Piquete canta a l’esperança i a l’auto-organització del poble







Joan Martinez és un artista polifacètic underground i llibertari. Veu i compositor del grup punk Juanito Piquete y los mataesquiroles i dels diversos grups que ha animat des dels anys vuitanta. Creador de diferents discs.. A més de músic , lletrista, activista social, és actor: Ha fet de coprotagonista amb Arnau Vilardebo en el curtmetratge Busca una Historia; un cameo a la serie I love you (de Mürfila) fent el paper de Rasendo; un altre curt Proyecto Goffman. Es troben fàcilment els enllaços a la xarxa, on es poden escoltar avenços de les cançons per publicar i també de les antigues. El Joan es troba en una etapa de plena activitat artística. Respon a les preguntes de manera directa i clara.

Lentrevista es basa en tres eixos vitals den Joan, conegut com a Piquete: música, militància anarcosindicalista i actualitat.

MÚSICA

Parlans del pròxim concert del trenta dabril. Segons el cartell, és una «gira fi del món 2012». S’acaba el món?

És una manera de donar-li un toc irònic a la nostra existència. El fet d’anomenar-la «Fi del món» és per recordar la predicció Maia que el món sacabarà al 2012, i en certa manera així és. Qui diu que no serà aquest lany de la fi del capitalisme i el començament duna nova forma de gestionar o autogestionat el món?

El 30 dabril, el dia del concert, és el dia del sabotatge. Hi res a veure? Què en penses del sabotatge?

Sempre es millor fer servir la intel·ligència que la violència, però hi ha cops en que no hi més remei i cal utilitzar els mitjans que tenim a labast i el sabotatge potser una eina útil en cas de necessitat.

Quins projectes tens per a després de la fi del món?

El nostre proper disc Alma Libertaria surt a labril editat per rock de Kasba i caldrà fer tots els concerts que es pugui dins la gira «fi del món» i a daltres que vagin sortint al llarg daquest any i els següents.

D’on treus tanta energia?

Amb això de la música o la poesia hi ha alguna cosa interior que et dona força per continuar creant. En aquests moments treballo en nou repertori i en noves cançons per a propers treballs.

En els teus discos què pretens, a què vols incitar els que tescolten?

Acostar el sentiment i les idees llibertàries mitjançant les cançons, sense caure en el pamflet. Pretenem que l’actitud i el facin reflexionar i, si cal, actuar als que ens escolten. Amb humilitat però amb decisió creiem que si el que diem i cantem ens ajuda a nosaltres també pot ajudar als altres a prendre posicions en aquesta llarga aposta per transformar el món.

El punk està associat a violència tant en les lletres com en els concerts. Com et posiciones?

Doncs que la violència i lagressivitat no són sempre el mateix, el rock i el punk són agressius

en la seva forma dexpressió, però són més una provocació que una incitació pròpiament

a la violència…

En dècades passades, les bandes de nazis atacaven als punks, i als joves amb estètica diferent i rebel i de vegades a gent a l’atzar per ser immigrant, jove, diferent? Segueixen actives les bandes de fatxes?

Jo crec que el perill de les accions feixistes està més viu que mai i cal estar alerta a les provocacions de lextrema dreta que no només fa servir als bone-heads mal anomenats skin-heads pels medis desinformatius, sinó que també disposen de militants destacats als estaments repressius de l’Estat (policia, judicatura, etc.) alguns dells han fet palesa la seva presència en la repressió del moviment estudiantil a València.

Com valores el llibre Que pagui Pujol! del teu amic i guitarrista Joni D?

Com diu a la portada és una crònica punk. És la memòria viva del meu amic Joni D sobre totes aquelles coses viscudes com a úniques i amb la certesa que el present no seria com és sinó hagués estat per lactitud i el compromís daquella «trobada» entre llibertaris i punks que de manera natural van lluitar i lluitem encara per transformar la societat. Té una visió diferent a la dels altres llibres publicats sobre l’època de Barcelona dels vuitantes. Em sembla un molt bon document gràfic, un testimoni històric. Recull allò que és essencial segons el parer de lautor i el de molts que el recolzem.

