En contra:

els Poders i els seus servidors

9 de gener de 2011
0 comentaris

PARLEM AMB? Txema BOFILL AVUI L?ENTREVISTADOR ENTREVISTAT

Poso al meu blog, una entrevista que acaben de publicar els companys del Pèsol Negre de l’Alt Llobregat i Cardener, afegint-hi unes parts que varem treure per falta d’espai i uns petits retocs que he aprofitat per fer. Agraiexo a ne’n Pep Cara per  la seva paciència i el bon treball i a ne’n Joan Calsapeu per les fotos.

Font:

http://www.berguedallibertari.org/pesolnou/wp-content/uploads/pdf/50.pdf

 

Gaia Talls & Pep i tu &
Txema   (Berga-Capolat-Sants)

 

Potser
el teniu vist de diverses manifestacions o el coneixeu de l’Ateneu Enciclopèdic
Popular o bé potser heu llegit algun dia el seu blog
(http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill) o alguna de les entrevistes que fa al
Catalunya. Sí avui parlem amb el Txema Bofill, un pedagog, activista,
investigador i, de fa un temps entrevistador.

 El
Txema va néixer el 2 de gener de 1953 a la Bisbal d’Empordà. Fill d’una família
burgesa va anar a l’escola nacional i als deu anys al Seminari. Sí, anava per
capellà, ell de fet volia ser missioner a l’Àfrica, ho tenia idealitzat.
Curiosament amb aquells capellans va aprendre amb molta llibertat, aprenien en
català i fins i tot van aconseguir que anar a missa no fos obligatori.
Predominaven, ens
diu, els educadors i professors joves i progressistes.
Era un adolescent i ja va prendre
consciència política mitjantçant els escoltes, els grups de teatre independent.
Als 17 anys va anar a estudiar a Barcelona, primer en la Residència Ramon
Llull, desprès ja independent de la familia en pisos. La lectura de De
Proudhon a Cohn Bendit
, d’Heleno Saña el va marcar, va trobar-hi el que ell
pensava i feia. A Barcelona comença a estudiar Medicina i al mateix temps a
participar en una vaga contra els números claussus, que va durar unes quantes
setmanes. A les cèl·lules de Bandera Roja, amb el PSUC, amb els trotskistes,
una sopa de lletres considerable, anava flirtejant amb uns i altres. Deixa
medicina i passa a Filosofia, un altre disgust a la família —cabells llargs,
filosofia, hippies, mogudes i merders diversos—. De seguida contacta amb els
anarquistes, el Bombetes i gent de l’Escala, els que seran anomenats
Estudiants Llibertaris, on també hi havia en Casasses repartint un folletó amb
poemes, etc. A les lluites universitàries es va especialitzar a fer de piquet i
muntar manifestacions curtes i seguides a diferents punts de la ciutat.
Cinquanta o cent persones, pedres, de vegades còctels i el mínim de detencions.
Diu que anava sempre arreglat, sense «pintes» per no cridar l’atenció. Sent
poca gent es poden fer coses importants, és un dels lemes del Txema, fruit de
l’experiència, és clar.

 

La
carrera no la devies acabar?

La carrera, què va.
Nosaltres marejàvem molt els professors. A filosofia uns quants varem cremar
les unitats de valor que varen aprovar. I a mi em van expulsar per la lluita
dels menjadors. Com que ens varen apujar els preus, entràvem sense pagar, i al
cap d’uns dies varen fer assamblees i piquets per a que ningú pagués. Quan no
ens varen voler servir menjar, varem assaltar els menjadors i serviem el
menjar. Això va durar dos o tres dies fins que va venir la policia. Desprès em
varen detenir per fer unes pintades contra Franco a la Universitat de Girona.

I
vas estar gaire temps a la presó?

Tres o quatre mesos.
Clar, surto en llibertat condicional, però em demanaven 2 anys. I vaig decidir
marxar, a més la mili no la volia fer… i cap a Toulouse.


A
Toulouse devies contactar…

Amb
els anarquistes exilia
ts, que ens van acollir. Hi havia la
Federica Montseny, l’Hortènsia Torres, i altres persones que no recordo. I jo
em vaig quedar a la casa de qui dirigia la impremta. Després a París vam estar
a casa del Miguel Moreno, que era d’un grup de la CNT de París. I vaig
connectar també amb el Diego Camacho.

