Ha mort Antonio Martín Bellido, un home d’acció i reflexió

Antonio Martín, artificier de Defensa Interior durant els anys 1960-1963Antonio Martín, artificier de Defensa Interior durant els anys 1960-1963Antonio Martín, París

Amics i companys,

Ens ha deixat l’Antonio Martín Bellido, un del pocs maquis llibertaris en vida. Càncer de pàncrees. L’Antonio, fou l’artificier de DI de les Joventuts Llibertàries. L’Antonio és un exemple per a tots nosaltres, un exemple de vida. Fou una persona bona i coherent, un lluitador i militant sindicalista al llarg de la seva vida. Un resistent, oblidat com com la majoria de lluitadors antifranquistes, especialment els maquis. Mereix tot el nostre reconeixement. Un gran home. No t’oblidarem.

Us reenvio l’obituari que li ha fet el company Joan Busquets i Verges.

 I també l’entrevista que li vam fer el Benito Castro  i el que subscriu a finals d’any  i publicada al Catalunya.   http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=259469

 Txema Bofill

 

 

 

 

In memoriam

ANTONIO MARTÍN BELLIDO

 El 17 de agosto falleció Antonio Martín Bellido a los 75 años, de un cáncer en el páncreas. Me contó unos meses antes de morir, con un cierto humor, que se dedicaba en la sala de espera del hospital animar a otros que sufrían su misma enfermedad. No me chocó en absoluto conociendo su forma de ser, de querer ayudar a otros enfermos menos animosos, en una situación tan delicada y difícil para él.

 Antonio Martín nació en Canilejas (Madrid) el 11 de febrero 1938. Su padre Félix Martín en 1939 después de la batalla del Ebro se refugió en Francia, internado en el campo de concentración de Saint Cyprien, de allí las autoridades francesas lo enviaron al Norte de Francia para fortificar la linea Marginot.

Diez años más tarde Antonio Martín, acompañado de su madre llegó a Estrasburgo en 1949, donde conoció a su padre.

Martín, después de terminar, a los 19 años, sus estudios de perito electricista, fue a trabajar a Paris donde se unió a las Juventudes Libertarias. En 1962 hizo una marcha antinuclear en Londres. Meses después fue nombrado Secretario de la Federación Local de Paris de la JILL. Partidario de la acción directa contra el franquismo y militante de la organización clandestina “Defensa Interior”, fue autor de una serie de ataques contra los intereses franquistas, tanto en España como en Italia. El más importante, y que tuvo más resonancia por el simbolismo que representaba, fue la bombita de cien gramos que puso en agosto de 1962 en el Valle de los Caídos (conjuntamente con Paul Desnais, compañero también fallecido recientemente) sin la intención de herir ni matar ni destruir nada, era un petardo alegórico de protesta contra aquel monumento franquista que fue construido por prisioneros republicanos.

Como consecuencia del sabotaje fue detenido Francisco Sánchez Ruano, acusado de ser él quien colocó la bomba en el Valle de los caídos, por ello fue condenado a 25 años por un hecho que no había hecho.

Los verdaderos responsables del petardo del Valle de los Caídos pidieron audiencia, en tanto que notario, al cónsul de España en Paris, auto inculpándose de ser los responsables, con el fin de demandar la revisión del proceso.

Para los tribunales franquistas el hecho de ser culpable o inocente no influía nada en su resolución condenatoria, que de antemano estaba decidida mucho antes de empezar el juicio. El régimen por delitos Contra la Seguridad del estado, aplicaba de forma despiadada <<La ley de Talión>>. El terror era la única justicia que concebía Franco para mantenerse en el poder.

Antonio Martín, siempre dio la cara con valentía por los hechos que había realizado, fue su regla de conducta de siempre, y sin tapujos.

Martín siempre fue solidario con los combatientes antifranquistas, y predispuesto a combatir la amnesia de nuestra propia historia a la que España está sometida desde 1977. Ha colaborado en varias demandas con el fin de demostrar, ante las jóvenes generaciones, la criminalidad del franquismo y de sus esbirros y ha escrito un sin fin de artículos sobre temas sociales, científicos y técnicos en múltiples periódicos y revistas de tendencia libertaria.

Deseo resaltar mi respeto al militante libertario, el amigo que estuvo siempre presente en los momentos más difíciles.

Mi más sincera condolencia a su compañera Amelia y su hijo Rolando.

