En contra:

els Poders i els seus servidors

20 de maig de 2015
1 comentari

Daniel Pont, supervivent de la COPEL

 

 

índex Daniel Pont, 1979 en llibertat IMG-20150412-WA0003

Daniel Pont Martín, originari de Madrid, viu i treballa a Barcelona des de fa molts anys. Ex presoner i un dels fundadors de la COPEL (Coordinadora de presos en Lluita) per la seva rebel·lia i delictes varis.

Ens explica el seu itinerari vital, com s’ha anat formant gràcies a la seva rebel·lia, els contactes amb altres presoners socials i polítics, i també a traves de lectures. I sobretot pren consciència social amb la lluita dels presos.

Daniel Pont s’ha sortit del guió al que estan predestinats als revoltats i delinqüents juvenils de classes baixes, carn de canyó de presons. Gràcies al coneixement i lluites. Avui segueix solidari amb la lluita dels presoners i contra les presons.

Recordem que les presons no rehabiliten, destrueixen. Daniel Pont és un dels pocs sobrevivents: els suïcidis, la droga, la repressió carcerària i la reincidència han anat eliminant i destruint els integrants de la COPEL, que als anys 70 varen lluitar per la llibertat.

La majoria dels 75.000 presos actuals són caps de turc, carn de canyó. I els que hi haurien d’estar-hi tenen impunitat total. Són els delinqüents i corruptes que manen.

Parla’ns de la teva evolució i conscienciació social. Què i com et vares anar formant en la vida?

Sóc d’origen social humil, fill de mare “natural” (llavors es deia així) i de pare adoptiu. Vaig néixer a la Inclusa, a Lavapies, Madrid. Vaig estar internat en un col·legi de Madrid (línia dura). Era rebel i mancat d’afecte… anys durs els de la postguerra per als perdedors. Vaig rebre ensenyament bàsic de formació professional, branca d’impremta, fins als 16 anys que em vaig fugar de casa dels meus pares fent autoestop cap al sud, Màlaga. Després d’uns petits furts vaig ser detingut a Cadis i em van aplicar «la llei de ganduls i malfactors»: 3 anys de presó sense dret a cap benefici penal o penitenciari, complert, quan encara no havia complert els 17 anys. Aquesta cruel injustícia va ser determinant per a obrir la meva consciència i començar a formar-me tot el possible buscant coneixements en altres presos (atracadors, polítics), fugint així de l’acceptació submisa i embrutidora de la majoria de presos. A finals dels anys seixanta, la presó de Terol era un laboratori per a presos joves i polítics, en un intent de “rentat de cara” de la dictadura franquista. Allà vaig conèixer el pitjor de la convivència entre presos: abusos, violència, violacions, molt patiment, fam, fred, desesperació. I el millor de la solidaritat entre alguns presos socials i presos polítics (pocs). Vaig coincidir en aquells anys amb Rafael Mazarrasa, Martin-Artajo, nebot de l’ambaixador d’Espanya al Vaticà, Paco Gil de Jaén, el pintor valencià Castejón i els primers militants d’ETA: Uns xavals joves molt macos de Pamplona. M’agradava assistir a algunes de les seves assemblees obertes i així vaig començar a llegir llibres que em deixaven alguns polítics, en aquells anys molt prolífics, com a resultat de l’agitació social i cultural a l’Europa del 68.
Un succés revelador que va contribuir a augmentar la meva consciència va ser l’aprovació d’un indult general el 1971 destinat a la llibertat de l’industrial de l’Opus Dei, Vila Reyes, condemnat pel desfalc del cas “Matesa”, empresa tèxtil del règim. Vaig comprendre definitivament el tractament desigual de la justícia de l’Estat, fonamentat en la protecció dels interessos de la classe social dominant i en les fortes condemnes de les classes socials més desfavorides, de les que jo era part.
Vaig sortir en llibertat al gener de 1972, amb 22 anys d’edat, després de passar 5 anys a la presó., Em van trucar per fer la mili i vaig decidir fer-la, desprès de contactar amb un antic company de la presó de Terol, tot i que per a res em sentia identificat amb la defensa de la pàtria. La raó: fer-nos amb armes i municions per començar a cometre atracaments a bancs, animats pels que feien els MIL a Catalunya i alguns esporàdics atracadors francesos o italians. Me’n vaig endur l’única pistola que hi havia a la caserna de sanitat militar i uns quants carregadors de munició. Als pocs mesos ens vam fer amb un subfusell metrallador i varem planificar l’assalt al polvorí que hi havia al recinte militar. Vam fer alguns atracaments a bancs fins que el dia 28 desembre 1972 vaig ser detingut després d’un tiroteig amb la policia amb tres ferits.

