En contra:

els Poders i els seus servidors

13 de juliol de 2011
0 comentaris

Lluites autònomes i llibertàries estudiantils en el tardofranquisme

Texte inèdit del company  Miquel-Dídac
Piñero i Costa sobre els estudiants llibertàris de Catalunya del 1971-74, fet que no s’ha estudiat, ni  explicat pels que en formaren part. .
Per això aquesta primera aproximació d’en Miquel és important. És un reflexió històrica sobre aquest petit grup, i a la vegada un testimoni implicat sobre els fets i la vida política del grup. Esperem que animi a d’altres a escriure nous testimonis d’aquell temps.

p { margin-bottom: 0.21cm; }h1 { margin-bottom: 0.21cm; }h1.western { font-family: “Arial”,sans-serif; font-size: 16pt; }h1.cjk { font-family: “DejaVu Sans”; font-size: 16pt; }h1.ctl { font-family: “DejaVu Sans”; font-size: 16pt; }

Estudiants
llibertaris de Catalunya i Balears (1971/1974):
 De
S
ergei
N
echayev
a

W
ilhelm
Reich

 

La
Internacional Situacionista
(I. S.)
considerava que el col·lectiu anomenat ?Àcratas? de la
Universitat de Madrid i els ?Enragés? de la de Nanterre es
trobaven en el mateix terreny, programa, en les mateixes formes
d?actuació (revista número 12 de la I. S., setembre de 1969).

 

Els
anomenats ?Enragés? de 1968 volien transformar el fracàs de les
reformes universitàries en el tardogaullisme en la necessària
liquidació política de la moderació estudiantil i el reformisme
sindical universitari, com ara la línia hegemònica de la UNEF. Els
?Àcrates? pensaven el mateix davant l?anomenat Sindicat
Democràtic d?Estudiants de la Universitat (els clandestins SDEU de
Barcelona o de Madrid però no per això menys burocràtics sindicats
que la mateixa UNEF). Sobre la revolta de Nanterre, a nivell
d?actualització dels fets podeu llegir l?assaig de Miquel
Amorós, ?Los Situacionistas y la Anarquía?, especialment
l?anàlisi que l?autor fa a les pàgines 68 i 69.  

 

En el
curs 1967-1968, a la Universitat de Barcelona (UB) el SDEUB mantenia
la seva hegemonia, una vegada arraconat el franquista SEU i les
altres opcions associatives del règim, tot plegat dins les
polítiques carrillistes del pacte per la llibertat i les reformes
polítiques davant el franquisme (llegiu el butlletí clandestí
?Universitat?, del comitè de la UB del PSUC), unes polítiques
pactistes i liberals que més endavant va comportar el pacte amb
Jordi Pujol i la fundació de l?Assemblea de Catalunya, enfront la
Presidència de la Generalitat a l?exili (Josep Tarradellas). Però,
poc a poc, un petit nucli estudiantil antiautoritari, dissident de
l?SDEUB, va ser el referent del posterior procés vers els
col·lectius d?Estudiants llibertaris de Catalunya i Balears, ja
que hi havia un petit grup a l?Institut Ramon Muntaner, de
Figueres; el sector anarquista a la UB, a l?entorn de Gerard Jacas,
i el pro situacionista, a l?entorn d?Eduard Subirats. Jacas va
participar el mai de 1968 en l?ocupació de la Universitat de
Tolosa del Llenguadoc i, més endavant,  va establir lligams amb
el grup de Figueres, al mateix temps que establia les relacions entre
Catalunya i la moguda estudiantil antiautoritària i autonòma
tolosana. D?aquesta manera van arribar a Barcelona els escrits de
Jules Celma i després el seu llibre ?Journal d?un éducastreur?,
com també les tesis d?Ivan Illich contra l?ensenyament
institucional i la necessitat d?abolir les universitats burgeses i
la crítica a la tecnologia i l?aposta pel decreixement del company
llibertari Jacques Ellul, així com alguns exemplars del número 12
de la revista de la I.S., unes publicacions que en el decurs dels
anys 70 varen tenir una important influència en la lluita autònoma
i llibertària estudiantil de Catalunya i en algun sector de les
Balears i les Pitiüses.

 

En el
curs 1968-1969 va esclatar el SDEUB i la moguda antiautoritària es
va estendre en els instituts d?ensenyament mitjà, des dels
batxillers que va evolucionar vers el MIL fins la gent de Figueres
que en aquest curs ja van pintar a la façana de l?institut la
necessitat senyalada per Ivan Illich de que calia destruir
l?ensenyament burgès que era impartit als instituts. En el curs
1969-1970, el grup de Figueres va establir relacions amb les
Joventuts Llibertàries de Perpinyà (FIJL de l?exili), la CNT-AIT
i la FAI de l?exili i l?interior, el nucli del futur ?Frente
Libertario?, el grup sindicalista dels germans Carrasquer i Luís
Edo, com també amb el nucli pro situacionista de Perpinyà i ?Negro
& Rojo?, a nivell de Catalunya. En aquest procés va ser
possible que a l?agost de 1968 ja hi havia una xarxa específicament
anarquista a Catalunya, gràcies al company Jacas i jo mateix.      

 

