En contra:

Bruno,
senzillesa i pragmatisme, una arma contra els poderosos

Bruno
Valtueña, el secretari general de la CGT de Catalunya, és una
persona senzilla i pragmàtica. No fa grans declaracions, ni
propaganda de grans projectes. Ell es defineix, prenent paraules d’un
vell amic, com «un cul inquiet». És un militant inquiet, però
constant i molt bon conversador. Bruno es preocupa de coses senzilles
i importants, com potenciar el diàleg, la participació, que els
militants perdin la por a parlar en públic i ho facin bé. Són
problemes corrents, ambicions senzilles, però pràctiques.

Bruno
és dels que vol unir, dels que està convençut que la unió fa la
força. Per exemple, jo li vaig demanar si es podia fer pública i
contestar críticament la carta* resposta dels de la CNT-AIT
negant-se a reunir-se per parlar de possibles manifestacions i
lluites amb els altres sindicats anarcosindicalistes. Una carta,
segons el meu parer, insultant, digne de formar part de l’ontologia
del sectarisme llibertari. Bé, doncs en Bruno em va respondre que
era millor no entrar en la dinàmica de desqualificacions i que ell
fins i tot va demanar-los disculpes pel fet que aquesta carta
s’hagués escampat. Un exemple de moderació i pragmatisme per anar
cap a una unió, que jo, després, fredament, també he valorat com
encertada. Em deia sàviament: Cal veure la part de raó que cada
un pot tenir.

Bruno
va perdre un ull en un accident laboral. Ens assabentem en
l’entrevista, en parlar de la lectura de la premsa i llibres. No
fou indemnitzat i com a molts accidentats laborals se’l va
re-col·locar en un altre lloc de treball. Ens explica llargament
tota la seva lluita a la Seat per defensar els seus drets de
treballador amb incapacitat i com també era perseguit i discriminat
com delegat de la CNT.

En
demanar-li un company per entrevistar, em respon: «Entrevista a
un dels últims afiliats o afiliades» És una resposta també
cap a la senzillesa i pragmàtica. Obre una nova via d’entrevista,
cap a conèixer el perfil dels nous afiliats i el que pensen, fan i
viuen. I també a la vegada implica, una resposta pragmàtica per
evitar escollir un nom. En tot cas nosaltres, intentarem fer una bona
entrevista a un nou o nova afiliada. Esperem igualment que vosaltres
els companys de la CGT ens envieu preguntes per fer-li al nou/va
afiliada.

Al
final de l’entrevista fa un elogi a la seva companya. «Una alta
vegada arribaré tardíssim a casa. Sense la seva comprensió i
paciència, no hauria pogut mantenir-me en aquests càrrec de
responsabilitat, ni dedicar tant de temps a la militància». I
ens regala un últim pensament, ja amb el micròfon apagat: «Ara
comprenc perquè els catòlics volen que els capellans siguin
solters. Així es poden dedicar totalment a la comunitat».

Com
que no coneixia en Bruno, les meves impressions són fruit directe de
l’entrevista, de l’observació directa, més de què vaig llegir
sobre ell a Internet per preparar l’entrevista.

Com
expliques la poca participació en l’enviament de preguntes de
militants i afiliats de la CGT al seu secretari general?

Una resposta potser que la gent està
amb molta feina i participa poc. O bé, que no s’hagin assabentat
que podien fer aquestes preguntes per la pàgina Web.

 

Bé, comencem per les preguntes que
m’han arribat en converses amb amics afiliats:

En Lluís pregunta: Com veus
la realitat dels treballadors en la societat d’avui? Són crítics
o acrítics? Estan majoritàriament integrats pel sistema? Es pot
conscienciar als treballadors que un altre món és possible?

