Chris
Ealham és un historiador britànic, autor d’una obra excel·lent i
excepcional sobre Barcelona, i traductor de la historia de la CNT de
Peirats a l’anglès. Actualment està fent la biografia de Josep
Peirats. Vingué a Barcelona per a investigar sobre els orígens i
causes que varen possibilitar la revolució de 1936. El fruit de la
seva meticulosa i ben documentada investigació és el llibre “La
lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto. 1898-1937”.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

La primera
observació és el poc entusiasme que desperta als catalans i
espanyols la revolució de 1936, considerada per Noam Chomsky, la més
important i interessant revolució proletària del segle XX. Ealham
va aprendre espanyol i català, sols per a poder consultar i llegir
documents de primera mà per a la seva recerca.

Una investigació
meritòria perquè rastreja i analitza les histories de vida dels
treballadors del segle XX (1898-1937), donant protagonisme a la
lluita dels immigrants, dels aturats, dels llogaters que no pagaven,
dels venedors ambulants que ocupaven el carrer una i altre vegada,
malgrat detencions i desallotjaments.

Una història de
Barcelona i dels seus barris necessària i molt diferent a la
historia oficial, que no paren de presentar-nos als anarquistes com
violents, matacapellans, i criminals. En Chris Ealham ha estat
revisant diaris de l’època, arxius, documents autobiogràfics per a
conèixer a la gent real i explicar-nos com afrontaven la crisis,
l’atur, i la repressió de les autoritats. Vivien en una pobresa
immensa i la majoria eren analfabets però amb il·lusió de
formar-se i conscients dels enganys dels polítics, poderosos, entre
ells l’església. I sobretot conscients de que el poble organitzat
podia canviar aquest sistema injust i fer realitat la revolució
somiada. Chris Ealham posa fi a la seva obra al maig del 1937, quan
s’acaba la utopia revolucionaria, que va il·lusionar el mon enter.

“La
lucha por Barcelona” és
una aproximació a la lluita de classes a partir de barris, com La
Torrassa, Poble Sec, el barri chino, feudos anarquistes coneguts.
És un clàssic que no pot faltar en cap bibliografia sobre
“Barcelona”, o bé sobre “moviment obrer a Catalunya”, o
sobre “la revolució de 1936”. És un llibre pràctic que recull
tot d’accions (boicots, vagues, manifestacions, barricades, motins,
sabotatges) dels anarcosindicalistes, dels aturats, dels presoners,
dels moviments veïnals i cooperatius. Sobresurt pel seu interès
actual,
les bosses de treball,
una gran estratègia de la CNT per a tenir els aturats al seu cantó,
i conscienciar-los en la lluita social, vàlides encara avui.

És la historia de
la lluita de classes entre la burgesia i els barris populars per
conquerir l’espai public de Barcelona. Una historia vigent. La lluita
pel control dels barris és una variable molt poc estudiada, que va
influenciar i va permetre que fos possible la revolució de 1936.

Una
historia des de baix, nova, feta a partir del carrer, de l’espai
public, de les activistes dels barris, els ateneus, la CNT, les
escoles racionalistes…; enlloc de ministres, reis, presidents,
lleis o tractats. Chris rescata i dona la veu als oblidats i
desposseïts de Barcelona i de la història.

Com et vas
formar?

Doncs m’agradaria
aturar-me una estona en aquesta pregunta perquè crec que tenia raó
Josep Peirats quan deia que la infantesa i la joventut són les
èpoques més decisives de la vida d’una persona. En el meu cas, em
va influir molt.

Cap problema

Em vaig formar
durant els ’70 i ’80 a Anglaterra, en una conjuntura política molt
conflictiva i que em va influir molt. Tenia 14 anys el 1979 quan
Thatcher va arribar al poder amb el propòsit d’estabilitzar el
capitalisme en un context de crisi econòmica, objectiu que implicava
una ofensiva molt radical que anava contra l’anomenat “consens de
la postguerra” entre els sindicats reformistes, l’estat i els
empresaris. El govern va augmentar la precarietat i l’atur es va
disparar com ha succeït a l’Estat Espanyol en aquests últims anys.
I en conseqüència, l’ambient es va tornar propici per a grups
feixistes, que ja estaven bastant organitzats i que van intentar
guanyar el carrer. Jo només era un xaval, però la meva primera
educació política va venir a través del moviment punk.

