En contra:

“És evident que la llei té aspectes positius, el blindatge de l’escola
catalana en llengua i continguts, el reconeixement del valor educatiu
del lleure, l’autonomia de centres que els permetrà adequar projectes
educatius a la seva realitat, la introducció de l’avaluació com a
element de millora en tots els estaments del sistema educatiu… Però
la LEC és sobretot una llei ideològica, no pedagògica Ha estat un camp
de batalla per a les idees, pels model de societat, (…)
Però el que la gent no pot entendre és que renunciem a defensar els valors que ens són propis.”
Retòrica de Dolors Camats

 El que la gent no pot entendre és que l’estiu passat el tripartit
aprovés la LEC sense debat en el govern, sense cap discussió, sense cap
esmena, sense dir ni piu en Saura i els de ICV. En el govern és on ICV
havia de defensar els principis d’esquerra i combatre la LEC. Ni tan
sols varen tenir la iniciativa de convocar la comunitat educativa al
debat. Els de ICV varen callar vergonyosament prometent que prepararien
modificacions a la LEC en el Parlament. Propòsits vans, nuls, estèrils
i d’esquenes a la comunitat educativa que ja manifestava al carrer.  O
sigui, donaven per suposat que la LEC de CiU i PSOE acabaria aprovada.
En Carod Rovira, també donà suport a la LEC, i a canvi li varen donar
un càrrec al seu germà en el mateix dia. ERC va vendre l’educació del
poble per un consolat a Paris. Miserable país, miserables polítics.

El que la gent no pot entendre és que una LEC neolliberal, preparada
per CiU i pels del PSOE, s’aprovi en un govern dit d’esquerres sense
cap discussió, i a l’estiu, quan els mestres i estudiants estan de
vacances.

El que la gent no pot entendre que és que una llei de mercat,
neolliberal, de la dreta global, de l’OCDE, de la Trilateral, no s’hagi
debatut ni en la població educativa, ni en el tripartit, i que s’hagi
decidit en el cercle d’Economia, l’OCDE, el govern central, i al
Parlament de Catalunya, decidida al tram final per uns polítics,
dependents dels bancs i multinacionals i partits als que beneficia
aquesta llei.

El que la gent no pot entendre és que ICV renunci a combatre la LEC , i
segueixi en el mateix  govern que l’ha aprovada, que no renunci a
escalfar seients, que mantingui estoicament la humiliació i els enganys
dels socis de govern, i segueixi fingint la gran traïció que han
acomplert contra el poble. I el que jo no entenc personalment és que
s’escrigui que la LEC té valors positius. Una trista  compensació de
cornuts.

Els elements positius senyalats per la Dolors Camats son molts discutibles:

1. El famós i reiterat “blindatge del català” és fals, un espaventall,
ja que el català ja està blindat de fa molts anys per les anteriors
lleis i super blindat amb l’estatut. Les amenaces al català fou una
invenció del Vargas Llosa i Savater, representants del pensament únic,
per a fer por als catalans amb l’amenaça de la llengua catalana, i així
votin la llei neolliberal per a que blindin el català, i puguin dir que
ha existit un debat de la llei. En Vargas Llosa, Savater i afins fan
propaganda a nivell mundial de les lleis d’educació imposades per
l’OCDE.  El manifest del Vargas Llosa fou l’esquer per espantar els
catalans i la cortina de fum d’un debat inexistent, ja que no tenia res
a veure amb la LEC. Pot ésser creible que es crei un debat per una
amenaça de dos individus que afirmen que canviaran la Constitució i
trauran els drets de la llengua catalana? Hem de creure que la LEC ens
blinda el català d’una amenaça de dos ximplets intel·ligents que diuen
que canviaran la Constitució i ens tornaran a l’època de Franco? Si fos
d’ERC els tornaria el carnet esmicolat: “per porucs!”.

Ara ja aprovada la LEC, ja no cal seguir marejant als catalans amb
aquesta  mentida. És absurd i políticament grotesc. Sols serveix per a
fer  trinxar de riure als espanyolistes i als inventors de tan enginyós
i conegut engany. Els d’ERC van repetir com lloros que la LEC servia
per a blindar el català i varen silenciar que  una llei classista e
il·legal ja que no és va consultar a la comunitat educativa, que servia
per a mantenir l’ordre establert i els privilegis dels rics. L’únic
debat fou sobre la llengua catalana, un tema fals i fabricat pels
espanyolistes Savater i Vargas Llosa. Ara ja és tema mort, vàlid per
una tesis doctoral sobre el poder de manipulació dels mitjans de
comunicació i dels seus intel·lectuals estrella.

