Lluites autònomes i llibertàries estudiantils en el tardofranquisme

Un anàlisi del company Miquel didac Piñero dels estudiants llibertaris de Catalunya sobre els anys 70.

Lluites autònomes i llibertàries estudiantils en el tardofranquisme

DE SERGEI NECHAYEV A WILHELM REICH

Estudiants llibertaris de Catalunya i Balears (1971/1974)

 

 

La Internacional Situacionista (I. S.) considerava que el col·lectiu anomenat ‘Àcratas’ de la Universitat de Madrid i els ‘Enragés’ de la de Nanterre es trobaven en el mateix terreny, programa, en les mateixes formes d’actuació (revista número 12 de la I. S., setembre de 1969).

 

Els anomenats ‘Enragés’ de 1968 volien transformar el fracàs de les reformes universitàries en el tardogaullisme en la necessària liquidació política de la moderació estudiantil i el reformisme sindical universitari, com ara la línia hegemònica de la UNEF. Els ‘Àcrates’ pensaven el mateix davant l’anomenat Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat (els clandestins SDEU de Barcelona o de Madrid però no per això menys burocràtics sindicats que la mateixa UNEF). Sobre la revolta de Nanterre, a nivell d’actualització dels fets podeu llegir l’assaig de Miquel Amorós, ‘Los Situacionistas y la Anarquía’, especialment l’anàlisi que l’autor fa a les pàgines 68 i 69.  

 

En el curs 1967-1968, a la Universitat de Barcelona (UB) el SDEUB mantenia la seva hegemonia, una vegada arraconat el franquista SEU i les altres opcions associatives del règim, tot plegat dins les polítiques carrillistes del pacte per la llibertat i les reformes polítiques davant el franquisme (llegiu el butlletí clandestí ‘Universitat’, del comitè de la UB del PSUC), unes polítiques pactistes i liberals que més endavant va comportar el pacte amb Jordi Pujol i la fundació de l’Assemblea de Catalunya, enfront la Presidència de la Generalitat a l’exili (Josep Tarradellas). Però, poc a poc, un petit nucli estudiantil antiautoritari, dissident de l’SDEUB, va ser el referent del posterior procés vers els col·lectius d’Estudiants llibertaris de Catalunya i Balears, ja que hi havia un petit grup a l’Institut Ramon Muntaner, de Figueres; el sector anarquista a la UB, a l’entorn de Gerard Jacas, i el pro situacionista, a l’entorn d’Eduard Subirats. Jacas va participar el mai de 1968 en l’ocupació de la Universitat de Tolosa del Llenguadoc i, més endavant,  va establir lligams amb el grup de Figueres, al mateix temps que establia les relacions entre Catalunya i la moguda estudiantil antiautoritària i autonòma tolosana. D’aquesta manera van arribar a Barcelona els escrits de Jules Celma i després el seu llibre ‘Journal d’un éducastreur’, com també les tesis d’Ivan Illich contra l’ensenyament institucional i la necessitat d’abolir les universitats burgeses i la crítica a la tecnologia i l’aposta pel decreixement del company llibertari Jacques Ellul, així com alguns exemplars del número 12 de la revista de la I.S., unes publicacions que en el decurs dels anys 70 varen tenir una important influència en la lluita autònoma i llibertària estudiantil de Catalunya i en algun sector de les Balears i les Pitiüses.

 

En el curs 1968-1969 va esclatar el SDEUB i la moguda antiautoritària es va estendre en els instituts d’ensenyament mitjà, des dels batxillers que va evolucionar vers el MIL fins la gent de Figueres que en aquest curs ja van pintar a la façana de l’institut la necessitat senyalada per Ivan Illich de que calia destruir l’ensenyament burgès que era impartit als instituts. En el curs 1969-1970, el grup de Figueres va establir relacions amb les Joventuts Llibertàries de Perpinyà (FIJL de l’exili), la CNT-AIT i la FAI de l’exili i l’interior, el nucli del futur ‘Frente Libertario’, el grup sindicalista dels germans Carrasquer i Luís Edo, com també amb el nucli pro situacionista de Perpinyà i ‘Negro & Rojo’, a nivell de Catalunya. En aquest procés va ser possible que a l’agost de 1968 ja hi havia una xarxa específicament anarquista a Catalunya, gràcies al company Jacas i jo mateix.      

 

Finalment, en el curs 1970-1971 es va consolidar la moguda llibertària en els medis estudiantils de Catalunya i el País Valencià per mitjà de ‘Negro & Rojo’ i ‘Bandera negra’, respectivament. El butlletí ‘Tribuna Libertaria’, fet a Barcelona, arribava a València, Saragossa i Madrid, també a l’exili. A Barcelona, per mitjà del company Germen, que era el cambrer del restaurant vegetarià del carrer Canuda, que regentava en Colom, un quadre del PSUC, ‘Negro & Rojo’ va establir relació amb el moviment naturista català. La primera aproximació a la problemàtica ecologista. El company Germen va organitzar l’any 1972 a la seu de l’Associació naturista i vegetariana de Barcelona una xerrada de Josep Maria Carandell i Robusté sobre el seu assaig ‘Las comunas: alternativa a la família’. En l’opuscle de 1973, ‘El porqué y como del naturismo’, aquesta associació, amb anarquistes, marxistes i  catòlics, s’afirma que l’especulació i l’explotació d’una minoria sobre la majoria de la població com la principal causa de la degeneració de l’espècie i la destrucció de la naturalesa, un procés que el company Josep-Maria Rosselló en diu ‘dies de canvi’ en els darrers anys de la Dictadura (‘El moviment naturista a Catalunya’, revista USERDA núm. 12, juny de 2005). Eren els inicis de l’ecologia social a casa nostra. A la Universitat de Barcelona, especialment a Filosofia i Lletres, es va establir un nucli universitari de ‘Negro & Rojo’, molt actiu durant les mobilitzacions a l’entorn del procés de Burgos. L’organització anarcocomunista catalana ‘Negro & Rojo’ es va coordinar en una reunió de tot un cap de setmana al pis d’estudiants de Miquel Amorós, a València, l’any 1971, amb ‘Bandera Negra’ (País Valencià) i ‘Àcratas’ (Madrid). El delegat català vaig ser jo mateix. Per donar millor gust a la trobada anarquista penínsular, el diumenge al migdia varem dinar amb una paella valenciana. Es mantenia relació amb el nucli de Saragossa i per mitjà d’aquest es va connectar amb un col·lectiu de Madrid, que més endavant es va dir ‘Autogestión Obrera’ i el de Saragossa ‘Acción Directa’.