 

Però
llavors encara no havies contactat amb la gent del MIL?

No. Estant a París, tenen
lloc les detencions del MIL. I nosaltres muntem un comitè de solidaritat amb
els presos del MIL, per explicar que no eren gàngsters sinó polítics i per
donar-los a conèixer. Estàvem sobretot amb joves de l’«ORA», francesos que eren
fills de refugiats anarquistes. I en una d’aquestes reunions, el Jean-Marc, la
Pilar i el Cricri del MIL, ens connecten ja que amb la Pilar ens
coneixíem de la Universitat. Ella em digué que uns companys del MIL ens volien
parlar i vam anar a fer un cafè amb ells; jo i el Miguel Moreno. Així vam
entrar en contacte. I vam anar a Toulouse per organitzar la campanya de
solidaritat i més coses. Nosaltres estàvem en el Comitè, fent vida normal,
estudiant a la Universitat, i la meva situació era la de refugiat polític.

 

I
d’aquesta reunió amb el Jean-Marc i tal, què en va sortir?

Ells s’acabaven
d’autodissoldre, per tant ja no podem dir que eren el MIL. Baixem a Toulouse,
participo editant els llibres del «Maig del 37», i les revistes del MIL, en una
impremta a Toulouse. Fa uns mesos acaba de morir l’ànima d’aquesta cooperativa,
en Bernat Reglà, que també va participar en el GARI. En aquesta impremta
s’editaven llibres de resistència, pamflets i la revista Basta! I encara
continua. És una impremta canyera, combativa.

 

Llavors
encara no havien assassinat a Puig Antich, estaven detinguts i tu amb en
Jean-Marc durant aquests mesos vau anar fent coses?

Sí. Una de les primeres
accions fou un intent amb el Jordi i la Pilar de passar a l’interior
(Barcelona) per la muntanya. Ens havien d’estar esperant. Però vam veure una
finca que feien senyals de llums, i els contactes que no arribaven i clar,
nosaltres anàvem amb llibres del «Maig del 37» i armats i tot; i ens vam tornar
a tota pastilla. En Jordi em digué : «agafa la pistola i si hi ha un control,
jo no paro, dispareu» I jo li vaig respondre: «jo no sé com va això. Millor jo
condueixo i vosaltres que saps com funciona…». I ens en vam tornar a Toulouse
per caminets.

 

I
vas deixar el grup de solidaritat amb el MIL?

No, jo seguia. Però
anàvem i veníem. Els del MIL havíen perdut pisos, armes, cotxes i estaven
aillats. Calia refer una infraestructura per a poder actuar. Quan van matar el
Puig Antich, hi havia tot d’espanyols que volien fer coses.I s’havia
d’organitzar, hi havia una energia de l’hòstia, estàvem tots amb ràbia, però no
hi havia massa capacitat organitzativa. Nosaltres formavem part d’un grup
autònom a París i ens vam ajuntar amb en Jean Marc Rouillan i companys del MIL.

 

Llavors
s’organitza el GARI?

Sí, perquè en Pons
Llobet, l’Oriol Solé seguien condemnats a mort. Es monta el GARI a Toulouse,
amb el Jean-Marc, els de la impremta, els de París, que érem nosaltres, un grup
de francesos que coneixia el Jean-Marc, i l’Alberola i Lucio del «Primer de
Maig». Ens vam ajuntar per decidir tot d’accions i havíem de trobar algú per
segrestar per a poder pressionar al règim.

 

Parla’ns
del GARI

L’interés del GARI és que
ja no és un grup autònom d’amics, sinó que ja és una organització, una xarxa de
grups. El nom surt després del segrest del Suàrez. Feiem atemptats a tot allò
que era espanyol. Uns anarquistes vascos feien accions més situacionistes; es
van carregar el Príncep d’Espanya al museu de la Cera, van tallar ponts i
carreteres que anaven a Espanya, varen intervenir en el Tour de França. Es
tractava una mica d’aïllar Espanya. I clar, a França, a Bèlgica, a Holanda, a
Itàlia, es feia per tot arreu, llavors sí que impressionava una mica. Això no
surt als llibres d’història, aquí està el problema. Perquè ara resulta que els
que van canviar el règim del franquisme van ser el Rei, el Fraga, el Suarez,
tots fraquistes. I es silencia el rol de les vagues dels obrers i els
estudiants, les manifestacions, i totes les protestes més o menys violentes
arreu del mon. Tots nosaltres vam debilitar el règim però no se’n parla.