2. “L’autonomia de centres” és un altre engany i un dels elements més
negatius de la LEC, ja que és una autonomia falsa. En realitat és
solament una “autonomia” dels directors de centres degudament
adoctrinats, i formats pel Departament d’Educació. Aquesta LEC acaba
amb la democràcia i participació en l’escola i amb la relativa
autonomia que tenia fins ara la comunitat educativa dels centres.  Amb
l’autonomia dels centres, la LEC crea el marc que possibilita la gestió
professionalitzada dels centres escolars, es a dir, parlant clar i
català,  la privatització escolar, es a dir, la rapinya del patrimoni
escolar de Catalunya. En diuen autonomia a la gestió
professionalitzada, que es caracteritza per no tenir en compte la
comunitat educativa i decidir de manera autoritària. L’Ernest Maragall 
en la LEC en diu autonomia a la pèrdua d’autonomia de la comunitat
educativa. El Departament d’Educació ha decidit de manera autònoma,
unilateral i autoritària la LEC sense tenir en compte la comunitat
educativa. Ha estat una il·legalitat. Però d’ara endavant el
Departament d’educació podrà decidir autoritàriament  tota mena de
despropòsits i abusos sense tenir en compte la comunitat educativa de
manera legal, ja que ho permet la LEC.  Ara seran autònoms, petits
dictadors. En diuen autonomia a la gestió dels directors mentre
obeeixin les normes dels inspectors i Secretaris d’Educació. Com
qualsevol pot comprendre, aquesta olla de grills, el departament d’E, 
no hi ha autonomia. Han convertit l’autonomia en l’autoritat dels
directors de centres, dels inspectors educatius i del secretari
d’Educació. I punt.

3. “L’avaluació dels centres” és una vulgar inspecció i control
departamental. Augmenten els inspectors, que imposaran les normes del
Departament.  Es multiplicaran les avaluacions a alumnes, a professors
,i les  inspeccions a les metodologies emprades, les inspeccions de
l’assistència dels alumnes, i sobretot les inspeccions als directors de
centre, que ja han començat a formar-los i adoctrinar-los en la gestió
neolliberal dels centres educatius. Cobraran molt tots aquests
funcionaris però caminaran a genolls i hauran de presentar
periòdicament com han gestionat la deseducació segons el pla establert.
. Les directives departamentals  s’hauran de complir a les bones o a
les dolentes. Com a pedagog puc dir i afirmar que les inspeccions
departamentals i ministerials son anti educatives, sobretot quan venen
imposades per una Llei basada en l’autoritat, obediència i control
educatiu i una LEC, que augmenta el poder dels inspectors i el
pressupost de la nova àrea d’inspectors. La LEC redueix el poder de les
gestions participatives, més eficients i formatives. 

El rol dels avaluadors és essencial pel funcionament de la fàbrica de
la deseducació. Els inspectors han de controlar primerament al
director, com en l’exercit, i que aquest controli als demés
subordinats, i imposi la competitivitat i quatre bajanades més, que
serveixin per integrar als nens al mon del treball i al “mon del
coneixement” i a votar cada quatre anys.

Els inspectors sobren en l’educació avui. I la massa d’inspectors que
s’estan formant és una malversació milionària mentre mils d’escolars
estan en barracons. Sobren tota aquesta massa de paràsits que
paralitzen la formació dels nens amb controls inquisitorials i
segueixen funcionant inútilment en la secretaria d’educació
principalment vigilant i controlant els mestres sindicats, els
innovadors,  els que no obeeixen les normes departamentals.  La LEC
augmenta aquest exercit de paràsits disposat a fer avorrir l’escola als
nens des de la més primerenca edat. Sra. Camats, les inspeccions no son
educatives ni positives, per a qualsevol sensibilitat d’esquerres , o
de centre o de dretes.

Ens explica la Camats que la LEC ha estat un camp de batalla d’idees.
T’equivoques, Camats. Jo segueixo la LEC des del naixement i ha estat
un desert de participació, un desert de debats, un desert d’idees. . En
els diaris sols sortien en Maragall dient bajanades contra les
manifestacions i mentides i desinformacions sobre la LEC, i també
sortien els típics periodistes oficialistes lloant la LEC, com lloros
repetint els dictats de la Generalitat, com de costum fan.

La LEC fou un camp de batalla desert on sols apareixia en Maragall i
els quatre lloros que repetien el que ell deia, i això des de la seva
‘elaboració (feta per CiU i PSC-PSOE, PP i d’altres escollits com
Francesc Pedró de l’OCDE i Joan Carles Gallego de Comissions Obreres
que desprès l’han recompensat fent-lo cap de CCOO a Catalunya,
etc…). 

En aquest imaginari camp de batalla d’idees brilla l’absència de la
comunitat educativa i la participació d’en Saura, fent la puta i la
ramoneta i excusant  el debat en el Tripartit, i permetent l’aprovació
de la LEC en el govern, i prometent unes misterioses  modificacions de
la LEC en el Parlament (o sigui desert total de batalla d’idees). No
era un camp de batalla, sinó un camp de propaganda d’un sola banda.
Absurda estratègia, la d’en Saura: primer, pretendre modificar la LEC, 
que s’ha de rebutjar completament, i pel que sembla no s’han llegir.
Segon error, jugar a Pons Pilat i pretendre modificar la LEC en el
Parlament on ICV és absoluta minoria. És  l’estratègia de posar
tiretes. La gran modificació del Parlament  ha estat la prevista i
oferta pels espanyolistes: blindar el català que ja estava blindat en
les lleis anteriors.

