Entrevista a Manuel Fornes Marín, maquis llibertari de la generació del silenci

Manuel Fornés Marín va néixer el gener de 1930 al barri de les Casas Baratas de Can Tunis anomenades abans «Eduardo Aunos» del Prat Vermell. Va participar als grups d’acció dels maquis llibertaris de l’interior. Va caure l’any 1949. Forma part de la generació de lluitadors silenciats a trets, amb anys i anys de presidi i, finalment, rematats pels mitjans de comunicació d’ahir i d’avui.

Manuel Fornés fou condemnat a 30 anys en el Consell de Guerra militar dut a termea Barcelona el 1952, contra trenta anarcosindicalistes. Del seu expedient van ser afusellats: Pere Adrover Font, àlies el Iaio de Palma de Mallorca (1911); Santiago Amir Gruañas àlies el Sheriff; Ginés Urrea Pina, nascut el 1897 a Ramonete (Múrcia); Jordi Pons Argilés, àlies Taràntula nascut el 1912 a Puigverd de Lleida (Segrià); José Pérez Pedrero àlies Tragapanes, de 23 anys. Els citem per homenatjar-los i recordar-los. Els cossos dels afusellats van ser llançats a la fossa comú del cementiri de Montjuïc de Barcelona. De les nou penes de mort que van ser sentenciades, quatre van ser commutades: la de Miguel García García, la d’Antonio Moreno Alarcón, la de Domingo Ibars Juanías, àlies el Rosset,  i la de José Corral Martín. El procés va tenir força ressò a la premsa estrangera. Per més informació veure els llibres de Miguel Garcia Prisioneros de Franco. Los anarquistas en la lucha contra la dictadura i el llibre de Joan Busquets: El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui, d’on surten aquestes notes.


Fornés va ser reclòs al penal de San Miguel de los Reyes. Va estudiar mercantil i comptabilitat, per poder escapar a l’hora dels exàmens a fora. Va sortir en llibertat de la presó de Burgos després de complir onze anys de presó. En Joan Busquets comenta «Manolo Fornés tenia una gran facilitat en els estudis, i a San Miguel de los Reyes va destacar com a bon jugador de futbol. Tenia un estil elegant i eficaç. Molts amics seus futbolistes amb qui havia jugat, com per exemple Manchón, jugador del Barça, eren un record ple de nostàlgia i tristesa en pensar que també ell hagués pogut arribar a jugar en un club important.”

Va escriure «Generación del Silencio» en el llibre col·lectiu La oposición libertaria al Régimen de Franco, 1936-1975. Al 1990 en les Jornades de debat llibertari, dutes a terme a València, constatava: «És necessari oferir alternatives que, sense abandonar els principis àcrates, serveixin per millorar l’actual societat. És un greu error exigir el sacrifici constant dels militants, que acaba per gastar-los, consumint-los i consumint amb això tot el futur ».


Manuel Fornés és un dels pocs maquis llibertaris sobrevivents, junt a Joan Busquets, Angel Fernandez.


Fem l’entrevista a la casa de Manuel Fornés, a Segur de Calafell (la costa daurada) l’agost de 2012,
Txema Bofill, Pep Cara, Pere Miralles. Transcripció de Lídia Cara.

La teva família era de classe treballadora?

Sí. El meu pare era mecànic i la meva mare anava a netejar cases, i d’això vivíem, però el meu pare era anarquista també.

Era de la CNT?
Si era de la CNT. Va cometre per a mi un error garrafal: abandonar la meva mare perquè la meva mare era molt catòlica. Una circumstància rara: el meu pare era anarquista i la meva mare catòlica. El meu pare es va embolicar amb una altra dona i va abandonar la família.

Tu vas seguir el teu pare amb les idees?
Sí, però no li vaig seguir perquè el conegués, perquè quan es va anar jo tenia sis mesos. Jo no vaig tenir contacte amb ell realment, fins que un dia va venir a casa meva, quan jo tenia quinze o setze anys. I va venir perquè estava preocupat que jo no m’emboliqués amb una filla seva i hi hagués una desgràcia. Bé i després quan va sortir de la presó (va estar pres des del final de la guerra fins 1947), havia inventat un sistema per poder ajustar motors sense necessitat d’haver de desmuntar-los del tot. Doncs em va portar a treballar amb ell i aquí va ser on vaig començar a sentir l’anarquia i la CNT, a través d’ell. Jo fins llavors em dedicava a jugar a futbol i era una promesa al barri.