Finalment,
en el curs 1970-1971 es va consolidar la moguda llibertària en els
medis estudiantils de Catalunya i el País Valencià per mitjà de
?Negro & Rojo? i ?Bandera negra?, respectivament. El
butlletí ?Tribuna Libertaria?, fet a Barcelona, arribava a
València, Saragossa i Madrid, també a l?exili. A Barcelona, per
mitjà del company Germen, que era el cambrer del restaurant
vegetarià del carrer Canuda, que regentava en Colom, un quadre del
PSUC, ?Negro & Rojo? va establir relació amb el moviment
naturista català. La primera aproximació a la problemàtica
ecologista. El company Germen va organitzar l?any 1972 a la seu de
l?Associació naturista i vegetariana de Barcelona una xerrada de
Josep Maria Carandell i Robusté sobre el seu assaig ?Las comunas:
alternativa a la família?. En l?opuscle de 1973, ?El porqué y
como del naturismo?, aquesta associació, amb anarquistes,
marxistes i  catòlics, s?afirma que l?especulació i
l?explotació d?una minoria sobre la majoria de la població com
la principal causa de la degeneració de l?espècie i la destrucció
de la naturalesa, un procés que el company Josep-Maria Rosselló en
diu ?dies de canvi? en els darrers anys de la Dictadura (?El
moviment naturista a Catalunya?, revista USERDA núm. 12, juny de
2005). Eren els inicis de l?ecologia social a casa nostra. A la
Universitat de Barcelona, especialment a Filosofia i Lletres, es va
establir un nucli universitari de ?Negro & Rojo?, molt actiu
durant les mobilitzacions a l?entorn del procés de Burgos.
L?organització anarcocomunista catalana ?Negro & Rojo? es
va coordinar en una reunió de tot un cap de setmana al pis
d?estudiants de Miquel Amorós, a València, l?any 1971, amb
?Bandera Negra? (País Valencià) i ?Àcratas? (Madrid). El
delegat català vaig ser jo mateix. Per donar millor gust a la
trobada anarquista penínsular, el diumenge al migdia varem dinar amb
una paella valenciana. Es mantenia relació amb el nucli de Saragossa
i per mitjà d?aquest es va connectar amb un col·lectiu de Madrid,
que més endavant es va dir ?Autogestión Obrera? i el de
Saragossa ?Acción Directa?.

 

La
futura coordinadora de col·lectius d?ensenyament mitjà i superior
d?Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balerars es va gestar a
partir d?uns seminaris de ?Negro & Rojo? sobre anarquisme
social revolucionari, autogestió obrera i comunisme llibertari, amb
ponents com ara el company Antonio Mur i Peirón, que havia estat uns
anys empresonat per l?afer d?en Jordi Conill i Valls (consell de
guerra a Barcelona del 21 de setembre de 1962 contra activitats de
Defensa Interior del Moviment Llibertari CNT – FAI – FIJL), Domènec
Ibars i Joanies, que havia estat empresonat des de 1949 a 1970 per
l?intent insurreccional guerriller a Barcelona i el seu cinturó
industrial del Comitè de Defensa del Moviment Llibertari, que havia
coordinat el company Pere Mateu, que finalment es va planificar per
Nadal de 1949, Gerard Jacas i altres companys.      

 

En el
curs 1971-1972, en alguns instituts hi havia grups autònoms
anarquistes com ara Kronstadt-71, a Figueres, estretament vinculat a
?Negro & Rojo?, organització específica que va tenir
l?aportació de nova militància a la Universitat Autònoma de
Barcelona, a l?entorn de la companya Ester, i a la Universitat de
Barcelona amb la incorporació de companys que venien dels CHE – CHO
(Comitès de vaga estudiantil – Comitès de vaga obrera), que havien
ocupat el rectorat de la Central el gener de 1969, com ara en Rafel
Aznar i Aranguren (de Medicina) o en Vicentet (de Lletres), antics
estudiants de l?Institut Italià de Barcelona, va comportar un
desplaçament més combatiu, ja que alguns estudiants del nucli de
Lletres de la Universitat de Barcelona havien deixat ?Negro &
Rojo? per anar al PCE (i) o Acción Comunista. L?estratègia
revolucionària del curs 1968-1969 d?ocupar el rectorat de la
Central, un fet que va desencadenar una forta repressió
governamental i l?estat d?excepció de gener de 1969, amb
nombroses detencions, i d?actuar vers l?abolició de la
universitat burgesa va ser adoptada per ?Negro & Rojo? i va
comportar l?aparició dels primers fulls signats com Estudiants
Llibertaris, fets a l?aparell de propaganda de ?Negro &
Rojo?, encara que no va ser fins després de la campanya d?ocupació
dels menjadors universitaris Pedralbes i de l?Escola Industrial a
l?octubre i el novembre de 1972, en el desembre d?aquell any que
els ponents de la primera coordinadora d?Estudiants Llibertaris, el
company Aznar i jo mateix, varem redactar i picar a màquina en els
clitxés de multicopista del seu Manifest (?Manifiesto base de los
Estudiantes Libertarios de Cataluña?, primera edició a
multicopista, Barcelona, desembre de 1972, guardat al Centre de
Documentació Històric Social de l?Ateneu Enciclopèdic Popular;
segona edició facsímil de la Llibreria Els Trobadors, imprès a
Barcelona, novembre de 2008).

 

Abolició
de la universitat burgesa i de la pròpia condició estudiantil com a
separació social

 