Els treballadors són acrítics, molt
acrítics, sotmesos al pensament únic i al pensament dominant. Els
mitjans de comunicació en aquests últims 30 anys han fet un molt
bon treball per aconseguir aquesta situació, un moviment obrer
acrític, i també les derrotes continuades que hem tingut i les
claudicacions dels partits socialdemòcrates, dels partits
d’esquerres i sindicats. Totes aquestes claudicacions porten a que
la gent no tinguin sentit crític. També la situació en les escoles
és molt important. Han format gent acrítica al sistema i res més.
Què es pot fer? Doncs, aquesta minoria que som crítics, construir
un diàleg, uns mitjans i també unes propostes per conscienciar a
les majories integrades. Aquesta és la gran tasca que tenim davant.

 

L’Albert pregunta: ¿Creus
que el sindicalisme alternatiu, «revolucionari»,
anarcosindicalista, lluita per no perdre drets o per guanyar-ne?

Ara mateix, i lligant amb la pregunta
anterior, el que és possible és no perdre drets i fer una anàlisi
de perquè la classe dominant vol que nosaltres cada vegada perdem
més drets. Aquesta és la situació actual. Què és el que
voldríem? Dons fer propostes reivindicatives. L’única experiència
que tenim és la d’autobusos de Barcelona. Els van enganxar amb un
dret que ja tenien en l’àmbit europeu de dos dies de descans, que
ja ho tenen altres països. La realitat és aquesta ara mateix:
lluitem per no perdre drets. Això no vol dir que no hi hagi
sindicats, individus, grups, que estem demanant unes reivindicacions.
Allà on jo estic treballant sí que estem demanant unes
reivindicacions de reducció de jornada laboral: l’augment del
descans per la fatiga que comporta els elevats ritmes de treball.
Tenen que coexistir les dues posicions. Per exemple, la vaga del 29-S
no va ser una vaga per conquistar drets, sinó per no perdre més
drets. És la trista realitat.

 

L’Elisenda pregunta:
No conec gaire al Bruno. M’agradaria saber a quina tendència
pertany de les diverses famílies que hi ha a la CGT (vesant
anarquista, alternativista, etc.).

Jo no em defineixo de cap sector. Si
t’hagués de dir de quin sector sóc, diria: jo sóc roig i negre,
que és el color de la Confederació Nacional del Treball, el color
de l’anarcosindicalisme. Em considero anarcosindicalista, o millor
dit, vull ser anarcosindicalista.

 

En Ricardo pregunta: Quins
són els projectes d’autogestió de la CGT? A part del projecte
turístic Ruestra, hi ha iniciatives d’autogestió amb diners del
sindicat? Com generar noves formes d’autogestió?

A part de Ruestra, jo no conec cap projecte d’autogestió en
marxa. L’autogestió l’hem heretat dels Congressos anteriors al
36, però ara mateix és una assignatura pendent de com podem activar
l’autogestió avui. Jo vaig viure a l’any 79-80 l’autogestió
d’una cooperativa de consum dintre el que era el sindicat del
metall. En els moviments socials, s’estan plantejant aquesta via
com un primer pas d’autogestió. Desprès hi pot haver, i fora de
la CGT, aquests projectes de pobles a l’Aragó, al Pirineu, de
petits pobles on hi ha nuclis de persones que estan intentant portar
una vida autogestionada dintre d’una economia familiar i dintre una
economia de l’agricultura i la ramaderia a petita escala. Al
Congrés de Màlaga es va parlar d’autogestió i de fer unes
jornades sobre autogestió. Però hem de veure que estem en un
sistema capitalista, i és veritat que hi ha dintre el sistema unes
possibilitats de cooperativisme, però hem de mirar com jurídicament
i de quina manera podem omplir uns buits i anar cap a una autogestió
de tipus anarcosindicalista. Crec que les assemblees d’aturats
haurien de ser un germen d’autogestió. Si en les assemblees arriba
un aturat i només escolta ideologia, i les perversitats del sistema
i que el govern va en contra els interessos dels treballadors, si
només es queda amb aquest missatge, no estem donant a la gent unes
solucions per tenir feina, ni contribuïm a que aquesta gent porti el
dinar a la taula, i aquesta és la primera necessitat que tenen. No?