Llavors comences a treballar amb el teu pare i entres a les Joventuts Llibertàries?
No, no, l’entrada a les Joventuts va ser abans que això del meu pare, l’entrada a les Joventuts va ser perquè els xavals del meu barri vam fundar un equip de futbol. Vam fer l’equip i li vam posar tant d’entusiasme que els primers partits els guanyàvem tots i clar, jo vaig començar a destacar, i en el futbol vaig conèixer companys, que jo no sabia que eren companys, però els diferenciava dels altres per la manera de comportar-se. La responsabilitat, la generositat, el raciocini, havien coses que els distingia dels altres. Jo em vaig anar acostant a ells fins que em van dir de formar part de les Joventuts i vaig dir que sí i content de fer el pas.

Aquest grup què fèieu?

Amb les Joventuts Llibertàries anàvem a fer propaganda, res més.

Ells van acabar més o menys malament?
No, no aquest grup va seguir i la CNT del barri també, de Can Tunis. Perquè quan em van detenir vaig trobar allà una persona del barri que tenia fama de ser un xoriço i ens vam veure i vaig aprofitar per dir-li: «digues a la meva mare que m’han detingut». I el noi li diria a la meva mare, i la meva mare li explicaria a les veïnes, es va córrer la veu i això és el que els va salvar… Sé que van detenir un que era de la CNT, i van veure que no tenia relació amb els altres i el van deixar anar.

Com contactes els grups d’acció?

A través del sindicat de la construcció vaig contactar amb Cèsar Saborit que pertanyia al sindicat com altres del meu barri. Saborit fou mort a trets en un autobús quan anava direcció Santa Coloma de Gramenet, crec que dos anys després. Jo volia participar en un grup d’acció, no només de propaganda. Vaig intentar fer un grup d’acció, només pensàvem en això. La meva vida, s’anava desenvolupant a dos nivells, d’una banda l’anarquisme i d’altra banda el futbol que m’encantava i on ja destacava, tal és així que es van crear al barri de les cases barates tres equips a part del nostre. Els comerciants van posar diners per fer un camp de futbol, el dia de la inauguració van fer venir a Manchón que jugava llavors a Can Tunis i em van fer anar a mi també i a un altre noi que jugava al Port, en fi gent del seu equip i gent de fora per fer un equip fort, només me’n recordo d’aquell partit perquè d’una passada que em va donar Manchón amb l’esquerra —tal com em venia— la vaig enganxar i vaig fer gol; sí, això m’omplí de satisfacció, tant que ja a la mitja part vaig deixar meu lloc perquè un altre jugués.

I aquest Manchón qui era?
Manchón? Jugava al Barça! extrem al Barça! El famós extrem que surt amb Kubala, Manchón la famosa cançó del Serrat! Jo jugava molt bé també, només us diré que vaig jugar un cop contra Manchón, perquè ell pertanyia a Can Tunis i jo tenia tanta força, era tan vigorós que jugava els diumenges dues vegades, al matí amb el segon equip per reforçar-lo.

I amb el Saborit com vau quedar, com passes a la lluita armada?
Després de parlar amb Saborit, em va citar per a una altra ocasió. Ens vam tornar a veure i llavors em va dir que podia anar amb els maños. Els maños era un grup d’acció conegut i havien de baixar l’any següent. Al poc temps tres o quatre mesos, em presenta als maños i parlo amb ells. I quedem d’acord en que l’any següent estic amb ells. Però mentre va caure un grup que havien baixat de França i van tenir una ensopegada amb la Guàrdia civil a la frontera, llavors en van ferir un o dos. L’Organització ens va demanar si podíem aportar un refugi per dormir i curar-los almenys fins al dia següent perquè van arribar de nit. Jo vaig dir d’acord i vaig ficar-ne un a casa meva a les Cases barates (en Miguel Garcia, amb qui em vaig retrobar a la presó i em va ensenyar anglès) i l’altre a una altra casa d’un company del barri.

En quines accions vas participar?
En l’atracament a la Casita Blanca, prostíbul molt freqüentat i conegut per l’alta burgesia catalana. Fou al 1949. Més que una acció econòmica es tractava de fer-los-hi por, de fer saber als rics que eren vulnerables, a més, segurament no denunciarien els fets. Tot i que era una acció política se’ls van treure 37.000 pessetes, objectes de valor i documentació dels clients. Em van donar l’arma allà, jo em vaig quedar a la porta, i ni la vaig utilitzar. Em quedo a la porta i m’entrava uns riures quan els veia morts de por, jo no tenia por, però clar, també és la inconsciència de l’edat, el que va passar és que vam agafar a molta gent durant unes hores. Hi van participar en Julio Rodríguez Fernández, Pere Adrover, Miguel Garcia, José Corral Martín, Francisco Martínez, Cèsar Saborit Carralero i alguns altres.

