Bernat Muniesa: «Estem vivim sota un feixisme postmodern»

«Franco no va pervertir als Borbons perquè ells ja ho eren de sempre»

Bernat Muniesa (Barcelona, 1942). Historiador, sociòleg i escriptor. Especialista en la nostra història dels segles xix i xx. Ha publicat catorze llibres i n’ha prologat molts d’altres, tant d’història com de literatura. És un gran difusor de les idees i les gestes anarquistes arreu de l’estat en ateneus, sindicats i universitats.

D’on prové el nom Muniesa?

De l’Aragó. A Terol hi ha dos pobles amb aquest nom: Muniesa i Casas de Muniesa. El meus avis paterns eren aragonesos.

Quins són els fets importants, formatius en la teva vida?

Sóc membre d’una família anarquista. El meu avi, ferroviari aragonès, fou de la CNT. També el meu pare i els seus germans. Després de la Guerra Civil, l’avi fou condemnat a mort per haver requisat aliments d’estraperlo per distribuir-los a través de la CNT a gent necessitada. Va romandre dotze anys a la presó. El meu pare va anar a parar al camp de concentració d’Argelers (França). Per mi va ser important poder estudiar el batxillerat en temps molt difícils, i després fer sociologia (llicenciatura a Deusto-Bilbao) i el doctorat en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Altres fets importants ja aniran sortint. Vivíem aleshores al Raval, carrer Ferlandina, on vaig tenir notícia, per primera vegada, de la personalitat del Quico Sabaté, el qual actuava com guerriller anarquista a Barcelona i precisament s’amagava al Raval (carrer la Lluna, etc.). El meu pare va explicar-me qui era Sabaté, i també Josep Lluís Facerias i, després, Ramon Vila Capdevila.

Quina ha estat la teva evolució i la teva militància política?

Als anys seixanta, quan vaig acabar el servei militar, l’espai anarquista era molt difícil de trobar. Dos amics i jo vam ingressar al PSUC, clandestí naturalment, en una cèl·lula d’una quinzena de persones. L’estància al PSUC va durar poc, dos anys, i va finalitzar quan, un dia, a la cèl·lula va esclatar la indignació davant l’ordre de Santiago Carrillo de lluitar per la «reconciliació nacional». Jo era molt jove, però havia gent més gran. Recordo a l’advocat August Gil Matamala indignat dient: «Reconciliació nacional? Però si les presons estan plenes i ens torturen i afusellen!” Poc després van fer una purga i alguns vam ser expulsats per trotskistes (jo, sincerament, aleshores no sabia que era el trotskisme).

Com vas esdevenir anarquista?

Vaig començar a estudiar la primera carrera, enginyeria industrial, que no vaig acabar. Aleshores militava al Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB), clandestí. Vaig anar a Madrid diverses vegades per reunions clandestines amb sindicalistes antifranquistes. En aquest espai coincidíem estudiants anarquistes, comunistes i catòlics del FOC (Front Obrer Català). Jo ja estava en l’àmbit llibertari dins del sindicat. A més, feia, amb altres dos companys, de corresponsal estudiantil de l’editorial anarquista Ruedo Ibérico: recollíem material clandestí que després portàvem a París, a l’editorial dirigida per Pepe Martínez Guerricabeitia. En aquest lloc vam conèixer personalment el Joan Garcia Oliver i l’Enrique Líster. El primer ens va causar una notable impressió; el segon, no: va intentar manipular-nos perquè li muntéssim a Barcelona una cèl·lula del PCOE, dissidència del PCE-PSUC, del qual havia estat expulsat per Santiago Carrillo. Nosaltres vam continuar anant a Ruedo i el 1973, jo anava sol amb una cartera amb documents quan la guàrdia civil de la duana va obrir l’esmentada cartera. Vaig anar a parar a la caserna de la Guàrdia civil, on vaig romandre tres dies. Em van torturar i vaig sortir amb el cos «negre» dels cops (a la cara no). I d’allà, al Palau de Justícia, on el jutge va dictaminar presó a la Model. Entre deu i onze mesos vaig ser-hi.