En l’àmbit dels aturats, la CGT què podria potenciar?

El que hi ha és una intenció i un acord en el Congrés de Màlaga
de potenciar i estar en les assemblees d’aturats. Aquest acord el
tenim i ara cal mirar com es pot desenvolupar.

I com es desenvolupa?

Aquesta és la qüestió. El compromís el tenim. Si els diferents
sindicats no desenvolupen aquest acord, nosaltres com secretariat
permanent podem recordar que hi ha aquests acords, i posar-nos al seu
servei per desenvolupar totes les tasques que vulguin fer.

I si els sindicats no fan res pels aturats? Sovint tenen prou
feina en ocupar-se a defensar els seus propis drets… Què fem?

El que haurien de fer els diferents sindicats és tenir una
relació dels que han anat a l’atur per acomiadaments o tancaments
d’empreses o d’altres raons, i tractar d’organitzar als
aturats. Ara bé hi ha una altre qüestió: si els que estan aturats
—per als quals la seva primera tasca és buscar treball— no veuen
en les assemblees una eina per aconseguir treball, ja que no hi
aniran. Els sindicats teòricament tenen la seva responsabilitat
d’impulsar aquestes assemblees.

En Pep pregunta: us plantegeu una vaga general en
solitari, sense els de CCOO i UGT, amb els altres sindicats
anarcosindicalistes i afins. La CGT es veu en força de fer-ho? Quina
és la teva opinió?

Si tinguéssim força nosaltres d’aturar el país amb un 20 %,
o un 15 %, jo penso que s’hauria de fer aquesta aposta. Però
actualment, per desgràcia no tenim aquesta força de paralitzar el
país. I precisament desprès de la vaga del 29-S, vam tenir una
reunió amb diferents organitzacions d’una manera informal i vam
tocar aquest tema i ninguna força sindical veu possible ara mateix
de fer una vaga en solitari.

En Joan pregunta: A la ràdio he sentit que les CCOO i
UGT el 18 de desembre han convocat mobilitzacions a tot Espanya. Què
en opines?

És molt lluny i un dissabte. Hauria de ser al novembre, o molt
abans. Són mobilitzacions contingudes que es fan per demostrar el
poder de convocatòria que tenen. Tot el que sigui mobilitzar-se es
respecta. Seria pitjor que no fessin res…

Com a Secretari General de la CGT, com valores la vaga general
del 29-S?

La CGT de Catalunya vam valorar la vaga
del 29-S com una jornada positiva. Internament la vaga del 29-S ha
demostrat que quan els homes i dones de la CGT ens mobilitzem, es
nota al carrer. Als centres de treball on hi ha CGT, hi ha hagut
vaga. Com organització hem treballat força bé i estem satisfets.
No sols del dia 29, sinó de tota la preparació. Per altre banda, el
seguiment a la vaga va ser millor de què esperàvem. Sabíem que un
fracàs de la vaga seria un fracàs de tota la classe treballadora i
potenciaria el pla d’atac neoliberal cap a nosaltres.

 

 

Què pensa fer la CGT davant el
silenci i passivitat de CCOO i UGT, que negociïn enlloc de continuar
amb les mobilitzacions?

 

A la CGT ja suposàvem que després del
29-S hi hauria un silenci sindical i una reafirmació del govern
respecte a la reforma laboral. Ara els sindicats majoritaris estan
més pendents dels 2.100 milions d’euros del pressupost a la
formació a repartir-se amb els empresaris. Amb la boca petita parlen
de mobilitzacions pel desembre.

 

I la CGT?

Nosaltres, ja estem preparant
mobilitzacions i treballant per una vaga general, abans que apliquin
la reforma de les pensions. La CGT va acordar fer manifestacions
descentralitzades al novembre i una vaga de consum el 21 de desembre.