 

La futura coordinadora de col·lectius d’ensenyament mitjà i superior d’Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balerars es va gestar a partir d’uns seminaris de ‘Negro & Rojo’ sobre anarquisme social revolucionari, autogestió obrera i comunisme llibertari, amb ponents com ara el company Antonio Mur i Peirón, que havia estat uns anys empresonat per l’afer d’en Jordi Conill i Valls (consell de guerra a Barcelona del 21 de setembre de 1962 contra activitats de Defensa Interior del Moviment Llibertari CNT – FAI – FIJL), Domènec Ibars i Joanies, que havia estat empresonat des de 1949 a 1970 per l’intent insurreccional guerriller a Barcelona i el seu cinturó industrial del Comitè de Defensa del Moviment Llibertari, que havia coordinat el company Pere Mateu, que finalment es va planificar per Nadal de 1949, Gerard Jacas i altres companys.      

 

En el curs 1971-1972, en alguns instituts hi havia grups autònoms anarquistes com ara Kronstadt-71, a Figueres, estretament vinculat a ‘Negro & Rojo’, organització específica que va tenir l’aportació de nova militància a la Universitat Autònoma de Barcelona, a l’entorn de la companya Ester, i a la Universitat de Barcelona amb la incorporació de companys que venien dels CHE – CHO (Comitès de vaga estudiantil – Comitès de vaga obrera), que havien ocupat el rectorat de la Central el gener de 1969, com ara en Rafel Aznar i Aranguren (de Medicina) o en Vicentet (de Lletres), antics estudiants de l’Institut Italià de Barcelona, va comportar un desplaçament més combatiu, ja que alguns estudiants del nucli de Lletres de la Universitat de Barcelona havien deixat ‘Negro & Rojo’ per anar al PCE (i) o Acción Comunista. L’estratègia revolucionària del curs 1968-1969 d’ocupar el rectorat de la Central, un fet que va desencadenar una forta repressió governamental i l’estat d’excepció de gener de 1969, amb nombroses detencions, i d’actuar vers l’abolició de la universitat burgesa va ser adoptada per ‘Negro & Rojo’ i va comportar l’aparició dels primers fulls signats com Estudiants Llibertaris, fets a l’aparell de propaganda de ‘Negro & Rojo’, encara que no va ser fins després de la campanya d’ocupació dels menjadors universitaris Pedralbes i de l’Escola Industrial a l’octubre i el novembre de 1972, en el desembre d’aquell any que els ponents de la primera coordinadora d’Estudiants Llibertaris, el company Aznar i jo mateix, varem redactar i picar a màquina en els clitxés de multicopista del seu Manifest (‘Manifiesto base de los Estudiantes Libertarios de Cataluña’, primera edició a multicopista, Barcelona, desembre de 1972, guardat al Centre de Documentació Històric Social de l’Ateneu Enciclopèdic Popular; segona edició facsímil de la Llibreria Els Trobadors, imprès a Barcelona, novembre de 2008).

 

Abolició de la universitat burgesa i de la pròpia condició estudiantil com a separació social

 

La destrucció de la universitat burgesa com domini de classe i la fi de la pròpia condició estudiantil com expressió de la divisió del treball, que separa la vida de l’espècie humana en diverses esferes des de fa deu mil anys amb la revolució neolítica i que amb la revolució industrial Karl Marx considera que aquesta divisió social redueix cada humà a la categoria de màquina, eren els objectius dels ‘Enragés’ de Nanterre i de la Internacional Situacionista (M. Amorós, p. 137). Per la seva banda, en els decurs d’uns aldarulls estudiantils, l’any 1968, els ‘Ácratas’ de Madrid havien llançat al cap d’un ‘gris’ un santcrist de la Universitat i un fet que es va guanyar una portada escandalitzada del diari ‘ABC’, cosa que va agradar molt a la Internacional Situacionista (revista número 12). Aquests objectius dels ‘Enragés’ i de la Internacional Situacionista eren també adoptats, l’any 1972, pels col·lectius d’Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, situant-se en les posicions revolucionaris més avançades i molt lluny dels postulats fossilitzats de l’anarcosindicalisme ideològicament encara hegemònic a la península Ibèrica, com es veurà en el procés de reunificació de la CNT l’any 1976, però que ja va provocar un conflicte polític dins de la FAI a causa de l’estratègia i les pràctiques d’Estudiants Llibertaris entre els grups d’afinitat ‘Negro & Rojo’, animat per la companya Ester i Rafel Aznar, i el grup d’afinitat ‘Crítica i Revolució’, animat per diversos membres d’Estudiants Llibertaris i jo mateix, amb el grup de la FAI d’Horta (aliat amb el sector majoritari de joves de la CNT – AIT de la Barceloneta), que venia del sector llibertari dels Grups Obrers Autònoms (GOA), que finalment va abandonar la FAI per dedicar-se a l’anarcosindicalisme, i al grup d’afinitat ‘Perseverància Ácrata’, animat per Antonio Navarro, de l’Hospitalet, i el company Iglesias, de Sabadell, cosa que va provocar nous conflictes dins la CNT – AIT (Comitè de Terrassa, del company Josep Padilla) i també dins la FAI (Comissió de Relacions de ‘Negro & Rojo’ i ‘Crítica i Revolució’ i Comissió de Relacions d’Antonio Navarro). Es va arribar a l’agressió personal, en la meva persona, sota l’acusació de marxista i pro bolxevic. El company Iglesias, de la FAI, pistola en mà, va defensar-me de l’agressor, que era de la CNT. Això va passar en la coneguda reunió d’unitat anarcosindicalista del Montseny que va acabar com el ‘rosari de l’aurora’. Era el primer intent de reunificació cenetista que va acabar en l’Assemblea de 1976, on va sortir un Comitè de Catalunya unificat i que novament va comportar les divisions de la CNT, ara dividida en quatre parts. Finalment, ‘Negro & Rojo’, ‘Crítica i Revolució’ i Estudiants Llibertaris varen aportar al pronunciament estudiantil post Maig de 1968 l’agitació revolucionària per intentar crear les condicions irreversibles vers l’abolició de l’ensenyament burgès en qualsevol forma o plantejament, per això a les facultats i als instituts solament tenien el mitjà d’actuar per poder crear un moviment cultural revolucionari, per això quasi cada matí els col·lectius universitaris d’Estudiants Llibertaris penjaven cartells amb missatges revolucionaris del dia a dia a les facultats de la UB i de la UAB.