Com valores les lluites estudiantils contra la Dictadura?

Durant aquells anys el moviment estudiantil fou la primera trinxera contra la dictadura franquista: manifestacions, ocupacions de l’Edifici Històric de la plaça Universitat, abans que el moviment obrer iniciés la seva marxa. Recordo que es va llançar un bust de Franco des del rectorat al carrer. Policies dins les aules, professors negant-se a fer classe, estudiants manifestant-se per la Gran Via. El 1966 es va anunciar la projecció d’un film de Luís Buñuel a la Facultat de Ciències Econòmiques (Viridiana, em sembla recordar). Fou prohibit a darrera hora pel governador: aleshores un mínim de mil estudiants ens vam manifestar des de Pedralbes fins la Gran Via.

Quan et vas afiliar a la CNT?

El 1977, al setembre, em vaig afiliar a la CNT del carrer Princesa (Barcelona), llavors ja era professor ajudant a la Universitat. Vaig entrar a través del professor Antoni Jutglar, jo era deixeble seu. Després hi va haver els problemes interns de la CNT ja en la Transacció política i la meva filiació es va perdre, però no la meva adscripció als moviments llibertaris.

Quins són els llibres, professors, persones, que més t’han marcat ?

Al marge de l’ambient familiar, en l’àmbit de les persones voldria destacar les següents: els esmentats Antoni Jutglar (mort) i Pepe Martínez Guerricabeitia (mort), l’August Gil Matamala (advocat), el Luis Andrés Edo (mort), el Francesc Espinet (company de lluites, àcrata), el Josep de Cabo (mort, un àcrata «natural », stirneà, gravador de professió), el Tew Bunag (taoísta thailandés), la Isabel de Cabo (professora i iniciada en el taoísme). En quant als autors de llibres: d’Homer especialment l’Odisea, de Montaigne els Assajos, de La Boétie La servitud volunàaria, de Maquiavel El Príncep, de Kropotkin La conquesta del pa, de Proudhon ¿Què és la propietat?, de Dostoievski Els germans Karamazov, de Tolstoi Guerra i Pau, de Miguel de Unamuno Del sentimiento trágico de la vida, de Pío Baroja La busca, de León Felipe Poemas, d’Albert Camus L’home Rebel, La peste, etc., d’Stefan Zweig Noticias de nuestro tiempo. En l’àmbit del cine, Chaplin —el més gran— també els films de de Sica, de Monicelli, de Germi, de Visconti, de Pasolini, d’Eisenstein, d’Huston, de Kazan, de Kurosawa, de Redford, d’Scorsese, de Fernán-Gómez i de Berlanga. De persones de la meva generació, voldria citar dos amics artistes de la pintura, el Carlos Mensa (mort) i el Miquel Vilà.

Què escrius o investigues ara?

Actualment finalitzo una biografia novel·lada, Mujer rota, sobre una lluitadora antifranquista en la Guerra Civil: Matilde Landa, que va dirigir el Socorro Rojo a Madrid. També faig un volum de relats breus, el tinc quasi acabat. I, unes memòries (Disturbios), on acumulo dades sobre l’ateneisme, amb la idea de fer un llibre sobre el seu significat historiccultural.

A quines revistes o mass media participes?

A la Solidaridad Obrera de la CNT-Joaquim Costa, a les publicacions que ha fet l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Jo havia estat cridat a TV3 diverses vegades amb Manuel Delgado, Baltasar Porcel, Ainaud de Lasarte, José Agustín Goytiso, etc. Finalment, fa uns quatre anys vaig ser vetat, ja que a Catalunya Ràdio vaig fer unes crítiques a la Televisió de Catalunya, en fi. Tant se me’n dóna. Ara ni tinc televisor. La revista Catalunya, la conec de les vegades que he estat a la CGT a Via Laietana i a Cornellà, podria ser aviat un punt de referència per revitalitzar l’anarcosindicalisme i col·laborar en la reconstrucció del moviment obrer.