Juan Busquets

 

 

 

 

 

Antonio Martín, artificier de Defensa Interior durant els anys 1960-1963

Hem de recordar als que varen lluitar a l´època més dura del franquisme. Antonio Martín Bellido és dels pocs resistents que va sobreviure en la clandestinitat a l´Espanya franquista. Encara avui viu consternat pels companys Delgado i Granados, assassinats, i pel sofriment dels empresonats i torturats per accions en les que va participar.  Antonio va participar als atemptats a Madrid, durant  els anys 1962-1963.  Es camuflava amb els turistes que començaven a arribar a l´estiu. Posava bombes i tornava. Eren resistents i activistes de les Joventuts llibertàries. Era l´època de màxima i cruenta repressió. Franco es trobava fort pel recolzament internacional i el turisme en quant a l´economia.  Antonio ens explica les seves tàctiques de supervivència.  Era astut i pràctic. Sap nadar i guardar la roba.

Per les seves qualitats i per l´atzar no va trepitjar les presons. Mig segle després segueix preocupat pel que va fer malament. Vol discernir els errors que varen provocar la detenció i assassinat de Granados i Delgado. Diu “No assumir responsabilitats és la prova de covardia intel·lectual i defugir responsabilitats és trepitjar els cadàvers dels nostres companys morts”

Aquests darrers anys ha organitzat trobades per a reunir els protagonistes i esbrinar el que va succeir, les incògnites, els errors.

El context era el de “Spanish is diferent”. La repressió sanguinària fou una de les maneres de paralitzar les accions armades. Com els nazis, a cada atemptat, el règim empresonava indiscriminadament a una colla de companys.

Realitzem l´entrevista  en un restaurant colombià de Les Lilas, a les afores de París on resideix.

 

 

 

Antonio, Quin és el teu origen?

 

Vaig néixer a Canillejas, Madrid, el 1938. Vaig estar a Madrid fins els 12 anys. El meu pare era refugiat. Va fer la guerra. Primer va fer el Riff. Després va anar a la guerra d´Espanya al 1936. Va estar a la primera brigada mixta composta per veterans i per la quinta del biberó i sempre va estar en guerra fins a la batalla de l´Ebre. Va passar la frontera a França i va estar als camps de concentració. Després el van enviar  a construir la línia Maginot. Allà fou fet presoner pels alemanys. Més tarda el varen deixar anar i l´enviaren a treballar en les carreteres i altres treballs.

 

 

Quan vas conèixer al teu pare?

Als 12 anys. Quan vaig anar a França amb la meva mare.

 

 

Com vas viure l´època de post-guerra a l´Espanya?

Jo vaig viure a Espanya, vaig ser un privilegiat perquè la meva família, els meus avis, tenien una panaderia industrial. Hi treballaven 20 obrers. Tenien una gran producció. O sigui, en quan al nivell de vida estava bé. No em puc queixar. A la meva família no es parlava de res de la guerra. Fou llavors que em vaig assabentar de tot el que va ocórrer.

 

 

 

Com i quan vas prendre consciència política?

 Jo, tots els diumenges anava a la CNT a Estrasburg. Era el sindicat més important. Es reunien en un cafè que es deia “L’Etoile rouge”. La majoria eren refugiats espanyols fins els anys setanta i escaig. Alguns venien d´Alemanya i es quedaven a Estrasburg. Es parlava de la guerra mundial, de la guerra civil, de la situació a l´Espanya. Jo hi anava a escoltar.  També amb el meu pare vaig anar dotzenes de vegades als museus i vaig aprendre-hi molta història. A Alsàcia era l’únic nen espanyol.

 

 

 

No vas sentir racisme, discriminació per ésser espanyol?

No, no. Els meus amics eren alsacians. Anàvem al teatre, al cinema, als concerts. Vaig descobrir a Joan Sebastian Bach. Allà a les esglésies protestants donaven concerts d’òrgan i vaig poder escoltar el meu artista preferit, a Bach. Em sento cosmopolita. Soc alsacià, madrileny, parisenc. Mai vaig tenir complexes de tipus nacionalista.

 

 

Quan comences a militar?

 Als 19 anys, a l’acabar els meus estudis de tècnic electricista vaig venir a treballar a París. I em vaig posar en contacte amb la FIJL, les Joventuts Llibertàries. Treballava i alhora militava i seguia els estudis al Conservatori d’Arts i Oficis, on em vaig diplomar com enginyer electricista.. Això era el 1959.1960. Vaig arribar a secretari de la federació Local de la FIJL de París. O sigui, que estava a l’aguait de tot el que succeïa. Poc a poc vaig entrar a la militància activa contra el franquisme. Va haver-hi una manifestació davant l’ambaixada d’Espanya en solidaritat amb els miners d’Astúries en vaga i em van detenir amb Paul Desnais. Vam estar tancats tota la nit a comissaria. Vaig estar a Tolosa quan es van preparar les accions clandestines de Defensa Interior, DI. Es tractava de fustigar el franquisme. No mitjançant acció directa armada per a matar gent, sinó es posaven  petards per fer soroll i per a què el món sabés que a Espanya imperava una dictadura sanguinària.

