Entrevista a Ermengol Gassiot Ballbé, secretari d’Acció Social de la CGT

Més val fer que no pas dir”

L’Ermengol va néixer a Barcelona l’any 1972. ha viscut durant molts anys a Terrassa, i ara viu a Vilafranca del Penedès. És l’actual Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya, però sobretot és activista. El treball de camp predomina al càrrec.

És doctor en arqueologia prehistòrica i professor a l’UAB (Universitat autònoma de Barcelona). Ha realitzat i publicat diferents investigacions sobre arqueologia als països catalans i a la costa atlàntica de Nicaragua. També una investigació sobre l’arqueologia forense de la guerra civil

Ermengol és un militant molt conegut a via Laietana, a la seu provisional de la CGT, i en les xarxes socials. Està en moltes mogudes. És un bon orador, s’explica bé, de manera senzilla i natural.

Com t’has format? Fets, persones, llibres que t’hagin influenciat

Quina pregunta més complicada… Tot plegat és un procés que crec que encara dura. Puc citar-te algunes situacions tot i que si m’ho pensés millor potser n’afegiria o en trauria: la insubmissió a l’Estat i l’exèrcit, l’okupació, l’empresonament de companys/es de Terrassa durant 9 anys, el suport entre nosaltres, la solidaritat internacionalista … Tot plegat són petites peces sense les quals no hi hauria el conjunt que, en aquest cas, soc jo mateix.

CGT

Com vares prendre consciència social i política i esdevenir anarcosindicalista?

La consciència social i política la vaig anar gestant en els moviments socials, com el de la insubmissió i, posteriorment el de l’okupació. Han tingut un paper molt rellevant en la meva vida, al marge dels processos penals que em van suposar. Jo vaig arribar a la militància anarcosindicalista una mica tard, i de la mà d’aquests espais. Si bé coneixia la CGT des de feia temps i havia participat en alguns grups d’agitació entorn la vaga general del 1994, vaig decidir afiliar-me entorn l’any 1997 o 1998 arrel de la implicació activa que la CGT de Terrassa tenia en la defensa d’espais “alliberats”, especialment del Centre Social Okupat de Vallparadís. I durant un cert temps la meva participació en el sindicat va ser limitada i, especialment, vinculada a la lluita social. Potser explica aquest fet, com a mínim en part, el que en aquella època no acostumava a tenir gaires contractes laborals i la meva situació en el món del treball era força precària.

 

Quins foren els teus primers contactes i experiències  al mon sindical?

Va ser la lluita social, com ja he dit. Trobar-nos als carrers i als centres socials amb els companys de Terrassa. Participar conjuntament d’assemblees i projectes. Aquest va ser l’inici. Ja des d’un punt de vista més sindical va ser en Tomás Ibáñez que em va perseguir un cert temps perquè m’impliqués a la CGT de la UAB. Finalment em vaig deixar convèncer per formar part de la llista al comitè d’empresa i vaig sortir elegit.  A partir d’aquí vaig entrar en contacte amb una dinàmica sindical “mes tradicional”.

Com vas arribar a secretari d’Acció Social i per què t’hi vas presentar?

M’ho van plantejar els companys del sindicat a Terrassa. Inicialment era força reticent. Entre la militància egarenca i la de la UAB ja anava prou saturat i, a més, sentia que no volia deixar-ne cap de les dues. Poc a poc em va anar motivant la idea de poder aportar l’experiència de confluència entre lluites sindicals i lluites socials que estàvem vivint a Terrassa i, en certa mesura, també en el meu lloc de treball. Ja sabia en altres àmbits de la CGT també s’estava assajant aquesta barreja des de feia temps i la possibilitat de poder ser un més en aquesta línia de treball em va anar atraient.

La secretaria d’acció social, què ha fet en el temps que hi ets de secretari, quins canvis, què està fent?

 El primer que ens hauríem de preguntar és què entenem per acció social. Una organització com la nostra, que aposta per un canvi social global i radical en teoria ha de tenir pràctiques que vagin més enllà d’un sindicalisme en sentit restrictiu. És a dir, hauria d’intentar anar més enllà de la defensa de drets laborals empresa a empresa. Sense deixar de fer-ho, es tracta d’inserir actuacions d’aquest tipus en unes pràctiques més àmplies per a suprimir les formes d’explotació social. Això situa la defensa del medi ambient, la lluita per la sobirania alimentària, la lluita contra el patriarcat i el militarisme, la solidaritat internacional, la lluita per la creació de contrapoders front a la política institucional, etc. també dins l’àmbit d’actuació del sindicat. De fet, el sindicalisme d’arrel llibertari, l’anarcosindicalisme de la CNT d’abans de la Guerra Civil ho tenia ben clar i ho va promoure estimulant múltiples formes d’associacionisme obrer, ateneus, etc.