 

Al meu entendre, dues situacions varen determinar la radicalitat, en el sentit d’anar fins a les arrels de les contradiccions de la civilització industrial capitalista, dels col·lectius batxillers i universitaris d’Estudiants Llibertaris en el decurs de les mobilitzacions socials de 1972 i 1973, de manera paral·lela a noves experiències polítiques de caire revolucionari vers el Comunisme llibertari, com ara, a nivell de moviment obrer, l’aparició i desaparició del MIL i la creació d’altres col·lectius antiautoritaris. Aquesta radicalització estudiantil autònoma i llibertària passa per l’ocupació dels menjadors de la UB (Pedralbes) i de l’Escola Industrial de Barcelona davant la pujada del preu del tiquet per dinar. El company Josep Maria Bofill i Condom va iniciar l’acció del menjador de Pedralbes al crit de ‘Comer sin pagar’, quan ‘Negro & Rojo’, la FUDE i l’ORE estaven boicotejant l’entrada al menjador, sense haver pensat en una ocupació ni que aquesta s’allargués setmanes i es transformés en un moviment d’autoorganització amb assemblees diàries, assalt diari als menjadors, amb el repartiment del dinar sense pagar, i manifestacions de sobretaula, tallant la Diagonal. L’altre factor objectiu va ésser el procés del projecte anomenat la ‘reforma Suárez’, que agafa el nom del ministre franquista del ram. En el butlletí, fet a multicopista, d’Estudiants Llibertaris de setembre de 1973 hi ha l’acord de mobilització contra la ‘reforma Suárez’ de la Coordinadora de col·lectius d’Estudiants Llibertaris, en el qual es denúncia “la posada al dia de l’ensenyament en el capitalisme modern” (‘Òrgano de los Estudiantes Libertarios de  Cataluña’, número 0, setembre de 1973, p. 1, guardat al Centre de Documentació Històric Social de l’Ateneu Enciclopèdic Popular).

 

Onada de detencions     

 