Com està el panorama de la música alternativa rock, punk? Crisi?

Doncs hi ha un abisme entre els de dalt i els de baix, com la societat en la qual vivim. Hi ha una situació que no permet que el grups es puguin dedicar a la música com activitat vital o mitjà de vida. És a dir, els grups novells i els que seguim a lunderground ens és molt difícil arribar a poder desenvolupar lactivitat i no morir de fam en l’intent. En quan a qualitat musical, n’hi ha molta i bons grups. Però crec que manca personalitat o millor dit grups amb una impronta potent a lhora darriscar en la música o en els textos, per això hi ha molta nyonyeria convivint amb gent que coses a dir en format rock, punk, hip hop o flamenc…

Tu eres el lletrista i veu del grup Juanito Piquete y mataesquiroles. Don ve el nom?

El nom ens el va posar un col·lega, nosaltres érem i som encara molt fans de grups com ara Johny Thunders & the Hearthbreakers, per exemple, i ens agradava aquest tipus de nom compost. El nom de piquete a veure amb el meu passat de militància anarcosindicalista. Y mataesquiroles amb la lluita obrera, l’època de la fàbrica, la indiferència i la por de la gent a ser solidaria en les lluites. Calia recordar-ho als més insolidaris. En això estàvem alguns de nosaltres…

«Barcelona explota» una portada dun CD vostre. Explotarà aquesta primavera Barcelona?

Crec que ja ho esta fent en aquest moment present, estem en linici dalguna cosa important que potser marcarà el principi del fi del capitalisme, hem destar alerta!

De quina època i de quin disc estàs més content?

De tots i de cap, és a dir, per la meva trajectòria una mica «gaudinesca» en el món de la música he tingut tres èpoques més o menys diferenciades: la seminal amb mataesquiroles va ser molt i molt excitant. Va continuar una etapa molt depressiva marcada per la mort del meu germà fins que torno a lescena en format acústic acompanyat del meu bon amic Moi Rojo i aconseguim cantar Voces Libertarias a TV3 i deixar palés que a Catalunya els llibertaris recordem a Salvador Puig Antich com un germà caigut per la Llibertat. Aquesta etapa acaba amb ledició del llibre-disc «Hijos del Vacio» i els recopilatoris Notas de Libertad i Música de Resistencia. En lactualitat, i des del 2006 començo una nova etapa, junt amb el músic i amic Julio Sedano, productor de La Revolución Desconocida al 2009, que representa la meva tornada al rock. Ara estic desitjant que surti Alma Libertaria, que és lobra feta amb molt de compte i dedicació amb el Sergi Fàbregas, company i amic des del principi daquesta nova etapa i que vol retre homenatge a Jesús Lizano, gran poeta i pensador llibertari.

A part de la música, a què et dediques?

Bàsicament a escriure, tocar una miqueta la guitarra, el justet per agafar idees a lhora de composar i a criar les dues filles de la meva companya a qui considero com a meves. Estic en un moment en que després dhaver estat casi vint anys entre una cooperativa i una etapa com a autònom freelance he decidit dedicar-me només a la música, jo mai he necessitat massa per viure, faig les feines de la casa com daltres homes que conec també dedicats al mundillo musical, no sóc lúnic en això, jajaja.

En Joan Anton, un amic comú, et pregunta: Pots viure de la música? Com tho fas per a guanyar-te els cigrons?

Dificilísim viure de la música, però et diré una cosa que he experimentat: si li dones tot el que tens i pots a la música, es possible que la música et retorni part en forma de «reconeixement». Ens alimenta lego que tots els artistes tenim. En el moment actual penso que alguna cosa dec haver fet quan als que jo no agrado gens punxen la meva música als seus programes. Només per això ja val la pena continuar.

Què penses del treball assalariat, dels treballs precaris, del treball en general?