Així que la
teva formació s’inicia amb la música punk

Si!
Tot va començar per la meva passió per la música! És
impressionant com la música punk ha esdevingut una cinta
transportadora per al moviment anarquista, no només a Anglaterra,
sinó també a Estats Units. En el meu cas, vaig conèixer
l’organització Rock
Against Racism
(Rock Contra el Racisme) que entre altres coses, va muntar un concert
multitudinari l’any 1978 contra el feixisme, amb més de 100.000
persones en un parc a l’Est de Londres. Aquest fou un moment
important per mi i em vaig comprometre completament amb
l’antifeixisme que, amb el temps, poc a poc, va guanyar el carrer als
feixistes produint la caiguda del National Front, amb bastant poder
fins llavors. Després
vaig descobrir Crass,
el mític grup anarcopunk.

En què et va fomar aquest
grup?

Les seves cançons eren bombes
incendiàries musicals, i les lletres manifestos que anaven contra el
militarisme, la societat de consum o la llei, construint una crítica
global de l’ordre establert.

Amb els meus amics més
propers, uns 8 o 10, vam formar el que avui en dia s’anomenaria un
grup d’afinitat. Encara que la música ens havia unit, la contestació
social ens guiava i jugava un paper cada vegada més important.

Què fèieu els d’aquest
grup d’afinitat?

Vam arribar
a publicar un (fan)zine,
una espècie de butlletí, que tenia més a veure amb la denúncia
social que amb la música. Eren articles curts sobre la política,
eslògans i dibuixos (un dels meus amics era artista i grafista). Jo
mai vaig escriure res, no em veia capaç en aquella època, sols el
repartia. Jo era el més jove del grup i alguns dels meus amics més
grans eren bastant experimentats i bregats en lluites socials.

En fi, era una època molt
crispada. No hi havia oposició al govern de la Thatcher al Parlament
– el Partit Laborista era molt dèbil i domable –. Així doncs
el carrer era el focus de resistència, primer amb manifestacions i
vagues, i després motins (quelcom no gaire britànic, però bastant
freqüent durant els ’80). Això ajudava al que van anomenar
l’”esquerra extra parlamentaria” i era en aquest àmbit on fins a
cert punt em vaig formar.

Com va ser la teva meva
educació formal?

vaig anar a
una escola pèssima – la van tancar poc després de marxar jo –
amb molts professors pèssims, especialitzats en fomentar el que avui
en dia en diuen fracàs escolar, preparant alumnat per una vida
sotmesa al treball. La veritat és no vaig aprendre gaire, més enllà
d’algunes estratègies per afrontar la jerarquia no anant a classe…
La
meva veritable educació va començar amb el punk, que em va conduir
al món de les idees socials i dels grans “ismes” del segle XX.
Suposo que en algun sentit vaig ser autodidacta i els meus professors
van ser els meus amics més grans, perquè temes com l’Anarquisme, el
Comunisme, el Feixisme i el Surrealisme no estaven al currículum
escolar per a adolescents de 14 o 16 anys. Aquestes idees em van
canviar i de sobte vaig mostrar una ansietat intel·lectual, la qual
cosa tingué un impacte en la meva actitud a l’escola. Recordo que
per primera vegada, amb 15 anys, una de les meves professores va
comentar a la meva mare que m’aniria bé anar a la Universitat. Això
era quelcom excepcional a la meva escola – la gran majoria dels
meus iguals van sortir directes a les fàbriques, a l’exèrcit o a
les cues de l’atur – i en el meu cercle familiar, jo vaig ser el
primer en posar el peu a la Universitat gràcies a l’Estat del
Benestar Britànic i al seu sistema de beques, que em va cobrir la
matrícula i les despeses.