El 21 de març de 1974, tres setmanes després de l’assassinat legal del company comunista llibertari Salvador Puig Antich, la Prefectura Superior de Policia de Barcelona anunciava la detenció de vint-i-dos anarquistes relacionats amb els col·lectius d’Estudiants Llibertaris de Catalunya d’algunes facultats universitàries davant la proliferació de grups de tipus informal i de la FAI que conservaven la seva autonomia al marge de la disciplina orgànica, segons afirmava aquest comunicat de premsa policial franquista a partir de les diligències iniciades desde principis de 1973 pels serveis específics de la Sisena brigada d’investigació regional. I el dissabte 20 d’abril del mateix any la Prefectura Superior anunciava tres noves detencions, aquesta vegada posats a disposició de l’autoritat militar, a diferència dels anteriors sota la juridicció del Tribunal d’Ordre Públic (l’actual Audiència Nacional i abans Tribunal de la Maçoneria i el Comunisme), per pertànyer a un important grup de lluita armada, continuació del MIL i vinculat al Comitè de Solidaritat amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos MIL. I encara, el 16 d’octubre de 1974, un tercer comunicat de premsa de la mateixa Prefectura policial anunciava l’entrega a l’autoritat militar de quatre individus, enquadrats en un grup armat integrat en l’organització de lluita armada, cosa que a criteri de la policia representava la total desarticulació d’aquest grup  (Antoni Téllez Solà, ‘El MIL i Puig Antich’, VIRUS, Barcelona, segona edició, en català, 2006 [primera edició, en castellà, 1994], pp. 132-139). De fet, el comunicat de la Prefectura Superior de Barcelona del 21 de març de 1974 era la posada de llarg de la coordinadora de col·lectius d’Estudiants Llibertaris, ja que era la primera vegada que aquesta organització revolucionària estudiantil sortia impresa en la premsa burgesa i era anomenada en tots els mitjans de comunicació de l’Espanya franquista a partir de la difusió de les agències de premsa, com ara EFE i Europa Press. Per la meva part, en la recomanació de recerca i captura esmentada en la pàgina 27, dins l’apartat titulat ‘Otros elementos no detenidos’ de l’anomenada organització de lluita armada de Catalunya, del ‘Boletín Informativo núm. 23, del 31 de mayo de 1974, de la Secretaría General de la Comisaría General de Investigación Social de la Dirección General de Seguridad, Registro de Salida núm. 6411”, subtitulat específicament “Actividades anarquistas en Cataluña y detención de terroristas” [guardat a l’Arxiu Històric, lligall 21043, de l’Arxiu Central de la Direcció General de la Policia], on es recomana “de conocimiento obligatorio para las Brigadas Regionales y Secciones Locales de Investigación Social”,  la Direcció General de Seguretat de l’Estat espanyol considera que “Miguel Diego Piñero Costa, ‘Bombetas’, nacido el 17-11-1950 en La Escala (Gerona), hijo de Diego y Carmen, soltero, estudiante, con domicilio familiar en dicho pueblo, calle Caidos, 23” es tracta d’un militant polític “caracterizado por su formación y preparación orgánica”. I en la pàgina 10, de l’apartat ‘Identificación y detención de otros imnplicados’, la Direcció General de Seguretat afirma que amb el company Enric Casasses, que la seva mare és de l’Escala, ens coneixem de tota la vida (d’aquest poeta trobareu una referència a Wikipedia) i que jo soc conegut a nivell d’Estudiants Llibertaris amb els noms de ‘Bombilla’ i ‘Quim’, “en estrecha relación con otro anarquista que usa los nombres de ‘Hugo’, ‘Rafael’, ‘Moïsès’ y ‘Capazo’,” que igual que jo mateix tampoc havia estat detingut. Moïsès era el nom que utilitzava el company Rafel Aznar. En la pàgina 11, hi consta que el company Eugeni Méndez que  a l’Institut ‘Ramon Muntaner’, de Figueres, es va crear un grup anarquista informal amb altres joves i que posteriorment, el setembre de 1972, es va incorporar al grup de Figueres “Diego Piñero Costa, mejor preparado políticamente, y crean otro grupo titulado ‘Kronstand’,” que organitza reunions i es dedica a la difusió de propaganda i fa pintades, a més, “con alguna frecuencia Piñero Costa se traslada a Perpignan y al finalizar el curso les habla de Estudiantes Libertarios. En el curso 1972/1973 se matricula en la Facultad de Ciencias de Bellaterra (Barcelona), donde coincide con Piñero Costaque la visita asíduamente, aunque no estudiaba ni figuraba matriculado, enterándose que se hallaba en situación de huido por falta de incorporación a filas, y que en Estudiantes Libertarios figuraba con el sobrenombre de ‘Bombetas’ o ‘Bombilla’, adoptando más tarde el de ‘Quim’. De este recibió el ejemplar de los estatutos del grupo, al propio tiempo que le encarregaba realizar labor de proselitismo en la Facultad. Como resultado de esta labor le pone en contacto, pocos días después, con otra compañera, de nombre ‘Gloria’´; por su parte él había adoptado como nombre orgánico el de ‘Felipe’. Las reuniones que se celebraban en la Facultad eran dirigidas por los miembros del Buró, Miguel Diego Piñero Costa -‘Bombetas’-, […], añadiendo que en cada facultad actuaba una célula o grupo anarquista, dirigido de forma rotativa por los que lo integraban. Los ‘delegados’ constituín la Coordinadora, si bien no se tomaban en consideración sus indicaciones o sugerencias”.

 

En el telenotícies de les tres de la tarda del dissabte 20 d’abril de 1974 i en tota la premsa de la tarda i en tota la del diumenge 21 d’abril hi havia les fotografies dels tres companys del Comitè de Solidaritat Pro Presos MIL posats a disposició dels tribunals militars per ‘bandidatge i terrorisme’ a més de cinc fotografies més, entre les que hi havia la meva, que per la meva sort era la del carnet d’identitat de quan tenia 16 anys i aquell abril ja en tenia 23 des del novembre passat. Però per precaució vaig deixar créixer el bigoti i vaig anar amb olleres graduades.

 

En el curs 1973-1974, la radicalització de les lluites autònomes i llibertàries en el pronunciament estudiantil post Maig 68 a casa nostra va comportar una onada de detencions policials i d’empresonaments de companys i companyes. Entre els membres i simpatitzants d’Estudiants Llibertaris detinguts en el primer trimestre de 1974 hi havia Eugeni Méndez, estudiant de Ciències de la UAB, agafat a Figueres amb el ‘Manifest’ de 1972; els germans Enric i Maria Casassas i Figueras, de Lletres de la UB i de Belles Arts respectivament, a causa del xalet d’estudiants de Mirasol (Sant Cugat del Vallès), llogat a nom de Maria Casassas, que solament era simpatitzant, on vivia el company aragonès Enrique Conde Álvarez, del col·lectiu d’Estudiants Llibertaris de Belles Arts, que segons la nota de la Prefectura Superior del 21 de març de 1974 havia estat detingut en penetrar a Espanya per la frontera de Portbou, ocupant-se’l una pistola marca Star, calibre 9 mm llarg i 24 projectils per la mateixa (A. Téllez, p.134). Anteriorment, l’any 1973, el company Josep Maria Bofill Condom (de Lletres de la UB) va estar empresonat a la presó de Girona a disposició del TOP després de

la detenció a aquesta ciutat per unes pintades de solidaritat obrera. L’altre company, un estudiant del col·lectiu de Ciències de la UB, veí meu de l’Escala, va poder fugir del cotxe de la policia i es va estalviar la presó, que en diferents èpoques ja havien patit familiars seus igualment que molts dels meus. Finalment,  el companya Josep Maria va anar a l’exili i va patir novament presó, l’any 1975, aquesta vegada a Tolosa del Llenguadoc, acusat d’activitats dels GARI.

