En contra:
els Poders i els seus servidors
Entrevista a Manel Aisa, llibreter i president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
“Desaprendre és fonamental”.
“Cal crear la
revolució de les consciències o la radicalització de les
consciències”
“El meu llibre de capçalera és el que varen escriure els de la Trilateral, l’any 1972, “los
límites del crecimiento”.
Manel Aisa Pàmpols
és llibreter de professió, autodidacta, format al Raval, als bars,
a l’associació de veïns, al col·lectius llibertari Chino, al
sindicat de la construcció de la CNT unificada, a les lluites
socials, a les tertúlies d’amics llibertaris, i a l’Ateneu
Enciclopèdic, on ha acabat escollit President.
Lloc de
l’entrevista: l’Ateneu Enciclopèdic Popular (l’AEP)
Què és el que t’ha format en la
vida?
Sóc un nen del Raval, format al Raval.
Neixo al Raval i he viscut al llarg de la meva vida en el barri ,
entre els carrers San Antoni, Paral·lel i com a màxim Poble Sec. I
després de 56 anys segueixo en el mateix barri. Vaig néixer al
carrer Cadena, el que avui és la rambla del Raval, i fins que ens
varen fer fora. A l’escola vaig fer-hi just el batxiller. Vaig
estudiar Arts i oficis, sempre per lliure, mai per aconseguir un
títol. Al carrer Avinyó, hi anava a fer dibuix i pintura. Desprès
vaig anar per la Massana….
I allà a Avinyó també dibuixàveu
i pintàveu a les famoses “demoiselles”?
Si, abans el carrer Avinyó hi havien
les cases de cites, els bars de putes. Era un ambient una mica
“durillo”. Jo t’haig de dir que “nosaltres” ens vam educar
en un bar de putes. Mon pare i el meu oncle als anys 50-60 tenien un
bar de putes en el carrer cadena. Nosaltres hi van viure uns 5
anys.
Si?!
Hi havien les putes del moment, un
equip de futbol, que va crear mon pare, qui recollia tot de xavals
del barri, la majoria sense pare, aleshores no sabíem el per què, i
estaven els iaios del barri que baixaven al bar a jugar al domino, a
les cartes, al remigio, a la guerra fina. Tot plegats formàvem una
gran família, la família del barri.
Els Aisa sou d’origen aragonès,
veritat?
-Si, bé, el meu pare va néixer aquí,
però l’avi era d’Almunia de Doña Godina, que procedia d’un poble
que es diu Aisa, que està a Cadanchú. De part de mare som Pàmpols
de Lleida.
Com ha sigut la teva evolució
política?
Al 1974, entro a la associació de
veïns del Raval amb en Ferran, el meu germà. Allí la majoria
eren de l’USO. N’hi havia alguns de LCR, i PTE. A nosaltres ens van
deixar una mica al marge. Ens varen fotre a la secció de cultura. I
a partir d’un contacte vaig entrar amb un grup que es deia “Colectivo
libertario San Antonio”, ja que feien accions pel
barri San Antoni. Es trobaven per per pisos clandestins i locals
d’esglésies i feien pintades pel barri. No tenien massa idea de que
era el moviment llibertari. Al entrar-hi jo, van afegir-hi al nom
“Colectivo libertario San Antonio Chino”. Era en
els anys 1975-76…
Ja havien assassinat al Puig
Antich…
Si, nosaltres varem entrar a
l’associació de veïns al poc temps desprès de l’assassinat del
Salvador Puig Antich. Recordo que el dia que van matar en Salvador
Puig Antich, vam sortir al Raval a manifestar. La manifestació va
sortir de la Masana. Jo, com era el meu barri, anava encaputxat amb
un mocador ja que tenia por que em reconeguessin. La mani va anar pel
carrer Hospital fins a la Ronda. Allà es varen trencar els vidres
d’un banc i al sentir sirenes de policia varem desaparèixer pels
carrers. Va ser la primera mani que vaig anar i a la que vaig anar
amb un mocador.
I desprès del col·lectiu
llibertari Chino?
A l’any 76-77 entro a la CNT, pel
voltant de la matança d’Atocha. Al sindicat hi havia l’Edo, recent
sortit de la presó, en Ros, Ramos, el marquesito, el meu germà, jo,
i algun més. Aquest grup d’uns 7-8 fou l’embrió del sindicat de
la construcció de la CNT. Ens reuníem al despatx d’advocats de
Méndez Núñez. I per mediació de mon pare vaig trobar un magatzem
de fusta que vam convertir en local de la CNT al carrer Hospital.
La CNT en aquell moment tolerada o
clandestina?
Tolerada fins el maig del 77. De fet
jo sóc el primer secretari d’Organització de la Federació local de
la CNT en la legalitat.
Què vas fer com a Secretari de
Federació Local?
-Moltes coses. Era l’època maca. No
paràvem.
Expliquen algunes…
M’encarrego amb altres companys de
buscar el local de la Plaça Reial. En el contracte era com per una
casa de modes i models. Desprès, quan se’n varen assabentar de la
mena de gent que desfilava per allà, ens varen apujar el preu. Vaig
buscar el local de Riereta amb el Sebas (Sebastià Puigcerver del
sindicat de Gràfiques). Ens dedicàvem a d’infraestructura, a
l’organització, a les vagues, com la de les gasolineres, dels
transports, a l’autodefensa dels locals de Barcelona….