La
destrucció de la universitat burgesa com domini de classe i la fi de
la pròpia condició estudiantil com expressió de la divisió del
treball, que separa la vida de l?espècie humana en diverses
esferes des de fa deu mil anys amb la revolució neolítica i que amb
la revolució industrial Karl Marx considera que aquesta divisió
social redueix cada humà a la categoria de màquina, eren els
objectius dels ?Enragés? de Nanterre i de la Internacional
Situacionista (M. Amorós, p. 137). Per la seva banda, en els decurs
d?uns aldarulls estudiantils, l?any 1968, els ?Ácratas? de
Madrid havien llançat al cap d?un ?gris? un santcrist de la
Universitat i un fet que es va guanyar una portada escandalitzada del
diari ?ABC?, cosa que va agradar molt a la Internacional
Situacionista (revista número 12). Aquests objectius dels ?Enragés?
i de la Internacional Situacionista eren també adoptats, l?any
1972, pels col·lectius d?Estudiants Llibertaris de Catalunya i
Balears, situant-se en les posicions revolucionaris més avançades i
molt lluny dels postulats fossilitzats de l?anarcosindicalisme
ideològicament encara hegemònic a la península Ibèrica, com es
veurà en el procés de reunificació de la CNT l?any 1976, però
que ja va provocar un conflicte polític dins de la FAI a causa de
l?estratègia i les pràctiques d?Estudiants Llibertaris entre
els grups d?afinitat ?Negro & Rojo?, animat per la companya
Ester i Rafel Aznar, i el grup d?afinitat ?Crítica i Revolució?,
animat per diversos membres d?Estudiants Llibertaris i jo mateix,
amb el grup de la FAI d?Horta (aliat amb el sector majoritari de
joves de la CNT – AIT de la Barceloneta), que venia del sector
llibertari dels Grups Obrers Autònoms (GOA), que finalment va
abandonar la FAI per dedicar-se a l?anarcosindicalisme, i al grup
d?afinitat ?Perseverància Ácrata?, animat per Antonio
Navarro, de l?Hospitalet, i el company Iglesias, de Sabadell, cosa
que va provocar nous conflictes dins la CNT – AIT (Comitè de
Terrassa, del company Josep Padilla) i també dins la FAI (Comissió
de Relacions de ?Negro & Rojo? i ?Crítica i Revolució?
i Comissió de Relacions d?Antonio Navarro). Es va arribar a
l?agressió personal, en la meva persona, sota l?acusació de
marxista i pro bolxevic. El company Iglesias, de la FAI, pistola en
mà, va defensar-me de l?agressor, que era de la CNT. Això va
passar en la coneguda reunió d?unitat anarcosindicalista del
Montseny que va acabar com el ?rosari de l?aurora?. Era el
primer intent de reunificació cenetista que va acabar en l?Assemblea
de 1976, on va sortir un Comitè de Catalunya unificat i que novament
va comportar les divisions de la CNT, ara dividida en quatre parts.
Finalment, ?Negro & Rojo?, ?Crítica i Revolució? i
Estudiants Llibertaris varen aportar al pronunciament estudiantil
post Maig de 1968 l?agitació revolucionària per intentar crear
les condicions irreversibles vers l?abolició de l?ensenyament
burgès en qualsevol forma o plantejament, per això a les facultats
i als instituts solament tenien el mitjà d?actuar per poder crear
un moviment cultural revolucionari, per això quasi cada matí els
col·lectius universitaris d?Estudiants Llibertaris penjaven
cartells amb missatges revolucionaris del dia a dia a les facultats
de la UB i de la UAB.

 

Al meu
entendre, dues situacions varen determinar la radicalitat, en el
sentit d?anar fins a les arrels de les contradiccions de la
civilització industrial capitalista, dels col·lectius batxillers i
universitaris d?Estudiants Llibertaris en el decurs de les
mobilitzacions socials de 1972 i 1973, de manera paral·lela a noves
experiències polítiques de caire revolucionari vers el Comunisme
llibertari, com ara, a nivell de moviment obrer, l?aparició i
desaparició del MIL i la creació d?altres col·lectius
antiautoritaris. Aquesta radicalització estudiantil autònoma i
llibertària passa per l?ocupació dels menjadors de la UB
(Pedralbes) i de l?Escola Industrial de Barcelona davant la pujada
del preu del tiquet per dinar. El company Josep Maria Bofill i Condom
va iniciar l?acció del menjador de Pedralbes al crit de ?Comer
sin pagar?, quan ?Negro & Rojo?, la FUDE i l?ORE estaven
boicotejant l?entrada al menjador, sense haver pensat en una
ocupació ni que aquesta s?allargués setmanes i es transformés en
un moviment d?autoorganització amb assemblees diàries, assalt
diari als menjadors, amb el repartiment del dinar sense pagar, i
manifestacions de sobretaula, tallant la Diagonal. L?altre factor
objectiu va ésser el procés del projecte anomenat la ?reforma
Suárez?, que agafa el nom del ministre franquista del ram. En el
butlletí, fet a multicopista, d?Estudiants Llibertaris de setembre
de 1973 hi ha l?acord de mobilització contra la ?reforma Suárez?
de la Coordinadora de col·lectius d?Estudiants Llibertaris, en el
qual es denúncia ?la posada al dia de l?ensenyament en el
capitalisme modern? (?Òrgano de los Estudiantes Libertarios de 
Cataluña?, número 0, setembre de 1973, p. 1, guardat al Centre de
Documentació Històric Social de l?Ateneu Enciclopèdic Popular).

 

Onada
de detencions     

 