 

La bandera vermella de la Clota

 

Quan parlem de post Maig de 1968 cal tenir en compte que el ressò del moviment d’ocupacions de maig i juny d’aquell any no solament va tenir un caire de difusió d’idees, també va tenir efectes pràctics d’intervenció directa transfronterera com ara un fet concret en el decurs del campament internacional de joventut estudiant voluntària al jaciment arqueològic d’Empúries de l’estiu de 1968, que aquella vegada estava instal·lat al lloc d’acampada de la base militar de la Clota, al terme de l’Escala (Alt Empordà), un grup d’estudiants francesos i italians, a principis d’agost i aprofitant la foscor de la nit, sota la influència revolucionària del moviment d’ocupacions de maig i juny a l’hexàgon francès, de manera clandestina van hissar en el pal de la bandera franquista de l’àliga una tovallola vermella a manera de bandera del proletariat en comptes de l’ensenya de l’exèrcit espanyol, una bandera també prohibida a diversos estats europeus en el segle XIX, com ara Suïssa l’any 1877, cosa que va provocar un escàndol majúscul entre la tropa de soldats d’artilleria de costes de lleva i amb una emprenyada enorme a nivell de comandament, que es va manifestar de manera oficial davant el director del Museu Arqueològic d’Empúries, el doctor Eduard Ripoll, però amb un silenci sepulcral a nivell públic, ja que el franquisme no volia que la gent de l’Escala tingués la notícia de que la revolta de l’any 68 havia arribat a la base militar. La Joventut Indiketa Llibertària, un col·lectiu anarquista de l’Empordà on jo militava, va conèixer la notícia el mateix matí del fet ja que jo participava a l’excavació arqueològica de les muralles del puig del corral del senyor Pi, a l’Estany de Poma (Riells), on el professor Miquel Llongueras, de les Corts (Barcelona), va comentar aquesta hissada de la bandera vermella i celebrà el fet des de la seva posició nacionalista catalana antifranquista.

 

El cop d’Estat de Pinochet, un nou factor de radicalització

 

L’onada repressiva, els processaments en el TOT i les persecucions, entre 1973 i 1975, varen portar alguns estudiants a l’exili, com ara l’esmentat Bofill Condom, també l’Enric Cassases, ‘El Gallego’, de Filosofia, en Méndez, de Figueres, o jo mateix. De fet, l’Estat capitalista espanyol preparava la posterior transició postfranquista amb l’empresonament o l’exili de la militància dels sectors més revolucionaris del temps del tardofranquisme.

 

L’11 de setembre de 1973 al migdia, davant el cop d’Estat a Xile, es va reunir d’urgència la Coordinadora d’Estudiants Llibertaris en una taula del bar universitari de la Central per redactar un manifest revolucionari, que va sortir en forma de full volant i també es va publicar en el butlletí dels col·lectius d’aquell setembre, acompanyant la crítica a la reforma Suárez i a la crida solidària amb els detinguts del MIL. El manifest d’Estudiants Llibertaris de l’11 de setembre es denunciava el ‘frontpopulisme’ de la Unitat Popular de Xile i es defensava la revolució socialista autogestionària, amb consignes com ara “tot el poder als soviets, cap poder sobre d’aquests”, “endavant els consells obrers i camperols de Xile; no més estatisme”, “per la revolució internacional dels consells del proletariat”, “visca la guerrilla revolucionària de Xile, lliure de qualsevol forma de militarisme” (una crítica a les organitzacions militars armades o de guerrilla, a l’estil d’ETA , les FARC o les de les guerrilles de les colònies de Portugal a l’Africa), ja que es considerava que “el socialisme xilè no passa per ‘la Unitat Popular’ ja que és l’obra revolucionària de les masses treballadores que estan autoarmades i que defensen aquest, al marge de les consignes desmobilitzadores de la UP”. També es fa referència a una reflexió de l’espartaquista alemany assassinat l’any 1919, Karl Liebknech, cosa que explica la posició aquell moment d’Estudiants Llibertaris: “… hi ha derrotes que són victòries i victòries que són derrotes”. En aquest sentit i en coherència amb aquestes posicions revolucionàries, la Coordinadora d’Estudiants Llibertaris no va convocar a la concentració estudiantil que es va fer davant el consolat xilè a Barcelona a favor de la Unitat Popular de Xile dues hores després de la redacció d’aquest manifest de l’11 de setembre.

 

Les caigudes del MIL i l’afer del company Salvador Puig Antich, assassinat legalment el 2 de març de 1974, varen acabar de radicalitzar els col·lectius d’Estudiants Llibertaris, amb un ventall de posicions que anaven des de les posicions revolucionàries des del punt de vista de la recerca de la coherència entre el pensament i la pràctica fins a la constitució de grups autònoms anticapitalistes de combat, en el cas del company Conde, també el cas dels companys d’Osona o del grup autònom en que hi havia ‘El Gallego’ i en Bebel (antic militant de la FIJL a París).

 

Insubmissió i consells obrers i camperols

 

Vaig publicar al butlletí anarquista clandestí ‘Tribuna Libertaria’ un crítica al servei militar obligatori i el paper políticament castrador de les quintes, signat amb el pseudònim Ivan, ja que diversos companys, com ara en Ricard Macias, d’Olot, eren insubmisos, clandestins, igual que jo -des de l’octubre de 1972-. Altres companys varen optar per l’exili, com en Bofill Condom, de la Bisbal, pendent d’un judici al TOP. D’aquesta manera pràctica i coherent, Estudiants Llibertaris defensava, en comptes de l’objecció de consciència, que havia fet el company pacifista valencià Pepe Beunza, l’objecció política vers l’abolició dels exèrcits. Aquesta posició de defensa de la insubmissió al servei militar obligatori i la lluita antimilitarista va ésser un factor més de la radicalització d’Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears.

