxs, y por tanto, poníamos menos problemas en relación con la acción armada. Lo teníamos más fácil que lxs del interior.

¿La conciencia de guerrillerxs de dónde proviene?

De lxs viejxs españolxs exiliadxs, de lxs maquis. Cricri tenía un tío, que había estado en la partida de Massana, que lo orientaba y asesoraba cada vez que lo veía: “Si vas a Barcelona, haz esto, esto otro, ve con cuidado, vístete bien, etc.”. Una memoria de lucha que lxs del interior no tenían.

¿Sabes el nombre del tío?

Se llamaba Torres. Era joyero en Andorra. Estaba relacionado en Massana con las acciones y las relaciones del lado de Andorra. Era originario de Lérida como Cricri.

¿Entonces, podemos decir que hay un nexo de unión entre lxs maquis [1] y el MIL?

Exactamente. Nosotrxs éramos anarquistas y publicamos en la revista del MIL un texto sobre Sabaté.

Cuando dices nosotrxs, ¿te refieres a lxs francesxs del MIL?

Nosotrxs no éramos francesxs… ¡Éramos lxs del exterior! Es muy importante esta incomprensión porque no se puede imaginar el rechazo de la guerra civil. La primera vez que llegamos a Barcelona, le dije a Díaz, un militante del GOA (Grupo Obrero Autónomo) muy conocido y que escribía, “yo soy anarquista”. Su cara reflejó un momento de terror, una cosa terrible. La CNT era una cosa del pasado. Sólo estaba el grupo de libertarixs en la Universidad Central, y ni siquiera asumían la palabra anarquista. La historia se reescribe. Bien, nosotrxs éramos anarquistas, y no obstante, encontrábamos guerrillerxs anarquistas y comunistas en el bar, en las familias de amigxs, por ejemplo el padre de Henry. Era nuestra vida cotidiana. Una suerte inmensa comparada con otrxs compañerxs del MIL, que tenían mucha ideología en la cabeza. Pero no podíamos imponernos.

¿Y qué podríais haber hecho?

Tendríamos que haber hecho una guerrilla extremadamente dura, lo máximo posible. Fíjate. Las vacilaciones por la ejecución de Creix. Tendría que haber dado un buen golpe sobre la mesa y decir “Si no hacemos eso, no vale la pena que continuemos”. Sí, si es un grupo clandestino y se tienen los medios, y no se hacen las acciones que son de tu responsabilidad histórica, pasas al lado de las cosas.

¿Por qué Creix?

Creix era un torturador cruel de detenidxs políticxs, un comisario de la temible BPS (Brigada Político-Social). Después de la ejecución de Manzanas, va a provocar un montón de detenciones en el País Vasco. Fue pilar fundamental en el proceso de Burgos a etarras y el responsable de la represión y de la muerte de obrerxs en Granada. Creix venía regularmente a Cataluña. Puig consiguió la información y era un objetivo importante en aquel momento del franquismo.

El paso a la lucha armada, representaba cambios. ¿Cómo lo viviste?

Naturalmente. No das el paso a la lucha armada porque un buen día te digas “Eso de las armas está guapo, voy a caminar con una pistola en la cintura”. Vino de manera natural en la progresión de nuestra implicación en la lucha. No creo que fuese importante, pero sí un paso esencial que dar en la dictadura. Las personas que te dicen “Yo era un resistente anti-franquista” pero que no se implicaron más en la lucha me dejan un sabor agrio. Yo prefiero ver el lado revolucionario.

En tus tres libros “De memoria” sorprende que tengas conciencia histórica de cada momento que vives. ¿Dices que no eran inocentes cuando se habla de Puig Antich?

Comprendo que la familia haya hecho cosas sobre una persona que no conocían. Porque no conocían al Salvador clandestino: Una persona inteligente, consciente, politizada, que sabía lo que hacía. Me acuerdo muy bien de una conversación donde hablaba de su propia ejecución. Cabe tener en cuenta que nosotrxs éramos clandestinxs sin interrupción y arriesgábamos la vida continuamente, en cada viaje, en la carretera, en el paso de fronteras, en cada acción, como lxs maquis.

¿Cómo explicas “El luto de la inocencia”, subtítulo del libro “De memoria II”?