Bona pregunta, primerament és que el treball mata. A continuació hauríem de continuar lluitant per lautogestió integral de la societat i fer del treball una activitat compartida en l’esforç i en el fruit mitjançant la igualtat. No podem continuar com fins ara. És el moment de donar un pas endavant i construir la nostra societat, si cal al marge de lactual capitalisme, gradualment, sense pressa però sense pausa, de manera decidida. Cal utilitzar la nostra energia en construir tot el que es pugui, i haurem de defensar-nos, és clar… Però abolir el salari és el primer pas, per construir una societat autogestionada.

Has fet molts recitals i actuacions en ateneus i centres llibertaris. Explicans algunes actuacions especials.

Recordo especialment aquests concerts: de l’època Mataesquiroles a «Cros 10» a Sants; a les Jornades anarquistes de València fa alguns anys en format acústic; el concert contra la precarietat organitzat per la CGT; el concert del Centenari de la CNT, organitzat per la CNT.

A llatinoamèrica, i també aquí, molts companys shan iniciat a lanarquisme per la música. És vàlida, generalitzable aquesta apreciació?

Crec que la música és una mitjà excel·lent per propagar i fer reflexionar, pensar, emprenyar, alegrar, entendrir, seduir i com no aprendre… Per a mi és vàlida

El teu ultim disc la «revolución desconocida» de quina revolució parles? com sha gestat? on es pot comprar o descarregar?

La portada i la contraportada tenen a veure amb una imatge de l’època makhnovista. Makhno era un pseudònim que utilitzava de jovenet i el fet que la revolució a Ucraïna fos aixafada pels bolxevics, censurada i silenciada, té molt a veure amb el meu sentit innat de lleialtat i justícia. D’alguna manera sento que en el món de la música hi ha molt «traïdor» que tapunyala per lesquena, el mateix que va passar als revolucionaris ucraïnesos. Essencialment per una qüestió de donar a conèixer la nova música desconeguda del grup i dexplicar a la gent l’existència de la revolució anarquista a Ucraïna.

Quins són els teus cantants preferits?

Dels molt coneguts: Lou Reed, Patti Smith, fonamentals per a mi.

I els músics llibertaris que prefereixes

Leo Ferre, Chicho Sánchez Ferlosio, Brassens, Víctor Jara, encara que no ho sigui, i el Paco Ibáñez que tampoc ho és.

I els cantautors que més valores

En Ramon Muns, el Moi Rojo, el Jofre Ferriols, el Pito Karkoma, el Javi Chispes, el Iagolokekiero…

Et vaig escoltar en un concert a la terrassa de la CGT a Via Laietana, on tocaves sol i amb vells amics. Et tornarem a veure a la terrassa de la CGT abans que el govern no la regali als seus dòcils amics de CCOO?

Quan vulgueu! Sempre he estat obert a les propostes del moviment anarcosindicalista vinguin don vinguin.

COMPROMÍS SOCIAL I MILITÀNCIA ANARCOSINDICALISTA

Com tinicies a lanarquisme?

Després duna reflexió basada en la lectura i envoltat de joves cristians a Itàlia, vaig decidir que la classe treballadora i la seva reivindicació com a classe enfrontada a la burgesia i a lestat eren la meva gent, de fet encara ho són.

Com thas format a la vida? Quina ha estat la teva evolució i el teu compromís polític?