 

A
França et detenen arran de què?

Em van detenir quan vam
sortir del judici del Miguel Moreno. Jo vaig anar-hi perquè feia una vida
normal, enténs? I
calia fer pressió ja que els acusaven
de transport d’armes, cotxe robat , etc. Tenien un molt bon advocat, un dels
millors de France, sols per escoltar la defensa, els al·legats contra el
govern, valia la pena. Varen sortir lliures. L’advocat va començar a
exposar  el tràfic d’armes innoble i
criminal del govern francès a la dictadura espanyola i després vas criticar
durament a e aquest govern hipòcrita persegueix 
uns joves amb quatre armes per a la resistència. I desprès d’un discurs
ple d’emoció capgirant l’història i valorant el fet de transportar armes per a
la resistència, va recordar  que la
república socialista francesa va negar a la república espanyola armes
necessàries per a sobreviure i lluitar, i va venir a dir que eren les armes
d’aquells joves que la república francesa havia negat a la resistència i
etc.  Un discurs brillant com tots els
d’aquest advocat que sabia arribar a l’ànima i al cor dels jutges. Amb aquella
defensa i la premsa que estava allà, estàvem segurs que sortien lliures. I a la
sortida em varen detenir. Em varen tenir 6 dies per terrorisme, i em varen
torturar fins a perdre el coneixement. Desprès ja l’ultim dia em varen tractar
bé, uns policies vigilaven els interrogatoris. Desprès me’n vaig enterar que un
company m’havia denunciat per un atracament, havia donat el meu sobrenom, el Sabata. I algunes accions jo ni les
coneixia, però vingueren  policies a
interrogar-me de tot arreu, de Bèlgica, de diferents regions de France, de tot
arreu on hi havia hagut accions dels ex MIL i GARI; i a veure on estava jo
aquell dia o aquell altre.

 

 

El
Sabata, dius?

Sí, algu dels estudiants
llibertàris m’ho va posar, perquè en un piquet vaig perdre una sabata al donar
una patada a un cotxe. I em van dir així. Tothom es posava noms, hi havia «el
barbut», «el bigotis» i altres noms així. I a França m’ho van taduir amb el nom
de «Zapata».

 

Un cop detingut vaig fer
una vaga de fam de 23 dies demanant que em traguessin de la presó per ser
innocent. I en Jean Marc Rouillan i els altres també feien vaga per tenir
l’estatut polític. I finalment ens van donar l’amnistia i ens van treure al
rebre l’estatut polític. Estàvem dintre de la Cour de Sécurité d’État i vam ser
els últims presos polítics de França. I ara ja no hi ha presos polítics a
França, ara tots són comuns. Vam ser els últims presos polítics reconeguts.

 

I
quan de temps vas estar a la presó?

Nou
o deu mesos. Però clar, estaves amb la intranquil·litat que t’hi podies tirar
un munt d’anys. Fou en Giscard d’Estaing, de dretes, que ens va amnistiar. Hi
havia una tradició política francesa que cada cop que hi havia un president,
s’amnistiaven presos. També va amnistiar a bascos, palestins, OAS d’extremea
dreta, etc.

 

Llavors
quan surts, fas la tesina i segueixes estudiant?

De fet, jo seguia
estudiant per tenir el carnet d’estudiant, mantenir la residència, seguir
rebent la beca que tenia com a refugiat politic.  A la Universitat de Vincennes podies
aconseguir els diplomes sense quasi anar a classe. Però després em vaig anar
animant i interessant per la investigació i vaig fer la tesi doctoral «El
teatre de la tesi», una anti-tesis. Explico el teatre que s’ha de fer per obtenir
una tesis, és un manual de metodologia de com s’aconsegueixen les tesis. Les
tesis en general són molt pobres, molt poc creatives, pel què és va a buscar un
diploma i una especialitat. I hi ha grans escriptors i investigadors amb tesis
molt pobres, perquè s’ha de seguir una metodologia, llegir uns llibres i
arribar a unes conclusions.