La pregunta és: què li hauran donat els bancs i multinacionals al Saura
per a que es comportés com a traïdor? Jo no crec que que en Saura
volguí perjudicar gratuïtament a tota la comunitat educativa,
majoritariament contra la LEC, sense res a canvi. Tampoc crec que faci
el pallasso per ganes a fer pallasso, ni que renunci als valors d’ICV
de manera humiliant per instint masoca. Hi ha d’haver algun intercanvi
que desconeixem.

El joc d’ICV és menyspreable. Des que l’Ernest Maragall va presentar la
LEC l’any 2007, ICV no va comentar, proposar, debatre, ni criticar res.
Ni tan sols va proposar o exigir la participació de la comunitat
educativa. Potser ni se’n varen assabentar que l’encàrrec el va el
Montilla al 2006 i el text de la LEC el varen fer juntament els de
Convergència i socialdemòcrates de la Generalitat. ICV ha callat sobre
la LEC, ha renunciat al debat, a la batalla d’idees, d’una manera 
incomprensible al llarg d’aquests anys i fins i tot  ha defensat  la
LEC repetint les coses positives, que encara la Camats repeteix en el
seu article. Al final i al veure la reacció dels docents ha desaprovat
de manera testimonial la LEC quan ja estava al sac i ben lligada. A
n’en Saura li plauran invitacions d’agraïment aquest estiu.

La Camats conclou “La LEC serà una llei durable en el temps, segur.”.
Repeteix el que diu la LEC: Una llei que durarà per llei  varis
governs, diferents governs. Això no ho hauria de repetir “gent”
d’esquerres amb aquesta obediència típica a l’ordre constitucional de
parlamentari constitucional. Quan s’està contra la LEC, sobretot 
ideologicament (ja que beneficia als rics i l’ordre establert per
ells),  s’ha de convocar al boicot, al rebuig, a les manifestacions al
carrer, per no dir a la insurrecció com ho fa el president lliberal
Zelaya a Hondures. No cal ser tan radical com en Zelaya, un milionari
de dretes, que està al costat del poble, però si cal boicotejar des
d’ara o setembre la LEC, que imposa obediència, servitud i
obligatorietat, decidida a l’espatlla de la comunitat educativa.

La LEC igual que la Constitució, que al menys es va votar en
referèndum, són lleis potineres, fetes amb trampa, decidides per uns
pocs polítics, al servei de l’ordre establert mundialment, amb vocació
de permanència i llarga durada,  i aprovades a corre-cuita i  amb
enganys. La LEC amb l’engany del blindatge a la llengua, l’únic tema
que es va debatre. La Constitució amb l’engany de les promeses de
democràcia i llibertats i autonomia, que la varen votar per un 58’2% dels ciutadans  per a sortir de la dictadura, i desprès resulta que
varen votar la monarquia borbònica i a un cap d’estat permanent, un
dictador com a cap d’estat, i per a més INRI, el borbó designat per en
Franco, que ha mantingut l”aparell franquista intacte, i així estem.

Però el que la gent no pot entendre és que ICV renuncii a combatre la
LEC perquè l’han aprovat quatre mangants contra el poble. En Joan Saura
hauria de sortir davant de les pròximes manifestacions contra la LEC,
que ni tan sols tindran la iniciativa de convocar-les: però és més
probable que estigui davant dels mossos dirigint les batudes contra
estudiants i professors.

Es una llei ideològica i sobretot pedagògica: la deseducació dels ciutadans.
 Tracta de deseducar als ciutadans al servei  dels interessos de l’oligarquia
del país. Us recomano, per a no
allargar-me, que llegiu el llibre de Chomsky la des-educació, que em
sembla està en català i tot. L’origen de la deseducació són les directives polítiques de la
Trilateral en la década del 70, que s’estan implementant arreu del món. Es tracta de
directives dels amos del mon amb els següents representants espanyols
que hi han passat o assidus: la família Borbònica, el banc Santander,
Solbes, Aguirre, Repsol, Rodrigo Rato, la Caixa, Vargas Llosa, Prisa,
Ferrer i Salat, Garrigues, Carvajal y Urquijo etc… La des-educació és
un encàrrec de la Trilateral feta a  servils  pedagogs globals. Una
llei global necessària per a controlar la gent amb propaganda oficial i
amb quatre mentires, per a formar gent submisa a les autoritats. Un
llei global  per evitar els rebuigs a la guerra (com al Vietnam), el
maig 68, les revoltes a l’autoritat, la revolució a Catalunya al 36,
fruit en part d’una forta educació popular i dels sindicats. Les lleis
d’educació globals imposades per la Trilateral son necessàries per a
domesticar els ciutadans i per evitar que  es reprodueixin situacions
de revolta davant les injustícies, guerres  i abusos dels rics i
l’Imperi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!