El 21
de març de 1974, tres setmanes després de l?assassinat legal del
company comunista llibertari Salvador Puig Antich, la Prefectura
Superior de Policia de Barcelona anunciava la detenció de vint-i-dos
anarquistes relacionats amb els col·lectius d?Estudiants
Llibertaris de Catalunya d?algunes facultats universitàries davant
la proliferació de grups de tipus informal i de la FAI que
conservaven la seva autonomia al marge de la disciplina orgànica,
segons afirmava aquest comunicat de premsa policial franquista a
partir de les diligències iniciades desde principis de 1973 pels
serveis específics de la Sisena brigada d?investigació regional.
I el dissabte 20 d?abril del mateix any la Prefectura Superior
anunciava tres noves detencions, aquesta vegada posats a disposició
de l?autoritat militar, a diferència dels anteriors sota la
juridicció del Tribunal d?Ordre Públic (l?actual Audiència
Nacional i abans Tribunal de la Maçoneria i el Comunisme), per
pertànyer a un important grup de lluita armada, continuació del MIL
i vinculat al Comitè de Solidaritat amb el Comitè de Solidaritat
Pro Presos MIL. I encara, el 16 d?octubre de 1974, un tercer
comunicat de premsa de la mateixa Prefectura policial anunciava
l?entrega a l?autoritat militar de quatre individus, enquadrats
en un grup armat integrat en l?organització de lluita armada, cosa
que a criteri de la policia representava la total desarticulació
d?aquest grup  (Antoni Téllez Solà, ?El MIL i Puig
Antich?, VIRUS, Barcelona, segona edició, en català, 2006
[primera edició, en castellà, 1994], pp. 132-139). De fet, el
comunicat de la Prefectura Superior de Barcelona del 21 de març de
1974 era la posada de llarg de la coordinadora de col·lectius
d?Estudiants Llibertaris, ja que era la primera vegada que aquesta
organització revolucionària estudiantil sortia impresa en la premsa
burgesa i era anomenada en tots els mitjans de comunicació de
l?Espanya franquista a partir de la difusió de les agències de
premsa, com ara EFE i Europa Press. Per la meva part, en la
recomanació de recerca i captura esmentada en la pàgina 27, dins
l?apartat titulat ?Otros elementos no detenidos? de l?anomenada
organització de lluita armada de Catalunya, del ?Boletín
Informativo núm. 23, del 31 de mayo de 1974, de la Secretaría
General de la Comisaría General de Investigación Social de la
Dirección General de Seguridad, Registro de Salida núm. 6411?,
subtitulat específicament ?Actividades anarquistas en Cataluña y
detención de terroristas? [guardat a l?Arxiu Històric, lligall
21043, de l?Arxiu Central de la Direcció General de la Policia],
on es recomana ?de conocimiento obligatorio para las Brigadas
Regionales y Secciones Locales de Investigación Social?,  la
Direcció General de Seguretat de l?Estat espanyol considera que
?Miguel Diego Piñero Costa, ?Bombetas?, nacido el 17-11-1950
en La Escala (Gerona), hijo de Diego y Carmen, soltero, estudiante,
con domicilio familiar en dicho pueblo, calle Caidos, 23? es tracta
d?un militant polític ?caracterizado por su formación y
preparación orgánica?. I en la pàgina 10, de l?apartat
?Identificación y detención de otros imnplicados?, la Direcció
General de Seguretat afirma que amb el company Enric Casasses, que la
seva mare és de l?Escala, ens coneixem de tota la vida (d?aquest
poeta trobareu una referència a Wikipedia) i que jo soc conegut a
nivell d?Estudiants Llibertaris amb els noms de ?Bombilla? i
?Quim?, ?en estrecha relación con otro anarquista que usa los
nombres de ?Hugo?, ?Rafael?, ?Moïsès? y ?Capazo?,?
que igual que jo mateix tampoc havia estat detingut. Moïsès era el
nom que utilitzava el company Rafel Aznar. En la pàgina 11, hi
consta que el company Eugeni Méndez que  a l?Institut ?Ramon
Muntaner?, de Figueres, es va crear un grup anarquista informal amb
altres joves i que posteriorment, el setembre de 1972, es va
incorporar al grup de Figueres ?Diego Piñero Costa, mejor
preparado políticamente, y crean otro grupo titulado ?Kronstand?,?
que organitza reunions i es dedica a la difusió de propaganda i fa
pintades, a més, ?con alguna frecuencia Piñero Costa se traslada
a Perpignan y al finalizar el curso les habla de Estudiantes
Libertarios. En el curso 1972/1973 se matricula en la Facultad de
Ciencias de Bellaterra (Barcelona), donde coincide con Piñero
Costaque la visita asíduamente, aunque no estudiaba ni figuraba
matriculado, enterándose que se hallaba en situación de huido por
falta de incorporación a filas, y que en Estudiantes Libertarios
figuraba con el sobrenombre de ?Bombetas? o ?Bombilla?,
adoptando más tarde el de ?Quim?. De este recibió el ejemplar
de los estatutos del grupo, al propio tiempo que le encarregaba
realizar labor de proselitismo en la Facultad. Como resultado de esta
labor le pone en contacto, pocos días después, con otra compañera,
de nombre ?Gloria?´; por su parte él había adoptado como
nombre orgánico el de ?Felipe?. Las reuniones que se celebraban
en la Facultad eran dirigidas por los miembros del Buró, Miguel
Diego Piñero Costa -?Bombetas?-, […], añadiendo que en cada
facultad actuaba una célula o grupo anarquista, dirigido de forma
rotativa por los que lo integraban. Los ?delegados? constituín
la Coordinadora, si bien no se tomaban en consideración sus
indicaciones o sugerencias?.

       

En el
telenotícies de les tres de la tarda del dissabte 20 d?abril de
1974 i en tota la premsa de la tarda i en tota la del diumenge 21
d?abril hi havia les fotografies dels tres companys del Comitè de
Solidaritat Pro Presos MIL posats a disposició dels tribunals
militars per ?bandidatge i terrorisme? a més de cinc fotografies
més, entre les que hi havia la meva, que per la meva sort era la del
carnet d?identitat de quan tenia 16 anys i aquell abril ja en tenia
23 des del novembre passat. Però per precaució vaig deixar créixer
el bigoti i vaig anar amb olleres graduades.

 

En el
curs 1973-1974, la radicalització de les lluites autònomes i
llibertàries en el pronunciament estudiantil post Maig 68 a casa
nostra va comportar una onada de detencions policials i
d?empresonaments de companys i companyes. Entre els membres i
simpatitzants d?Estudiants Llibertaris detinguts en el primer
trimestre de 1974 hi havia Eugeni Méndez, estudiant de Ciències de
la UAB, agafat a Figueres amb el ?Manifest? de 1972; els germans
Enric i Maria Casassas i Figueras, de Lletres de la UB i de Belles
Arts respectivament, a causa del xalet d?estudiants de Mirasol
(Sant Cugat del Vallès), llogat a nom de Maria Casassas, que
solament era simpatitzant, on vivia el company aragonès Enrique
Conde Álvarez, del col·lectiu d?Estudiants Llibertaris de Belles
Arts, que segons la nota de la Prefectura Superior del 21 de març de
1974 havia estat detingut en penetrar a Espanya per la frontera de
Portbou, ocupant-se?l una pistola marca Star, calibre 9 mm llarg i
24 projectils per la mateixa (A. Téllez, p.134). Anteriorment, l?any
1973, el company Josep Maria Bofill Condom (de Lletres de la UB) va
estar empresonat a la presó de Girona a disposició del TOP després
de la detenció a aquesta ciutat per unes pintades de solidaritat
obrera. L?altre company, un estudiant del col·lectiu de Ciències
de la UB, veí meu de l?Escala, va poder fugir del cotxe de la
policia i es va estalviar la presó, que en diferents èpoques ja
havien patit familiars seus igualment que molts dels meus.
Finalment,  el companya Josep Maria va anar a l?exili i va
patir novament presó, l?any 1975, aquesta vegada a Tolosa del
Llenguadoc, acusat d?activitats dels GARI.