 

 

Estaven separats els anarcosindicalistes en aquest temps?

 No. Estàvem junts. Hi havia la FAI, la CNT i les FIJL. La seu nacional i social de la CNT estava a Tolosa.

 

 

Entenies d’artefactes explosius?

 És clar. Era pèrit electricista.

 

 

Quins petards vas posar?

Jo, per exemple, vaig posar un petard a Itàlia, el 1961, al consolat espanyol de Roma, amb un company. Després un altre, de més gran,  al Valle de los Caídos amb Paul Desnais el 1962. Paul era metge i estava en una organització anarcosindicalista francesa.  D’aquí  la seva solidaritat amb Espanya. Encara es viu. Jo vaig agafar el tren a Perpinyà i vaig viatjar a Barcelona. Paul m’esperava amb la seva companya a Barcelona. Ens vam anar en cotxe fins a Calatayud. Allà vaig armar l’artefacte. Vaig comprar un despertador, piles i cables. I el vaig armar sencer.  Tan sols faltava activar-lo. Elvaig posar a les tres de la tarda per a que explotés a les set. Vam anar a Madrid i llavors al Valle de los Caídos. El company amb el cotxe va tornar sol. I jo vaig marxar de Madrid en tren dos dies després cap a Barcelona. En la motxilla portava per banyar-me i acampar. Era un turista més. Jo dormia en les tendes de campanya o a casa de companys d’Estrasburg. Mai vaig estar en hotels. A mi de jove m’agradava molt llegir les novel·les negres americanes. I sabia que quan s’entra en un país per fer quelcom cal tornar per la mateixa frontera. Uns han caigut en l’errada d’entrar per Barcelona i sortir per Irún. Greu.

 

 

Per què?

 La policia sabia que els autors venien de França. Llavors controlaven les fronteres. Amb Delgado i Granado van dir que havien de demanar papers a tots els joves que anaven i venien de França a Espanya. I és difícil d’explicar el fet d´entrar per una frontera i sortir per una altra.

 

 

El material explosiu, d´on venia?

 Alberola o algú del DI donava els explosius. Jo vaig armar el detonador del Valle de los Caídos i junt amb Sergio Hernández els detonadors químics de la DGS i dels sindicats verticals al 1963.

 

 

Cóm valores l’atemptat del Valle de los Caídos, d´alt risc per vosaltres?

 Havien dit per la premsa que havia posat el petard a l´altar major. Mentida. El vaig posar en un racó prop de la tomba de José Antonio Primo de Ribera amb la fi de fer soroll i denunciar de passada al màxim símbol franquista. Vaig aprendre estant a França que havien detingut a uns 14-15 companys arrel del petard al  Valle de los Caídos.  En particular a Ruano. Sánchez Ruano era un amic de Jacinto Guerrero Lucas.  En principi amics. Després Guerrero ha escrit un llibre on critica a Ruano de mala manera. Mal fet. Ruano va ser condemnat a 30 anys de presó i no se’l pot tractar com si fos un qualsevol.

 

 

Concretament, amb quins arguments se l´acusa?

 A veure. Ruano era un jove que portava els estudiants a veure museus de Madrid. I el dia de l´explosió, com tenien molt temps, van anar al Valle de los Caídos. I res més entrar a la basílica, es va escoltar una explosió. Ruano estava dins. Van demanar papers a tothom. El van deixar anar però, 15 dies després la policia va venir a casa seu, i el van tancar 30 anys a la presó. Havien de trobar culpables de seguida. Així funcionava la justícia militar. Era el 1962.  I al mateix temps van detenir a uns 14 companys, simpatitzants que  també els varen acusar i els varen condemnar a uns 5-6 anys de presó. Particularment hi ha un cas significatiu que no entenc: Van atrapar a 3 ex paracaigudistes, que van fer el servei militar. Els varen acusar de voler segrestar un avió. A Tolosa en Guerrero havia comentat que tenia companys paracaigudistes que volien segrestar un avió. Però els tres paracaigudistes van aclarir fa uns anys: “Nosaltres no coneixíem els avions civils, coneixíem els avions militars, i mai vam pensar en segrestar un avió”. Guerrero per fer-se veure, per figurar, va explicar que tenia amics.

