En contra:

els Poders i els seus servidors

17 d'abril de 2011
0 comentaris

Fa dos anys ens va deixar Diego Camacho “Abel Paz”

El 14 d’abril, el dia de la República, d’ara fa
dos anys, ens acomiadàvem d’en Diego Camacho “Abel Paz”.

Afegeixo a aquest
bloc l’obituari que vaig llegir al tanatori Sánchez Dàvila a
Barcelona. Abel Paz es conegut sobretot per ésser el primer i més
important biògraf de Buenaventura Durruti. Els dos varen acabar al
cementiri de Montjuïc. En Durruti hi està acompanyat d’en Ferrer i Guàrdia
i l’Ascaso. En Diego, incinerat per voluntat pròpia.

L’Abel Paz fou un
historiador implicat de la revolució espanyola, de la CNT, de
l’anarquisme. També el biògraf de la seva pròpia vida. Amb aquest
pseudònim angelical ha escrit la biografia i l’historia de la
revolució que la burgesia encara avui tem i censura.

Abel Paz considerà el
Durruti com el seu fill, la persona a qui ha dedicat bona part de la
seva vida a conèixer-lo i donar-lo aconeixer, a esbrinar i descobrir
conèixer el més nous detalls i fets de la vida d’en Durruti i el
seu entorn i context i temps. En Diego va aconseguir molt bona
documentació i informació i s’ha esforçat per a que es transmetes
tal qual sense manipulacions. També hem de dir que s’ha passat bona
part de la vida buscant en arxius, biblioteques especialitzades, fons
de la CNT qualsevol nova data sobre el Durruti. L’Abel Paz ha acabat
essent la referència obligada de qualsevol estudiós del Durruti i
per extensió de la revolució espanyola, anarquisme, guerra civil.

 

 

Diego Camacho, “Abel Paz”, estem amb tu ara i
sempre

El
dia 14 de abril, el de la República, vàrem anar a acomiadar-nos del
Diego Camacho “Abel Paz” al Tanatori Sancho d’Àvila. Des de les
18 hores varen anar arribant companys de les diferents CNT (CNT, CGT,
etc. ), companys de l’Ateneu enciclopèdic Popular, on en Diego era
membre d’honor, companys d’organitzacions llibertaries i d’ateneus,
amics de diferents sensibilitats polítiques, i també familiars,
entre ells un germà que vivia aquí a Barcelona.

Els
militants anarcosindicalistes, que coneixen més l’obra i al
lluitador que a la persona, li deien Abel Paz, ja que ell firmava
amb aquest pseudònim angelical les seves denuncies punyents a les
presons i a les institucions repressives i a la societat capitalista
i de consum. Els companys més pròxims li dèiem, i seguim dient,
“Diego”.

En
el Tanatori els companys i amics ressaltaven que havia sabut viure
amb molta llibertat, sense dependre dels altres i en coherència amb
el que pensava: .

  • En Diego ha viscut com li ha
    donat la real gana”
    .

  • Fou un bon vivant”.

  • Se la va passar bevent vi i
    fumant fins al final, tal com ell volia”.

  • Ha sabut viure bé”.

  • Etc.

 

El vaig conèixer al 1972 a París, any
que va publicar el Durruti. Ell treballava encara a una de les grans
impremtes de les afores de Paris. Li faltaven uns mesos per
jubilar-se. Jo tenia 19 anys. Vaig treballar a l’impremta a l’estiu
per substituir treballadors en vacances. Al acabar el primer mes els
de la CGT, manu militari ens varen expulsar, despres de pagar-nos, al
grup que ens varem solidaritzar amb LIP, una fabrica autogestinada i
en lluita, i per pintades reclamant els mateixos drets pels
immigrants i dones. O sigui que el Diego va escriure el Durruti, la
seva obra més important, mentre encara treballava a la fàbrica. Un
mèrit afegit.

Vull compartir algunes de les
qualitats, fets destacats del Diego, dels que puc donar testimoni,
ja que ens hem anat veient al llarg d’aquests 37 anys

 

 

En Diego era un bon crític,
insistent, persistent i àcid. Un provocador.

No deixava el braç a tòrcer, i
si li eliminaven un argument, ràpit en buscava un altre. Vaig
aprendre amb ell a afilar la crítica.
El vaig escoltar en
les assemblees de la CNT de la rue Vignoles, debatent acaloradament,
a vegades amb insults com sempre solien fer els vells cenetistes, i
com també fem nosaltres. Amb ell hem discutit molt al llarg de la
vida tan contra els poders, com entre nosaltres, fet que no ha
impedit que ens seguíssim veient i telefonant.

Amb el Diego vaig tenir una relació
especial perquè hem seguit en contacte dès que ens vàrem conèixer.
Al’any 1972 varem formar un “grup autònom” de joves d’anàlisi
i reflexió sobre el moviment llibertari del moment, que ens reuníem
amb ell a casa seva. Alguns desprès ens vàrem ajuntar més tard
amb els companys del MIL, GARI.