 

Com veus la reacció del govern de
mantenir la reforma laboral?

El govern, com preveiem, no ha mogut
fitxa. Ha fet una rentada de cara canviant ministres. És una solució
mediàtica. Dóna una imatge pública de canvi a resultes de la vaga
general. Una reacció estètica, no real. Però la ministra Salgado
s’ha quedat on era i així reafirmen que la reforma laboral és
necessària tal com la plategen. Ara tan sols pensen en les properes
eleccions.

 

Els bancs han resolt la seva crisi
exigint al govern que corri en el seu ajut; com podem resoldre la
crisi els milions de treballadors, quan constatem que el govern no
ens fa cas?

Quan s’acabin les posicions
personalistes, que patim encara en les organitzacions alternatives al
sindicalisme majoritari, quan la majoria dels treballadors i
treballadores siguin conscients de la injustícia que fomenten els
poders financers, quan no hagi resignació, quan hi hagi confiança
en la força que tenim i quan existeixi unitat d’acció.

 

Molts consideràvem que aquesta vaga
general era una gran trampa, una gran mentida, que ja estava pactada,
i l’únic motiu consistia en fer desfilar un dia a les «masses
obreres». Creus que els dirigents de CCOO i UGT eren completament
conscients que estaven fent una vaga per la galeria»?

La CGT des de fa un any o més deia que
les solucions que s’estaven donant des el govern no serien
positives pels treballadors, que la crisi l’estaven aprofitant els
empresaris per fer un reajustament de plantilles per acomiadar
treballadors. Tot això ha provocat un debat positiu dintre els
sindicats majoritaris. Els dirigents d’aquests sindicats no han
volgut fer una vaga que faci trontollar el govern, suposadament
d’esquerres. Tothom sabia que es feia tard la vaga. El 8 de juny a
Catalunya, concretament a la gran manifestació de Barcelona, es va
demostrar que els funcionaris i molts treballadors/es volien una
resposta contundent a las mesures de la Reforma laboral. Crec que la
CGT va perdre una bona oportunitat de fer, encara que fos sols a
Catalunya, una convocatòria de Vaga General. Possiblement hauríem
provocat que la vaga hagués sigut més important. I amb una vaga
important, el govern sortiria tocat i el tripartit també, ja que
ells van provocar la retallada de salaris dels treballadors de la
funció pública. És evident que ha estat una vaga testimonial. Per
salvar aquest sindicalisme de delegació. Aquesta reforma és
l’agressió més important i greu als treballadors des de la
democràcia.

 

No és molt retòric el nom de
secretari general? La teva funció no és la de secretari…

El més important no és el nom, sinó
les funcions i la responsabilitat que comporta el càrrec. Si està
ben escollit o no, no sé. Així s’ha denominat des de fa 100 anys
i seguirà fins que un congrés decideixi canviar el nom. Hi ha
companys que em diuen “¡hola jefe!” i jo els respon:
«Como se te ocurre llamarme jefe, estás suspendido de
anarcosindicalismo». L’estat natural pels anarquistes és no
tenir càrrecs, perquè així pots dir el que et roti. Quan ets
secretari general ets menys llibertari, has de mesurar el que dius,
representes l’Organització.

 

Com es fa per arribar a secretari
general de la CGT?

És fàcil i complicat. Primer, cal ser
proposat, segon no tenir vergonya de demostrar que potser no ets el
millor, tercer que altres no ho vulguin ser i finalment que en un
Congrés surtis escollit. Aquesta és la meva experiència. Ah,
m’oblidava, que no m’ha triat un Congrés, sinó dos, el de Reus,
—l’extraordinari— i el de Lleida.

 

I com és que hi va haver tants vots
en contra?