I hi ha diverses maneres per a fer això. Una és intentar promoure directament aquests espais d’actuació dins de la nostra organització, la CGT. Segurament això pot tenir sentit en llocs on el teixit associatiu i els moviments socials són molt dèbils o no existeixen. A la majoria del territori de Catalunya això no succeeix. Hi ha molts espais, col·lectius i organitzacions que fan moltes coses en defensa del territori, pel dret a l’habitatge, feministes, de joves, de defensa de les persones migrants, dels drets dels pobles, de foment del cooperativisme i el comerç just, per citar-ne algunes. Això fa que sigui més pràctic i eviti duplicitats participar directament d’aquests espais que ja existeixin que no pas crear-ne de nous dins de la CGT. Si hi ha assemblees de joves, plataformes antirrepressives, grups d’immigrants o PAH’s, crec que té més sentit que la CGT busqui com confluir-hi que no pas duplicar la seva feina. I, a més, és més efectiu. Aquests darrers anys hem intentat seguir promovent aquesta confluència, recollint l’experiència de les darreres secretaries d’acció social.

Quins són els vostres èxits, quins són els fracassos, falles?

Si hem tingut èxits i quins han sigut prefereixo que sigui la pròpia organització i els seus afiliats/des que ho valorin. I també els moviments socials amb qui hem tractat de confluir. Pel que fa a les dificultats amb les que ens hem topat, en puc esmentar algunes tant d’internes com d’externes a la nostra organització.

Comença per les dificultats externes

El desprestigi del sindicalisme, en gran mesura provocat per les pràctiques del sindicalisme institucional de CCOO i UGT, fa que alguns sectors socials vegin amb reticència qualsevol cosa que els soni a sindical. Que es contraposin els espais d’auto-organització i assemblees al sindicat en si, i això no necessàriament ha de ser així. De fet, a la CGT pensem que una i altra cosa són complementàries.

A nivell intern quins problemes?

En primer lloc crec que l’ofensiva que estem patint a molts centres de treball satura en gran mesura el nostre treball de base sindical. Ve a ser com una “doctrina del xoc” laboral el que a molts llocs patim. Això fa que sovint les prioritats de la nostra afiliació passin per resoldre aquests incendis i quedi poc temps per a dedicar-lo a altres coses que es consideren rellevants però menys urgents, com molts dels temes que engloben això que anomenem acció social. En segon lloc crec que en els espais de lluita social hi ha un excés de convocatòria, que pot reafirmar a un seguit d'”activistes pseudo-professionals” però que dificulten la consolidació de campanyes continuades en el temps que incentivin la participació de gent que, a més, ja és activa sindicalment en el seu lloc de treball. Finalment hi ha la situació interna que estem travessant com a CGT. La crispació amb què s’han viscut alguns debats, en gran mesura de caire organitzatiu, crec que han desincentivat a part de la nostra afiliació a assistir com a CGT en alguns espais. I d’altra banda, ens han dificultat una reflexió serena sobre com afrontar determinades lluites, també de l’àmbit de la lluita social. Crec que és important, en un futur immediat, rectificar aquesta dinàmica.

Què heu fet per a que els sindicalistes preguin més consciència de les lluites socials? I viceversa, que els militants de les lluites socials prenguin consciència d’organitzar-se en el sindicat per a transformar la societat.

En la darrera dècada els i les persones que van protagonitzar l’eclosió dels “nous moviments socials” dels 1990’s ens hem fet, en certa manera, grans. Passada una fase més adolescent ara ens trobem que ja formem part del món del treball (en actiu o a l’atur). Molts hem seguit militant i, en la mesura que ho fem per canviar la societat, percebem que entorn del treball hi ha explotació i que, per tant, el món laboral és també un front de lluita. Això ha motivat que les lluites laborals hagin anat tenint cada vegada més pes dins dels moviments socials. El sindicalisme ha passat de ser un terreny llunyà i desconegut a un company de viatge d’aquests moviments. Tot i això encara costa que molts membres d’aquests moviments s’afiliïn a sindicats i, sobretot, siguin actius en el sindicat. Hi ha com un cert conservadorisme a l’hora de definir on es dedica l’esforç militant i, majoritàriament es prefereix mantenir l’activitat dins els espais on s’ha fet en els darrers anys i el sindicat no genera un atractiu suficient per a fer el salt.

A la inversa, jo crec que aquest conservadorisme també és present dins de l’afiliació de tota la vida del sindicat. M’explico. Les lluites d’aquests moviments socials que els anys 1990s i primers 2000’s van trencar amb la lògica de l’extrema esquerra de la Transició són vistes generalment amb simpatia, però molts dels nostres afiliats d’antic ja estan acostumats a unes dinàmiques militants a partir del sindicat i es fa difícil vincular-se amb els moviments socials de manera activa. Potser per manca de temps. La realitat, en tot cas, és que es va a les seves convocatòries però la implicació en el seu dia a dia és molt limitada. Sempre hi ha excepcions, però.