Des de quan estàs implicat en la lluita per aconseguir la restitució històrica del local espoliat a l’Ateneu Enciclopèdic Popular?

Sí, ja fa temps, quan era a la Casa de Caritat, amb aquell amic que li deien el Chato, i que després va deixar-ho estar. I més tard amb els companys actuals: es van recollir signatures a la Universitat i a les xarxes socials, i vam enviar la petició a l’aleshores conseller Joan Manel Tresserres (Esquerra Republicana). No va funcionar. En el procés actual hem mogut a diverses persones, entre ells, el director general de Cultura, Alay. La situació està com està.

A la Universitat, com està la situació dels historiadors llibertaris i crítics amb el poder? Us tenen marginats?

Això ha quedat enrere. Després del franquisme, els «comunistes», és a dir, els carrillistes i companyia van intentar controlar la Universitat, ocupant càrrecs de poder, com sempre, i després fent purgues. Jo mateix i entre altres vaig sofrir les seves pressions de «comissaris polítics» que van intentar àdhuc suprimir la «llibertat de càtedra», especialment a Barcelona i Madrid. Avui la universitat està individualitzada i cadascú s’ocupa de les seves classes i investigacions. El descrèdit dels «comunistes» ha estat total i a les classes no hi ha cap problema, ni marginacions. Cadascú va a la seva. Respecte els àcrates, hi ha un parell de companys dins la Facultat.

Com és la teva relació amb els estudiants?

Extraordinària. Per les meves aules han passat uns deu mil estudiants. En diverses enquestes em van escollir com un dels millors professors. Alguns d’ells m’han enregistrat en diverses entrevistes.

Quants llibres has publicat? Et sents reconegut socialment?

He publicat onze llibres en solitari i de les editorials no em queixo. El que més s’ha venut ha estat el darrer La España lampedusiana: tres mil exemplars entre Espanya i Amèrica Llatina. Els altres estan esgotats: Dictadura y Monarquia, Los límites de la libertad (novel·la), Socología de la Utopía. En fi, els mass media els ha silenciat absolutament. Hi ha una censura pròpia del feixisme postmodern.

Qui controla actualment els mass media, descarament al servei dels poders?

Avui dia els mass media (premsa) són sota el control dels diversos segments del poder polític i financer. La Vanguardia, el País, ABC, el Mundo. Darrere sempre trobem grups com el Godó, el Cebrian i els seus amics, la família Luca de Tena, poders financers amagats o semiamagats. Manipulació, falsejament de notícies. I no diguem ja de les televisions, on els «vetos» estan a l’ordre del dia. Jo i alguns amics meus són vetats a Catalunya. El rol que juguen els mass media (televisió especialment) és fonamental pel sistema. Guy Debord ja ho va dir: 8 hores de treball + 8 hores de dormir + 8 hores de televisió. El resultat d’això és allò que Marcuse afirmava: «l’home unidimensional», és a dir, l’home pla, domesticat.

Com veus la situació actual del moviment obrer: retallades de drets, de llibertats, de salaris

El moviment obrer entès en el sentit històric i sociològic no existeix. Les anomenades CCOO i la UGT són dos instruments de la pancràcia (el poder), que diu el meu amic poeta Lizano de Berceo. La Transacció el va destruir: les provocacions contra la CNT (cas Scala, etc.). La CGT actual és l’avantguarda de la reactivació del moviment obrer de fonament anarcosindicalista. Vivim sota un feixisme postmodern. No hi ha ni camises blaves, ni negres, ni marrons. Però el control dels mass media (premsa, televisió, ràdio), és, com hem dit, ferotge. La classe obrera, doncs, no sé. L’obrer industrial està pràcticament en declivi: Espanya està desindustrialitzada. És un país de serveis que viu del turisme. Caldria parlar potser d’un nou tipus de proletariat que va augmentar en número i que inclou, com deia, a sectors de la classe mitjana que han perdut el tren i s’han quedat a terra.

