Garcia Albiol i el fantasma de la llibertat de Buñuel

Luis Buñuel en el film “El
fantasma de la llibertat”
ens presentava als anys 70 un mon
trastocat i sense lògica. Per exemple, un assassí en serie sortia
lliure del Tribunal entre els aplaudiments d’un nombrós públic, i
una massa de periodistes i fotògrafs s’acostaven a l’assassí com si
fos una estrella de cine o candidat a la presidència. La gent es
barallava per a demanar autògrafs a l’assassí.

Cada cop que veig a delinqüents i
racistes com Albiol, surten elegits amb campanyes racistes i
xenòfobes, se’m regira l’estomac i penso en el “fantasma de la
llibertat”
, el fantasma de la dictadura dels partits i
poderosos que recorre el mon. Quan veig a més que la gent vota als
que roben, als racistes i als criminals, me dic que el film de Buñuel
és més realista que surrealista. Estem massa acostumats a veure a
criminals i corruptes sortint lliures dels Tribunals.

Avui el mon segueix igual: els banquers
i polítics en llibertat i amb els casos arxivats, i els immigrants
i moviments socials criminalitzats. I els del PP guanyant vots a
costa d’expulsar gitanos i aturats. Com més roben i delinqueixen,
més vots tenen. És una vergonya que el delinqüent Albiol aprofiti
el racisme, la xenofòbia per aconseguir més vots i converteixi els
seus delictes amb campanya electoral.

 

El fantasma de la llibertat,
co-escrit amb Jean Claude
Carrière, és per a mi el film més subversiu de’n Buñuel
.
A diferencia de Belle du jour i altres joies de’n Buñuel és
molt poc distribuït, segurament degut a la multinacional que en té
els drets.

 

El film comença amb d’insurrecció
hispana contra els francesos i la fantasmagòrica llibertat que ens
venien . El gag final del film tracta d’unes manifestacions als
carrers de París, barrejada amb una manifestació en un zoològic,
on els animals engabiats i darrera reixes protesten insistentment
per un millor menjar. Els monos piquen amb els plats i culleres a les
reixes, i no son conscients que estan sense llibertat, ni que estan
enreixats i empresonats. Demanen i es conformen amb millor menjar.

Una excel·lent metàfora, encara més
vàlida avui que als anys 70.

 

Aquest film no l’he tornat a veure des
l’estrena al 1974 en un cinema, ni l’he vist anunciat en les
televisions. Però fa uns anys vaig poder baixar-me’l per emule en
francès.

 

 

 

 

 

Els corruptes i els delinqüents són
les estrelles i la imatge de la nostre societat de consum.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.