Heleno Saña, filòsof a l’ombra, autor de ?La revolució llibertària?

Heleno Saña amb la pipa

Una breu ressenya biogràfica sobre Heleno Saña, i la presentació d’articles i llibres, amb algunes breus cites. El poso al grup de filòsofs exiliats, oblidats, poc coneguts, i no reconegut per les Autoritats, tot i ser el millor que tenim com a pensadors.

Heleno Saña Alcón
(Barcelona,1930), és un dels grans filòsofs espanyols, llibertari,
lliure pensador, insubornable. S’exilia a Alemanya al 1959, país
d’on procedeix la seva esposa, on segueix residint.

 

Heleno Saña és originari d’una família anarquista
de Barcelona. El seu pare Joan Saña va militar al llarg de la seva
vida a la CNT i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular.

Heleno Saña és poc conegut en els mitjans
intel·lectuals, malgrat ser un dels importants pensadors degut a la
seva independència d’esperit i d’acció enfront intel·lectualitat
oficial.

Ha publicat uns 40 llibres, i entre ells 15 en
llengua alemanda. D’aquests en sobresurten dos
“La
nació acomplexada” i “El IV Imperi”
.
En espanyol destaquem:

  • El capitalismo y el hombre
    (1967)

  • El Anarquismo De Proudhon
    A Cohn Bendit
    (1970)

  • La internacional comunista I y
    II
    (1972)

  • Cultura proletaria y cultura
    burguesa
    (1972)

  • España sin equilibrio
    (1975)

  • Historia y conflicto (1976)

  • El anarquismo (1976)

  • Sindicalismo y autogestión
    (1977)

  • Noche sobre Europa : el
    fascismo alemán 1919-1980
    (1980)

  • El franquismo sin mitos :
    conversaciones con Serrano Suñer
    (1982)

  • La filosofía de Hegel
    (1983)

  • Viajero en la tierra (1985)

  • Crónica de una ausencia
    (1987)

  • El dualismo español (1990)

  • La civilización devora a sus
    hijos: el dominio del imperio y sus consecuencias
    (1999)

  • Don Quijote en Alemania
    (2005)

  • Atlas del pensamiento
    universal : historia de la filosofía y los filósofos

    (2006)

  • Antropomanía: en defensa de lo
    humano
    (2006)

  • Historia de la filosofía
    española
    (2007)

  • La derrota de Dios (2010)

  • La Revolución libertaria: los anarquistas en la Guerra
    civil española
    (2010)

 

Ha sigut columnista o col·laborador de moltes
revistes d’arreu del mon. Destaquem les espanyoles:
Índice
(Madrid), Cuadernos para el diálogo (Madrid), Sindicalismo
(Madrid), El europeo (Madrid), Destino (Barcelona),
Historia y vida (Barcelona), Tiempo de historia
(Madrid), El independiente (Madrid). La clave (Madrid).

Podem trobar alguns articles d’Heleno Saña
(2006-2208) en el blog

http://www.ipit.biz/blog/.
Les
colaboracions a la revista
La
Clave

Heleno Saña va a contracorrent als valors materials
dominants. Oposa al pensament dominant, els ideals del Bé social,
Justícia, Pau i Solidaritat, dels que s’inspira i s’alimenta
l’anarquisme.

Precursor de les assemblees i l’àgora d’avui,
en 2007 ja declarava:
“Cal tornar a la
praxis socràtica i comparèixer en l’àgora per a discutir a la
plena llum del dia sobre les grans qüestions i coordenades del
nostre diari viure, tot i que sols serveixi per a posar fre a la
demagògia, la sofística del discurs public” (…) “El primer
qüestionament ha de ser prestar atenció al que la gent diu i
expressa , a la gent que no te tribunes pròpies i paga les
conseqüències dels errors i arbitrarietats del poder, i de la que
depèn la marxa d’una nació” Espero que la nova filosofia
espanyola tingui el valor d’irrompre en la plaça pública per a
proclamar en veu alta la Veritat i el Bé”.

Forma part dels filòsofs de l’exili:

Espanya ha produït pocs filòsofs, pensadors.
Importem malauradament el que ens ve de fora: França, Estats Units,
Alemanya . Heleno Saña forma part d’un reduït grup de filòsofs
exiliats, pròxims a nosaltres, generalment oblidats. Ell ens els
treu de l’oblit i valora en
“La
historia de la filosofía española”:

Juan David Garcia Bacca (Pamplona 1901- Equador 1991); José Gaos
(Gijón, 1900- Mèxic 1969); Maria Zambrano (Velez 1904-Madrid 1991).
Heleno Saña i Agustín García Calvo son els dos grans filòsofs
universals, anarquistes i vius, que ens il·luminen amb els seus
pensaments. Els dos son entusiastes d’aquest despertar inicial i
espontani del 15M.

Heleno Saña valora els nostres pensadors:
“m’ha semblat sempre una anomalia que
es conegui més els pensadors de fora que els propis”
.
Alhora ens anima a des-aprendre molt del que hem après dels falsos
mestres

La revolució llibertària”
és un llibre necessari per a conèixer la gran gesta realitzada pels
treballadors anarcosindicalistes espanyols. Un llibre a llegir en
aquest 75 aniversari de la revolució del 36. El llibre sorgeix de la
indignació al 2001, segons Heleno Saña, al constatar el
desconeixement i falsedats sobre la revolució espanyola a les
universitats d’Alemanya. És el relat amb fons i testimonis de
primera mà de la revolució desconeguda, tergiversada, silenciada.