 Sent
poca gent es poden fer coses importants.

 I
mentre vas estudiar allà ja no et devien controlar més oi?

De vegades sospites que
et poden vigilar. És la feina de la policia. No saps si et vigilen o no. Estem
en una societat panòptica. I fins i tot, jo, un dia estant tranquil, anant a la
universitat, em van venir quatre policies, i em van segrestar per saber si
sabia alguna cosa del Jean Marc Rouillan, considerat en aquell temps enemic
número 1. Se’m van endur sota un pont, a les afores de París, coma les
pel·lícules, amenaçant-me; i jo els deia que ja feia temps que ho havia deixat
i que no sabia res. I ells inisitint que havien trobat el meu nom en el seva
agenda. El dia abans havia dit als amics: «Crec que em segueixen, avui una
persona davant de casa m’ha demanat l’hora. Crec que volia saber si era
espanyol. Potser és paranoia».

 

I
llavors vas tornar a Espanya quan va morir Franco?

Sí, bé, dos anys
després, per si les mosques, al 1978. Jo anava i venia de França, la meva vida
en part estava a París. Sí que m’agradava tornar, però llavors va arribar el
desencís. Seguia l’aparell franquista intacte i no arribava l’amnistia per a
tots, molts companys encara a la presó i els franquistes seguien en el poder.
No era el que esperava. Jo pensava que quan això petés (la neteja de
franquistes), seria maco, una nova vida..

 

M’havies
comentat que, abans d’estar a Barcelona, havies estat a la CNT de la Bisbal.

Bé, ells feien una
revista i jo hi vaig participar. La revista “Acció social obrera”  la vaig trobar fa poc a l’Ateneu Enciclopèdic,
mirant el catàleg, són 2 o 3 números que representen l’energia d’un moment.
Vaig escriure allà sobre el cas Scala a temps present, un article  on mostro el muntatge exagerat que estan
fent  els mitjans de comunicació del fets
de l’Scala, i com estaven aprofitant els fets per criminalitzar i marginar a la
CNT.

 

I
els vuitanta?

Bé, entre aquí, Canàries
i França; anava fent però vaig estar un any a la presó a Suècia.

 

I
això de Suècia? Per allò dels xecs del Lucio?

Bé, ara se que eren del
Lucio. Jo estava relacionat amb el contacte del Lucio, un de Madrid, de la
COPEL que ho organitzava amb uns italians que li portaven alguna cosa
d’esencial per a les falsificacions. Era fàcil d’aconseguir diners a poc risc.
Clar, jo me’n vaig anar a Suècia, que allà les presons estan molt bé (rialles).
Jo en dos dies em vaig fer amb 4 milions. I estàvem allà amb anarquistes
espanyols. Un que em va avisar que hi havia problemes amb l’hotel. Vaig entrar
jo i allà sí, ens esperava la policia. Teníem els diners a sobre, a mi només em
faltava recollir el passaport. En aquell temps vivia aquí a Barcelona i
parlàvem de muntar una escola llibertària. Jo era pedagog i volia formar una
comunitat educativa. Creia que 3 o 4 milions era de sobres per a començar. Vaig
estar un any a la presó sueca i després vaig anar a Canàries, després vaig anar
voltant; quan no tenia diners, buscava feina i sempre trobava alguna cosa.
Enviava currículums. I vaig treballar aquí a Barcelona, a l’Ajuntament, amb en
Manuel Delgado, el Toni Puig que escrivia a Ajo Blanco, tota aquesta
gent, que vam muntar els Centre Cívics i nosaltres vam formar els futurs
directors. I també vaig treballar com educador de carrer a Salt.

 

I
al 1988 te’n vas anar cap a Nicaragua?