Tu caus l’octubre de 1949. Com va ser la vostra caiguda?
Jo en aquells moments acabava de complir 19 anys, era una criatura. Jo mai havia tingut una arma a les mans i no obstant això havia de dir que l’havia tingut a la mà i que me l’havien tret després. Del meu grup va morir en la caiguda Martínez que el van rematar al carrer de mala manera. A mi no em van matar perquè no portava armes a sobre.

En l’expedient de què t’acusen?
De ser el responsable de la Junta Superior de la CNT de Barcelona i de pertànyer al Comitè de Defensa de la CNT. Per això em condemnen a trenta anys. No era veritat. Fou una falsa acusació. Pere Adrover m’ho va confessar ell mateix abans de ser afusellat. El van torturar de mala manera, estava tuberculós, i va firmar el que la policia va voler i va firmar que jo era el responsable de tots els grups. Tenia por que el matessin a cops si no deia un nom. I jo no era més que un militant més. Per això em condemnen a trenta anys. Primer passem quaranta dies a la Via Laietana, sentia parlar als companys i ens comunicàvem com podíem perquè ens van ficar en una cel·la individual a cada un, només un a cada cel·la i llavors vaig sentir als companys dir, que ens feien un consell de guerra sumaríssim d’urgència i que ens anaven a afusellar. Em va entrar tal desesperació que… (tus) que vaig estar com a mínim dia i mig fumant sense parar. Fumava seguit fins a acabar el tabac ja que em van treure l’encenedor. I sols vaig aconseguir un mistu. Una barbaritat·

I tot això per desesperació?

Sí. Estava desesperat en veure que s’acabava la vida i que no podia fer res i que no trobava cap explicació a tot el que t’envoltava, en absolut. Buscava una explicació lògica i no n’hi havia. Després ens van traslladar a la Model. El mes de març de 1952, desprès del judici, afusellen als meus companys al camp de la Bota i a nosaltres ens traslladen al penal de San Miguel de los Reyes, a València.

Aquests moments com es viuen?

Molta tensió, molta tensió, el que vam saber de tots ells és que van morir bé, que no hi va haver escenes a l’inrevés, de confirmació de les seves idees, en tots els casos sobretot Pere Adrover, va morir com un heroi per descomptat.

Vas caure abans que Busquets?
Sí. Jo Busquets el vaig conèixer a San Miguel de los Reyes. Allà, em van buscar una feina com a administrador interior, responsable dels expedients de llibertat condicional, el que vaig fer… (riu) sempre hi havia una condemna pendent perquè valia qualsevol cosa perquè te la traguessin i si durant un temps et comportes bé, no hi ha cap sanció i cap advertència en l’expedient et poden concedir de nou la llibertat condicional, i això ho concedien la Direcció General de Presons, no el jutjat, i clar jo havia d’ocupar-me dels expedients, per tant més d’una vegada havia agafat l’expedient i raasss, li havia tret un full sencer amb sancions. Vaig poder ajudar a bastants companys.

Et va arribar a les mans el teu expedient? El vas buscar?

Jo no podia fer res amb el meu expedient ja que no s’hem podia concedir la llibertat condicional. Amés el meu expedient era molt gran, ja que hi estava tot el grup inclòs. També vaig poder constatar que a la presó de San Miguel estàvem de 3.000 a 3.500 companys. Hi havia més companys a la presó que al carrer.

Un bon record de la presó

La vaga al taller d’ebenisteria. Jo hi treballava per pagar-me oli, menjar i altres coses prohibides com un fogó que amagàvem al sostre. Ens varem assabentar pel diari de la presó “Redención” que la falange, el ministre del Movimiento, va decretar el salari mínim interprofessional, i varem fer la vaga recolçant-nos en aquest decret, ja que ens pagàvem una misèria, ni per comprar-nos menjar. Varem pensar en fer una vaga amb intel·ligència mirant de veure a qui podíem perjudicar i com, i sense perjudicar-nos massa els que treballàvem, és a dir, negant que estàvem en vaga. Algú va proposar de treballar millor, fer el treball ben fet, a consciència. Estàvem en un taller de fusteria i ebenisteria. Si un armari el fèiem amb un dia ara tardaríem tres o més dies. El tallàvem, políem, encolàvem, envernissàvem millor que mai. I així ho vam fer. El propietari, un tal Roig, quan va veure que aquell dia no sortia res es va preocupar i va punxar als funcionaris. Els funcionaris ens preguntaven i els responíem que no podíem treballar més ràpid perquè menjàvem molt poc, i no teníem força. Els funcionaris no es volien cremar ja que sabien que allà érem uns 3.000 presoners polítics i hi podia haver merder. I la feina d’ells era evitar merders. Total que el propietari em va citar per negociar perquè era el que més figurava i jo no volia parlar amb ell, i li vaig dir que negociés amb tots. I vam aconseguir que ens supliqués que li donéssim una solució. I vam quedar que ell ens donés una solució i que jo li garantia que la faria córrer als companys, però que quedés clar que jo no representava a ningú. Vam aconseguir que per cada peça es posés un preu raonable. Per exemple, si abans es pagaven 10 cèntims, ara havia de pagar 10 pessetes. Fixeu-vos amb la diferència, una diferència abismal! Vam guanyar la batalla i a mi em van acomiadar

