ANTONI DALMAU, DIVULGADOR DE LES MENTIDES OFICIALS SOBRE LA IMPLICACIÓ DE FERRER I GUÀRDIA EN LA SETMANA TRÀGICA

 

 

 

Set
dies de fúria
és
una versió divulgativa de la història oficial a Setmana Tràgica,
desinformant com tan d’altres historiadors sobre la participació
de Ferrer i Guàrdia en la revolta de juliol de 1909, coneguda com a
Setmana Tràgica. Hem de reconèixer, vist la literatura que corra
sobre el tema, que en Dalmau fa un esforç de donar informacions
contrastades, sense deixar totalment de cantó la visió dels
revoltats. Tot i així repeteix unes greus mentides, al culpar als
propis revoltats, com a causa de la violència i dels propis
manifestants assassinats, i una greu omissió al silenciar els
assassins dels manifestants morts a canonades.

Els
forts fan el que volen, i els febles pateixen com és menester.

Màxima de Tucídides. En Chomsky ens explicà l’important
corol·lari d’aquesta màxima:

Tot Estat poderós descansa en especialistes
en apologètica. La seva tasca és mostrar que el que fan els forts
és noble i just i el que pateixen els febles és culpa seva. A
l’Occident contemporani a aquests especialistes se’ls anomena
intel·lectuals i, amb excepcions marginals, compleixen la seva
tasca assignada amb habilitat i sentiments de superioritat moral,
malgrat el absurd dels seus legats. La seva pràctica es remunta als
orígens de la història de la que tenim registre”.

 

Antoni
Dalmau no aporta res de nou en el llibre sobre la Setmana
tràgica, titulat


“Set
dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909)”
.

 

Set
dies de fúria

és una recapitulació dulcificada d’acusacions contra Ferrer, les
mateixes dels assassins de fa cent anys, i una enumeració
d’esglésies cremades, amb les mateixes exageracions, que la pròpia
premsa de dretes se’n reia, uns dies més tard (vinyeta al
Cu-cut
d’un
turista que arribà a Barcelona i quedà sorprès al no veure la
ciutat cremada).

 

Les principals mentides
i/omissions d’en Dalmau són bàsicament tres:

1/.La participació i la
implicació de Francesc Ferrer i Guàrdia als fets de la Setmana
Tràgica

2/. La culpa de la
violència fou dels manifestant
s.

La vaga general va
conduir a una insurrecció amb el resultat de la meitat d’edificis
religiosos cremats i més d’un centenar de civils morts”.

3/. Silenci i omissió sobre els
assassins del centenar de manifestants catalans: Alfons XIII, Maura,
La Cierva, capità general de Catalunya i generals amb la
col·laboració dels poders conservadors catalans

 

1/. La participació i la implicació de Francesc
Ferrer i Guàrdia als fets de la Setmana Tràgica

És la gran i ignominiosa
mentida que ja fa cent anys varen utilitzar els assassins de Ferrer
per afusellar-lo legalment.

Fou una mentida d’estat,
elaborada a base de invencions, falsos testimonis, calumnies,
pressions i xantatges a detinguts, censures oficials i campanya
mediàtica. Fou una gran mentida, que varen imposar sense proves. Fou
una calumnia que varen utilitzar per a justificar l’assassinat de
Ferrer i Guàrdia. Una mentida per a justificar un crim d’estat. No
és nou. Les guerres i crims d’estat venen precedits de mentides, on
els periodistes i mitjans juguen un paper fonamental.

El que és sorprenent en el cas
d’en Ferrer, és que cent anys desprès es segueixi tossudament
exposant irracionalment unes mentides que no s’aguanten per cap
cantó. El perquè de tota aquesta propaganda oficial i distorsió de
la memòria històrica és el considerem més important. Per això
aportem algunes reflexions amb l’ajuda de les idees de Tucídenes,
Chomsky, exposades al començament.