Cada un té la llibertat d’opinar com
vulgui, però si només hi ha una candidatura…, en la historia de
la Confederació el vot en contra és una novetat. Ara hi ha la
possibilitat d’estar a favor d’una ponència i estar en contra
d’una altra. Jo penso que això és votar dues vegades. Crec que és
un tema que s’hauria de parlar i debatre en quant a mètode. Si jo
no recolzo una ponència és que en recolzo una altra. I si no en
recolzo l’altra és que estic d’acord amb la primera. En les
candidatures passa el mateix. Si no hi ha una altra candidatura, ¿què
es vol demostrar dient que hi ha més vots en contra? Falta de
legitimitat? La falta de legitimitat se substitueix amb una proposta.
I potser, si hi hagués hagut una altra proposta, jo retiro la meva.
També hi ha la filosofia que aquí no fa falta secretari general.
Però això és un error d’alguns companys. Com també hi ha
anarquistes que pensen que no fa falta una organització. Jo crec que
fa falta, mentre no hi hagi una organització on tots siguem molts
responsables. Alguns m’han criticat que no tinc el suport del meu
sindicat. Ara és diferent dels anys trenta, on els alliberats
necessitaven el suport dels sindicats. Ara en seccions sindicals del
sindicat molts tenim hores d’alliberament reconegudes per llei, el
suport del sindicat és relatiu i a més si tenim en compte la poca
participació que hi ha als sindicats… Aquesta manca de
participació és un dels problemes i reptes que tenim. A més jo
vaig proposar a cinc companys per ser secretaris generals. No van
acceptar. A un, per ser molt més conegut que jo i per qüestions
mediàtiques no va voler. Fins i tot al meu sindicat, vaig proposar a
un company i li vaig dir que em posava a la seva disposició, si em
volia dintre del seu equip, i tampoc va voler. L’única candidatura
va ser la nostra. I em vaig decidir a acceptar, encara que tingués
més vots en contra, tot i que s’hauria de revisar com van
funcionar algunes assemblees, ja que els nostres informes de gestió,
inclòs el meu, s’havien aprovat. Si s’han aprovat els informes
de gestió durant dos anys, per què es vota en contra? Són
qüestions que estan sobre la taula, i, si algú vol, pot respondre.

 

Quines satisfaccions t’ha procurat
el teu càrrec?

La major satisfacció és rebre el
suport i la confiança dels companys i companyes que confien en mi.
Una altre satisfacció és ser l’hereu de gent que jo ni em vull
comparar, com va ser en Salvador Segui, Joan Peiró i companyia, que
avui ningú es pot comparar a aquella gent tan magnífica i
irrepetible. Una altra satisfacció és disposar d’unes companyes i
companys al secretariat permanent que són molt bones persones. No
oblido als companys que estaven a l’anterior: Mariona i Tomàs,
sense tots, molts problemes no s’haurien resolt.

 

Quins problemes heu resolt?

La rehabilitació del local de Rubí,
la compra dels locals d’Igualada i de Sabadell, l’impuls de la
formació que estava molt aturada, la implicació i participació del
màxim de federacions a les Plenàries de Catalunya, el retorn de la
pràctica de Conferències de delegades/ts. Aquests són els
problemes que entre tots, i amb el suport del Confederal, hem
solucionat, per ara.

 

Què és el que més t’agrada de
la teva feina com a secretari general?

A mi m’agrada molt fer el treball de
camp, anar per les federacions. M’agradaria anar més pels
sindicats, però bé, anant per les federacions, ja trobem els
sindicats. Amb aquest treball de camp i el meu treball a la Seat veig
com està el conjunt de l’Organització.

 

I com està l’Organització?

Està bastant desmoralitzada. Però ara
amb la vaga del 29-S ha canviat. S’han fet mobilitzacions a molts
pobles. Molta gent “apalancada” s’ha bellugat. Estem
ampliant-nos en qualitat i quantitat. Hi ha un canvi generacional.
Sóc conscient que la poca militància ens limita, però fem un bon
treball amb allò que tenim.