 

La
bandera vermella de la Clota

 

Quan
parlem de post Maig de 1968 cal tenir en compte que el ressò del
moviment d?ocupacions de maig i juny d?aquell any no solament va
tenir un caire de difusió d?idees, també va tenir efectes
pràctics d?intervenció directa transfronterera com ara un fet
concret en el decurs del campament internacional de joventut
estudiant voluntària al jaciment arqueològic d?Empúries de
l?estiu de 1968, que aquella vegada estava instal·lat al lloc
d?acampada de la base militar de la Clota, al terme de l?Escala
(Alt Empordà), un grup d?estudiants francesos i italians, a
principis d?agost i aprofitant la foscor de la nit, sota la
influència revolucionària del moviment d?ocupacions de maig i
juny a l?hexàgon francès, de manera clandestina van hissar en el
pal de la bandera franquista de l?àliga una tovallola vermella a
manera de bandera del proletariat en comptes de l?ensenya de
l?exèrcit espanyol, una bandera també prohibida a diversos estats
europeus en el segle XIX, com ara Suïssa l?any 1877, cosa que va
provocar un escàndol majúscul entre la tropa de soldats
d?artilleria de costes de lleva i amb una emprenyada enorme a
nivell de comandament, que es va manifestar de manera oficial davant
el director del Museu Arqueològic d?Empúries, el doctor Eduard
Ripoll, però amb un silenci sepulcral a nivell públic, ja que el
franquisme no volia que la gent de l?Escala tingués la notícia de
que la revolta de l?any 68 havia arribat a la base militar. La
Joventut Indiketa Llibertària, un col·lectiu anarquista de
l?Empordà on jo militava, va conèixer la notícia el mateix matí
del fet ja que jo participava a l?excavació arqueològica de les
muralles del puig del corral del senyor Pi, a l?Estany de Poma
(Riells), on el professor Miquel Llongueras, de les Corts
(Barcelona), va comentar aquesta hissada de la bandera vermella i
celebrà el fet des de la seva posició nacionalista catalana
antifranquista.

 

El
cop d?Estat de Pinochet, un nou factor de radicalització

 

L?onada
repressiva, els processaments en el TOT i les persecucions, entre
1973 i 1975, varen portar alguns estudiants a l?exili, com ara
l?esmentat Bofill Condom, també l?Enric Cassases, ?El
Gallego?, de Filosofia, en Méndez, de Figueres, o jo mateix. De
fet, l?Estat capitalista espanyol preparava la posterior transició
postfranquista amb l?empresonament o l?exili de la militància
dels sectors més revolucionaris del temps del tardofranquisme.

 

L?11
de setembre de 1973 al migdia, davant el cop d?Estat a Xile, es va
reunir d?urgència la Coordinadora d?Estudiants Llibertaris en
una taula del bar universitari de la Central per redactar un manifest
revolucionari, que va sortir en forma de full volant i també es va
publicar en el butlletí dels col·lectius d?aquell setembre,
acompanyant la crítica a la reforma Suárez i a la crida solidària
amb els detinguts del MIL. El manifest d?Estudiants Llibertaris de
l?11 de setembre es denunciava el ?frontpopulisme? de la Unitat
Popular de Xile i es defensava la revolució socialista
autogestionària, amb consignes com ara ?tot el poder als soviets,
cap poder sobre d?aquests?, ?endavant els consells obrers i
camperols de Xile; no més estatisme?, ?per la revolució
internacional dels consells del proletariat?, ?visca la guerrilla
revolucionària de Xile, lliure de qualsevol forma de militarisme?
(una crítica a les organitzacions militars armades o de guerrilla, a
l?estil d?ETA , les FARC o les de les guerrilles de les colònies
de Portugal a l?Africa), ja que es considerava que ?el socialisme
xilè no passa per ?la Unitat Popular? ja que és l?obra
revolucionària de les masses treballadores que estan autoarmades i
que defensen aquest, al marge de les consignes desmobilitzadores de
la UP?. També es fa referència a una reflexió de l?espartaquista
alemany assassinat l?any 1919, Karl Liebknech, cosa que explica la
posició aquell moment d?Estudiants Llibertaris: ?… hi ha
derrotes que són victòries i victòries que són derrotes?. En
aquest sentit i en coherència amb aquestes posicions
revolucionàries, la Coordinadora d?Estudiants Llibertaris no va
convocar a la concentració estudiantil que es va fer davant el
consolat xilè a Barcelona a favor de la Unitat Popular de Xile dues
hores després de la redacció d?aquest manifest de l?11 de
setembre.

 

Les
caigudes del MIL i l?afer del company Salvador Puig Antich,
assassinat legalment el 2 de març de 1974, varen acabar de
radicalitzar els col·lectius d?Estudiants Llibertaris, amb un
ventall de posicions que anaven des de les posicions revolucionàries
des del punt de vista de la recerca de la coherència entre el
pensament i la pràctica fins a la constitució de grups autònoms
anticapitalistes de combat, en el cas del company Conde, també el
cas dels companys d?Osona o del grup autònom en que hi havia ?El
Gallego? i en Bebel (antic militant de la FIJL a París).

 

Insubmissió
i consells obrers i camperols

 

Vaig
publicar al butlletí anarquista clandestí ?Tribuna Libertaria?
un crítica al servei militar obligatori i el paper políticament
castrador de les quintes, signat amb el pseudònim Ivan, ja que
diversos companys, com ara en Ricard Macias, d?Olot, eren
insubmisos, clandestins, igual que jo -des de l?octubre de 1972-.
Altres companys varen optar per l?exili, com en Bofill Condom, de
la Bisbal, pendent d?un judici al TOP. D?aquesta manera pràctica
i coherent, Estudiants Llibertaris defensava, en comptes de
l?objecció de consciència, que havia fet el company pacifista
valencià Pepe Beunza, l?objecció política vers l?abolició
dels exèrcits. Aquesta posició de defensa de la insubmissió al
servei militar obligatori i la lluita antimilitarista va ésser un
factor més de la radicalització d?Estudiants Llibertaris de
Catalunya i Balears.