Els que tenen el poder
fan el que els dona la gana”.
Aquesta màxima de Tucidines de
fa més de 2000 anys segueix essent una explicació simple,
entenedora i profunda a la vegada. Explica el comportament dels
quatre rics d’Espanya , entre ells els catalans Güell i el marques
de Comilles, que malgrat l’oposició de tot un poble a la guerra al
Marroc,varen persistir en continuar-la per interessos econòmics, i
no els va importar matar a cents de manifestants, empresonar a milers
i seguir en una guerra que va acabar en un gran desastre, com
previst. L’afusellament del pedagog Francesc Ferrer fou un assassinat
més, i, sense haver-hi participat, en varen fer el cap de la
rebel·lió. Per què?

– Ferrer molestava als de la
Lliga, a l’Església, a la patronal, als militars. El varen fer
assassinar com a cap de rebel·lió militar! (on era
l’exèrcit d’en Ferrer?). Sense raons, sense proves. “Els poders
fan el que els dona la gana”
. En aquell temps els de la Lliga,
afins i còmplices a la monarquia sanguinària, que acabava
d’assassinar més de cent catalans, se’n varen ocupar de justificar
el crim d’estat. Varen silenciar i capgirar la revolta i varen agrair
al rei Borbón per haver restablert l’ordre a Barcelona. Cent anys
després, en Dalmau i demés intel·lectuals, afins als poders
dinàstics vigents, segueixen justificant als autors del crim
d’estat, reproduint i exhibint falses afirmacions de la
participació de Ferrer en la Setmana Tràgica: “la culpa és
sempre dels de baix”
.

 

En Dalmau, a diferència
d’altres historiadors, no converteix en Ferrer en el cap i autor de
la revolta de juliol. No arriba a tant, cal anotar-lo. Redueix el
rol de Ferrer a la seva participació al primer dia de vaga, però
insisteix en el perfil de Ferrer “conspirador”, perfil
terrorista fabricat per la policia i periodistes. Com en les
telenovel·les, redueixen la historia a quatre idees fetes, a quatres
mentides que culpen als de baix i honoren als poderosos.

 

La participació d’en Ferrer a
la Setmana Tràgica es troba ressenyada a la Gran Enciclopèdia
Catalana, elaborada per un historiador d’Edicions 62, Pere Gabriel,
on explica, que en Ferrer va intentar convèncer als republicans de
dirigir la revolta i va fracassar. És la historia oficial i falsa
que historiadors , editorials, Generalitat, Caixes, mitjans de
comunicació difonen per Catalunya. És la versió de la burgesia
catalana i espanyola, segons la qual en Ferrer era el dolent,
conspirador, anarquista i en Cambó i en Prat de la Riba els prohoms
de Catalunya, gent de bé i missa, grans catalans. Segurament més
d’un amable lector s’escandalitzarà que tracti al Sr. Cambó i al
Sr. Prat de la Riba com a vulgars assassins, com a coautors dels
catalans assassinats durant la setmana tràgica i i d’en Ferrer i
Guàrdia, i com menyspreables negociants, que és el que eren,
darrera la seva retòrica angelical i catalanista.

 

En Dalmau li dedica tot un
capítol a Ferrer en el seu llibre sobre la Setmana Tràgica, tot i
que sols va estar de compres a Barcelona el primer dia, i als llocs
que va anar, impremtes i editorials, no estaven en vaga. I ni tan
sols va participar a cap manifestació o acte de la vaga.

Ens presenta a Ferrer com a
protagonista de la vaga i no hi ha cap altre biografia dels centenars
de protagonistes, dels centenars de lluitadors encara anònims, cent
anys desprès. A part d’en Ferrer, el cap de turc, sols pinzellades
dels parlamentaris covards, traïdors, traïdors, principalment els
republicans que es varen escapolir-se, i no se’ls veia el pèl, i
que foren incapaços d’enviar una carta al governador, ja feta,
exigint la fi de la guerra al Marroc, tal com ho reclamaven els
manifestants.

I, com veurem, els autors de la
massacre de catalans durant la Setmana tràgica, ni es nombren.