Com fou que vas escollir com
a tema d’investigació l’anarcosindicalisme a la Barcelona de 1900 a
1939?

Quan
vaig anar a la Universitat ja m’interessava molt la història de
l’Estat Espanyol i vaig escollir una carrera que m’oferia cursos
d’història i política espanyola. Ja m’obsessionava la història de
l’esquerra revolucionària durant el cicle insurreccional del període
d’entre guerres i estava a la glòria seguint cursos que analitzaven
les ocupacions de les fàbriques italianes o les insurreccions
comunistes alemanyes, i alguns dels meus professors, incloent Paul
Preston,
em parlaven d’escriure una tesi doctoral. Llavors dubtava entre
treballar sobre el comunisme alemany d’abans del Nazisme o de
l’Anarquisme espanyol. L’aspecte lingüístic em va influir una mica:
no coneixia ni alemany ni castellà ni català, però vaig calcular
que m’hagués costat massa aprendre alemany de zero i ja coneixia
bastant el francès. Llavors em fascinava el tema del desenvolupament
de l’Anarquisme espanyol, perquè era el país amb el moviment
llibertari més important, i vaig pensar que seria bo analitzar-lo en
el seu feu barcelonès, ciutat que ja havia visitat el 1982 i que
m’agradava molt.

Ha influït la teva situació
familiar en el teu mètode d’investigació “des de baix” i el teu
compromís polític?

Jo
diria que no en ambdues afirmacions. Però segurament l’entorn
familiar em devia influir, com quan un dels meus germans es quedava a
l’atur, cosa que va passar diverses vegades, o quan el meu germà
gran estava en vaga – treballava a la impremta i durant els ’80,
amb l’arribada de tecnologia nova, la Thatcher va convidar als
empresaris a trencar el que era – juntament amb els miners – un
dels sindicats més poderosos del país. En fi, suposo que el meu
entorn em va fer reconèixer que les
històries més importants no tenen res a veure amb els reis o els
polítics il·lustrats o d’altres minories aïllades, però si les
del poble de sota, dels anònims que moltes vegades han estat
ignorats.

Paul Preston
elogia la teva metodologia des de baix, interdisciplinària. Ens ho
pots explicar…

Primer,
l’aspecte interdisciplinari no té res a veure amb l’obsessió post
moderna. Era més aviat el reconeixement de que l’anarquisme
és un moviment molt polifacètic,
amb dimensions culturals, econòmiques, polítiques, contestatàries,
simbòliques, etc. La
història des de baix m’ha semblat imprescindible i fonamental per
entendre un moviment com l’anarquisme, que es dedicava a alliberar
les energies i els desitjos de la gent mes desafavorida. He
volgut mostrar com els impulsos populars al carrer van guanyar força
fins que el flux de les energies populars es van sentir als
ministeris i en el poder estatal, i com després es produí una
reacció per controlar als de sota. Després, me’n vaig adonar de la
importància espacial del moviment, del paper jugat per l’espai
públic i la geografia urbana, i com influeixen en els moviments
socials, doncs ells lluiten no només per incrementar el seu poder
social sinó també per conquerir espais. I clar, és igual
d’important per a les autoritats, perquè es senten obligades a
controlar i limitar l’accés de les classes populars a l’espai. Crec
que els historiadors moltes vegades s’obliden que el passat existeix
més en l’espai que en el temps. També vaig voler destacar la
importància de la cultura, una qualitat perdurable en la història
encara que canvii, o suaument o bruscament, amb el temps. Amb la meva
obsessió en la història des de baix vaig refusar l’obsessió
empírica en les estadístiques per basar-me més en la textura i
qualitat de la vida quotidiana.

La teva
investigació sobre el moviment obrer a Barcelona què aporta? Què
has descobert?

Més que res crec
que mostra com l’anarcosindicalisme estava molt incrustat en la
societat civil. També es pot veure com l’anarquisme va contactar amb
una sociabilitat popular molt desenvolupada en els barris i amb un
llenguatge de protesta popular que varen saber polir els llibertaris,
a la vegada que van ser els seus punts de suport.