Estamos formateadxs por el sistema. Uno acaba creyendo en el sistema. Con la historia del MIL sabes lo que te espera. Sabes que tienes un enemigo delante que no te regalará nada, etc. Y uno termina por creer que lxs burguesxs no son tan malxs como lxs pintan. Siempre se tienen ilusiones sobre el sistema, incluso lxs que luchan. Es por eso que el luto de la inocencia es un hecho. Cuando un/a camarada cercanx es ejecutadx, es un hecho que te marca. Después de cada combate me he repetido siempre “La muerte está presente”, y es que es difícil no tener consciencia de la muerte cuando se está comprometidx en una lucha revolucionaria.

¿Cómo vivías esta presencia de la muerte?

El aprendizaje fue difícil. Y por tanto son años que disfrutamos a fondo, totalmente felices.

¿Años difíciles y felices?

Si, no es contradictorio. Volvemos a eso que decía al principio de nuestra conversación. Cuando escribí a Michel diciéndole que escribía el libro de los GARI, me respondió “Fue el año más feliz de mi vida”. Y asimismo, acabó en prisión. Los años de lucha, marcan.

Escribes muy bien. Tus libros enganchan, eres un autor de culto y nos preguntamos si te consideras más brillante con las pistolas o con la pluma.

De entrada, es inseparable. Sin las pistolas, no habría habido pluma… No sé si soy competente. No es la cuestión. La escritura por la escritura no existe.

Algunas lectoras se retraen en algunas frases tuyas como machistas…

Eso es cierto. Soy un heredero de un viejo movimiento revolucionario que era bastante falocrático. Se me retrae que describo a las mujeres, pero no a los hombres. Os tenéis que dar cuenta que se trata de la escritura de un preso. Estoy en una celda y tengo derecho a la fantasía. He pasado veinticinco años en una celda y no tengo la misma relación con las mujeres que alguien que en su militancia de todos los días se encuentra con treinta mujeres. Me gritaban “¡Tío, exageras!”. En el libro “La parte de los lobos” decidí que la montaña, los Pirineos, eran el sujeto y el tema.
Describo los árboles y las montañas. Soy un preso que sueña que camina por la montaña. Pero en cambio, nadie me ha criticado diciéndome “¡Exageras con tus descripciones de la montaña!”. Con las mujeres es lo mismo. Soy un preso que escribe sus propios fantasmas.

En el primer libro, haciendo de seguridad de una reunión feminista, les reprochas “ni un triste beso”.

Describo una cosa falocrática. El movimiento de las mujeres hace una reunión en la Universidad, que es la primera reunión en Tolosa. Ellas deciden no dejar entrar a los hombres, pero al mismo tiempo piden tener una protección. Se lo piden a un grupo que no está muy comprometido con nadie, un grupo formado esencialmente por jovencitos de 16 y 17 años, militaristas en el sentido de pelearse todo el día. Y estos jóvenes no conocen la revolución feminista. Nosotros es verdad que estábamos enfadados, ya que no podíamos entrar, no podíamos escuchar. Entonces espiábamos por el cerrojo. En ese tiempo de las luchas violentas, no participaban mujeres. Es la verdad.

¿Cuál es el hilo conductor de la trilogía “De memoria”?

La historia son los compañeros de bachillerato que empiezan y que acaban en una organización de lucha armada en Francia. Es la historia de su vida, su evolución, y al mismo tiempo, lo que quiero retrasmitir es la época. Y no quiero seguir la cronología exacta de los hechos. No quiero mirar los archivos. Quiero retransmitir lo que me queda en la memoria. Escribo nuestro estado de ánimo en las tres novelas. No hecho tras hecho. Por ejemplo, soy incapaz de decir de memoria cuando nos vimos en Bruselas, el día del coche bomba, ¿qué coche conducías?

Conducía el segundo.

¿La DS?

No lo recuerdo. Sólo sé que eran coches robados en Holanda. Tú ibas detrás, y me ibas orientando. También recuerdo que cuando sacaste el seguro de la bomba, estábamos todxs allí, innecesariamente, mirando cómo lo hacías, a pesar de que nos decías que podía explotar.

¿Ves? No recuerdo el coche que conducías. Pero tengo en la cabeza toda la operación, las reuniones que hacíamos, qué decíamos, y la conciencia de lo que hacíamos. Algunas cosas se me han borrado, pero mi transcripción se basa en los hechos que recuerdo. Tengo la suerte en relación con la memoria de haber estado muchos años en la cárcel, y haber retenido, como lxs poetas en las prisiones turcas, que aprendían los poemas de memoria para acordarse de las personas que habían estado con ellxs.

En el libro “De memoria” explicas como anécdota que os pidieron financiar la Asamblea de Cataluña, y os propusieron ofreceros información de un atraco para conseguir dinero. ¿Hubo debate en el grupo? ¿Cómo verías una propuesta en la conjetura actual?