 

El butlletí d’Estudiants Llibertaris (núm. 0, setembre de 1973) defensava la solitat revolucionària davant les detencions del MIL d’aquells dies, tot evocant els consells obrers i camperols, una opció clarament consellista i autònoma de la lluita de classes, més enllà de l’anarcosindicalisme obrer dels documents de 1972, d’un any abans. Sobre l’afer del MIL, també es defensava el seu caire  revolucionari i comunista autogestionari enfront aquelles informacions tendencioses i manipulades de la premsa burgesa i franquista que els volia fer passar per ‘gànsters’ de Barcelona, com els anarquistes insurgents que en temps de la Segona República ja havia fet el famós creador de libels en que es denigrava l’anarquisme social, Josep M. Planes, com ara aquell pamflet titulat ‘Els gànsters de Barcelona’, publicat a ‘la Publicitat’ en una trentena d’entregues entre abril i maig de 1934. En aquest butlletí d’Estudiants Llibertaris, de setembre de 1973, s’afirma que “la banca i les caixes d’estalvi són ‘tinglados’ econòmics per mitjà dels quals es roba els treballadors i que la guerra proletària necessita AQUEST DINER per poder avançar sense fer cas dels entrebancs que representen els nombrosos compromisos democràtics de les organitzacions d’esquerres i d’extrema esquerra, cosa necessària per aconseguir que la sortida al final del franquisme sigui la implantació dels consells d’obrers i camperols: el començament del COMUNISME, L’ANARQUIA”.

 

La psiquiatria i la revolució social 

 

Un fet que va marcar molt l’actuació d’Estudiants Llibertaris davant la misèria ideològica dels medis estudiantils d’esquerres i d’extrema esquerra serà la seva participació en les mobilitzacions reivindicatives a l’entorn del col·lectiu psiquiàtric que animava Ramon García, autor de diversos llibres sobre aquest procés, com ara ‘Historia deuna ruptura. El ayer y el hoy de la psiquiatría española’, Virus editorial, Barcelona, 1995; ‘¡Abajo la autoridad! Ciencia, manocomio y muerte’, Editorial Anagrama, Barcelona, 1979; ‘Psiquiatría, antipsiquiatría y orden manicomial, Barral editores, Barcelona, 1975. Vaig participar en la comissió de suport amb aquest col·lectiu barceloní de l’anomenada antipsiquiatria de la mà de Núria Pérez de Lara, pedagoga antiautoritària i directora dels quaderns de freudo-marxisme de l’editorial Anagrama, on es publicava escrits de S. Freud, W. Reich, F. Basaglia i altres autors crítics. L’equip de Ramon García rebutjava la dinàmica intrapsíquica de la malaltia, els factors biològics i la mateixa teràpia psiquiàtrica, basant el seu tractament en la lluita per la transformació de estructures socials capitalistes, ja que hauran de desaparèixer els vincles d’autoritat, de poder, d’opressió i marginació social. Per això és del tot improcedent tractar el malalt violentament amb sistemes de contenció física (camisa de força) o psíquica (fàrmacs psicotròpics). El règim de manicomi, donat que segrega el malalt, impedeix la possibilitat de la reinserció. Representants destacats d’aquest moviment, que a casa nostra representa Ramon García, a Gran Bretanya eren R. D. Laing, D. G. Cooper, i A. Esterson; a França, R. Gentís, i a Itàlia, F. Basaglia, un moviment que considera que la simptomatologia psicòtica és un alliberament enfront d’aquesta societat alienant on vivim els individus considerats normals per l’Estat capitalista, que, en realitat, es troben atrapats pel sistema hegemònic.

 

En el decurs del conflicte de l’equip de Ramon García a l’Institut Mental de la Santa Creu, l’any 1973, els col·lectius d’Estudiants Llibertaris, per mitjà de grans cartells penjats a les facultats universitàries, varen donar suport al treball transformador que aquest col·lectiu antipsiquiàtric feia en aquesta entitat de Barcelona, com ara la supressió del pavelló de castigar. La pràctica de negació del manicomi va comportar un conflicte institucional obert entre l’equip de Ramon García i l’entita d’aquest manicomi barceloní, ja que la seva funció política consisteix en intentar mantenir l’actual sistema hegemònic d’opressió i de segregació, on els manicomis són una de les seves múltiples expressions (R. García, “Una experiència en el Instituto Mental de Barcelona 1972-1973”, dins ‘Abajo la autoridad!’, pp. 153 i ss; Josep M. Comelles, ‘La razón y la sinrazón’, Editorial PPU, Barcelona, 1988). Ramon García era professor de psicologia mèdica en el curs de 1967-1968 a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i a les seves classe tractava d’antropologia cultural, sociologia i psicoanàlisi enfront el discurs oficial mèdic d’aquells temps.

 

La comissió de suport a l’equip de Ramon García, que comptava amb el suport internacional de Franco Basaglia i altres pares del moviment antipsiquiàtric mundial, va publicar a multicopista diversos escrits per fer difusió del conflicte de la Santa Creu de Barcelona. Per la meva part feia arribar aquets escrits als col·lectius de facultat d’Estudiants Llibertaris i en els seus cartells es demanava no solament l’abolició del capitalisme i l’Estat, també de la Universitat i del Manicomi, cosa que feia riure als quadres universitaris del carrillisme, com en una ocasió va manifestar el dirigent del Comitè d’Universitat del PSUC Jordi Causa, conegut del temps de l’Institut ‘R. Muntaner’, de Figueres. Amb en Jordi Causa, més endavant, ens varem retrobar en les sessions permanents de l’Assemblea de Catalunya, quan jo anava a informar en nom del Comitè de Solidaritat Presos MIL. La darrera vegada que ens varen veure va ser quan va venir a l’Escala a explicar el model de turisme que volia el PSUC, poc abans del seu prematur traspàs. El suport i la difusió per part d’Estudiants Llibertaris de les idees de Reich, Basaglia, Laing, Cooper i altres innovadors crítics no solament va desestabilitzar el carrillisme a les facultats també va generar malestar en els grups d’extrema esquerra, ja que el nivell dels cartells d’Estudiants Llibertaris en les diverses qüestions socials era de caire global i força profund.