Què investigues
a Madrid? T’han fitxat a Madrid després del teu brillant estudi
sobre Barcelona? Si t’agrada el futbol, coneixeràs la històrica
rivalitat entre les dues ciutats i clubs. Hi ha encàrrec o és una
motivació personal?

(Riures)
Doncs si, ara visc i treballo a Madrid, un fet que es deu a diversos
factors i que, donada la rivalitat històrica entre ambdues ciutats i
el meu passat barceloní, és una ironia. Per una banda, estava molt
inquiet i insatisfet a la Universitat britànica, on hi ha un control
burocràtic cada vegada més fort, quelcom que moltes vegades molesta
a la investigació i a la llibertat del professorat. I ara em sento
molt còmode per estar tan a prop a les matèries primeres del
treball històric. Visquen aquí, inevitablement m’agradaria fer un
treball sobre Madrid semblant al que vaig fer abans sobre Barcelona,
i és un dels meus projectes futurs. El meu modus
operandi com
historiador és fer un treball a fons, baixar el més profund
possible en l’oceà de les fonts, però avui en dia la meva prioritat
és una biografia de Josep Peirats que també pretén ser un estudi
de la intel·lectualitat autodidacta anarquista espanyola al llarg
del segle XX.

Podries
comparar-nos les dues ciutats en relació al control del carrer?

Bé, en general els
promotors de l’urbanisme capitalista i els seus agents polítics
volen aïllar i expulsar les capes populars del centre urbà, i és
un procés que es veu en totes les ciutats grans. Però òbviament,
el seu ritme es deu a factors locals com el nivell de la formació
del capital, la història urbanística–industrial de la urbs,
l’extensió de la nova moda de la classe mitja de colonitzar el
centre històric de la ciutat, etc. A Barcelona aquest procés ha
estat molt més brutal, sobretot en el cas del barri del Raval que
ara té el seus museus d’art, els hotels de luxe i els pisos
remodelats que funcionen com els posts de frontera de la classe
mitja. Es pot fer algunes comparacions amb el barri de Lavapiés de
Madrid, que és igual de cèntric i multicultural que el Raval, i que
ha estat assenyalat per les autoritats madrilenyes com un barri
“insubmís”. Per això, Lavapiés és el barri més filmat de la
ciutat: té 48 càmeres de seguretat i, en el cas més descarat,
n’han instal·lat una davant de la porta de la llibreria Malatesta,
una llibreria que mai ha conegut problemes de delinqüència però
que per casualitat, és la llibreria llibertària més important de
la ciutat.

És tan exagerada
com a Barcelona, la conversió de la ciutat en aparador – negoci
turístic al servei de la burgesia?

Els ajuntaments
volen vendre les seves ciutats com a productes, però Barcelona és
una mercaderia més rentable que Madrid, i penso que sempre serà
així per les seves característiques geogràfiques i la importància
del mar i platja per a cert tipus de turisme. De fet, hi ha pocs
casos tan exagerats com Barcelona. El que passa aquí des de l’orgia
pre – olímpica em sembla veritablement repel·lent. M’ha provocat
un desenamorament amb la ciutat.

Richard
Sennetⁱ,
sociòleg, desencantat del capitalisme per l’aniquilació de la vida
pública, ens diu que les ciutats s’assemblen cada vegada més entre
elles. Nova York, Madrid, Tòquio, Bombai, etc. s’assemblen cada
vegada més per efecte de la globalització. Creus que és així i
que els ciutadans perden la identitat al perdre la vida pública?