El treball conjunt i el compartir espais segurament és la millor manera de que aquesta distància es vagi reduint, com ha anat passant en els darrers anys.

 

Què s’està fent pels aturats, immigrants il·legals, precaris, els sense sostre, i dones de la neteja? Què es podria fer per aquests sectors de població més desfavorits i explotats?

Si ens parem a mirar la nostra afiliació, veurem que el percentatge d’afiliats/des amb feines molt precàries, aturats/des i migrants és molt baix. En molts casos, quan un afiliat nostre entra a l’atur, s’esborra del sindicat. Això és un problema en si mateix ja que segurament ens mostra que molts dels nostres afiliats veuen la CGT com un instrument útil mentre treballen però no quan perden la feina. Igualment succeeix, per exemple, en la població immigrada. En el cas dels immigrants, no obstant, tampoc acostumen a participar massa del teixit associatiu no migrant, per dir-ne d’alguna manera. Però aquest és un altre problema… Tornant a la pregunta, des de CGT hauríem de pensar com ens ho fem per ser també una organització dels sectors que pateixen una relació més precària amb el món laboral. I no es pot dir que no ho haguem intentat. A Reus i a Rubí s’han promogut grups de joves, que han acabat donant lloc a Jovent Llibertari. A Sabadell, Terrassa o El Vendrell, per citar alguns casos, es va intentar fa uns anys organitzar grups d’aturats/des, tot i que aquestes iniciatives no van acabar de consolidar-se.

Ara mateix la CGT té molts reptes de futur. Un dels importants és pensar com ens adeqüem a un món del treball cada vegada més segmentat, amb una classe treballadora amb una gran diversitat interna i on les formes de treball precàries, amb contracte o sense, poc a poc van convertint-se en norma. Quan més del 90% dels nous contractes són temporals i la destrucció d’ocupació (uns 190.000 llocs de treball en els tres primers trimestres) afecta als llocs de treball amb contractes indefinits principalment, haurem de plantejar-nos quina acció sindical fem més enllà dels comitès d’empresa i els delegats. A la CGT aquest sindicalisme que no es centra només en l’àmbit institucional de les relacions laborals l’hem dut sempre a la sang, però segurament haurem de ser més imaginatius i valents en aquesta línia. Si no, difícilment podrem ser una organització que incorpori treballadors/sense contracte o amb un contracte que el vincula amb un lloc de treball per uns pocs dies o setmanes. En aquest sentit, incrementar el treball de carrer i els vincles amb col·lectius com assemblees de barri o vila, d’aturats/des o PAH’s pot ser una via a explorar.

 

 

 

Universitat

 

Ets doctor en prehistòria. Per què et vares interessar per la prehistòria? Com eren el primitius a Catalunya en comparació ara? Eren més solidaris i feien vida més col·lectiva?

Durant més del 99% de la història de la humanitat no hi ha hagut explotació d’una classe sobre l’altra, ni cap forma d’organització estatal. Les desigualtats de classe, els estats i el capitalisme són, gairebé podríem dir-ho així, una anècdota en la història. Això em va motivar a estudiar prehistòria i, també, el fet que l’arqueologia és essencialment un treball col·lectiu. Les excavacions es fan entre molta gent i en els estudis posteriors també cal el treball en equip. Tot això va fer que m’interessés la prehistòria i l’arqueologia. Tot i això, quan estudiava i l’any posterior a acabar la carrera treballava de neteja i manteniment en un poliesportiu i no pensava que m’hi podria acabar dedicar.

Quin és el teu treball a la universitat.

Soc professor i, sobre el paper, la meva jornada es reparteix entre la docència, la recerca i algunes tasques de gestió. Poc a poc al professorat més precari ens han anat carregant més de docència, mentre sectors més poderosos del professorat prefereixen dedicar-se més a la recerca. Malgrat això intentem, molts de nosaltres, continuar fent una mica d’investigació, ni que sigui sovint amb una mà al davant i una al darrera. D’altra banda penso que la docència és molt important. En certa mesura, fer classe és també un acte polític. Per exemple, un poc parlar de l’evolució humana com un procés de competència entre individus, on guanya el més fort o, per contra, emfatitzar tot allò que hi ha de col·lectiu en el procés: el treball en grup, la solidaritat, els mecanismes de socialització dels aliments, coneixements, etc. El mateix passa en l’explicació del sorgiment de l’Estat. Mentre alguns entenen els grans imperis com un avenç civilitzador i quelcom positiu, i remarquen les grans construccions i el paper de grans monarques o sacerdots, d’altres preferim parlar dels conflictes socials que hi ha darrera els estats, també a la prehistòria, dels pagesos/es explotades, de les revoltes, etc. Per això l’ensenyament és tant important en la lluita per la transformació social. Aquesta idea, de fet, sempre ha estat present en el pensament llibertari.