Com va ser el retorn a la presó?

El primer mes a la presó de Carabanchel va ser d’ansietat i confusió absoluta, ja que desconeixia l’estat dels ferits en el tiroteig i també perquè feia pocs mesos la dictadura havia executat a un militar acusat d’un atracament amb un mort. Després de conèixer casualment que els ferits estaven fora de perill vaig començar a forjar la idea d’aconseguir fugar-me de la presó com fos: tenia un molt negre futur: acusat de dos atracaments, un consell de guerra militar, una condemna del TOP (Tribunal d’Ordre Públic) a 6 anys de presó per tinença il·lícita d’armes. I per postres condemnat a dos anys per la Llei de perillositat social. Em van traslladar a un dels penals més durs de l’Estat, al penal del Puerto de Santa Maria, cementiri de zombis, sota una severa disciplina militar de caire feixista. No obstant al negar-me a treballar en els tallers de la presó i al matricular-me en el primer curs de la UNED a les presons, branca de Filosofia i Lletres, em van traslladar al departament cel·lular d’aïllament. Allà estaven un grup d’atracadors francesos i bretons amb una altra ètica i mentalitat. Ells, per mediació del Consolat francès, rebien el diari “Liberation” i altres mitjans escrits impensables en la censura de la dictadura franquista. En aquest temps les presons franceses i italianes eren un formiguer de permanent agitació, amb bon suport exterior (Michel Foucault i el GIP a França), els NAP (Nuclis armats proletaris a Itàlia) que es van nodrir de desenes de presos socials. A França hi hagueren importants motins i vagues en els QHS (Presons de màxima seguretat). De tot això “Liberation” informava puntualment mentre que a l’estat espanyol el dictador Franco moria al llit i les classes socials dominants iniciaven la falsa transició a la democràcia. En aquests anys la mobilització popular per l’amnistia era cada vegada més massiva, així com la visibilitat de les lluites socials que pressionaven amb força per trencar l’immobilisme propi de la dictadura.

Explique’ns com sorgeix la COPEL, el context que va permetre la seva irrupció?
A últims de l’any 1976 vaig coincidir a la presó de Carabanchel amb diversos companys amb els que vam decidir crear la COPEL i elaborar una estratègia d’acció. Vam començar per una etapa d’agitació enorme mitjançant pasquins i octavetes sense signatura i a observar gratament la bona acollida que tenien. Com a resultat convoquem la primera vaga de tallers a la presó de Carabanchel amb un èxit total. En aquest temps vam aconseguir el suport d’un nombrós grup d’advocats joves, al principi de Madrid, i conforme anaven sorgint comitès COPEL en altres presons, també d’altres advocats de Catalunya, Euskadi, Andalusia, Aragó etc. Així va encendre la metxa de la lluita dels presos socials per aconseguir unes reivindicacions que llavors i ara considerem legítimes: amnistia total, derogació de jurisdiccions especials (Llei de perillositat social, bandidatge i terrorisme, Tribunal d’Ordre Públic), reforma profunda del codi penal, i depuració de jutges, policies i carcellers feixistes i torturadors. La lluita de la COPEL va tenir en escac a l’Estat en uns anys en què el poder necessitava per tots els mitjans que les presons funcionessin eficaçment sobretot perquè les accions armades eren cada vegada més intenses i freqüents. Des del principi la COPEL va establir la doble estratègia de lluitar per les seves reivindicacions i aconseguir la fugida, en deixar de participar submisament a la vida quotidiana carcerària i en els judicis penals dels insultantment anomenats “Palaus de justícia”. En els gairebé 3 anys de lluita de la COPEL van ser innombrables les fugides aconseguides, però també les auto-lesions col·lectives que van deixar els sòls i parets de les presons plenes de la sang desesperada dels presos. Van ser desenes les presons destruïdes. Durant aquest temps els mitjans de comunicació van informar sobre la lluita de la COPEL.