Com veus el moviment 15-M, que reuneix amplis sectors

El principi d’una reactivació de la protesta i la lluita contra aquest feixisme emboscat que ens governa, amb personatges tan repugnats com el conseller Puig, per esmentar-ne un.

Ens podries desemmascarar els falsificadors oficials de la guerra civil, de la transició i de l’actual monarquia?

Els falsificadors de la Transició (jo li dic Transacció) han estat especialment historiadors vinculats al felipisme, gent com Santos Juliá, Fusi, etc. Hi ha però precedents. En Gabriel Jackson, en la seva La II República española y la Guerra Civil, escriu passant per alt el fet de la revolució anarcosindicalista. Jo vaig tenir un enfrontament amb ell a l’Ateneu Barcelonès, ja fa molts anys.

Valora l’estratègia llibertària: «guanyar la guerra fent la revolució»

Aquesta fou la consigna de l’anarcosindicalisme a la Guerra Civil. La República, que era burgesa (sense burgesos) i liberal va tenir paralitzada la Reforma Agrària als despatxos, Casas Viejas! Tot plegat va ser vergonyós… Ho va dir Durruti: «Al campesino hay que proporcionarle algo para que lo defienda». D’aquí surt la consigna «la tierra para quien la trabaja». Compte, no «la tierra de quien la trabaja». Els camperols andalusos què havien de defensar? Aquella República temerosa? Aquí a Catalunya el moviment obrer llibertari va derrotar al feixisme als carrers. La batalla de Barcelona. L’inici d’una revolució que després, el 1937, els comunistesstalinistes van destruir. Aquests feien tres guerres durant la Guerra Civil espanyola: contra els feixistes, d’acord; contra la revolució anarcosindicalista, que van destruir; i un extermini de la dissidència que deien trotskista, encara que no ho era del tot, sinó una heterodòxia marxista: el POUM. I després Stalin pispa l’or de la República: unes set-centes tones. Escandalós!

Competir o cooperar? La base de la Llei d’Educació Catalana (LEC) és la competició.

El món que hem viscut i vivim a Occident és fonamentalment competitiu, és a dir, «darwinisme social». El liberalisme trasllada a la societat la tesi que Darwin va aplicar a la Natura, on deia que sobreviuen els més aptes. El luteranisme és l’expressió més clara d’aquesta lluita de tots contra tots i la victòria dels més poderosos. Luter deia que l’èxit a la vida és precursor de l’èxit al cel. Qui no triomfa, no va al cel. El món anglosaxó ha estat la punta de llança del capitalisme o liberalisme. Davant d’això un món cooperatiu seria absolutament contrari al qual tenim: la tècnica, per exemple, seria al servei de les persones, i no al revés. Ja al segle xix, Robert Owen ho va veure clar: ell és el fundador del cooperativisme contemporani en la primera meitat del segle xix, heredat per l’anarquisme durant la segona meitat del mateix segle. El món competitiu desconeix la fraternitat i, de fet, al segle xx tenim tres exemples brutals de la dictadura competitiva: la Primera Guerra Mundial, la II Guerra Mundial i ara la guerra econòmica. Sense comptar les guerres «subsidiàries», petites com el Vietnam, l’Afganistan, o el Pakistan.

Com veus el retorn al cooperativisme, les xarxes paral·leles

El retorn al cooperativisme hauria de ser impulsat de nou pels moviments llibertaris. Així com l’intercanvi de materials, és a dir, una economia sense diners. En alguns llocs de l’Empordà hi ha persones que practiquen l’intercanvi.