Sí.
I com a professor per lliure.
Tenia un doctorat i aquí
no me’l convalidaven perquè no els agradava. I volia conèixer món. Va ser una
mica de casualitat, perquè aquí va venir el rector de la universitat, de la
UCA, dels Jesuïtes, i m’hi vaig presentar. I em va dir que sí, que necessitaven
gent i em va fer tots els tràmits, els permisos, papers i tot. I va ser una
experiència impressionant. Allà em vaig dedicar a filmar molt, a tafanejar per tot
arreu. El temps de la revolució fou un temps especial inobliable. Fou molt
trist veure’ls perdre, de baixada total. Molt trist. Es van esfondrar deu anys
d’esforços, de lluites, de la gent que ho havia donat tot. I després, gent
denunciant-se… jo me’n vaig anar.

 

Vas
tornar cap aquí i…

Bé, passo primer per
Canàries, París, Emporda, sempre la mateixa volta i depenent de la relacions
personals.

 

Sí,
abans em deies que als anys setanta…

Sí, segons les relacions
amoroses, anava cap un cantó o un altre. Em deixava portar.

 

També
em deies que quan deixaves una relació…

Sí,
això em passava de jove, me n’anava a les mani
festacions
a tirar pedres, a fotre canya. D’això me’n vaig adonar que quan estava ben
aparellat i ben enamorat, la política era secundària. I quan estava sol, o quan
em deixaven, llavors a cremar-ho tot.

 

I
anar voltant…

Sí, per exemple, als
setanta també vaig estar a Gaza i Israel i vaig veure les injustícies que es
feien allà.

 

Total
que vas cap a Veneçuela ja als noranta, no?

Sí però vaig acabar a
Colòmbia que és molt interessant en l’àmbit de música, la cultura i en l’àmbit
de festes, de tot, és molt ric. I m’hi vaig estar 10 anys.

Sóc
pessimista però crec que s’aprèn actuant


I
em vas comentar que les FARC allà, estaven per to
t.

Especialment en aquestes
zones de la selva, on jo vivia, les tenen molt controlades. Imagina’t, allà on
estava jo, a Guainia, un territori com Catalunya són 20.000 habitants. Però a
la capital, que ja són 8.000, hi ha tots els militars, els jutges, fiscals,
notaris, tot el que vulguis, tot el que és del govern. Però te’n vas 20km
enllà, tot per riu, perquè no hi ha carreteres, i ja és control de les FARC. I
al mateix poble també. A mi em van robar un motor i vaig anar a denunciar-ho a
la policia i em van dir que ho havia de denunciar-ho a les FARC, que eren més
eficaços. I aleshores em van dir que aquell era un enllaç, l’altre també, i
l’altre també. I llavors vaig conèixer una mica el tema. Jo, des que vaig
començar a treballar allà, fent excursions per turistes, que era una bogeria
perquè allà no venia ningú perquè era zona roja… però sí que m’ho vaig
muntar; i jo disfrutava buscant rutes, i camins, i fent propaganda i guies de
rutes per visitar. I portava als pocs turistes a visitar els indígenes curripacos,
puinaves, els miners d’or, la majoria garimpeiros, brasilenys, les maravelles
de la natura, tepuis, etc. L’últim any vaig treballar de professor. I va ser
quan vaig denunciar la corrupció, de com se malgastaven els diners públics. I
em vaig implicar més del compte. I em vaig posar del costat dels indígenes, a
denunciar la corrupció que hi havia, que se n’enduien més del 20 % de què hi
havia destinat a cultura o salut pública. I carreteres que refeien cinc vegades
i no hi havia res. I aquests diners, com que no sabies els diputats per qui
treballen; perquè allà tothom treballava o pels narcos, o per les FARC, les
autodefenses, vés a saber contra qui et ficaves.

 

Llavors
et vas emprenyar i vas tornar.

Vaig tornar perquè la
meva mare estava molt malalta. I ja anava preparant el viatge. De totes
maneres, jo ja pensava en tornar. Sinó no m’hagués implicat en política.

 

I
ara ja fa temps que estàs aqui.

Sí, des del 2001.

 

I
ja fa dos o tres anys que estàs a l’Ateneu Enciclopèdic i a la CGT?