 

Ens presenta en Ferrer
ideològicament de manera confusa: “la seva adscripció
ideològica és difícil, confusa i o “difusa”, ja era alhora
maçó, republicà, lliure pensador, llibertari”.
I ens
presenta al Ferrer, de manera ja clara, sense dubte de confusió,
com un revolucionari, terrorista i compulsiu conspirador: “I
per damunt d’aquesta confusió del seu pensament, queda la imatge del
partidari de la revolució per la revolució que va estar al darrera,
i a l’ombra, de nombroses conspiracions i atemptats antimonàrquics.”

Qualsevol habitual dels lectors
de les editorials Destino o Columnia, que conegués de casualitat el
Ferrer pedagog, es qüestionarà la importància de la seva obra
pedagògica: :

  • Pot ésser un terrorista i
    conspirador un bon pedagog? No exageren els que reconeixen en Ferrer
    a un bon i innovador pedagog?

Segurament els lectors de
Destino, conclouran que Alfons XIII va fer molt bé de tancar les
escoles racionalistes, fundades per un terrorista i conspirador.

 

Converteix a un gran pedagog
en terrorista i conspirador
. El socialista Dalmau critica a
Francesc Ferrer una confusió ideològica, quan es tracta d’obertura
d’esperit, ja que no hi ha incompatibilitat entre ésser republicà,
maçó, lliure pensador, antimonàrquic i d’esperit llibertari. En
Dalmau hauria d’analitzar-se millor, i abans, observar la biga i la
confusió dominant en els socialistes d’avui, una barreja de
lliberals, monàrquics, espanyolistes, republicans, socialdemòcrates,
i fins i tot alguns autonomistes. La confusió ideològica dels
socialistes augmenta al constatar que molts no saben explicar què es
socialisme, i hi trobem aristòcrates i empresaris que els convé
dirigir i formar part del partit dit obrer, i un piló de militants
que aplaudeixen quan el govern socialista prohibeix un partit
socialista basc, diaris i manifestacions, quan una ignorant ministre
socialista demana més soldats i més pressupost per a la guerra a
Afganistan sols per acontentar als americans, etc. I amb les mateixes
raons dels americans ocupants

 

 

2/. La culpa de la violència fou dels
manifestant
s. La vaga general va conduir a una
insurrecció amb el resultat de la meitat d’edificis religiosos
cremats i més d’un centenar de civils morts”.

 

En Dalmau repeteix el que varen
decretar els poders en aquell temps, els autors de les massacres.
La culpa fou de la vaga general”. Se segueix, com
veiem. la la màxima de Tucidines-Chomsky, Els poders monàrquics
varen decretar estat de guerra i censura total. Sobre la revolta sols
es podia parlar i repetir les mentides oficials. Els mitjans
opositors foren tancats, les escoles racionalistes tancades, i el
clero, la lliga es varen dedicar a delatar i denunciar als
manifestants com a autors i causants de les violències. Desprès de
tants manifestants morts i afusellats, seguiren les lleves i els
embarcaments a Barcelona de ciutadans que els portaven a la guerra a
una mort anunciada, ja sense resistència de la població. A tot el
mon, on hi havia llibertat, milers de manifestants tractaven al rei
Borbó d’assassí. En Dalmau ens dona la versió oficial, la de la
monarquia assassina, 100 anys desprès i amb un règim on es pot
parlar dels assassinats dels Borbons de fa més de 100 anys.

 

La culpabilitat depèn del
cantó des d’on es miren els fets. Des d’una oficial, és evident que
la culpa de la violència és de la turba de manifestants que no
volien ni Monarquia, ni Borbó, ni anar a la guerra. El llibre d’en
Dalmau, com molts altres, es centra en la fúria dels
manifestants,
com indica el títol, i en la cremadissa
d’esglésies, com la foto de la portada. La culpabilitat dels
manifestants consisteix en sols constatar la violència dels
revoltats, i ometre els assassinats dels poders establerts.

L’han convertit en veritat a
força de repetir-la mils de vegades. Els historiadors oficials i
acòlits fan culpable als propis manifestants, a la vaga general, al
descontent de la població, dels morts civils provocats per l’exèrcit
espanyol.