 

El
butlletí d?Estudiants Llibertaris (núm. 0, setembre de 1973)
defensava la solitat revolucionària davant les detencions del MIL
d?aquells dies, tot evocant els consells obrers i camperols, una
opció clarament consellista i autònoma de la lluita de classes, més
enllà de l?anarcosindicalisme obrer dels documents de 1972, d?un
any abans. Sobre l?afer del MIL, també es defensava el seu caire 
revolucionari i comunista autogestionari enfront aquelles
informacions tendencioses i manipulades de la premsa burgesa i
franquista que els volia fer passar per ?gànsters? de Barcelona,
com els anarquistes insurgents que en temps de la Segona República
ja havia fet el famós creador de libels en que es denigrava
l?anarquisme social, Josep M. Planes, com ara aquell pamflet
titulat ?Els gànsters de Barcelona?, publicat a ?la
Publicitat? en una trentena d?entregues entre abril i maig de
1934. En aquest butlletí d?Estudiants Llibertaris, de setembre de
1973, s?afirma que ?la banca i les caixes d?estalvi són
?tinglados? econòmics per mitjà dels quals es roba els
treballadors i que la guerra proletària necessita AQUEST DINER per
poder avançar sense fer cas dels entrebancs que representen els
nombrosos compromisos democràtics de les organitzacions d?esquerres
i d?extrema esquerra, cosa necessària per aconseguir que la
sortida al final del franquisme sigui la implantació dels consells
d?obrers i camperols: el començament del COMUNISME, L?ANARQUIA?.

 

La
psiquiatria i la revolució social 

 

Un fet
que va marcar molt l?actuació d?Estudiants Llibertaris davant la
misèria ideològica dels medis estudiantils d?esquerres i
d?extrema esquerra serà la seva participació en les
mobilitzacions reivindicatives a l?entorn del col·lectiu
psiquiàtric que animava Ramon García, autor de diversos llibres
sobre aquest procés, com ara ?Historia deuna ruptura. El ayer y el
hoy de la psiquiatría española?, Virus editorial, Barcelona,
1995; ?¡Abajo la autoridad! Ciencia, manocomio y muerte?,
Editorial Anagrama, Barcelona, 1979; ?Psiquiatría, antipsiquiatría
y orden manicomial, Barral editores, Barcelona, 1975. Vaig participar
en la comissió de suport amb aquest col·lectiu barceloní de
l?anomenada antipsiquiatria de la mà de Núria Pérez de Lara,
pedagoga antiautoritària i directora dels quaderns de
freudo-marxisme de l?editorial Anagrama, on es publicava escrits de
S. Freud, W. Reich, F. Basaglia i altres autors crítics. L?equip
de Ramon García rebutjava la dinàmica intrapsíquica de la
malaltia, els factors biològics i la mateixa teràpia psiquiàtrica,
basant el seu tractament en la lluita per la transformació de
estructures socials capitalistes, ja que hauran de desaparèixer els
vincles d?autoritat, de poder, d?opressió i marginació social.
Per això és del tot improcedent tractar el malalt violentament amb
sistemes de contenció física (camisa de força) o psíquica
(fàrmacs psicotròpics). El règim de manicomi, donat que segrega el
malalt, impedeix la possibilitat de la reinserció. Representants
destacats d’aquest moviment, que a casa nostra representa Ramon
García, a Gran Bretanya eren R. D. Laing, D. G. Cooper, i A.
Esterson; a França, R. Gentís, i a Itàlia, F. Basaglia, un
moviment que considera que la simptomatologia psicòtica és un
alliberament enfront d’aquesta societat alienant on vivim els
individus considerats normals per l?Estat capitalista, que, en
realitat, es troben atrapats pel sistema hegemònic.

 

En el
decurs del conflicte de l?equip de Ramon García a l?Institut
Mental de la Santa Creu, l?any 1973, els col·lectius d?Estudiants
Llibertaris, per mitjà de grans cartells penjats a les facultats
universitàries, varen donar suport al treball transformador que
aquest col·lectiu antipsiquiàtric feia en aquesta entitat de
Barcelona, com ara la supressió del pavelló de castigar. La
pràctica de negació del manicomi va comportar un conflicte
institucional obert entre l?equip de Ramon García i l?entita
d?aquest manicomi barceloní, ja que la seva funció política
consisteix en intentar mantenir l?actual sistema hegemònic
d?opressió i de segregació, on els manicomis són una de les
seves múltiples expressions (R. García, ?Una experiència en el
Instituto Mental de Barcelona 1972-1973?, dins ?Abajo la
autoridad!?, pp. 153 i ss; Josep M. Comelles, ?La razón y la
sinrazón?, Editorial PPU, Barcelona, 1988). Ramon García era
professor de psicologia mèdica en el curs de 1967-1968 a la facultat
de Medicina de la Universitat de Barcelona i a les seves classe
tractava d?antropologia cultural, sociologia i psicoanàlisi
enfront el discurs oficial mèdic d?aquells temps.

 

La
comissió de suport a l?equip de Ramon García, que comptava amb el
suport internacional de Franco Basaglia i altres pares del moviment
antipsiquiàtric mundial, va publicar a multicopista diversos escrits
per fer difusió del conflicte de la Santa Creu de Barcelona. Per la
meva part feia arribar aquets escrits als col·lectius de facultat
d?Estudiants Llibertaris i en els seus cartells es demanava no
solament l?abolició del capitalisme i l?Estat, també de la
Universitat i del Manicomi, cosa que feia riure als quadres
universitaris del carrillisme, com en una ocasió va manifestar el
dirigent del Comitè d?Universitat del PSUC Jordi Causa, conegut
del temps de l?Institut ?R. Muntaner?, de Figueres. Amb en
Jordi Causa, més endavant, ens varem retrobar en les sessions
permanents de l?Assemblea de Catalunya, quan jo anava a informar en
nom del Comitè de Solidaritat Presos MIL. La darrera vegada que ens
varen veure va ser quan va venir a l?Escala a explicar el model de
turisme que volia el PSUC, poc abans del seu prematur traspàs. El
suport i la difusió per part d?Estudiants Llibertaris de les idees
de Reich, Basaglia, Laing, Cooper i altres innovadors crítics no
solament va desestabilitzar el carrillisme a les facultats també va
generar malestar en els grups d?extrema esquerra, ja que el nivell
dels cartells d?Estudiants Llibertaris en les diverses qüestions
socials era de caire global i força profund.