 

De Nechaiev a Reich

 

El col·lectius d’Estudiants Llibertaris estaven influenciats per l’obra de Wilhelm Reich, l’experiència alemanya del combat sexual de la joventut proletària que aquest havia desenvolupat i el seu anàlisi psicològic de les masses del feixisme. Aquets col·lectius d’universitat i d’institut negaven l’existència de l’estament estudiantil i defensaven la necessitat històrica en la lluita de classes d’abolir les institucions d’ensenyament. Aquesta estratègia llibertària en el marc de l’ensenyament estava influenciada per l’experiència autònoma dels ‘Enragés’ de Nanterre, de 1968, i pel número 12 de la revista de la Internacional Situacionista. Les posicions socialistes revolucionàries del col·lectiu estudiantil rus del segle XIX, que animava Sergei Nechaiev, que feia insurgència a les facultats universitàries i centre de secundària del seu temps era un altre aportació històrica al pensament d’Estudiants Llibertaris, com ara l’estratègia d’actuar en la societat capitalista i autoritària solament en el sentit d’aconseguir la seva destrucció, cosa que va provocar el rebuig de l’escriptor nacionalista burgès Fiódor Dostoievski en la seva novel·la ‘Els endimoniats’ (1870). Però, segurament, la relació des de 1968 del company Gerard Jacas amb l’ensenyant Jules Celma, de Tolosa de Llenguadoc, va influir definitivament en la crítica revolucionària a l’ensenyament institucional que trobem en el ‘Manifest base’, de desembre de 1972, d’Estudiants Llibertaris. Jules Celma defineix com educastració l’ensenyament institucional i qualsevol forma d’educar la mainada i la joventut en l’afany d’adquirir coneixements competitius o que serveixin per poder desenvolupar un paper social en les estructures de la divisió del treball en comptes de la necessitat de l’espècie humana de plaer i gaudir sense traves o temps morts. En l’esmentat manifest de desembre de 1972, nosaltres, els ponents, intentem expressar el paper que correspon a l’anarquisme social revolucionari a la península Ibèrica des d’aquella situació de tardofranquisme fins a la insurrecció proletària que ens faci gaudir del Comunisme llibertari. En aquest sentit d’actuar per crear noves situacions, encara que aquestes solament siguin possibles en el moment de l’esclat insurgent definitiu, com podia ésser el 19 de juliol de 1936, abans que els sindicats de la CNT haguessin renunciat a anar pel tot de la revolució social, podem afirmar que Estudiants Llibertaris, més enllà de la CNT, la FAI o les Joventuts Llibertàries, fa un pas endavant vers la  mateixa coherència revolucionària  que havia fet anteriorment la Internacional Situacionista i que de manera paral·lela, des del marxisme revolucionari, amb aportacions anarquistes de Tolosa de Llenguadoc, estava fent en el cinturó industrial de Barcelona el MIL. En el ‘Manifest base’ de desembre de 1972 llegim que “la seva estratègia i la seva tàctica, a curt termini, son elaborades a partir de l’estudi de la realitat de cada situació històrica, però els seus principis d’Acció Directa, Federalisme, Antijerarquisme i Comunisme Llibertari son propis de qualsevol moment o situació, ja que lluitar a partir de les situacions no correspon a les polítiques anomenades com a ‘circumstancialisme’”, cosa que situa Estudiants Llibertaris fora de la política de la CNT i la FAI de 1936 i, en canvi, en un full de ruta vers la insurgència proletària que anava des del grup socialista revolucionari estudiantil del company Nechaiev fins la pràctica, l’any 1968, dels ‘Enragés’ de Nanterre.

 

El ‘Manifest base’ d’Estudiants Llibertaris, a nivell domèstic, era una síntesi de les experiències revolucionaris a la Universitat de Barcelona, des de l’ocupació del rectorat, ara farà 40 anys, el gener de 1969, fins les ocupacions del menjador universitari a Pedralbes i el de l’Escola Industrial, durant octubre i novembre de 1972.   

 

Contra la civilització repressiva i alienant que impera

 

En el ‘Manifest bàsic’ de desembre de 1972 s’afirma que l’anarquisme social ibèric es plantejava aquell moment de manera seriosa la lluita revolucionària contra la civilització repressiva i alienant que impera monopolitzant la ciència, la cultura i el saber.

 

Aquesta declaració i les activitats clandestines dels col·lectius d’Estudiants Llibertaris fan que la Direcció General de Seguretat de la dictadura franquista es plantegi liquidar aquest procés a Catalunya a partir de la primavera de 1973, amb una major implantació i ressò polític del que anteriorment tenia el grup ‘Àcrata’ de Madrid entre 1967 i 1971, cosa que es fa, igualment que en el cas del MIL, amb el desplaçament d’un grup molt violent de la policia política des de Madrid per reforçar els agents antianarquistes del Quart Grup de la Segona Brigada d’Investigació Social de la Comissària Central de la via Laietana de Barcelona, que inicien un dispositiu permanent contra nosaltres i contra el MIL i contra la FAI i el seu entorn, segons consta per escrit en el butlletí d’aquesta Direcció General (Madrid, 31 de maig de 1974), en el que es fa constar clarament aquest perill de subversió vers l’enderrocament insurreccional del règim imperant, que segons els serveis d’intel·ligència del franquisme prové, aquell moment, exactament de la proliferació incontrolada de col·lectius i grupets d’afinitat de caire revolucionari anarquista autònom juvenil, que es fan i es desfan com les rondes dels sardanistes, en aquest cas sobre la marxa i les necessitats revolucionàries de cada moment o situació, i que l’Estat en deia “grupos informales”. Aquest dispositiu policial, segons l’esmentat butlletí de la Direcció General de Seguretat, es va iniciar el mes de març de 1973. El fet que l’operatiu policial a principis de 1974 abasti des de l’entorn del Comitè de Solidaritat Presos MIL fins el xalet de Mirasol, a Sant Cugat, que la Direcció General considera una ‘comuna’ de caire anarquista potser estaria relacionat amb algun equip de documentalistes i analistes de l’Estat que segui l’evolució llibertària i d’altres corrents revolucionàries a nivell mundial, com ara la lectura de l’assaig del company nord-americà Abbie Hoffman (1930-1989), que l’any 1971 havia publicat un manifest, irònicament titulat ‘Steal this book’, en que entre moltes altres coses es recomana viure en comunes llibertàries. Tot plegat, el llibre del company Hoffman és una crida a la revolta social contra l’autoritat en qualsevol de les seves manifestacions.  