 

Et provoca mal de caps el teu
càrrec?

Ara mateix no tinc mals de caps. Ja
sabia quan vaig ficar-me a secretari general que hi hauria situacions
complicades, però com es desprèn de què he dit abans, quan es
treballa amb equip et treu la pressió i estrès que tenen els
líders.

 

Quin són els problemes pendents de
resoldre que més et preocupen?

Són problemes lligats al present i
futur de l’Organització. En relació al present es tracta de
millorar el debat i la confiança entre totes i tots els que som a la
CGT, respectar les diferencies i reconèixer els motius que ens
uneixen a la CGT; en quant al futur cal fomentar la incorporació de
companys joves i la participació a la vida orgànica dels
delegades/ats sindicals i dels afiliades/ats. Això és un tema molt
important. Un altre problema és que a les seccions sindicals els
costa sentir-se part del sindicat. I els companys que tenen
responsabilitat en els sindicats el que haurien de fer és que si les
seccions sindicals no van al sindicat, anar ells a les seccions
sindicals. Incorporar-los i crear lligams. És fàcil de dir i
difícil de fer.

Per què?

Tu pots voler anar a una secció
sindical i a lo millor el patró de l’empresa no et deixa entrar. I
si has de trovar-te amb la secció sindical, has d’utilitzar el teu
propi temps, esperar que acabi el torn, que vagi bé a la secció. No
és fàcil. Desprès hi ha els problemes de comunicació. Avui
en dia tenir converses disteses i llargues és excepcional. Aquests
són els maldecaps.

 

Dorms bé a la nit? Quantes hores
dorms?

Jo dormo bé. Els problemes de dormir
malament ja els vaig passar en la meva secció sindical. Jo ara dormo
bé. El cap de setmana m’encanta fer migdiada, si no hi ha
reunions. És quan carrego piles. Dormo les hores necessàries, amb
set hores ja en tinc prou. No sóc noctàmbul.

 

T’han intentat corrompre’t
subtilment o descaradament?

Jo crec que no, considero que no sóc
tan important, imprescindible, ni perillós perquè algú vulgui
pensar en corrompre’m. No he sigut conscient que m’hagin volgut
corrompre.

 

Vas animar als afiliats a
mobilitzar-se pel 29-S. Ara a que ens animes als afiliats i militants
de la CGT?

A continuar amb l’agitació d’idees
i amb la denúncia de les mesures i atacs, que s’estan preparant:
l’allargament de l’edat laboral fins als 67 anys, l’ampliació
dels anys de cotització per abaratir les pensions, la reforma del
Pacte de Toledo i l’aplicació del reglament de la reforma Laboral.
La vaga del 29-S i les mobilitzacions de la CGT ens han d’animar a
continuar la nostra tasca, que donarà els seus fruits.

 

Quins fruits?

Treure’ns els complexos. Nosaltres
creiem que no ens escolta ningú, que el que diem no serveix per a
res. Penso que estem equivocats. Ens falta convicció en
reafirmar-nos en les propostes que tenim. Els primers que hem de
convèncer són els afiliats que ens envolten. Recordar-los-hi els
acords que estan en el congressos. És veritat que estan fets per una
minoria militant i conscienciada. Els fruits s’estan donant.
Constato que per a la gent jove ha sigut una bona experiència, una
bona escola. No hem tingut cap problema per estar en un piquet. A un
agent li vaig estar explicant, que no estava tallant el carrer, sinó
informant als veïns que se sumin a la vaga. Veig la gent jove
motivada i que als de la nostre generació els tornen a venir les
ganes. Un altre fruit és que el resta de sindicats han vist que
nosaltres, el que diem, ho fem. I que els piquets de la CGT es
comporten i que estan a les dures i madures. La CGT ha estat una
garantia que surti la vaga i que no som esquirols. La UGT a la Seat
van créixer tallant vagues i ara són majoria. La CNT era majoria
l’any 1984 i CCOO i UGT s’ajuntaven per fastiguejar-nos.