Com és va extingir la COPEL? què ho va provocar?
L’aparició de l’heroïna en les presons, va ser un dels factors que va influir decididament en la desunió dels presos, amb una oferta sospitosament tolerada: hi havia més heroïna que “xutes” (agulles hipodèrmiques), fins al punt que alguns afilaven l’agulla a la vorera dels patis. Progressivament van començar a aparèixer malalties infeccioses: hepatitis, candidiasi… fins a la irrupció de la Sida i els estralls que va causar. L’augment de la repressió de l’Estat, introduint anti-disturbis especials dins de les galeries carceràries, la set de venjança dels carcellers i l’aïllament dels militants de COPEL en penals llunyans, propicià la represa de les pallisses nocturnes i dels “passadissos de recepció” als trasllats. La repressió va culminar amb l’assassinat d’Agustí Rueda (militant de la COPEL llibertari) i amb les greus lesions sofertes pels seus companys a la presó de Carabanchel. Pallisses després repetides en la inauguració de la presó de Real de la Manxa en 1979, veritable centre de tortures que van patir desenes de presos de la COPEL allà traslladats, com a part del programa de destrucció i càstig dels companys més reivindicatius.

Què vareu aconseguir canviar en les presons?
La COPEL durant un temps va aconseguir crear una nova consciència de respecte, una nova ètica entre els presos, marginant així als delators, als delinqüents de “colls blanc” i violadors. Va propiciar la creació de comunes en algunes presons, les biblioteques col·lectives amb literatura “alimentària” que contribuïa a la nostra formació, arribant a socialitzar els beneficis del economat (presó de Carabanchel), destinats a ajudar a companys que no tenen recursos aïllats en presons llunyanes.
Tot això va ser possible en un clima d’agitació exterior i en la unitat de centenars de presos socials en lluita per les seves reivindicacions.

Aquesta unitat és possible avui?
No, almenys amb aquelles característiques: l’estat capitalista i els seus mecanismes mercenaris han perfeccionat molt eficaçment les formes de control i repressió per intentar destruir la solidaritat i les formes de lluita col·lectives.

Com són les presons avui?
El nou model carcerari facilita el control. Les presons tenen les següents característiques: construïdes en llocs allunyats de les ciutats; l’atomització cel·lular arquitectònica en el seu interior; la distribució modular amb reduït nombre de presos; la potenciació del premi-càstig com a eix fonamental del xantatge carcerari; la modificació de les circumstàncies socials i penals dels presos (prop d’un 70% relacionats amb delictes de drogues). Tot això contribueix a una individualització de la vida carcerària i a una nova invisibilitat social dels p el funcionament real de la societat: l’explotació, la violència institucional, la maquiavèl·lica forma de dominació que exerceix la classe social dominant resos, a una acceptació submisa (o còmplice) de la presó com a institució necessària. La presó realment és la més clara expressió d’un sistema econòmic i social cruel que basa la seva dominació en la protecció dels privilegis dels poderosos. La progressiva duresa de les lleis d’aquesta mal anomenada democràcia està propiciant que les presons de l’Estat espanyol siguin de les més poblades a Europa, que el nombre de suïcidis, sobretot de presos joves, sigui molt alarmant, que el nivell de medicalització en moltes presons sigui gairebé massiu, i que hi hagi desenes de cadenes perpètues encobertes amb presos que porten a la presó 30 i 40 anys. Mitjançant aquestes dades s’arriba a la conclusió que els mecanismes repressius de la dictadura franquista fossin gairebé ingenus. Sobretot perquè aquesta democràcia ha aconseguit la seva eficàcia punitiva amb el beneplàcit gairebé generalitzat de la societat, per no parlar dels enormes beneficis econòmics dels mafiosos constructors immobiliaris (amb el Pla Quinquennal es van construir desenes de presons) o de l’enorme explotació laboral que pateixen en l’actualitat els presos treballadors.

Què vares aprendre a la COPEL, i de les lluites en els presons?
L’experiència de lluita dels anys de la COPEL va suposar per a mi el descobriment del potencial de resistència que tenim en situacions difícils, l’augment de la meva consciència. Em va permetre comprendre el funcionament real de la societat: l’explotació, la violència institucional, la maquiavèl·lica forma de dominació que exerceix la classe social dominant. Em va permetre renunciar per sempre l’acceptació submisa del rol social de “delinqüent comú) que la societat de l’època em tenia associat, i de reconèixer així a les lluites i projectes socials col·lectius.