Vaig començar a assistir a classes a La Escuela de Artes Aplicadas y Oficios Artísticos curs 1972-73 fins als quinze anys compaginava aquests estudis fomentats per la meva mare amb lobligatorietat d’assistir als salesians d’Horta, un col·legi don hem sortit algun que altre personatge de la música com Sabino Mendez, avui president de l’SGAE i antic guitarra de Loquillo i compositor del seus grans èxits; allà, al marge de sotanes havíem constituït un grup clandestí destudiants antifranquistes. Amb catorze anyets compartia amb Sabino pupitre i una revista de còmic que fèiem a mitges. En aquella època adolescent vaig contactar amb llibertaris del Guinardó i Sant Andreu i vaig afiliar-me a la CNT lany 1977. De fet per a mi era un fet mític i extraordinari pertànyer a una organització que jo tenia idealitzada en aquell moment. També vaig estar en contacte directe amb el moviment antimilitarista i vaig ser membre fundador de la Coordinadora Anti-Mili més coneguda com a MILI KK (això ja als anys vuitanta, és clar). Després va venir lescissió, abans daixò els esdeveniments mítics, el míting de Montjuïc, les jornades Llibertaries, el famós V congrés de Madrid, on el meu sindicat va rebre de valent i molts vam ser expulsats o autoexpulsats, jo no vaig participar directament al congrés, però poc després les seves conseqüències organitzatives van afectar a tothom… Calia renovar-se o morir i jo vaig retornar a lorganització però aquest cop a la «paral·lela» com ens deien els companys de la CNT-AIT de l’època. De fet i mirat amb els ulls del temps els dos tenien raó, però jo mai he entès en la meva innocència les batusses «fratricides»

Com valores el teu treball passat com a delegat del metall, o com a secretari dacció social o en altres responsabilitats?

Bé, lorganització era més petita que ara la CGT i la CNT juntes, no sabria donar xifres

però si que puc parlar de les coses que vam fer des de la meva Secretaría: tornar l’organització al carrer en las qüestions purament extra sindicals i picar pedra, estar en els moviments socials. A les lluites inevitablement coincidíem amb els nostres «companys» i això va fer que any rere any les coses s’anessin apropant fins l’any 1984 on semblava que la unitat era possible, però els que ho vam viure allò també vam plorar el fet que no s’arribés a cap acord i a la fi fos l’Estat… Crec que mai shauria dhaver arribat en aquesta situació.

Parlans de la teva posició en aquestes divisions fratricides

Es dolorós veure companys amb al mateix sentiment enfrontats. Aquest sectarisme per ambdues parts, malgrat que una ho fos més que laltra, va fer impossible la unitat. Per conviure cal voler-ho fer i això no és possible si no es fan esforços reals i en aquells moments estava tot massa tendre… Jo vaig deixar lorganització confederal lany 1986 desprès de militar nou anys quasi sense interrupcions, sense massa vida privada i havent viscut el cop destat lany 1981 com a secretari de premsa de la Federació Local: corredisses amb arxius, canvis de casa, detencions, etc., és a dir, el que és normal per a una persona amb certa implicació a la vida militant. La meva posició llavors i ara, malgrat haver triat una opció, era i és la unitat dacció i el diàleg entre les diverses mirades que de vegades es complementen i de vegades es trepitgen. Avui les coses estan servides per continuar el debat, ja sense violència, i això és bo.

Persones que thagin influenciat.

Josep Costa Font, vell militant de Badalona, a l’època den Peiró ell era un jovenet i va explicar-me moltíssimes coses del moviment obrer viscudes a la seva pell i sempre maconsellava: Joan al carrer la feina esta per fer, a la presó millor no entrar-hi, però si hi vas has de continuar amb la tasca revolucionaria. Guillermina Peiró a qui vaig conèixer i tractar de manera personal tot interessant-me per la tasca del seu pare el gran company Joan Peiró, assassinat pel feixisme lany 1942. En Casas, l’Edo, el Marco, tots ells diversos i entre ells no massa dacord, de vegades enfrontats representaven dalguna manera les diverses formes de sentir i de viure el sindicalisme revolucionari. Sempre he estat respectuós amb els vells de la tribu…, encara que no necessàriament dacord.