Has fet la tesis sobre la burgesia catalana, i per tan ets especialista en el tema. Com veus les actuacions de CiU traint al poble català, aliant-se amb el PP i aplicant les retallades imposades per l’oligarquia d’Europa.

Les retallades de CiU són lògiques: és la dreta, el braç polític duna burgesia reaccionària que va tenir en el pujolisme una nefasta expressió, precursora de l’actual CiU. Però se senten recolzats per unes urnes. A vegades hi ha gent que, com deia Lenin, «Vota als seus opressors». El Mas i sobretot el Mas-Collell són l’expressió d’aquesta màfia catalana que manipula els mass mèdia amb la seva omerta… el Mas-Collell hauria d’explicar on militava quan era estudiant, abans d’anar a embrutir-se de les idees de Friedman i companyia als USA (Minesota).

Dius que la monarquia va néixer de les entranyes de la dictadura franquista. Segueix franquista? O fins a quin punt s’ha transformat?

La monarquia instaurada per Franco no ha canviat. A veure, la transició va ser, com he dit moltes vegades, «Borbón y cuenta nueva». Franco no va pervertir als Borbón perquè ja eren pervertits de sempre, històricament. Va actualitzar la perversió. «Todo atado y bien atado», va dir. I així va quedar. Torno a dir, allò què he escrit a la Espanya lampedusiana: «tot  va  canviar  i  tot  ha seguit  igual». La Constitució és un exemple de la perversió de la democràcia franquistitzada. Articles que situen al Rei al marge de la Constitució, d’altres que fan el mateix amb l’Exèrcit, legitimació del genocidi franquista, una llei d’Hondt per imposar el bipartidisme. Recordo que un dia, en una visita a Washington, el Juan Carlos Borbón va dir: «Davant meu, mai toleraré que es parli malament de Franco».

El Borbón ha demanat perdó pel delictiu malversament de 37.000 en un viatge de plaer i poc ecològic en temps de retallades.

El Borbó demanant perdó pels seus disbarats forma part de l’esperpent. Però, clar, ha de defensar el seu negoci. Quin és? El tron. Per tapar tot l’aldarull al voltant de l’aventura africana del rei i els seus embolics familiars, etc. potser especularan amb el tema «Urdangarin» i fer-li pagar en aquest totes les culpes. El que passa és que ara sembla que el mateix Rei està involucrat en els negocis de l’altre…; més esperpent.

És esperpèntic, exacte, l’Urdangarin no va recordar cap dels seus delictes, robatoris, estafes. Va patir amnèsia total davant una justícia que no s’atreveix a imputar-lo. Sols va recordar que el Rei no estava involucrat en res!

Però atenció: esperpent —i Valle-Inclán ho va deixar ben explicat— és a la vegada còmic i tràgic. La setmana passada vaig anar a Madrid a fer un parell de conferències. Em van explicar que hi ha un moviment pro iii República, impulsat per diaris com el Mundo i La Razón, d’extracció falangista i antimonàrquics al màxim.

Bernat Muniesa (Barcelona, 1942). Historiador, sociòleg i escriptor. Especialista en la nostra història dels segles xix i xx. Ha publicat catorze llibres i n’ha prologat molts d’altres, tant d’història com de literatura. És un gran difusor de les idees i les gestes anarquistes arreu de l’estat en ateneus, sindicats i universitats.

Bernat és un membre destacat de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Ha perseverat en la lluita per tal d’obtenir un local digne per aquest ateneu i el seu centre de documentació, junt amb en Toni Castells, el Manel Aisa, l’Adolf Castaños, i d’altres.

En l’entrevista ens assabentem del motiu pel qual dedica els seus llibres als seus familiars: formen part dels milers d’herois anònims, de les víctimes del genocidi franquista, dels grans oblidats pels historiadors del poder i per la memòria democràtica.

Txema Bofill, txemabo@gmail.com         Amb la col·laboració de Pep Cara

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.