Has continuat solidari amb els presoners, amb les seves lluites i reivindicacions.
Després de la meva sortida en llibertat al maig de 1979, vaig estar uns anys col·laborant amb xerrades i campanyes contra la presó i la tortura. Vaig ser un dels fundadors de l’Associació contra la tortura de Madrid al costat d’advocats i algun company de la COPEL. Segueixo col·laborant amb altres companys de la COPEL, en la querella argentina contra la dictadura franquista a través de la denúncia de “treball esclau” i l’absència de drets laborals dels presos: l’administració penitenciària no cotitzava pels presos treballadors. Per a ells disposem de la web de Facebook “Gandula y peligrosa”, on recollir les denúncies dels ex-presos que van patir aquesta situació. També disposem d’una altra web “ex presxs sociales COPEL”, on es recull informació d’ahir i avui sobre les lluites carceràries. També col·laboro amb l’associació de suport a les persones preses Clivella, com a plataforma de denúncia social de la greu situació carcerària.

Quina funció tenen les presons?
He arribat a la conclusió que les presons només serveixen com a coartada o “cortina de fum” perquè la classe social dominant justifiqui la seva dominació, i per ocultar al poble que els veritables lladres i violents són ells. Les seves lleis i presons només serveixen per a aquesta fi: castigar els pobres i rebels. No en va són els poderosos, els que aproven les seves lleis, mimen els seus executors mercenaris (jutges i policies) i subvencionen als seus mitjans de comunicació intoxicants, que com diu Chomsky aconseguiran “que estimis als teus enemics”.

T’han tornat a molestar la policia? Has patit la persecució judicial?
Després de la meva sortida en llibertat el 1979, a primers de febrer de 1980 vaig ser detingut al costat d’altres companys de COPEL i acusat de la preparació d’un atracament a un furgó blindat i de col·laboració amb els Comandos Autònoms Anticapitalistes. Vam ser els primers ex-presos socials en patir l’aplicació de la Llei Antiterrorista aprovada mesos abans i patir tortures planificades a la Direcció General de seguretat de Madrid, avui paradoxalment seu la Comunitat de Madrid.
Vaig ser torturat durant 6 dies continuats mitjançant l’aplicació del quiròfan amb cops soferts especialment en el plexe solar i testicles, amb la música a tot volum, amb la privació del son, en estat de total incomunicació: sabien on colpejaven de forma professional, em feia mal tot el cos sentint insensible alguna zona de les cames i els braços. A partir del sisè dia va venir un metge a examinar i aplicar-pomada antiinflamatòria al pit. En passar al jutge de l’Audiència Nacional i denunciar les tortures, aquest va declarar que “les lleugeres senyals de equimosis groc violàcies podrien ser resultat del forcejament en la meva detenció” i per tant no donava cap crèdit a la meva denúncia… Vinga ja! Això em porta a comprendre de forma directa la convivència i complicitat en la pràctica de la tortura de tots els estaments participants: policia, metge, jutge. Als 4 mesos vaig sortir en llibertat, havent passat en aïllament en el fatídic penal del Puerto de Santa María, i vaig comprovar que de nou les velles pràctiques carceràries estaven vigents. El 1985, vaig ser detingut de nou junt amb altres companys de COPEL acusat de ser el cervell d’un atracament espectacular a una sucursal del Banesto de Madrid. Malgrat que tenia coartada d’haver estat en aquell moment al despatx d’una advocat de Madrid, el timorat jutge de torn de l’Audiència Nacional, influït per la pressió i el relat policial, va ordenar el meu ingrés a la presó. Des d’aquest mateix moment em vaig declarar en vaga de fam i vaig ser traslladat al departament d’aïllament de la presó de màxima seguretat d’Alcala-Meco. És el meu únic coneixement real del nou model carcerari de la democràcia. Els últims tres dies dels 14 que vaig estar a la presó els vaig passar en vaga de set també. Vaig tenir temps de comprovar l’absoluta indefensió en què estaven els presos en règim especial (FIES): l’aigua de la dutxa la controlava el carceller i en dues ocasions me la va obrir bullint. Els controls i escorcolls nocturns eren freqüents… una mostra més del refinament de la tortura a les presons de la democràcia.

Com has fet per a no tornar a reincidir?
He treballat en negocis propis d’hostaleria, en manteniment d’una empresa de jardineria, com a conserge etc. Fa 30 anys d’aquelles males experiències…

Estadístiques d’INE confirmen que a Espanya és el país de tot Europa amb menys presoners de coll blanc (blanqueig de diners, tràfic d’influències, delictes contra Hisenda, finançament partits), tot i essent el nº1 en corrupció de tot Europa.
És molt normal que Espanya sigui el país amb menys presos de “coll blanc”: són part fonamental de l’entramat financer-polític-mediàtic… Són els “molt Honorables” persones influents en els partits polítics, sistema judicial i econòmic. Com diu la frase “Els lladres (autèntics) som gent honrada”.