 

 

Aquest Guerrero,  un liant,

 Un mitòman perillós. I ja l´havien avisat a Guerrero: “Tu a França no et fiquis en res que hi ha molts “xivatos” i ens posaràs en perill”. I això és el que va succeir.

 

 

 

Tu sabies que es preparava atemptar a Franco?

 No ho sabia. L´atemptat que jo vaig fer era per a distracció. Fer la cabra. Mentre els altres preparaven l´atemptat d´Ajete al País Basc contra Franco. Es parlava d´eliminar a Franco, però no sabia que estava implicat en l´assumpte. El mateix va succeir quan vam posar el petard a la DGS i als sindicats verticals.  Eren també de distracció. I aquí està el problema quan es repeteix la mateixa manera d´actuar.  La policia deuria pensar “si han realitzat un atemptat simbòlic, segurament estant tramant assassinar a Franco”.  Es el que m´imagino. El que hauria pensat si fos policia. És el problema de repetir les coses.

 

 

La policia no pensa, ni és intel·ligent. Són força maldestres. Més que per deducció treuen informació mitjançant la tortura a militants.

 Ells tenen la seva manera de treballar. Després de la bomba a la DGS (Direcció General Seguretat) els alts comandaments van donar l´ordre que calia demanar els papers a tots els joves que anaven i  venien a Espanya. I a Delgado i Granado a l´anar a demanar a l´estació del nord els horaris de Madrid-París, els van detenir. A Espanya calia anar amb compte amb els taxis, hotels, benzineres i llocs d´informació a viatgers. Eren treballadors addictes al règim, privilegiats. A la sortida de l´estació digueren que un policia els van detenir perquè els va escoltar dir afalacs en francès de forma maldestre a unes noies. No sé. Al documental un policia declara que Inocencio Martínez ja era confident en aquesta època.

 

 

Parla’ns de tu. Eres conscient del risc de les accions a Espanya i de la seva dificultat per la repressió?

Jo vaig baixar per quedar-me a Espanya amb un company asturià. Eren íntims. Vam decidir quedar-nos a Barcelona, per la por d´ensopegar a Madrid amb amics i familiars. Allà vam trobar treball. Jo a Olivetti. I vaig anar a Madrid a fer-me el DNI, que era millor  per caminar per Espanya. Si no vas a hotels, i si no t’agafen en l´acció, no t´agafen mai. Jo pensava que era més perillós estar a França que a l´Espanya.

 Per què?

Nosaltres anàvem i veníem. A França ens veiem amb molta gent. I els que no perillen tenen tendència a parlar. En canvi a Espanya era més perillós, però molts menys contactes, només amb companys implicats en el tema.

 

 

Per què espereu tants anys per a denunciar i anunciar que sou els autors?

Hi ha gent que no volia ni que haguéssim parlat. Cipriano Mera era d´aquesta opinió.

 

 

Però vosaltres éreu la prova que Delgado i Granado eren innocents.

Llavors calia dir que érem nosaltres i, com ho provem? Al Tribunal Suprem ara no creuen en les  nostres afirmacions. En aquell temps menys. S´ha fet la demanda de revisió del procés i no s´ha pogut revisar. Els jutges han dictaminat en contra.

 

 

Què penses d´aquests jutges?

 Són jutges que no volen fer jurisprudència. Si es revisen els nostres processos, s´hauria fet jurisprudència i d’altres haurien pogut revisar els seus processos. És el que no volen. De cinc jutges, dos van estar d´acord amb nosaltres. Es va demanar també la revisió del judici de Ruano. Vaig estar amb Paul Desnais al consolat d’Espanya a Paris. El cònsol fent de notari, i declarem que no fou Ruano sinó que fórem nosaltres els que vam col·locar l´artefacte al Valle de los Caídos. Doncs tenen molta cara dura, perquè aquests jutges ara diuen que el van condemnar per estar el Moviment Llibertari, 30 anys per estar al Moviment Llibertari. I Ruano no era llibertari.

 

 

Això es mereix una revisió. Què penses d´aquest Tribunal?

Són del sistema. Quan va morir Franco els mateixos jutges van continuar. I com en això de la Justícia, igual que els militars, va de pares a fills. Es reprodueixen i són els mateixos. Ara el president del Tribunal és un del PP. I aquí no passa res.

 

 

Després de l´assassinat dels innocents Granado i Delgado, què fas?

Me´n vaig anar a França al constatar tantes detencions i filtracions. Em vaig retirar de la militància armada, i em vaig dedicar al sindicalisme. Fins l´abril de 1968.