 

  • És que en Dalmau considera
    revolta els aldarulls, consistents en crema d’edificis? No serà que
    confon aldarulls amb revolta?

  • Serà que en Dalmau considera
    part de la revolta l’assassinat de més de 100 manifestants? És per
    en Dalmau, tal com afirma, la vaga responsable del crim de més d’un
    centenar de manifestants a canonades? O bé, com tota lògica
    demostra, fou l’exercit espanyol el responsable, i no ho fou ni la
    vaga ni la revolta que va seguir a la vaga?

 

 

Aquesta greu mentida és el
resultat del següent sil·logisme pervers: “el resultat de la
revolta fou l’esclat de violència que va provocar la cremadissa
d’esglésies i més de 100 morts”.
Es la manera en que
presenten els fets els historiadors oficials. La culpa de la massacre
del poble fou dels propis manifestants! Ho presenten així com ho
fa en Dalmau a la presentació:

El
descontentament de la població (
per
la crida de reservistes a la guerra al Marroc)

va provocar aldarulls i aquests van desfermar una violència
considerable a partir del 26 de juliol
(El
dia de la vaga general)”.

La convocatòria de la
vaga general, els enfrontaments amb la força publica i la declaració
d’estat de guerra van conduir a un moviment insurreccional que va
desbordar les forces polítiques i que va canalitzar-se sobretot a
l’incendi d’esglésies i convents. El resultat de la revolta va
ser la destrucció de la meitat dels edificis religiosos existents a
Barcelona i la mort de més d’un centenar de persones, incloent-hi
diversos membres de les forces de l’ordre”.

En aquesta frase, a més de
culpar en primer lloc a la convocatòria de vaga general, com a
factor de la revolta i de la mort de més d’un centenar de morts, ens
dona dues causals més.

 

No
explica la causa dels morts civils de la Setmana Tràgica.

En la
suma de causes objectives de la Setmana Santa,
ens explica
el context i les reaccions dels de baix (“la culpa sempre es
dels que es revolten”)
i ens exposa doctament
l’anticlericalisme i l’antimilitarisme de l’època. Però silencia
les causes de l’antimilitarisme, de l’anticlericalisme, i de la
revolta contra el govern i la monarquia. Ens entreté amb antecedents
de grans atemptats anarquistes, del terrorisme anarquista, de 11
petards que van esclatar durant la Setmana Tràgica, però s’oblida
de la lluita de classes, del terrorisme dels Borbón, del terrorisme
de la patronal, de l’explotació, de les polítiques dels fabricants
i rics en el seu afany de lucre al Marroc, de la dictadura dels
generals i militars, etc. És fàcil i ben pagat donar la culpa als
de baix.

Per a
mi, la causa de la massacre de més de 100 manifestants civils, el
fet més tràgic de la Setmana Tràgica, fou en primer lloc, dels
militars que varen disparar, i sobretot dels que varen donar l’ordre
de disparar. D’una lògica aclaparadora, fins i tot en Dalmau,
malgrat la seva servitud patètica als poders, ho ha de poder
comprendre. Sinó qualsevol Watson li ho pot explicar. Els morts
civils no foren culpa de la fúria dels manifestants, ni de la fúria
de les dones que manifestaven per primera vegada a Barcelona, ni
dels obrers, ni dels nanos que varen anar cremar col·legis
religiosos, ni d’en Ferrer, que no hi va participar, tot i que en
Dalmau ens expliqui en la cronologia dels fets de manera
malintencionada i esbiaixada que va estar el primer dia Barcelonai.
Els autors de la massacre de manifestants tenen nom, i si bé, no
està escrit cap nom dels soldats que varen disparar, si que
coneixem
els que varen manar disparar i els seus responsables màxims: Alfons
Borbón, Maura, La Cierva, el capità general de Catalunya i els
generals de Barcelona, i tots els oficials que varen donar ordres de
disparar per a reprimir una vaga legítima i general d’un sol dia.
Fins i tot Ossorio, un governador de dretes, dinàstic, va dimitir el
primer dia, al mig dia, perquè no volia firmar un estat de guerra,
ni treure l’exèrcit contra el poble. Ossorio va trobar irracional
decretar un estat de guerra, per una vaga general d’un sol dia, que
va convertir-se en insurrecció degut a una violenta i criminal
repressió, imposada per De la Cierva, ministre de Governació.