Els presoners tenen poc ressò mediàtic. Les seves lluites sovint són silenciades i oblidades. Com valors que a Podemos i Ciutadans se’ls regali tanta cobertura mediàtica?
La irrupció de nous partits polítics a l’escena del “circ electoral” formen part del nou decorat suposadament regenerador dels partits polítics corruptes. Una cosa, per cert, molt semblant a la suposada màgica transició que es va donar en l’etapa de la dictadura a la democràcia: rentar la façana perquè ningú canviï, crear la il·lusió de canvi perquè res important succeeixi. Al meu entendre, forma part del guió del muntatge d’aquesta suposada democràcia, que no és sinó una altra forma de dictadura cada vegada menys camuflada. Si no ho evitem novament aconseguiran enganyar com idiotes perquè deleguem el poder a polítics professionals cada vegada més allunyats de les persones: només el poble autogestionat pot salvar-se per si mateix.

Com veus el moviment llibertari i l’anarcosindicalisme avui?
En aquest context el moviment llibertari actual té un gran repte (i molt bones expectatives) al qual enfrontar-se i que sol donar-se en moments polítics determinats com ens van ensenyar els anys anteriors a la Segona República: A mesura que es descobreix l’engany (el desencant li diuen eufemísticament) de l’entramat democràtic, anem entenent que són de nou necessàries formes d’auto organització assembleàries directes. I per això és fonamental el debat per arribar a la confluència estratègica del molt ampli (i disseminat) moviment llibertari.

Què vol dir per tu ser anarquista?

Per a mi ser anarquista avui (no sé si ho sóc tot i identificar-se plenament amb la seva pràctica i el seu ideari) és ser conseqüent en la pràctica vital amb els principis anti autoritaris assemblearis i de solidaritat en la mesura del possible. Per descomptat sense delegar poder de decisió a ningú.

A què et dediques actualment?
Actualment, al costat d’altres companys estic tractant d’acabar un documental sobre la lluita de la COPE, amb moltes entrevistes ja realitzades. I resisteixo per aconseguir arribar amb dignitat fins al final dels meus dies tractant de gaudir d’aquest temps que vivim, actiu, sensible i amb determinació perquè la meva vida hagi estat una cosa que valgui la pena per a mi i per als altres.
Sobre el meu treball actual prefereixo no donar detalls per raons personals.

Quins llibres i webs per informa-es de la COPEL i sobre els presons?
Hi ha diverses web d’informació sobre les lluites a les presons: “Tokata.info”, «Ex presxs socials COPEL», «Presos Galiza», etc. En aquests últims anys han aparegut diversos llibres sobre experiències de lluites en presons, com el de Xose Tarrío “Huye hombre huye”, sobre la lluita dels presos FIES en els anys 80 i 90. L’escrit per Javi Ávila Navas sobre la lluita dels presos d’APRE. I l’any passat, per fi, l’editorial Virus va aconseguir editar la fenomenal tesi de César Lorenzo Rubio “Cárceles en llamas: el movimiento de presos sociales en la transición”, que recull fidelment aquesta intensa lluita carcerària i la repercussió social que va tenir.

 

Llibres a Internet:

Xose Tarrío “Huye hombre huye” http://www.rebelion.org/docs/127675.pdf

 

“La cárcel en llamas” amb pròleg d’en Daniel Pont http://tokata.info/wp-content/uploads/2013/11/C%C3%A1rceles-en-llamas.-El-movimiento-de-presos-sociales-en-la-transici%C3%B3n.pdf

 

 

 

  1. GRACIA COPELANOS. Sin vosotros, no hubiera sido posible, vosotros fuisteis el engranage que impulso por una carcel digna, dentro de la inhumanidad, por unos privilegios, que no son tales eran y son derechos…. esto gracias a estos hombres que lucharon, que muchos se quedaron en el camino, por la trampa que les tendieron LAS DROGAS,otros por enfermedades por torturas…., pero gracias ha estos y los que hoy en dia siguen luchando desde la calle, hoy hay mas dignidad y mas conciencia de lo que es estar privado de libertad.
    Por los que no estan , por los que estubieron, porl os que siguen luchando GRACIAS, falta mucho por hacer, mucho por luchar y mucho que agradecer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!