 

 

Quin era el vostre objectiu?

Resistir. Nosaltres ens considerem resistents. El nostre objectiu era eliminar a Franco, denunciar la dictadura franquista. Pensàvem que la mort del dictador era clau per a un canvi a l´Estat Espanyol. Franco reunia al voltant seu a totes les dretes. Sense ell, la situació hagués explotat, pensàvem. Calia matar-lo, però no era fàcil. No teníem ni els mitjans econòmics suficients, ni la informació necessària, ni potser la competència per dur-ho a terme.

 

 

Explica’ns la falta de competència.

Els militars quan fan una operació, després de l´operació analitzen com es va desenvolupar i aquí no va haver-hi anàlisi. Això de fer atemptats de distracció a cada intent d´eliminar a Franco, no està bé. Cal variar la manera de procedir. Per un altra cantó, nosaltres anàvem amb els nostres diners. És més difícil, menys segur.

 

 

Les coses positives de la vostra lluita i la dels maquis en general.

 La lluita contra el tirà que sempre es justifica. El tiranicidi es pot justificar.  Matar a un guàrdia civil, no. Però a un tirà, sí que està bé. Es va fer el que es va poder, amb petites competències de cadascú.

 

 

I no hi ha alguna associació o col·lectius que us puguin ajudar en les vostres demandes per a la revisió? 

El problema està que el moviment llibertari està dividit. I les coses no es fan degut a això. Va haver sarau després del 1963. Va haver-hi una escissió i es critiquen els uns als altres.

 

 

Com veus les divisions del moviment llibertari?

 Hi ha molts personalismes. I també el problema que no volen afrontar la veritat. No hi ha valentia per dir els errors. I llavors s´acusa a la dreta i l´esquerra. Al no assumir els errors es presta a parlar massa i a criticar i es busquen justificacions. I això crea divisions.

 

 

Penses escriure les teves memòries?

No ho sé. I, que he de dir? Vull evitar criticar a la gent. Busco ésser racional i no pensar en les teories de complots.

 

 

I l´autocrítica?

Els responsables d´errors haurien d´auto-criticar-se.

 

 

I a la teva vida, de què te’n penedeixes? Una autocrítica

Jo era un petit militant, tot i que el que he fet ha causat drames. Sóc del piló. I al ser del piló, no sóc responsable. I feia el que em deien. I clar he buscat salvar-me jo també. Per això al veure que havia molt “xivato” i al veure tantes detencions incomprensibles, em vaig retirar. Em vaig posar a estudiar. Sabia que per guanyar-me bé la vida per a mi i la meva família havia d´estudiar. I ho vaig fer.

 

 

I el que més t´alegres de la teva vida?

Crec que he estat coherent. No m´he canviat de jaqueta. Estic content d´haver dut alhora les tres coses: l´acció militant, els estudis i el treball. La meva joventut no ha estat de balls, perquè estava ocupadíssim.

 

 

Llibres que hagin estat referents teus.

Els llibres de Chomsky, l´ajuda mútua de Kropotkin, la conquesta del pa, llibres d’Albert Camus.

 

 Què penses de l´anarquisme?

El mateix que Chomsky: L´anarquisme és una tendència del pensament i de l´acció dels homes per identificar les estructures d´autoritat i dominació. Cal exigir a les autoritats i poders que justifiquen la seva dominació.  I si són incapaços, cal treballar per a sobrepassar-los.

 

 

En quines activitats estàs ara?

Ara estic a una associació que s´ha creat per parlar de la 9, la novena companyia de la segona divisió del general  Leclerc, la que va alliberar París. El pròxim any (2014) anirem a fer quelcom important per explicar el rol dels espanyols que van participar a l´alliberament de París. Els han ignorat. L´atzar va voler que aquesta divisió fos composada en la seva majoria per llibertaris.

 

 

Quins esteu?

Som uns 10. Entre ells, Evelyn Mesquida, que ha escrit un llibre sobre aquesta Novena companyia

Un lema de vida

 No fer mal a la gent. És un principi moral: no fer mal als demés.

Un personatge

 Louise Michel

Mil gràcies Antonio per desenterrar part de la memòria silenciada.

També aprofitem per enviar una gran salutació a Sergio Hernández, qui es va atrevir entrar dintre la DGS i posar-lis la bomba. També una gran salutació per a Paul Desnais. No us oblidem. Que el 2014 us sigui propici!

Antonio Martín, artificier de Defensa Interior durant els anys 1960-1963Txema Bofill i Benito Castro

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.