Por parte de ellxs sería imposible ahora mismo. Pero antes… Antes estaban los tres hermanos Solé en la organización, un primo Solé, y el tío, Solé Sabaris, que era, a pesar de todo, uno de los grandes capitotes de los socialistas, de la tendencia un poco a la izquierda. Había un contacto con la Asamblea de Cataluña. Y la persona que era el representante del MIL era Puig, ya que lo encontrábamos el más tranquilo, por eso su nombre de guerra fue durante todo el tiempo “El diplomático”. Gente como lxs de la Asamblea de Cataluña simulan ser personas que tienen miedo del terrorismo, pero al mismo tiempo nos proponían atracos que hacer. Hoy los cogen directamente de sus amigxs banquerxs.

Conoces bien la zona de Berga y de Manresa. ¿Qué recuerdas de estos lugares?

Es extraño. Berga se me ha quedado en el recuerdo de un color ocre. En invierno y en verano, el mismo color: ocre. En Berga estuvimos a punto de hacer que nos mataran en un control de la guardia civil. Pedí a los dos hermanos Solé si conocían la carretera dirección a Cardona. “Si, si, hay una salida más abajo”. Cogimos una carretera por la montaña en vez de ir directos por el valle.

¿Cómo fue eso de que estuvisteis a punto de hacer que os mataran?

Bajábamos de Bellver de Cerdeña por el atajo. Nosotrxs no pensábamos que la guardia civil nos podía esperar en Berga. Y de hecho sí, habían hecho un control en Berga, sin duda una táctica de los tiempos antiguos, un reflejo anti-guerrilla. Cuando tomamos carreteras pequeñas o caminos de tierra, los encontrábamos con más facilidad que cuando cogíamos la general. Ellos caminaban por la montaña.

Y en el control de Berga, ¿qué pasó?

Yo estaba en el asiento de detrás. Conducía Oriol [2] y Sancho [3] al lado o al revés. Yo tenía una vieja metralleta de la guardia civil, un naranjero. Y la guardia civil tenía una metralleta Z-45. Nos vieron llegar y nos dijeron alguna cosa, y seguidamente, uno cogió la metralleta y la levantó hacia nosotros. Dimos un paso adelante y mientras yo tenía la metralleta, un camión muy grande se interpuso entre ellos y nosotros. Un gran semi-remolque que cogió la carretera normal y permitió que girásemos a la derecha y escapásemos del control de la policía, que estaba únicamente en la curva a la izquierda. Eso me marcó. Si vuelvo a Berga me acordaré exactamente de la curva. El pueblo estaba detrás de nosotros. Había un desvío que iba a Cardona.

Estuviste diez años en aislamiento. ¿Cómo se puede soportar eso?

Yo también me lo pregunto. La única manera es la resistencia.

En cada libro eres el superviviente.

He pasado al lado de la muerte varias veces. Tenía capacidades físicas. No fuerza, pero era espabilado. ¿Sabes? En el MIL me decían “Tú serás el primero que matarán” ya que me arriesgaba mucho, ya que no contaba, no calculaba. Yo estaba en el movimiento guerrillero, era otra historia. Ellos constataban que me arriesgaba mucho, pero yo decía “me arriesgo menos que quien espera en casa”. Y efectivamente así pasó. Hay que ser preciso, técnico, y al mismo tiempo, no calcular.

¿Cómo ves la lucha armada de ayer, hoy? ¿Las condiciones objetivas, subjetivas?

Lo que ha quedado demostrado en Grecia es que cuando hay un pueblo que se pone en movimiento a nivel de masas, desafiando al sistema, hay una respuesta de grupos armados. Así que esta cuestión ya está clara: si hay una contestación, aparecerán las armas. Ellxs nos derrotaron militarmente, pero no nos han ganado políticamente. Eso está claro. Hay condiciones objetivas para retomar la lucha armada, sí. Hay una represión y opresión tal, que justifica un replanteamiento del monopolio de la violencia por parte del Estado. Es obvio. Pero no hay, al menos en Francia, condiciones subjetivas para retomar la lucha armada, porque la lucha armada no es el resultado de tres o cuatro personas que quieren hacer operaciones muy espectaculares. No se trata de eso. La lucha armada es una parte del movimiento revolucionario que se pone delante en la acción. Es sólo una parte de este movimiento.

¿La lucha armada es entonces una expresión más?