Posa en el mateix sac la crema
d’algunes esglésies sense morts, feta per manifestants que varen
respectar a les persones, i la massacre de l’exercit espanyol, a
qui Dalmau nombra amb el cínic mot “forces de l’ordre”.
La culpa és dels revoltats.

Ajunta la violència contra
edificis i la violència contra les persones indefenses. Els mes de
cent manifestant morts resten anònims, silenciats, degut a la
dialèctica perversa dels nostres intel·lectuals oficials, i per a
més ignomínia se’ls culpa d’haver provocat els morts. Es un
exemple bastant clar de la màxima de Tucidenes: els morts fou culpa
dels propis manifestants, de la revolta. Ells s’ho han buscat. .

 

Per si no quedés clar en
aquest paràgraf de la introducció que la culpa fou dels miserables
de baix, dels manifestants, del poble, ho recalca en els dos
paràgrafs següents. En el següent ens explica que Barcelona
començava a ser coneguda com la ciutat de les bombes o ciutat del
Terror, però no explica que aquestes bombes eren resultat de crims
d’innocents , respostes a tortures i a injustícies insuportables de
la monarquia i militars i polítics de l’època. Per en Dalmau la
causa sembla que és sempre del que protesta de baix i no dels crims
dels de dalt. En el altre capítol ens parla de la repressió oficial
que es redueix a mils de detinguts, i a nombroses condemnes a mort
dictades, de les que se’n varen executar cinc, i la d’en Ferrer entre
elles. Desprès Espanya fou coneguda com un país salvatge on els
Borbón mataven a mestres i a manifestants nens i dones a canonades.
Però d’això els historiadors oficials s’ho callen.

 

Per tan és fàcil escriure
separats s la revolta del poble de Barcelona i les massacres del
govern Madrid i exercit. Exemple: El resultat de la revolta fou la
construcció de barricades, el control de del carrer, la crema
d’edificis religiosos, el rebuig de la monarquia, la traïció i
fugida dels polítics republicans,socialistes. I el resultat de la
intervenció de l’exercit fou la massacre de més de cent persones,
la majoria manifestants, al menys cent homes i 3 dones.

 

3/. Silenci
i omissió sobre els assassins del centenar de manifestants catalans:
Alfons XIII, Maura, La Cierva, capità general de Catalunya i
generals amb la col·laboració dels poders conservadors catalans.

 

Dalmau silencia i tapa els
assassinats de més de cent manifestants comesos pel exèrcit
espanyol enviat per la Cierva a reprimir la vaga de Barcelona, on per
primera vegada sortiren les dones a manifestar.

 

L’Antoni Dalmau, al igual que
en Francisco Bergasa, Juan Avilés Farré, Eduardo Fernández
Calleja, Josep Maria Cadena, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Pere
Gabriel, etc. ens expliquen la història oficial, que consisteix en
culpar en Francesc Ferrer de la Setmana Tràgica i callar sobre els
assassins de més cent catalans, i dels seus còmplices : església,
conservadors de la Lliga, empresaris, patronal, monàrquics,

 

Els historiadors oficials miren
de no parlar dels morts civils a canonades provocats per l’exercit.
Hi passen de puntetes. Els eliminen posant a compte de la
responsabilitat de la revolta: el resultat de la revolta fou de 40
esglésies i un centenar de morts civils.
La culpa és de la
insurrecció. No s’explica que els nens que varen cremar esglésies,
que de fet eren col·legis en gran part, no tenia res a veure amb
l’exèrcit que aniquilava a manifestants. Ho barregen per a crear
confusió.