 

 

Historiador autodidacta.

En Diego no fou un autodidacta, ja que
fou format en les escoles del CENU i en l’ateneu llibertari de les
Corts i en les Joventuts llibertaries. El CENU ensenyava als nens a
aprendre a aprendre, una formació vàlida per a tota la vida. Va
anar a l’escola al Clot i va tenir un bon mestre, en Puig Elies. En
Diego Camacho és un exemple de l’èxit i assoliment de la pedagogia
llibertaria amb els mètodes de Ferrer i Guàrdia de l’escola
moderna: “aprendre a aprendre i aprendre a aprendre per un
mateix”.
En Diego reconeix i lloa la seva formació
llibertaria inicial. En Diego també cita com a elements importants
de la seva formació el privilegi d’haver participat com a milicià a
la Revolució proletaria espanyola, la més important del segle XX, i
a la guerra contra els feixistes. Tot un màster pràctic en
coneixements socials i sociològics sobre el mon en el que va viure.
Igualment podem dir que les experiències negatives, tals com el
fracàs de la revolució, la derrota davant els militars colpistes,
l’exili, la presó, els camps de concentració , etc., el varen
acabar de formar. El feren més fort i més conscient de les
característiques de la societat en la que vivia. Va convertir el
seu pas en les institucions de destrucció, alienació, i de servitud
en experiències formatives.

 

Però com historiador fou un
autodidacta, igual que com escriptor. No va anar a cap escola a
aaprendre com havia d’escriure per a denunciar les presons i els
poders. Es un exemple de la reexita educativa de la pedagogia
llibertària, que forma als nens per a tota la vida i els anima a
continuar la formació a través de les múltiples experiències de
la vida.

 

Auto editor.

En Diego es va
autoeditar alguns dels seus llibres autobiogràfics. Els editors no
volien publicar textos autobiogràfics i politics, ja que no els
consideraven rentables i no tenien els diners per a aquests tipus
d’inversió. En Diego demanava als companys que li ajudéssim a
trobar 50 companys que volguessin comprar un llibre seu per endavant,
per a poder-se’l autoeditar. Així ho va fer al menys amb dos o tres
llibres.

 

Molt treballador i disciplinat.

Un treballador incansable. Sempre
estava escrivint a màquina. Quan l’anàvem a veure, aprofitava per
parar i prendre un cafè i xerrar amb nosaltres, o bé, per a sortir
a dinar o sopar a fora. Quan no estava amb amics i companys,
escrivia.

Va donar a la llum uns deu llibres,
fruits de la seva vida, del dolor, de la memòria i del record de
lluites passades.

Un cas especial mereix el llibre
“Buenaventura Durruti, el poble en armes”
. Gràcies al seu
treball d’investigador i historiador hem tingut la sort de conèixer
el Durruti, Ascaso, Garcia Oliver, revolucionaris que ens varen
influenciar tan de pensament com en els actes en els nostres anys
joves i tota la vida. Gràcies a la seva investigació el Durruti es
conegut arreu del mon i també la revolució llibertària tan
silenciada per en Franco i la democràcia borbònica que patim.

 

En quan al seu treball, en Diego és
dels rars escriptors i historiadors que no han tingut, ni han
utilitzat mai l’ordenador. Estava en contra, igual que el poeta
Lizano, qui ho explica: “Jo no vull un aparell que es digui
ordenador”
. Se suposa en els dos sentits dolents de la paraula:
ordenar i arreglar.

 

Autònom

Va viure sense dependre dels altres i
en acord al seu ideal anarquista, com ja he explicat a l’inici:

“Soy anarquista y ser
anarquista es ser una persona coherente (paz espiritual, la
tranquilidad, el campo, trabajar lo menos posible, el suficiente para
poder vivir, disfrutar de la belleza, del sol. Disfrutar de la vida
con mayúsculas, ahora se vive en minúsculas). Tener una conducta
personal. Llevar las ideas a la práctica al máximo, sin esperar que
haya una revolución. Eso se puede hacer ahora. Es una concepción
filosófica, es un estado de espíritu, una actitud ante la vida.
Pienso que esta sociedad está muy mal organizada, tanto socialmente,
como políticamente, como económicamente. Hay que cambiarlo todo. El
anarquismo invoca una vida completamente diferente. Trata de vivir
esta utopía un poco cada día.”

En Diego és un exemple vivent de la
paradoxa que exposa el poeta Eduardo Galeano. En Diego es va passar
la vida fent passos cap a la Revolució i al final la revolució i la
utopia estaven més lluny. En Diego es va dedicar a escriure sobre
la revolució i la utopia llibertària i amb aquesta transició
putinera i el neolliberalisme , que ho domina tot, es lamentava que
la Revolució i la utopia estaven més i més lluny que mai. Un es
podria preguntar de què serveix escriure tant sobre la revolució i
fer tot de passos cap a la utopia, si cada cop la Revolució està
més lluny?