Frases de l’entrevista a Heleno Saña a la
Directa, (mars 2010), feta per Andreu Jerez

 

La
gent està paralitzada per la por, la resignació o l’escepticisme.”

Necessitem
urgentment una revolució de les consciencies”

Els comunistes del PCE i del PSUC
van combatre a sang i foc no sols les col·lectivitats llibertàries,
sinó tot el que soposava a les sinistres consignes dStalin, com van
fer els militants del POUM. Mai mhe preguntat quin va ser el major
pecat dels comunistes espanyols, ja que sempre els he considerat, en
conjunt, un cos estrany i
contraproduent
dins la tradició obrera del nostre país”

 

Revolución
Libertaria

“Noam
Chomsky tenía razón. A diferencia del carácter abiertamente
totalitario y coactivo de la revolución bolchevique de 1917 y de la
que implantó Mao Tse Tung en China, la revolución social llevada a
cabo por los libertarios españoles se basó en el principio de
autodeterminación y asociación voluntaria. Si esta hazaña fue
posible se debió sobre todo a la importancia que los anarquistas
españoles adjudicaron desde el primer momento a la educación moral
y a la cultura, a su amor a la libertad, a su sentido innato de la
igualdad y a su defensa de la dignidad humana. Es en este trasfondo
ético donde hay que ir a buscar la clave de las colectividades
libertarias y su alto nivel de organización. Pero estas
apreciaciones quedarían muy incompletas si no señalásemos que la
epopeya colectivista de los anarquistas españoles fue la encarnación
moderna de los valores humanistas que nuestros grandes clásicos del
Siglo de Oro expresaron en sus obras, a su cabeza Cervantes, como he
subrayado en mi libro y mal que le pese a cierto tipo obtuso y
resentido de comunista que cree que la ciencia universal fue
inventada por Carlos Marx”.

 

Democracia
oligárquica

20 Abril 2008,

La democracia se
sostiene hoy no por sus atributos y balances positivos, sino por
factores negativos como la resignación, el escepticismo, la
indiferencia o la ignorancia. Eso explica que su signo distintivo sea
la inercia, la esterilidad y la estática, no la dinámica creadora y
la fecundidad. De ahí que no haya renovación, sino únicamente
reiteración. Ésta es también la razón de que sigan sin solucionar
problemas tan viejos pero tan candentes como la pobreza, el
desempleo, la precariedad laboral, la injusticia distributiva o la
corrupción. Que estos escándalos sociales y morales sigan formando
parte de los Estados democráticos y se consideren incluso como
inevitables y casi normales, demuestra no sólo el cinismo de los
gobernantes sino también el grado de despolitización a que ha
llegado la sociedad de consumo.”

“Hay
valores como el bien, la justicia, la amistad o la solidaridad que
conservarán siempre su legitimidad intrínseca, también en períodos
históricos o sociedades en las que a nivel cuantitativo desempeñen
un papel marginal, como ocurre por desgracia en la actual sociedad
tardocapitalista. Ésta es la gran lección moral que nos han
transmitido los grandes maestros griegos, de los que en aspectos
esenciales el anarquismo se nutre. Rechazar estos valores eternos
implica caer en el relativismo, el historicismo, el formalismo, el
oportunismo y el “todo está permitido” proclamado por Iván
Karamazov”.

 

L’eterna
vigència de Durruti 

“Els
amos del món ho tenen tot, però no herois com Durruti. Per això el
seu odi vers ell i vers el moviment revolucionari en general. És
l’odi sempre renovat de l’inferior al superior, de la
pusil·lanimitat a la grandesa, del vil al noble, del mediocre a
l’excepcional. Les forces que avui administren el planeta, sigui en
nom de la dreta clàssica o de la pseudoesquerra venuda al sistema,
es veuen mancades d’autèntics herois, i els que fan passar per
herois no són més que tristes productes de posar i treure fabricats
pels professionals de la imatge i de les public relations al
servei de l’statu quo. I ells són els primers a saber-ho, fet que
explica la seva neuròtica obsessió per eradicar de la consciència
col·lectiva figures històriques com ara la de Durruti”.

Però no es tracta
només de recordar i d’admirar passivament Durruti, d’evocar-lo
de manera abstracta i impersonal, sinó de fer-lo carn de la nostra
pròpia carn i d’intentar prosseguir l’obra que ell i els seus
companys van engegar. I el primer pas en aqueixa direcció no pot ser
altre que el d’avergonyir-nos de no ser com ells. Només a partir
d’aquesta presa de consciència personal —això és, d’humilitat—
estarem en condicions de ser fidels al seu exemple humà i militant.
Fora d’això, penso que el sentiment de vergonya no és el pitjor
punt de partida per lluitar per un món més just; és, per contra,
la resposta que exigeix un món dominat pel cinisme i la condició
prèvia per posar en peu una ètica revolucionària digna d’aquest
nom.”

 

La
paciencia humana

julio 2008

(…) El sociólogo Gabriel de Tarde dijo a finales
del siglo XIX que la praxis humana se compone de imitación y de lo
que él llamaba “sonambulismo”. Esta tesis es perfectamente
aplicable al individuo supuestamente emancipado de hoy, encarnación
superlativa de lo que Nietzsche llamó “animal de rebaño”;
Freud, “animal de horda”, y Ortega, “hombre masa”. Por eso
seguimos con el pan y circo y la sociedad del espectáculo, mientras
que en otras regiones del planeta un niño muere de hambre cada seis
segundos. Lo que en términos filosóficos clásicos se llama
“conciencia de sí” es lo que siempre menos ha existido.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.