 

De
Nechaiev a Reich

 

El
col·lectius d?Estudiants Llibertaris estaven influenciats per
l?obra de Wilhelm Reich, l?experiència alemanya del combat
sexual de la joventut proletària que aquest havia desenvolupat i el
seu anàlisi psicològic de les masses del feixisme. Aquets
col·lectius d?universitat i d?institut negaven l?existència
de l?estament estudiantil i defensaven la necessitat històrica en
la lluita de classes d?abolir les institucions d?ensenyament.
Aquesta estratègia llibertària en el marc de l?ensenyament estava
influenciada per l?experiència autònoma dels ?Enragés? de
Nanterre, de 1968, i pel número 12 de la revista de la Internacional
Situacionista. Les posicions socialistes revolucionàries del
col·lectiu estudiantil rus del segle XIX, que animava Sergei
Nechaiev, que feia insurgència a les facultats universitàries i
centre de secundària del seu temps era un altre aportació històrica
al pensament d?Estudiants Llibertaris, com ara l?estratègia
d?actuar en la societat capitalista i autoritària solament en el
sentit d?aconseguir la seva destrucció, cosa que va provocar el
rebuig de l?escriptor nacionalista burgès Fiódor Dostoievski en
la seva novel·la ?Els endimoniats? (1870). Però, segurament, la
relació des de 1968 del company Gerard Jacas amb l?ensenyant Jules
Celma, de Tolosa de Llenguadoc, va influir definitivament en la
crítica revolucionària a l?ensenyament institucional que trobem
en el ?Manifest base?, de desembre de 1972, d?Estudiants
Llibertaris. Jules Celma defineix com educastració l?ensenyament
institucional i qualsevol forma d?educar la mainada i la joventut
en l?afany d?adquirir coneixements competitius o que serveixin
per poder desenvolupar un paper social en les estructures de la
divisió del treball en comptes de la necessitat de l?espècie
humana de plaer i gaudir sense traves o temps morts. En l?esmentat
manifest de desembre de 1972, nosaltres, els ponents, intentem
expressar el paper que correspon a l?anarquisme social
revolucionari a la península Ibèrica des d?aquella situació de
tardofranquisme fins a la insurrecció proletària que ens faci
gaudir del Comunisme llibertari. En aquest sentit d?actuar per
crear noves situacions, encara que aquestes solament siguin possibles
en el moment de l?esclat insurgent definitiu, com podia ésser el
19 de juliol de 1936, abans que els sindicats de la CNT haguessin
renunciat a anar pel tot de la revolució social, podem afirmar que
Estudiants Llibertaris, més enllà de la CNT, la FAI o les Joventuts
Llibertàries, fa un pas endavant vers la  mateixa coherència
revolucionària  que havia fet anteriorment la Internacional
Situacionista i que de manera paral·lela, des del marxisme
revolucionari, amb aportacions anarquistes de Tolosa de Llenguadoc,
estava fent en el cinturó industrial de Barcelona el MIL. En el
?Manifest base? de desembre de 1972 llegim que ?la seva
estratègia i la seva tàctica, a curt termini, son elaborades a
partir de l?estudi de la realitat de cada situació històrica,
però els seus principis d?Acció Directa, Federalisme,
Antijerarquisme i Comunisme Llibertari son propis de qualsevol moment
o situació, ja que lluitar a partir de les situacions no correspon a
les polítiques anomenades com a ?circumstancialisme??, cosa
que situa Estudiants Llibertaris fora de la política de la CNT i la
FAI de 1936 i, en canvi, en un full de ruta vers la insurgència
proletària que anava des del grup socialista revolucionari
estudiantil del company Nechaiev fins la pràctica, l?any 1968,
dels ?Enragés? de Nanterre.

 

El
?Manifest base? d?Estudiants Llibertaris, a nivell domèstic,
era una síntesi de les experiències revolucionaris a la Universitat
de Barcelona, des de l?ocupació del rectorat, ara farà 40 anys,
el gener de 1969, fins les ocupacions del menjador universitari a
Pedralbes i el de l?Escola Industrial, durant octubre i novembre de
1972.   

 

Contra
la civilització repressiva i alienant que impera

 

En el
?Manifest bàsic? de desembre de 1972 s?afirma que l?anarquisme
social ibèric es plantejava aquell moment de manera seriosa la
lluita revolucionària contra la civilització repressiva i alienant
que impera monopolitzant la ciència, la cultura i el saber.

 

Aquesta
declaració i les activitats clandestines dels col·lectius
d?Estudiants Llibertaris fan que la Direcció General de Seguretat
de la dictadura franquista es plantegi liquidar aquest procés a
Catalunya a partir de la primavera de 1973, amb una major implantació
i ressò polític del que anteriorment tenia el grup ?Àcrata? de
Madrid entre 1967 i 1971, cosa que es fa, igualment que en el cas del
MIL, amb el desplaçament d?un grup molt violent de la policia
política des de Madrid per reforçar els agents antianarquistes del
Quart Grup de la Segona Brigada d?Investigació Social de la
Comissària Central de la via Laietana de Barcelona, que inicien un
dispositiu permanent contra nosaltres i contra el MIL i contra la FAI
i el seu entorn, segons consta per escrit en el butlletí d?aquesta
Direcció General (Madrid, 31 de maig de 1974), en el que es fa
constar clarament aquest perill de subversió vers l?enderrocament
insurreccional del règim imperant, que segons els serveis
d?intel·ligència del franquisme prové, aquell moment, exactament
de la proliferació incontrolada de col·lectius i grupets d?afinitat
de caire revolucionari anarquista autònom juvenil, que es fan i es
desfan com les rondes dels sardanistes, en aquest cas sobre la marxa
i les necessitats revolucionàries de cada moment o situació, i que
l?Estat en deia ?grupos informales?. Aquest dispositiu
policial, segons l?esmentat butlletí de la Direcció General de
Seguretat, es va iniciar el mes de març de 1973. El fet que
l?operatiu policial a principis de 1974 abasti des de l?entorn
del Comitè de Solidaritat Presos MIL fins el xalet de Mirasol, a
Sant Cugat, que la Direcció General considera una ?comuna? de
caire anarquista potser estaria relacionat amb algun equip de
documentalistes i analistes de l?Estat que segui l?evolució
llibertària i d?altres corrents revolucionàries a nivell mundial,
com ara la lectura de l?assaig del company nord-americà Abbie
Hoffman (1930-1989), que l?any 1971 havia publicat un manifest,
irònicament titulat ?Steal this book?, en que entre moltes
altres coses es recomana viure en comunes llibertàries. Tot plegat,
el llibre del company Hoffman és una crida a la revolta social
contra l?autoritat en qualsevol de les seves manifestacions.  