Doncs
si, hi estic d’acord encara que amb alguns matisos. És cert que hi
ha un procés d’homogeneïtzació espacial i que la globalització
ataca la personalitat i els signes d’identitat dels espais. És
possible que el símptoma més clar sigui aquest índex Big
Mac
que analitza el cost de la vida en tots els països on venen aquestes
fastigoses hamburgueses. Però mentre aquests simulacres de pubs
irlandesos surten com bolets sota el sol del turisme de masses, cal
reconèixer que és molt difícil prendre una bona pinta de Guiness
fora d’Irlanda. I és evident que cal reconèixer que la
globalització ha creat un poderós moviment que li fa front
i que ha unit a molta gent en zones molt separades geogràficament
del planeta, i en aquest sentit s’estan formant noves identitats i
noves protestes.

Celebrem enguany
el centenari de la CNT. Com a estudiós de la CNT, com veus les
històriques i actuals divisions de la CNT i quines recomanacions
donaries per sortir de l’enfrontament i lluitar junts?

Les
divisions històriques i actuals em semblen molt tristes. És
axiomàtic que un
moviment unit sempre serà més fort i atractiu, i per això espero
que sigui possible que l’anarcosindicalisme espanyol es reunifiqui.
Sempre em resulta significatiu que alguns dels millors pensadors del
moviment llibertari, gent com Valeriano Orobón Fernàndez o Josep
Peirats s’alcessin contra les divisions i fessin una tasca
unificadora. Et confesso que estudiat molt més les escissions dels
anys ’30 i les de l’exili que no pas la del ’79, però el que m’ha
sorprès cada vegada que he rebuscat en el tema és el fet de que en
molts sentits eren escissions molt, molt evitables o, com a mínim,
no haguessin hagut de ser tan dures i/o prolongades com van ser.
Seria inútil negar l’existència de divisions, de tensions
ideològiques i estratègiques, però aquestes són una cosa i
l’altra és l’escissió organitzativa, que no sempre és inevitable
ni bona. I després, per desgràcia, sempre han existit focus que han
intentat prolongar el desacord en comptes de sembrar la re-unificació
de manera desinteressada. Des del meu punt de vista és una qüestió
de voluntat i imaginació, la voluntat d’oblidar el passat i mirar
cap endavant, d’imaginar un futur organitzatiu més sòlid, i per
això és imprescindible evitar les posicions estèrils i
sobre-polaritzades. Històricament em sembla que els que han volgut
mantenir una escissió – la família Urales als anys ’30 o la
parella Montseny–Esgleas durant l’exili – no han actuat pel bé
del moviment.

Com veus les
divisions en l’actualitat?

Entenc que per a
algú tot és molt recent, però crec que cal enfocar-ho en el que
ens uneix i buscar alguns objectius comuns i no negociables que
podrien aglutinar a les tres branques de l’anarcosindicalisme
espanyol. I en el context d’una crisi tan profunda com la que estem
patint ara no hauria de ser tan difícil si existeix la voluntat de
defensar alguns interessos concrets. I si per a alguns és impossible
imaginar un rumb diferent, caldria que es preguntessin “que diran
de nosaltres els historiadors futurs? Valoraran positivament la
dispersió d’efectius i la triplicació de feines elementals
d’organització?”

Comences
el pròleg presentant a Barcelona com “la
capital del moviment anarquista més important i perdurable
d’Europa”.
Quins factors consideres que van influir en l’auge i la importància
de l’anarquisme a Barcelona?

Hi
ha un conjunt dinàmic de factors: la situació socioeconòmica, el
funcionament de l’Estat Espanyol, el reformisme estèril dels
socialistes… però crec que el
gran poder de mobilització de la CNT barcelonina sempre va estar
vinculat íntimament als barris i a la capacitat dels seus militants
i activistes en l’àmbit local.
Aquests militants tenien un contacte íntim amb els seus veïns i
sabien prioritzar les seves necessitats, desitjos i somnis, i
canalitzar la lluita als barris, mobilitzant a la gent entorn les
desigualtats urbanes o en les fàbriques, o relacionant-les amb
l’habitatge o l’atur. En fi, era qüestió de connectar amb la gent.

Crhis, per
acabar, em pot pots proposar un company per entrevistar?

L’Stwart Cristie

Entrevista de Txema
Bofill, txemabo@gmail.com

Traducció d’Arnau
Galí i Montiel

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!