BREUS ANÀLISIS SOBRE LACTUALITAT

La teva mirada sobre el 15M. Els músics, quina ha estat la vostra participació i la teva en particular?
Crec
que la gent que ha escoltat el meu disc anterior (La Revolucion Desconocida) ja pot esbrinar que en el textos del disc, alguns escrits a final del segle xx i a principis del xxi ja es deixa veure lesperança en la capacitat d’autoorganització del poble. Això ha quedat palès en les actituds i mobilitzacions que fonamentalment a qui has agafat desprevinguts ha estat com sempre a la classe política de torn, instal·lats en el núvol del poder. La gent sadona que no cal cap intermediari quan la resolució del problemes pots estar en lautogestió, l’autoorganització, lassemblea i sobretot la sensació que quan el poble lluita per la seva llibertat és difícil aturar-lho. Som molts els que creiem que cada quatre anys és molt temps per expressar una opinió a través dun paperet. La democràcia ha devolucionar duna vegada. Des de la Grècia clàssica fins aquí encara segueixen havent uns més lliures que daltres, la prova la tenim en la lluita del propis grecs a lactualitat, són els que ens ensenyen la cara de lenfrontament quan un poble ha d’estar esclavitzat pels errors dels «seus» governants. Tot i que potser lexemple Islandès de «entalegar» a la classe financera i als alts càrrecs de banca podrien ser una bona alternativa. És clar, per això caldria un sistema judicial democràtic, jajaja. 15M és el principi dalguna cosa que encara no ha esclatat de veritat. He participat com a persona de manera individual i com a grup musical o artista quan hem estat cridats a fer-ho i seguirem fent-ho si el moviment no claudica en mans duna opció política concreta, o acaba essent utilitzat...

Que en penses del Garzón (condemnat per escoltes il·legals, i absolt (cas arxivat) del robatori dun milió deuros que li van regalar els bancs perquè els arxivés la investigació oberta de frau)

A veure, el cas Garzón és un daquest que mereixeria un monogràfic, és un tipus odiat des de lesquerra abertzale fins a lextrema dreta que hi ha a laparell judicial espanyol. Li agrada molt el protagonisme i com deia l’exfiscal Mena, «s’ho ha buscat». Aquesta és una cara de Garzón, diguem la «bona», la «progre», el tipus que tard, molt tard el «valor» diniciar un procediment contra el franquisme-feixisme espanyol, alguns narcos, etc. I que per laltre banda fa la vista grossa a les il·legalitats que el propi aparell repressiu de lestat comet amb militants dorganitzacions clarament contraries al poder (tortures, detencions arbitràries d’innocents, etc.). Forma part d’això que sanomena el «Cinquè poder» que efectivament capacitat dinfluir i fins i tot manipular la mal anomenada«justícia». És impossible la justícia amb aquesta democràcia que només és una dictadura financera (Cas Millet, Gurtel a València, etc.). Urdangarín i la corruptela de la Casa Real formen part de les dues cares daquest poder fàctic, el Duc és el pringadet que segurament amaga coses molt pitjors. És com un foc de distracció per amagar la veritable corrupció de la corona i del propi élit estatal

Lanomenada pel PP «Reforma laboral»

Políticament són el gossets de la Merkel, i evidentment són part important de la punteta de liceberg dallò que volen fer en realitat. Crec que ja sha començat a notar que la cosa va seriosament, no? Aquests anys de govern del PP han de servir-nos per fer una mica de «gimnàstica revolucionaria», com deia abans això és només el principi i hem destar preparats i intentar avançar-nos donant a la classe treballadora el missatge clar sobre qui gestiona les seves vides. Cal respondre als atacs però també cal fer la nostra, construir la nostra realitat anticapitalista i llibertaria

Les propostes de vaga general i la col·laboració dUGT i CCOO amb la patronal i el govern

Crec que sense descartar res hem de revisar les formes clàssiques de lluita i a la vegada posar-les al dia, és a dir, no sempre una vaga interessa als qui la fan malgrat tot, la fan…(No hi ha caixes de resistència?, es pot fer una vaga de veritat general i forçar de veritat un govern que no dubte en emprar la repressió a claudicar) És a dir, les vagues per la»foto» i per fer veure que hem complert davant el seu propi públic no serveixen, aquests sindicats també reben subvencions i també estan a la mamella de lestat i així tots contents en el fons són com una empresa pública més que farà EROS quan els convingui però de cara a la galeria escenifica un actitud de fals enfrontament amb el govern de torn.

Com veus el moviment llibertari actual?