Escoltem la resposta clara i entenedora
del poeta Eduardo Galeano en el vers titolat Utopía:

 

Si damos un
paso, la utopía se aleja un paso

Si damos dos
pasos, la utopía se aleja dos pasos.

Y así
sucesivamete…

Entonces, ¿para qué sirve la Utopía?

Para caminar,
hijo, para eso sirve la Utopía.

L’Utopia ens ensenya a viure com a
persones i en la bona direcció.

En Diego no volia els aparells i
collarets per a poder avisar urgències, en cas de caure o que es
trobés de sobte malament, fet que li hagués allargat la vida.
Tampoc volia anar a una residència, on l’haguessin cuidat, però que
no li haurien deixat fer el que li donava la gana, sobretot fumar i
beure vi. Volia viure, mentre pogués ésser autònom, sense
dependre dels altres. No volia allargar artificialment la seva vida.

 

Internacionalista.

En Diego tenia amics de tot el mon i a
tot el mon. A casa seva anaven i venien llibertaris de tots els
països. Un pis sense fronteres, obert als companys. Per això a
l’acte d’acomiadament del dia 15 h hi estàvem apàtrides i companys
de molts països divers. Cito alguns companys que conec i vaig
trobar: la Valeria i Mariana d’Itàlia i tot un grup de Carrara que
vingueren expressament, en Mariano de Xile, la Sònia de Mèxic, en
Gabi de Colòmbia, l’Emile de Bèlgica, en Dieter d’Alemanya, la
Luminitza de Romania, en Mohamed de Marroc i d’altres de França,
Grècia, i altres països que no recordo el nom. També i molt
especialment cal citar el seu fill Ariel, francès de París, que en
la cerimonial d’acomiadament va agrair la presència de tots els
companys que estàvem a l’acte.

 

 

Solidari i curiós.

Explicaré per
acabar la preocupació del Diego per el Mohamed sense feina i la
Nadia esperant un nen, amb qui compartia l’apartament. Fou fa 10
dies abans la seva mort i els últims moments que vaig estar amb ell.
Solíem anar a casa seva de manera regular aquests últims anys i li
portàvem el sopar. Aquest divendres últim, com una altre vegada,
varem organitzar un couscous a casa el Diego. Amb el Mohamed varem
quedar que li pagaríem les despeses i també el treball de fer-ho.
En Diego ens va preguntar si ja ho havíem arreglat amb en Mohamed.
Li vaig respondre que si, que no es preocupés. En Diego no es va
quedar tranquil sense que ho va preguntar a la Nadia i també al
propi Mohamed. És evident que es preocupava pel Mohamed i la seva
muller.

 

En Diego al final
del sopar ens va acompanyar fins a la porta i acomiadar-nos. També
ho va aprofitar per escoltar-nos des de l’intèrfon el que dèiem
mentre sortíem i ens acomiadàvem a la sortida de casa seva. Li
vaig preguntar al Mohamed si s’havia quedat a escoltar el que
parlàvem. M’ho va confirmar. En Diego ha sigut curiós i d’instint
investigador fins al final. S’inventa el que sigui per obtenir
informació.

 

Silenciat, censurat i ignorat pels
poders mediàtics i polítics.

L’amic Diego ha sigut un historiador i
conferenciant silenciat, censurat, ignorat per les corporacions
mediàtiques. Al Diego li tenien una por i una mania especial, no
sols per ésser anarquista i biògraf de la gesta de Buenaventura
Durruti, sinó per a que sovint sobretot quan parlava en directe
sortia artilleria pesada i atacava els poders i els seus servidors.

Els mitjans han callat com putes la
noticia de la seva mort. Els poders no han volgut fer-li cap
reconeixement social com a víctima del franquisme, com a lluitador
de la República, com a milicià de la revolució, com a escriptor,
ni com a historiador reconegut internacionalment, ni com a
conferenciant, o com a protagonista de documentals diversos, o com a
testimoni de camps de concentració, o com a presoner de Franco
durant 12 anys. Cap reconeixement. Volen silenciar i ignorar el
passat. Pels poders la Revolució a Espanya no va existir.

He dit expressament que els mitjans han
callat com putes ja que la majoria de periodistes son unes miserables
putes dels rics, dels que manen.

 

El silenci
mediàtic, polític, social és un elogi. Tenen por als que lluiten i
als que han lluitat en el passat. Tenen por que la gent aprengui dels
que lluiten. La revolució espanyola segueix silenciada més 70 anys
més tard. I tots els que transmeten coneixements passats de
lluites, col·lectivitzacions, i transformacions socials, són
silenciats. En Diego continua a la llista negre dels que manen. Tot
un elogi.

Nosaltres et recordarem ara i
sempre.

Diego, company i amic, fins ara,
fins sempre!

Diego, et recordarem ara sempre!

 

Txema Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!