La massacre de manifestants a
canonades, en Dalmau ho omet i ho fa desaparèixer amb malabarismes
de jocs de paraules, i ho converteix amb un “l’enfrontament amb
les forces de l’ordre public”
. L’enfrontament existí el primer
dia i següents, i els manifestants es feren amos del carrer, dels
barris. Desprès i per ètica ja ho hauríem de parlar d’enfrontament
sinó de massacre. Acabats els fets i reunits centenars de badocs
davant les esglésies cremades, encara l’exercit va disparar matant
uns quants civils més. Són els de propina d’un exèrcit de fora que
veu al poble amb por i pànic i que l’única manera de defensar
l’ordre, la prohibició al poble d’ajuntar-se, és matant.

Inclòs aquests assassinats i
ferit, ja acabada la revolta, es posen sobre el compte de la revolta.

 

En Dalmau explica la repressió
de l’estat en un apartat a part i es limita a informar de les
detencions, amb l’extraordinària col·laboració de la Lliga, i
afins, i a les condemnes a morts i a les 5 execucions.

 

Així el resultat és: els que
cremaven i els que s’afrontaven a l’ordre public foren els causant
dels manifestants morts. Dalmau! De quin cantó estàs? En aquell
temps els socialistes estaven amb els manifestants. Els que tu
anomenes forces de l’ordre, i jo assassins, varen matar a companys, a
homes i dones del poble, i segurament alguns eren o votaven a
socialistes.
Socialistes, republicans, anarquistes, maçons, i
poble en general que va lluitar contra la monarquia, i contra la
guerra, contra el fanatisme religiós d’aquell temps, es mereixen més
respecte.

 

La part pitjor del llibre és el
silenci de la sanguinària i criminal repressió de la monarquia
borbònica contra el poble de Barcelona.
Més de cent morts
civils silenciats i els criminals segueixen en la impunitat i
presidint noms de carrers i Institucions catalanes. Els manifestants,
tants anys anònims, dones i nens principalment, són els que hem de
recordar, i entre ells, en Ferrer i Guàrdia, que els representa. En
Dalmau, cent anys desprès ni tan sols s’atreveix a denunciar al 
responsable màxim de l’assassinat de més cent catalans: el rei
Borbón, Alfons XIII, l’avi de l’actual rei Borbón i Borbón. Ni té
la dignitat d’informar-nos que cents de mils de ciutadans sortiren en
moltes ciutats d’Europa denunciant el crim de la monarquia borbònica
contra Ferrer i cents de ciutadans assassinats o condemnats a morts
amb crits de “Monarquia assassina”, horroritzats i fastiguejats
de la medieval repressió, inquisitorial i militar contra ciutadans
indefens. Tampoc en fa responsable al govern Maura com ho feien en
l’època qualsevol persona civilitzada i progressista.

Però en Dalmau no s’oblida d’enumerar i
descriure cada una de les esglésies i de tots els col·legis
religiosos socarrimats, amb noms, direccions, detalls i fotos. Tots
aquests edificis foren restaurats en menys d’un any, com en Dalmau té
el gest de confessar i notificar. I hem d’afegir que foren
generosament millorats tots els edificis religiosos amb mobles i
biblioteques que la burgesia va reclamar amb inventaris voluminosos,
al temps que donaven les gracies al govern de Madrid per la repressió
(sanguinària i criminal) que va permetre restablir l’ordre. I la
memòria de dones i nens assassinats qui la restaura? Qui la
recupera? Ni un nom dels manifestants assassinats, ni el noms dels
seus assassins, coneguts. Sols insults als manifestants, que se’l
culpa d’ésser víctimes de la vaga, o de la insurrecció, a la que
varen participar, o sigui per culpa d’ells mateixos.

Seguint la màxima de Tucídenes i
Chomsky, Dalmau ens entreté amb la tràgica crema esglésies
reparables i reparades, i no ens parla de les massacres d’humans,
ocasionades per l’exèrcit, irreparables, “més d’un centenar de
morts civils”
, segons el propi Dalmau. Tampoc ens parla sobre
els incalculables centenars de ferits, ja que el poble no els portava
als hospitals. Per tant, silenci sobre els morts i ferits causats per
la salvatgeria de l’exèrcit espanyol, reclamat pels rics i poderosos
de la ciutat, com de costum, quan els seus interessos es veuen en
perill.