 

Què es fa per motivar els militants
a participar més?

Que els responsables de les
federacions, sindicats i els delegats siguin un exemple i treballin
amb optimisme, amb ganes i fe en la tasca que es fa. En la vida
sindical el bon ambient és el factor imprescindible per actuar en
positiu.

 

Actualment de quins temes t’estàs
ocupant?

Estic amb els meus companys/yes del
secretariat permanent i amb els companys/yes del comitè confederal
preparant la Conferència d’afiliades/ats del dia 6 de novembre a
la Sedeta. Estem preparant les mobilitzacions que tenim acordades al
mes de novembre i amb la vaga de consum del dia 21 de desembre.

 

Com t’has format?

El meu pare era cobrador d’autobusos
i antifranquista pràctic. Cada vegada que sortia en Franco a la tele
em deia «Bruno tanca la tele que no vull veure aquest assassí».
La meva mare li deia: «Jesús no digas esas cosas delante del
niño que vamos a tener problemas». A l’escola als 10 anys
vaig haver de repetir curs, perquè vaig dir que en Franco fou el
culpable que hi hagués hagut la guerra civil. El professor era el
responsable de la falange a Catalunya, el Sr. José María Villar. El
meu pare es va cabrejar molt amb mi per haver repetir a l’escola el
que ell m’explicava a casa. Podem dir que vaig començar a ser
antifranquista als deu anys a l’escola.

 

Una bona formació!

Sí, vaig tenir una bona formació. El
meu pare va comprar a un amic seu tota una biblioteca, sobretot
llibres d’abans dels anys quaranta. I va posar a la meva habitació
tot de prestatgeries. He estat acompanyat de bons llibres. També el
meu pare va conèixer a Pons Prades. A mi em deia que havia conegut
un exiliat a l’autobús 39, on treballava. I Pons Prades li va
regalar els seu llibre «los que sí hicimos la guerra». Me’l
vaig llegir de dalt a baix, tenint 14 o 15 anys.

 

Quina ha sigut la teva militància
en grups i organitzacions fins a arribar a la CGT?

La meva militància ha estat en la
secció sindical de Seat Martorell i al Metall del Baix Llobregat. En
començar a treballar a la Seat em vaig afiliar a CCOO, era l’any
1976. Desprès em vam recaptar els de la Lliga Comunista
Revolucionaria (LCR), on vaig estar fins l’any 1977. Jo era un
activista total. Venia molts Combates, 75. Era un gran
venedor. Al·lucinaven. Era la mascota de tots. I com que no tenia
càrregues familiars, jo donava la cara. A l’any 1979-80 vaig
ingressar a la CNT i fins ara. Quan va esclatar la divisió de les
sigles a l’any 1990, entro a la CGT. Veia que en l’empresa en què
estava, o anàvem a les eleccions, o era molt difícil competir amb
CCOO i UGT; vaja, era impossible. El sindicat del metall, que estava
al carrer Avinyó hi havia un bon ambient, era una escola, vam crear
la cooperativa de consum, teníem una rotativa, fèiem un butlletí,
érem un grup d’amics. Tinc un gran pecat, que el pots posar, que
vaig formar al meu poble un front comú d’esquerres en el municipi.
I també a l’any 1995 vaig formar part, amb altres companys
llibertaris, del consell nacional d’Esquerra Unida i Alternativa
(EUiA). I aquí sí que van intentar comprar-me. Un em va proposar si
volia anar al consell del partit a Madrid com a llibertari.
M’asseguraven que hi havia un lloc pels llibertaris. I els vaig dir
que ho comentaria amb els companys. Els companys van acordar que se
l’anéssim a prendre pel sac. Al cap d’un any de patir
l’autoritarisme polític, els vaig deixar. Des de llavors m’he
dedicat plenament al sindicat. Aquesta és la meva trajectòria.