Una expresión estratégica. Cuando hablamos de expresión estratégica es en referencia al movimiento anarquista. Si el proletariado de Barcelona pudo en pocas horas tomar las armas, como hicieron Ascaso, Durruti… y conseguir una insurrección armada, es porque estos individuos y militantes llevaban diez años de experiencias fabulosas: tentativas de insurrección y operaciones de guerrilla urbana. Tienen experiencia. Si dices que la revolución tendrá lugar después de un enfrentamiento armado, el aventurismo no es de quienes se preparan, lxs que acumulan experiencias, lxs que preparan al pueblo, lxs que ensayan pequeños golpes para ver cómo reacciona el sistema, si tiene la capacidad de contrarrestar hechos de este tipo, etc. El verdadero aventurismo es decir “la revolución será un enfrentamiento armado” y no hacer nada para que eso llegue. Y distribuir propaganda esperando hasta el último momento. Eso es el aventurismo. Cuando ves el grupo “Nosotros”, y la FAI [Federación Anarquista Ibérica] cómo prepararon el 19 de Julio, se sabe que fueron consecuentes desde un punto de vista revolucionario. Ellxs creían en la insurrección, y no pararon de prepararla acumulando experiencias. Eso es importante.

Tú tratas en tus libros la violencia de una manera normal, sin hacer apología.

El problema de la lucha armada es que todxs discutían, lxs maoistas, lxs troskistas. Todxs discutían. Era evidente la lucha armada. El único problema era que ellxs discutían más que nosotrxs.

En prisión has aprendido mucho sobre la condición humana, sobre lxs torturadorxs y lxs torturadxs.

Ahora entiendo, por ejemplo, cómo un hombre puede ser torturador, lo comprendo, pero eso no quiere decir que lo acepte. Comprendo cómo alguien por un salario es capaz de matar a alguien. Es muy fácil, desde el momento que te pones en el lado del orden. No hay límites. Por ejemplo, hoy a un vigilante de prisión le dicen “tenéis que subir en un tren esta tarde prisionerxs hacia Alemania” y nada más habrá un vigilante de tanto en tanto que rechazará hacerlo. Lxs otrxs se suben al tren diciendo “no es grave, no pasará nada, podéis estar tranquilxs”. Comprendo al guardia móvil que envió a lxs judíxs a Alemania. Veo el proceso mental que lxs conduce a obedecer con una naturalidad abismosa. Y también del otro lado he visto que la sumisión puede llevar muy lejos. Yo no he visto en las centrales de seguridad, donde la relación de vigilante y prisionero están muy claras: están allá para eliminarte. Había gangsters, que cuando iban al taller, se paraban delante de la garita y decían “Os he hecho un pequeño pastel y un café. Están encima de la mesa”. ¡Iba a trabajar a la prisión y antes había preparado un pastel y un café para el vigilante de la galería! Lxs que critican a lxs prisionerxs cuando se rebelan son en primer lugar prisionerxs.

Eso es igual fuera…

Sí, pero dentro va mucho más lejos. Se sabe que el vigilante de la prisión está preparado para matarte. Fuera, tienen la posibilidad de desertar. En cambio, para un vigilante, marchar, dejar el trabajo, es un acto muy fuerte para ellxs. Fuera hay siempre la posibilidad de decir “a mí no me pagan por hacer esto”. He vivido revueltas y tentativas de fuga donde vigilantes han matado a presos. Después tienen depresiones nerviosas, pasan seis meses de hospital, pero en el momento, matan al/a la prisionerx.

¿Qué piensas de la prisión?

La prisión es la amenaza permanente dentro de la sociedad capitalista. La prisión está ligada al capitalismo. Hoy casi la totalidad de las personas podrían estar fuera. Hay medios técnicos como la pulsera. Yo también estoy contra la pulsera, pero podrían estar fuera. La pulsera es insostenible, lo digo por experiencia. Se siente una presión muy fuerte. Es un control electrónico en todo momento, una forma de opresión, pero es mejor que la prisión. Yo soy abolicionista. La prisión es el arma de lucha contra lxs pobres. La prisión es la amenaza a lxs resistentes. Yo no quiero soluciones a la prisión. No quiero participar en absoluto en hacer una nueva prisión, y no quiero, sobre todo, mejorarla. Es un principio. Es como el trabajo asalariado. No quiero mejorarlo como hacen lxs sindicalistas.

¿Qué piensas del trabajo asalariado?

¿En la prisión? Nunca he trabajado.

¿Y tus padres no te decían que hacía falta trabajar?

No. Lxs anarquistas españolxs, sí. Siempre me han repetido que hacía falta trabajar, que era esencial, que no se tenía que fumar, ni beber alcohol, ni tomar drogas, pero que hacía falta trabajar. Queda claro cuando escuchas a Lucio: “Hace falta trabajar, sino eres un parásito social, un bohemio”.