La burgesia catalana molt ben
representada per la Lliga, Prat de la Riba i Cambó, no sols va
demanar al poble públicament de delatar als manifestants, una
manera innoble de culpar-los, sinó que va exigir venjança, i una
repressió exemplar amb afusellaments dels manifestants per a que el
poble escarmentés i no tornés a insurreccionar-se. Una manera
criminal de culpar als manifestants. Els propis poders catalans varen
demanar la permanència de més regiments de l’exèrcit espanyol a
Catalunya per evitar noves revoltes que posessin en perill, no sols
el govern i els interessos de la burgesia catalana, sinó també a la
pròpia monarquia, argumentant que en qüestions d’Estat (ahir com
avui), han d’anar junts.

En Dalmau, s’ha afegit al grup nombrós de
periodistes, polítics, i intel·lectuals oficials, que es dediquen
a difondre la historia tergiversada, escrita per la banda de
conservadors i monàrquics, implicant a Ferrer en conspiracions i
afirmant que Ferrer va participar d’alguna manera o altre en la
Setmana Tràgica. Una falsificació històrica, com en les
dictadures, explicada pels assassins.

La Setmana Tràgica ho és
especialment pel centenar de morts civils ignorats, silenciats, i
oblidats. També és tràgica degut a la desinformació que hi ha
hagut sobre els fets de juliol de 1909.

 

Exemplar moralitat del
llibre.

 

En
Dalmau és mereixedor com a mínim d’un premi, d’entre els molts que
es donen als obedients i submisos intel·lectuals que novel·len la
historia al gust dels que manen. Una bona reescriptura de la
historia.

 

La moralitat
del llibre es molt exemplar i actual, per tant digne d’un
reconeixement de la burgesia: no es pot aixecar-se i rebel·lar-se
contra la monarquia, els que manen fan els que els donen la gana ,
declarar vaga general d’un dia és un error i perillós, el poble no
pot protestar de manera autònoma i espontània, ni que sigui un dia,
contra les decisions del govern dictades pels empresaris i
fabricants, no s’ha de manifestar contra la guerra, contra el Borbón,
i exigir una República. Per això estan els representants del poble.
El poble per molt fúria, per molt que se l’asfixii, no es pot
rebel·lar ja que sols porta a la destrucció, a l’exili, a la presó
i a la mort. L’exemple de la setmana tràgica és exemplar, i serveix
d’escarment per el poble. No es poden tocar ni contestar els poders
establerts, per criminals que siguin.

 

 

Un títol
ambigu.

Un títol coherent amb un contingut
ambigu, consensuat, on es barregen veritats i mentides i s’intenta
acontentar a tots. . Un títol ambigu ja que es presenta al mateix
sac la violència dels de baix, que respectaven les vides, i els
assassinats de l’exèrcit, que obeïen ordres clares de disparar a
matar i sense preavís.  El títol és la síntesis d’una tesi
falsa i d’un sil·logisme manipulador, que dona a entendre que fou la
fúria dels vaguistes incontrolats els que varen provocar la
insurrecció, les morts de manifestants incloses.

L’estat de guerra, el va provocar el
capità general i la Cierva, al inici de la vaga, al mateix que les
ordres de disparar.

En
el capítol de la repressió
,

Enlloc
de parla
r-nos dels
catalans massacrats per l’exèrcit vingut de foraii,
ens parla de la indignació dels rics, de la campanya de delació de
la Lliga dels causants de la revolta i de les esglésies cremades. No
parla de la criminal i inquisitorial repressió, sinó de la
justificació de la repressió dels assassins. E
ns
entreté amb els responsables (
sempre
els culpables són els de baix)
de
la Revolta i amb en Ferrer, enlloc de parlar-nos dels assassins de
manifestants de Barcelona.
É
s
que els soldats que reprimien i detenien a manifestants el primer dia
i següents no foren víctimes de la repressió?