Què penses dels mitjans de
comunicació llibertaris actuals? I de la revista Catalunya?

Jo penso que n’hi ha molts i la
comunicació és molt espessa. Haurien de ser més àgils i amb més
debat. Falta debat d’idees sobre temes concrets.

 

Per exemple al Catalunya

Una federació deia “¿Qué pasa
con Seat? ¿Porqué la CGT ha hecho este acuerdo? Està bé, però
el que no em va agradar és que després demanessin depuracions i no
se què més. I li vaig dir a qui ho va escriure: «Mira lo has
hecho tan mal que me lo has puesto muy bien. Primero hay que
informarse, luego en vez de pedir depuraciones, que eso suena a
estalinismo, hay que pedir en todo caso responsabilidades.”. Crec
que falta debat sobre experiències concretes. I el veig molt extens.
Li dic al company Rosich: «Feu un Catalunya que per acabar-lo de
llegir fa falta una setmana». Agafo el Catalunya, la Directa,
el rojo y negro, el libre pensamiento i si me’ls llegeixo, no
podria fer els meus deures de secretari general. M’entens? Exagero
una mica eh. Jo posaria algun còmic, humor polític, alguna auca,
que ens alegri una mica el dia. Donar-li la volta a les noticies i
riure’ns de l’obediència, submissió dels que ens envolten.
Falta una mica d’aire. Sembla que es vulgui explicar tot. Cal
derivar a la Web per a més informacions, o informacions completes.

 

Creus convenient que els sindicats
anarcosindicalistes s’ajuntin? Quines propostes i idees per
reunificar la família anarcosindicalista es poden fer?

 

No és només convenient, és
necessari. Pensar que l’anarcosindicalisme s’ha moure per
conceptes ortodoxos porta a estar lluny de la realitat. Cada sector,
tant productiu com de serveis, té les seves característiques
pròpies, inclús dintre del mateix sector no és el mateix una
secció sindical que representa a un 10 % a una altre que
representa al 40 % dels treballadors; les propostes i correlació
de forces són diferents, per tant l’estratègia ha de ser diferent
en cada cas.

 

Entrevista de Txema Bofill

Correccions d’estil i ortogràfiques,
Pep Cara

 

* La carta de la CNT-AIT, dirigida a Bruno, és la resposta
negativa dels de la CNT-AIT de Medinaceli a parlar sobre possibles
accions junt amb la CGT i a valorar junts la crisi i retallades de
drets als treballadors i el rebuig a participar en accions conjuntes.
La carta és un seguit d’insults, com que els de la CGT som
traïdors, i que no som anarcosindicalistes, que ells sí que ho són
i que amb nosaltres no hi ha res a discutir, ni parlar, ni res a fer.
També deien que ens denunciarien si utilitzàvem el nom de la CNT,
com en algun poblet s’ha fet, i que alguns sindicats de no se quin
poble s’han apropiat o es volen apropiar del patrimoni de la CNT,
un local buit, i que ens denunciaran de nou als tribunals, ja que
ells vigilen el patrimoni històric de la CNT de possibles
ocupacions. Bajanada darrera bajanada.

M’he quedat amb les ganes de criticar-los àmpliament per tal
que, com a mínim alguns companys i amics de les bases de la CNT,
sàpiguen la diarrea mental i «les veritats autentiques» afirmades
pels seus dirigents. Li deia a l’amic Pep, «si el Bruno hagués
escrit una carta així de “sectària”, o la meitat, li hagués
demanat de rectificar, o deixava de cotitzar immediatament».
Segurament malgastar energies criticant «les veritats» i insults
dels Vigilants del Patrimoni de la CNT no serveix, ni és el camí
cap a la unió, que n’estic segur que algun dia arribarà, perquè
la majoria de llibertaris i confederals —que no estem en possessió
de xiringuitos, ni herències, ni veritats— ho volem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!