 

En el franquisme gairebé tots teníem clar que la universitat formava els estudiants per a fer funcionar el capitalisme i al servei de les grans empreses. Avui les empreses ja col·laboren directament amb les universitats publiques. Com ho veus aquesta interferència?

Fa uns 25 anys alguns sectors empresarials a l’Estat espanyol van creure que els convenia apostar per crear centres de recerca i universitaris privats que servissin directament als seus interessos i fer negoci també amb l’educació. Amb el temps han vist que aquesta opció els sortia massa cara i que els resultats no eren ben bé els esperats i no podien competir amb les universitats públiques. A partir d’aquí van decidir canviar d’estratègia i infiltrar-se a les universitats públiques. Bolonya va ser un moment decisiu en aquest procés i d’aquí la dura confrontació que hi va haver fa uns anys. El sector privat, amb el suport dels governants de torn (tant CiU, com després el tripartit i ara novament CiU amb ERC, i a nivell estatal PP i PSOE), han anat redefinint el sistema universitari de tal manera que els sectors empresarials tenen cada vegada més pes en definir què s’ensenya i com i què s’investiga, com i qui en gaudeix dels resultats. En els darrers anys els màsters privats dins les universitats públiques han augmentat molt en número i ara ja dupliquen els que, en teoria, són públics. Igualment les universitats han anat muntant infraestructures de recerca en consorci amb empreses i algunes les han anat externalitzant, creant fundacions i consorcis que escapen al teòric control públic. Aquesta privatització encoberta, trossejament i descapitalització de les universitats públiques és un procés que guarda similituds amb el que pot estar passant en altres àmbits del sector públic, com la sanitat o els transports. I de moment, estem presentant una certa batalla tot i que, és cert, amb menys intensitat que la que hauríem de fer.

Com està la defensa i resistència per a la universitat pública?

Jo diria que va fent. Els darrers anys hem tingut dos cursos molt durs. El primer va ser el de la imposició del Pla Bolonya, el curs 2008/2009. Hi va haver ocupacions de facultats i centres, i molts denunciats i expulsats amb reglaments del franquisme. Tot i que el professorat i el personal d’administració no va ser la part més activa de la resistència, hi va haver sectors que hi van prendre partit de manera molt significativa. El resultat d’aquesta batalla va ser la imposició del Pla Bolonya, un fort desgast del moviment estudiantil, junt a l’estigmatització de l’estudiantat per part dels sectors conservadors del professorat i una profunda divisió dins dels docents. La segona batalla va ser el curs 2011/2012. Aquí el professorat va prendre part molt activa, tot i que no van ser els únics en lluitar, ni molt menys. la lluita es va articular entorn la Plataforma en Defensa de la Universitat Pública i la CGT hi va tenir un paper actiu i rellevant, com havia tingut també contra el Pla Bolonya. Va ser el curs de l’acomiadament encobert de centenars de professors precaris, de l’entrada sistemàtica de la BRIMO a les instal·lacions universitàries per a protegir consells de govern que havien d’aplicar retallades. De vagues de professorat relativament importants (alguna convocada en solitari per CGT) i de grans manifestacions, talls de carrers i autopistes, etc. Ara potser estem en una espècie de ressaca de tot això. A nivell dels treballadors, la nostra aposta com a CGT és la de fomentar l’organització de col·lectius molt fragmentats i estimular que s’impliquin directament en la lluita pels seus drets laborals i el seu futur. Potser no estem en una fase de mobilitzacions grans i espectaculars però, en canvi, es poden aturar consells de govern, fer manifestacions per campus i, fins i tot, fer caure rectors. El que passa és que en part hem traslladat la lluita a cada universitat, atacant els equips de govern (que són els delegats de la Generalitat). En aquest terreny CCOO i UGT se senten molt incòmodes, ja que sempre han buscat els pactes i certa pau social amb els rectorats. En canvi, a nosaltres ens va bé. Situem el conflicte en un punt on des d’assemblees i la implicació directa de les persones afectades es poden aconseguir petites victòries. El juny passat a la UAB, per exemple, vam evitar l’acomiadament de més de 60 professors, per exemple.

Una cita

Més val fer que dir”. No se ben bé de qui és, però m’agrada.

Un llibre

Tres. Les veus del Panamo, Camí de Sirga i Cien años de Soledad. Cabré, Montcada i Márquez

Vols afegir alguna cosa pels lectors del “Catalunya”?

No. Simplement agrair-vos la paciència si heu arribat llegint fins aquí. Salut

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.