En
el capítol de les conseqüències
,

Ens parla de la caiguda de
Maura. Ja que si ens allarguem en el temps podríem parlar també de
la revolta a Barcelona del 1936 contra el mateix exercit
espanyolista.

La
caiguda de Maura no és conseqüència directe de la Setmana tràgica
sinó de la campanya internacional contra la Monarquia assassina i
contra el govern d’Espanya, contra l’afusellament de Ferrer, que
representava a totes les víctimes, als empresonats, als condemnats a
morts, i a tots els afusellats. En Dalmau ens presenta la campanya
internacional contra la monarquia de manera light, dulcificant i
excusant com sempre als assassins, com
“la
campanya internacional a favor dels detinguts pels fets de juliol”.

Dalmau! En Ferrer i els cents de manifestants ja estaven enterrats!
Es veritat que feia mesos es feia campanya per l’alliberament d’en
Ferrer i demés empresonats. Però un cop assassinat en Ferrer per la
monarquia, es cridava manifestava de ràbia contra la monarquia
assassina, fet que sembla en Dalmau no s’atreveix a escriure ni tan
sols a insinuar. . La caiguda Maura fou conseqüència de la
campanya internacional de ciutadans fastiguejats del criminal
comportament del Borbón i del seu govern. La caiguda de Maure fou
conseqüència del Borbón, que volgué tranquil·litzar l’opinió
internacional culpant al Maura. En Maura fou la minúscula pèrdua
dels conservadors, una necessària concessió del rei per salvar la
cara i seguir en el poder. De totes maneres, els assassins i màxims
responsables de la Setmana tràgica, en Maura i els seus ministres
tornaren al govern al cap de poc temps, governant juntament amb els
lliberals.

La Setmana Tràgica Set dies de fúria
sols varen provocar mort, destrucció, i mils d’exiliats. . La
burgesia va refer les seves esglésies i escoles cremades i de
passada va tancar les escoles laiques i prohibir Solidaritat obrera.
Una vaga que va conduir a set dies de fúria, en una insurrecció
incontrolada, que va provocar esclats de violència i enfrontaments
amb la policia amb el resultat de 81 esglésies cremades i més d’un
centenar de morts.

Els protagonistes.

Hi ha un índex amb un centenar de noms
sobre els protagonistes dels fets. El protagonista principal és en
Ferrer que hi té tot un capítol. Hi han tot d’amics d’en Ferrer,
familiars, professors de l’escola moderna i militars que el van
jutjar i condemnar, que no tenien res a veure amb la setmana tràgica
però estan en la llista. Són la majoria.

Després hi han els lexourristes, que
ens assabentem que sols un dels dirigents fou condemnat.

Alguns anarquistes, socialistes
republicans detinguts, que varen participar en els fets.

Hi surt el Rei Borbón, però no com
assassí, sinó com a víctima d’atemptats. També hi surten Maura,
La Cierva, Cambó , Prat de la Riba, però no com a autors de la
repressió i responsables de la repressió, sinó com a polítics.

 

No hi surten els morts civils.
Desapareixen. Però l’únic capellà mort a trets si que té nom i
surt en els protagonistes.

*
En Dalmau és llicenciat en dret, ex alcalde d’Igualada del partit
socialista,  ex regidor, ex parlamentari, ex president de la
Diputació de Barcelona, etc.; I divulgador de mentides d’estat,
i escrivà de la historia dels que manen.

i
En Ferrer va anar a Barcelona per qüestions de feina, editorials
i comercials. Va anar a les empresses que havia d’anar, i tot estava
obert. Es la prova que la vaga general era reduïda a un pocs
sectors (grans fàbriques, comersos del Paralel i Major de Gràcia),
al menys al dilluns al matí.

ii
El capità general va ordenar la vinguda del regiment d’infanteria
d’Almansa i del de cavalleria de Treviño, tot just iniciada la
vaga, el dilluns el matí, i abans mateix de declarar l’estat de
guerra!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.