A la CGT vaig entrar-hi,
quan vaig treballar a TV3 al 2002. Vaig participar al documental de «Zona
Roja», del Felip Solé;  sobretot en el
capítol de la Revolució, que era el que més m’interessava. En el grup
d’assessors hi havia en Josep Maria Solé, que suposo volia fer una especie de
biografia del Companys i a l’altre banda jo insistia que no s’oblidés la
revolució el més important de la guerra civil i de la zona roja. Eren dues
opcions d’enfocar la guerra civil: a/ Companys i la Republica (la burgesia)
contra el feixisme; b/  la revolució
llibertària contra el feixisme global. En Felip va fer un bon treball al menys
al deixar constància de la revolució en el capítol 2.  Seguidement de nou l’atur, i vaig seguir amb
la CGT,  perquè m’interessava  reagrupar-me amb els aturats; i allà a la
CGT, em van obrir les portes per contactar i fer campanya amb i pels aturats.
Però després jo em vaig interessar molt per lo del 11-S, vaig estar investigant
durant 3 anys com un boig i vaig parar tot, el tema dels aturats, la CGT, tot.
I fins el 2004 que amb el Joni, que el conec de l’Ateneu Enciclòpedic, ens vam
ajuntar amb el Ricard Vargas i vam començar a denunciar a MediaPro (empresa on
estaven tots els exdirectius de TV1, TV2, Tele5, A3, una màfia mediàtica total)
arrel de la pel·lícula de Salvador. I
vam pensar  d’aprofitar el film per
denunciar la situació del Jean-Marc Rouillan, que està  oblidat i empressonat. Inclús podíem oblidar
o recolzar la pel·lícula si aquests tios firmaven i feien campanya per què sortís
en  Jean-Marc Rouillan. Fou una ocasió
per a retrovar-nos i donar a coneixer la situació del Jean-Marc Rouillan.

 

I ara portes un parell d’anys militant fort, com veus
els moviments socials o moviments antiautoritaris?

Jo
no havia militat així en grups grans, legals amb carnet i tot. Havia estat en
grups autonoms i d’afinitat segons les circumstàncies.
Fan
una putada els del govern i reacciones; no era sistemàtic en el meu cas. He
sigut un mal militant, a temporades. Sense continuïtat. Com veig el moviments
socials? Trobo a la gent més acomodada i més integrada que abans. Hi ha gent
jove inquieta, i el moviment més interessant és l’okupa. Són gent que es mou,
que fan accions i que d’alguna manera s’organitzen des d’abaix. El moviment
sindical està molt fotut, desgraciadament. Ens tenen molt controlats; a través
dels mitjans de comunicació; pel sistema d’endeutament de la gent, i al
deseducar a la gent amb lleis com la LEC tenen la paella pel mànec.  Els rics fan el que els dona la gana i no hi
ha quasi contestació. Molt lamentable. 
Sóc pessimista però crec que s’aprèn actuant i  que cal està preparats per a quan
rebenti. 

 

Aquest any els del Memorial Democràtic
t’han enviat  un diploma per la teva
lluita per la democràcia…

Sí; en
Montilla i en Saura ens han enviat un diploma agraint-nos per haver participat
en la lluita per la Democràcia. Ho han enviat als que hem estat a la presó en
el franquisme. Com si nosaltres haguéssim lluitat per la democràcia! En aquest
paperot  ens dona les gràcies per lluitar
per les llibertats democràtiques i tot això. Ens volen enganyar a nosaltres
mateixos! No hem cregut  mai en la
democràcia burgesa, ni en el temps de la dictadura, i menys en aquesta
democràcia comandada pel Borbó i amb tot l’exèrcit franquista no depurat,i i l’Audiència
Nacional igualment sense depurar, i els serveis secrets pagats, com en el temps
del Franco,  pel Pentàgon.. Nosaltres
lluitaven contra la dictadura i el capitalisme, i la seva forma democràtica on
impera. Ara aquesta democràcia que patim s’assembla cada dia més  a la dictadura que combatíem. Tenen
controlats els diferents  poders , i el
pitjor que fan creure que la gent decideix qui mana i els manipulen  com els dona la gana. Reescriuen el passat i
controlen el present.

 

Moltes
gràcies Txema, salut i endavant amb les lluites!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!