 

En
aquest ?Manifest? estudiantil s?analitzava el fet que la
rebel·lió és estèril si no comporta un procés col·lectiu de
revolució total (social i cultural, individual i col·lectiva) ja
que propietat i autoritat fonamenten l?actual societat,
ideològicament dogmatitzada en un procés d?educastració i
alienació de cada individu. En aquest sentit es proclamava que cal
transformar la vida i que per això cal transformar la vida i que per
això mateix cal destruir la societat actual i la seva civilització,
per aconseguir viure sense temps mort, ja que no cal malgastar la
nostra existència en formes alienants de treball contràries a la
nostra voluntat creativa i així poder gaudir sense traves de la
nostra vida: produir en una societat on cada u pugui satisfer les
seves necessitats i on aporti segons les seves capacitats, al mateix
temps que el plaer i la felicitat siguin els únics objectius de
l?espècie humana.    

 

Contra
la divisió del treball i per la reestructuració socialista humana
de Reich

 

El
?Manifest? remarca el fet que la ideologia i les superestructures
culturals d?aquesta civilització impedeixen que es conegui les
futures possibilitats en que es desenvoluparà cada individu a partir
?de la reestructuració socialista humana?, en paraules de
Wilheim Reich, ja que ?cal liquidar els estats neuròtics com a
cosa previa de tota ètica socialista, cooperativista,
autogestionària?, segons havia publicat el butlletí clandestí de
Saragossa ?Acción Directa?.

 

També,
en aquest document d?Estudiants Llibertaris, en el seu quart
apartat, llegim que el sistema capitalista, com una manera i una
forma productiva que serveix als interessos d?una o diverses
classes, fonamentalment privilegiades i dirigents, es fonamenta en la
divisió del treball, en manual i intel·lectual, que jerarquitza i
engendra els privilegis i les desigualtats, amb l?aparició de la
riquesa per part d?una minoria explotadora i espoliadora, aplicant
la selectivitat segons el valor del mercat. I que aquest sistema,
fonamentat en l?existència de la propietat privada, l?aguanta
per mitjà d?aparells de repressió a tots els nivells, cultural,
educatiu, sexual…, i amb l?ús del ?terrorisme reaccionari?
per impedir qualsevol canvi d?aquesta situació.

 

En el
cinquè apartat, es manifestava que els minyons i les minyones
d?aquests col·lectius llibertaris volien deixar d?ésser
estudiants de l?ensenyament de la civilització capitalista per
poder ser joves comunistes llibertaris ja que per ser revolucionari
és necessari trencar amb llur sector social. En aquest sentit, varen
escriure que el sector estudiantil era el ?futur gos guardià del
sistema capitalista?, també amb les seves famílies acomodades o
burgeses, doncs cal tenir en compte que l?any 1972 la gran majoria
d?estudiants i d?estudiantes eren de famílies de l?alta
burgesia catalana i en molts casos de l?aristocràcia, seguits de
famílies de comerciants, professions liberals i petit burgesos o
pagesos acomodats, amb el pes de les ideologies burgeses i petit
burgeses. Aquesta joventut comunista llibertària, un cop alliberada
de les dependències ideològiques burgeses o petit burgeses, podria
trobar la manera de dedicar-se, amb voluntat i esforç, segons
l?escrit, ?a servir la causa revolucionària del poble
treballador, és a dir, la revolució proletària.? 

 

La
condició estudiantil no correspon a una classe social específica

 

En
l?apartat setè hi ha un anàlisi lúcid que diferència Estudiants
Llibertaris de les diverses estructures estudiantils de l?extrema
esquerra universitària, ja que s?afirma que la condició
estudiantil no correspon a una classe social específica ja que no
recull tots els seus components, a causa del caire heterogeni del seu
origen social, com tampoc una mateixa posició respecte al procés de
producció, cosa que representa que solament a nivell corporatiu
acadèmic poden coincidir els interessos de tots els estudiants i de
totes les estudiantes.

 

En
l?apartat novè s?afirma que Estudiants Llibertaris volen
articular un moviment cultural revolucionari o de contracultura
revolucionària de forma permanent i en formes de lluita cada vegada
més elevades. En aquest sentit, en l?anàlisi de la Direcció
General de Seguretat -publicat en el seu butlletí a multicopista de
maig de 1974- es fa esment, com ja senyalava abans, que a part de les
detencions d?anarquistes per diverses activitats en relació a la
campanya per salvar la vida del company Salvador Puig Antich també
hi ha unes detencions específiques a l?entorn del Comitè de
Solidaritat amb els presos del MIL i, a un altre nivell, fan esment
d?una ?comuna? d?estudiants anarquistes desactivada a
Mirasol, una manera d?atacar la contracultura i les seves formes
elevades de lluita com als Estats Units d?Amèrica del Nord
practicava el company Abbi Hoffman. Aquesta incidència policial a
Mirasol potser era el millor homenatge possible al company Hoffman,
que segurament va morir sense saber que la policia franquista també
lluitava contra tot allò que aquest anarquista nord-americà havia
predicat i practicat al llarg de la seva vida, com podem llegir al
seu assaig genial ?Steal this book?, una mena de ?Manifest
comunista? per a la joventut obrera i estudiantil revoltada del
segle Vint.     

 Miquel-Dídac
Piñero i Costa

 *Llibreter,
president de l?Ateneu Art i Cultura de l?Escala i del Centre
d?Estudis Escalencs, membre de l?AEP i coautor de diversos
estudis sobre patrimoni, arqueologia, història i arquitectura rural
i tradicional

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!