 

En aquest ‘Manifest’ estudiantil s’analitzava el fet que la rebel·lió és estèril si no comporta un procés col·lectiu de revolució total (social i cultural, individual i col·lectiva) ja que propietat i autoritat fonamenten l’actual societat, ideològicament dogmatitzada en un procés d’educastració i alienació de cada individu. En aquest sentit es proclamava que cal transformar la vida i que per això cal transformar la vida i que per això mateix cal destruir la societat actual i la seva civilització, per aconseguir viure sense temps mort, ja que no cal malgastar la nostra existència en formes alienants de treball contràries a la nostra voluntat creativa i així poder gaudir sense traves de la nostra vida: produir en una societat on cada u pugui satisfer les seves necessitats i on aporti segons les seves capacitats, al mateix temps que el plaer i la felicitat siguin els únics objectius de l’espècie humana.    

 

Contra la divisió del treball i per la reestructuració socialista humana de Reich

 

El ‘Manifest’ remarca el fet que la ideologia i les superestructures culturals d’aquesta civilització impedeixen que es conegui les futures possibilitats en que es desenvoluparà cada individu a partir “de la reestructuració socialista humana”, en paraules de Wilheim Reich, ja que “cal liquidar els estats neuròtics com a cosa previa de tota ètica socialista, cooperativista, autogestionària”, segons havia publicat el butlletí clandestí de Saragossa ‘Acción Directa’.

 

També, en aquest document d’Estudiants Llibertaris, en el seu quart apartat, llegim que el sistema capitalista, com una manera i una forma productiva que serveix als interessos d’una o diverses classes, fonamentalment privilegiades i dirigents, es fonamenta en la divisió del treball, en manual i intel·lectual, que jerarquitza i engendra els privilegis i les desigualtats, amb l’aparició de la riquesa per part d’una minoria explotadora i espoliadora, aplicant la selectivitat segons el valor del mercat. I que aquest sistema, fonamentat en l’existència de la propietat privada, l’aguanta per mitjà d’aparells de repressió a tots els nivells, cultural, educatiu, sexual…, i amb l’ús del “terrorisme reaccionari” per impedir qualsevol canvi d’aquesta situació.

 

En el cinquè apartat, es manifestava que els minyons i les minyones d’aquests col·lectius llibertaris volien deixar d’ésser estudiants de l’ensenyament de la civilització capitalista per poder ser joves comunistes llibertaris ja que per ser revolucionari és necessari trencar amb llur sector social. En aquest sentit, varen escriure que el sector estudiantil era el “futur gos guardià del sistema capitalista”, també amb les seves famílies acomodades o burgeses, doncs cal tenir en compte que l’any 1972 la gran majoria d’estudiants i d’estudiantes eren de famílies de l’alta burgesia catalana i en molts casos de l’aristocràcia, seguits de famílies de comerciants, professions liberals i petit burgesos o pagesos acomodats, amb el pes de les ideologies burgeses i petit burgeses. Aquesta joventut comunista llibertària, un cop alliberada de les dependències ideològiques burgeses o petit burgeses, podria trobar la manera de dedicar-se, amb voluntat i esforç, segons l’escrit, “a servir la causa revolucionària del poble treballador, és a dir, la revolució proletària.” 

 

La condició estudiantil no correspon a una classe social específica

 

En l’apartat setè hi ha un anàlisi lúcid que diferència Estudiants Llibertaris de les diverses estructures estudiantils de l’extrema esquerra universitària, ja que s’afirma que la condició estudiantil no correspon a una classe social específica ja que no recull tots els seus components, a causa del caire heterogeni del seu origen social, com tampoc una mateixa posició respecte al procés de producció, cosa que representa que solament a nivell corporatiu acadèmic poden coincidir els interessos de tots els estudiants i de totes les estudiantes.

 

En l’apartat novè s’afirma que Estudiants Llibertaris volen articular un moviment cultural revolucionari o de contracultura revolucionària de forma permanent i en formes de lluita cada vegada més elevades. En aquest sentit, en l’anàlisi de la Direcció General de Seguretat -publicat en el seu butlletí a multicopista de maig de 1974- es fa esment, com ja senyalava abans, que a part de les detencions d’anarquistes per diverses activitats en relació a la campanya per salvar la vida del company Salvador Puig Antich també hi ha unes detencions específiques a l’entorn del Comitè de Solidaritat amb els presos del MIL i, a un altre nivell, fan esment d’una ‘comuna’ d’estudiants anarquistes desactivada a Mirasol, una manera d’atacar la contracultura i les seves formes elevades de lluita com als Estats Units d’Amèrica del Nord practicava el company Abbi Hoffman. Aquesta incidència policial a Mirasol potser era el millor homenatge possible al company Hoffman, que segurament va morir sense saber que la policia franquista també lluitava contra tot allò que aquest anarquista nord-americà havia predicat i practicat al llarg de la seva vida, com podem llegir al seu assaig genial ‘Steal this book’, una mena de ‘Manifest comunista’ per a la joventut obrera i estudiantil revoltada del segle Vint.     

 

Miquel-Dídac Piñero i Costa

 

Llibreter, president de l’Ateneu Art i Cultura de l’Escala i del Centre d’Estudis Escalencs, membre de l’AEP i coautor de diversos estudis sobre patrimoni, arqueologia, història i arquitectura rural i tradicional

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.