¿Y qué piensas del trabajo asalariado?

Estoy en contra del trabajo asalariado, estoy a favor de su abolición.

Pero hace falta tener dinero para ser autónomo y normalmente se obtienen del trabajo.

Acepto totalmente que las personas trabajen. En cuanto a mí, me dije a mí mismo que no trabajaría en mi vida. No he estado nunca asalariado hasta ahora, un año estuve contratado en una empresa para tener acceso a la libertad condicional. Es muy simple. Yo no he estado nunca en la situación de encontrarme en la obligación, o incluso en la necesidad, de trabajar. Cuando no estaba en prisión, estaba en la guerrilla o en la clandestinidad. Era también un rechazo al trabajo desde el principio. Sobre todo lxs de Tolosa no queríamos trabajo. De lxs compañerxs de bachillerato, ningunx había pensado que acabaría trabajando. Había un rechazo claro y limpio al trabajo. Era ideológico: nosotrxs no trabajaremos.

¿Cómo valoras tus años de lucha? ¿Qué sentimientos te generaron?

Yo estoy muy feliz de mi vida pasada. ¡Muy feliz! Por ejemplo, podría haber muerto en Berga, en el Pirineo, ejecutado en España. Todavía estoy vivo. Y no veo qué otra cosa podría haber hecho. No me veo como trabajador de correos, ni como diputado, eso imposible, ni como profesor ni…

…¿Y como escritor?

No, tampoco. Antes que nada un militante.

¿Y el militantismo no es una profesión?

Yo soy un militante profesional, como Durruti. Había muchxs revolucionarixs profesionales en el anarquismo. Si no, no habría tenido lugar la revolución del 36.

¿Y el arrepentimiento más importante de tu vida cuál es?

Por ejemplo, acabo el libro De memoria III con un arrepentimiento: fuimos a Madrid a preparar la operación contra Arias Navarro. Fuimos delatados por “El Barbas”, el antiguo dirigente de transportes de la CNT de Barcelona, que era un infiltrado de la policía…

…¿Nos puedes explicar esta historia, ya que el libro no ha sido publicado todavía en España?

Eran hechos del 77, cuando Franco ya había muerto. Encontramos a Arias Navarro en la primera fase de transición. Justo después del indulto. Había grupos autónomos en Madrid, Barcelona. Alguien nos dice que sabe donde localizar a Arias Navarro. Trabajaba en la calle Atocha. Nos dan la información en Tolosa. ¿Te imaginas? ¡La localización de Arias Navarro! El Verdugo de Málaga, un torturador, y muchas cosas más. Y nosotros decíamos “Adelante. No solamente por Puig. ¡Vamos, lo hacemos y nos la jugamos!”. Eso quería decir que ya estamos en otra lógica, una lógica de guerrilla. Habíamos hecho un salto. Así, la historia de lxs estudiantes de bachillerato que progresan con los años se ha acabado. Fin de la trilogía. Hemos llegado a la madurez, al cumplimiento. Estamos maduros. La historia de los GARI es otra historia muy bella.

¿Cómo va tu enfermedad rara? [4]

Es una enfermedad minoritaria. Yo siempre he sido minoritario, y por tanto cogí una enfermedad muy minoritaria. Somos unas diez personas en el mundo que la tenemos.

Y a nivel jurídico, ¿cuál es tu situación?

Estoy en libertad condicional. ¿Y cuáles son las condiciones? Asignación de residencia. Obligación de trabajo, y como hoy hay crisis, no todo el mundo tiene un trabajo. Y sobre todo un control minucioso de mis actividades y de aquello que digo. Nuestra historia ha marcado este país. Quieren que quede tan silenciado como sea posible. Como la guerra de Algeria.

Notas:
[1] El maquis, también conocido como la guerrilla, fue el conjunto de movimientos guerrilleros antifascistas que comenzó durante la Guerra Civil española.
[2] Oriol Solé Sugranyes. Militante fundador del MIL, ejecutado por la guardia civil, después de escaparse de la cárcel al ver que el Rey no daba amnistía a los presos políticos que lucharon con valentía contra la dictadura.
[3] Nombre de guerra de Jordi Solé Sugranyes. Militante del MIL.
[4] Jean se encuentra enfermo del raro síndrome Erdheim-Chester (es el caso numero 186 desde que se tienen registros de esta enfermedad), una dolencia que afecta principalmente al sistema óseo.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!