Sense treball?

Acomiadat i destinat a Burgos, al gel! T’enviaven al gel!

A quants van castigar?

Amb mi van enviar a l’Enric Marco Nadal, que havia sigut secretari general de la CNT de l’interior. Ell també treballava al taller i ens van considerar representatius de tota aquella vaga i havíem de pagar les conseqüències. Ens van dir d’agafar els trastos i anar-nos-en. Quan vam arribar al pati i hi havia una gran cua de presos per donar-nos la mà acomiadant-nos i posant-nos a la mà diners que tenien, tots els companys, tots els companys, de la CNT, de la que es deia la veritable (la de l’exterior de Federica Montseny) i de l’altra la de l’interior. Me’n recordaré tota la vida. Va ser meravellós, i gràcies aquests gest i generositat dels companys vam poder menjar tant en Marco com jo a Burgos i també en Liberto Sarrau Royes i dos companys comunistes que estaven a la lliste negre pel boicot a la revista Redención.

Tu en quina CNT estaves?
Jo tenia amics en les dues parts i a més a les Joventuts Llibertàries no estàvem en cap de les dues. Vam fer un esforç perquè deixessin les diferències i s’unissin. Això va ser el que vam fer, tant és així que vam haver d’expulsar de les Joventuts a una figura que era Juanito, Juan Gómez Casas, que havia estat el secretari general de les Joventuts Llibertàries a Madrid, i estava a favor de la Frederica Montseny. Les Joventuts no volíem que es prengués partit per un bàndol o l’altre. Jo després a Burgos vaig fer molta amistat amb en Marco Nadal i avui estic més aviat en les posicions moderades. Penso que cal participar en la política i obligar als polítics a que es comportin d’una altra manera. Les divisions passades i actuals les veig molt malament. Deia Ortega una gran veritat “Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo”. Cal estar agermanats entre companys que tenen les mateix idees i també els pobles. Si no salvo l’altre no em salvo jo. Jo moriré dintre de poc, que carai haig de fer ja en aquest mon, tanmateix em preocupa que us baralleu. Sou part de mi mateix. Som part dels que no hi son i dels que vindran, per això cal evitar les baralles i ser responsable en tots els casos. Que s’aconsegueixi o no, com a mínim cal plantejar-s’ho com a objectiu i lluitar per aconseguir la fraternitat entre els companys. I també la dels pobles amb la independència individual de cada individu que és la proposta del comunisme llibertari.

Després et van portar a Burgos, quant de temps vas estar allà?
A Burgos vaig estar dos o tres anys, la composició del penal en aquells moments era un 90 % de comunistes, hi havia els comunistes de tot Espanya, uns dos mil i després estàvem els companys i també els xoriços.

Surts de la presó en el seixanta i et quedes a Espanya. Des de la seva sortida de presó fins ara, ha tingut relació amb el moviment llibertari, has mantingut contactes?
Quan vaig sortir no em fiava ni de la meva mare, et diré que quan en Saborit em va connectar amb els Maños, em va presentar a tres persones que jo no coneixia que vaig conèixer en aquell moment, que vam quedar per a l’any següent, bé doncs quan em van detenir juraria que a un d’ells el vaig veure passar pel passadís com a policia.

Escriuràs les teves memòries?

Tinc moltes notes escrites, però no he tingut temps

Ara tindràs temps…

Sí, ara sí. Precisament per això m’he comprat aquesta gravadora (ens l’ensenya), ja que hi ha moments que m’arriba la inspiració. Així millor ho gravo i desprès ho retoco

Què pot aportar l’anarquisme avui en dia?
Doncs molt, primer posar en dubte tot, això ja és un gran avenç. Per construir alguna cosa primer cal deixar ben ferma la base que has de construir. A més falta seny i generositat, i aquestes dues coses les tenia la CNT.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.