Sempre amb esperança, crec que la pràctica, el mètode i la mateixa idea ha ultrapassat els «límits» del moviment i que sha escampat per altres moviments que encara que no es denominin ells mateixos com a llibertaris, si actuen com a tals. De totes manes cal lluitar per la cultura i per la pedagogia llibertaries en tots els àmbits de la vida, deixant ben clar que no lluitem per assolir el poder sinó per viure en llibertat amb majúscules, sense intermediaris, sense líders, sense guies, no deixant que el nostre egoisme manipuli els altres. Cal viure dia a dia.

Com veus la divisió actual entre la gran família anarcosindicalista?

Amb tristor però també amb la certesa que els moments que estem vivint faran que com en els grans moments històrics la gent lluita plegada i no limporta tant la lletra G, o la N, o la que sigui. És moment dajuntar-se ni que sigui a les lluites, crec que els altres processos són més lents. Jo, com romàntic que sóc, tinc lesperança de veure de nou l’organització com la que vaig viure dadolescent torni a tenir aquella sensació vermella i negre al carrer. Il·lusions?

Qui és lenemic?

Hi ha un enemic interior que tots portem en un grau o altre: la POR. És tant el poder que la Por en algunes persones… Em refereixo a la por a ésser lliures, a viure en llibertat. L’enemic exterior, són els clàssics: el capital, la banca, la classe política, els mass media i el famós cinquè poder, que no sabem quina cara té, perquè en moltes i totes elles xungues.

Sobre els mitjans de comunicació alternatius (premsa, ràdios, webs) Digans aspectes positius i negatius.

Positiu en si mateix és la seva existència. En tots els àmbits anem una mica endarrerits però anem fent. Recordo que a finals dels vuitanta plantejàvem una especie d’emissora alternativa d’àmbit metropolità quan a l’amic PICA li van xapar la ràdio però mai van poder ofegar. Em refereixo a una assemblea de ràdios lliure que es va fer al carrer Llúria als locals de la CNT-C on entre daltres coses shavia posat a lordre del dia una proposta demissora dàmbit geogràfic més gran per arribar a més gent, però feta entre totes les ràdios que hi havia en aquella època que a la fi va acabar en un no sectari i endogàmic per desgràcia) En el moment actual hi ha les ràdios que funcionen des de fa anys: Pica, Bronka, Contrabanda, Inoxidable, parlo de Barna i, fins i tot, una televisió: latele.cat. Hem de continuar fent mullader, nhi ha massa poc.

Estas fent entrevistes en el programa Voces llibertarias a Ràdio Bronka. Parlans de la teva experiència com a entrevistador.

Això va començar als anys vuitanta quan a KRAK Ràdio ja fèiem cosetes, era l’època que Ràdio Pica va estar clausurada temporalment i en Salvatore ens donava quatre lliçons a tots/es. Després vaig estar una curta temporada a Radio 3 fent una col·laboració amb el Manolo Ferreras «Desde la Bahia» fins que el PP ens va fotre fota a tots, època bastant dura però molt interessant. Volia fer alguna cosa que tingues a veure amb la radio i la contrainformació en un programa que no fos musical encara que sempre hi ha alguna música que identifica a lentrevistat. El primer programa ha estat radiat dos anys desprès de produir una serie dentrevistes a Enric Marco, lanomenat impostor de Mathausen, una oportunitat per la rèplica en un àmbit lliure informativament parlant, són quatre sessions de dues hores on es pretén fer un perfil autobiogràfic des de la infantessa fins a lactualitat, aquest perfil requeria moltes hores de gravació. Per altres persones vam fer un format una mica més lleuger, duna hora de durada aproximadament, amb la finalitat de construir un perfil personal, el més íntim a que estiguin disposats els entrevistats per tal d’explicar la seva elecció de lluita llibertaria. Crec que serà força interessant i pedagògic per a tots/es

I per acabar, fes una pregunta als lectors

Creus que calen grups com Juanito Piquete i daltres?



Txema Bofill, correccions Pep Cara


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.