Manel, parla’ns del moment
culminant de la CNT, el míting de Montjuïc, que va ajuntar cents
de mils de persones.
En la preparació érem pocs. Hi havien
els de Sants preparant els bars, d’altres preparant micros, alguns
estàvem preparant les pancartes amb l’Edo. Penjades les pancartes,
li varem dir: “ens en anem a fumar un porrete i ara tornem”.
Ni tan sols el Jesús, el secretari de la FL, havia arribat. I al
tornar varem al·lucinar: estava la plaça ple de gom a gom. No
havien passat ni 20 minuts. Recordo que en Jesús cridava pel micro:
“Secretario de organización que suba” i jo no podia pujar
de tanta gent que hi havia. Quan vaig poder arribar , ja havia
acabat. Estava a tope.
Fins quan segueixes al sindicat i a
la CNT?…
Al 1981 deixo de cotitzar. Abans hi hagué la escissió de la CNT
en el famós 5è Congrés a la Casa de Camp de Madrid. Jo hi era i
allà es decideix la separació, en el moment en la que la meitat
dels delegats s’aixequen i se’n van. Jo segueixo en el sindicat, fen
cosetes-. Però ja estic més en el Centre de Documentació
Historicosocial que ens reuníem a la Rivolta. A l’any 1980, l’Edo i
uns quants més estan detinguts a la Modelo. Aquest mateix any,
muntem un comitè pro presos amb Martin Artajo i un grup
d’amics.
A l’Ateneu, l’AEP, hi ets des l’origen?
Qui
està a l’origen del Centre de Documentació Històric Social és
l’Ernest Nuñez, l’Abel Paz, Cipriano Damiano, Paco Madrid, Tana
Andrane, Sònia Subirats.
Jo estic als orígens però participo poc fins a l’incendi del nostre
local. En aquells moment el CDHS, el centre de documentació, estava
al carrer Reina Amàlia. S’havia llogat una antiga fàbrica, 500 o
600 metres quadrats. Una passada! En aquell dia en Diego Camacho i jo
parlem a la premsa de la situació de l’arxiu i de tots els llibres
de la guerra civil. S’havien mullat tots. L’alcalde Narcís Serra,
ens va possibilitar anar a la Casa de la Caritat. Va donar al Nuñez
un paper d’una llibreta que deia “Per
15 dies mentre troben un nou local”.
Aquest paper fou el nostre contracte a la casa de la Caritat. Hi vam
estar 17 anys. Quasi podríem dir que fórem els primers ocupes de
Barcelona, perquè això era el 1979. El CCCB va pagar les obres,
una de les condicions no escrites , però si pactades amb en
Ramoneda, com que aquí no teníem espai, no ens cobren res que
sempre que necessitéssim la casa de la caritat la podíem utilitzar.
Ens facturen 0.
Quants éreu als anys 80?
Ja hi havia més de 100 llibertaris.
Entren en bloc el grup ECA (Ecologia, Cultura i Art) que un dels
seus projectes era recuperar la casa de colònies del grup
racionalista Puig Elies. També entren a l’Ateneu, els que havien
estat en les columnes confederals, l’Antonio Turón, en German
Riera, i d’altres. Estava també en Francesc Piqueres, l’avi de la
ministre Chacón. N’hi havia un grapat. Els divendres, els dies de
reunió, el local estava ple.
Parlant de locals, com estan les
negociacions del local que esteu reclamant.
Les negociacions estan en un punt mort.
Tenim una reunió amb l’Itziar Gonzàlez , regidora de la Ciutat
Vella, i ens demana, confiança. Nosaltres no sabem fins a quin punt.
Crec que hem de començar a parlar d’una nova estratègia.
Quan temps fa que esteu negociant?
– Més de quatre anys. Quan va sortir
el manifest era en el 2006. Portem ben bé quatre anys parlant. I
encara no tenim res clar. L’únic que està clar és que fou aprovat
pel ple de l’Ajuntament del districte de la Ciutat Vella de
buscar-nos un local per a cedir-nos. Però no sabem si això és
suficient per a tenir-ho clar. En l’última reunió amb Esquerra
Republicana, Ricard Martínez ens va dir que ens faria un topogràfic
de la Ciutat Vella per a localitzar locals adequats. Ens va dir que
ens contestaria en dues setmanes i han passat mesos i encara no ha
contestat. De totes maneres tenim present que Esquerra està
treballant amb el tema així u demostra l’ última reunió que
vàrem tindré amb ells
No serà que està passant alguna
cosa com en el cas Centelles, que us donen
llargues i darrera hi pot haver-hi la filosofia de la dreta catalana:
“quan menys els de l’Ateneu parlin i es moguin, i mentre
quedi paralitzar l’arxiu de la guerra civil, millor”
Això que dius ho insinuo en el la
revista enciclopèdic. La idea sembla ser que aquí ens cansem
i que la biblioteca Arus, els del cantó, obrin la porta i ja està.
El repte nostre és que el moviment llibertari sigui conscient que
un arxiu com aquest, es pugui mantenir en un moviment autogestionari,
com el nostre. Si el moviment llibertari enlloc de crear noves
biblioteques recolzessin aquesta, seria un triomf, però els xavals
en els ateneus s’estan muntant biblioteques que duren dos dies, com
per exemple la del Besos. En comptes de recolzar el que hi ha muntat,
se’n creen de noves. però bé…
Heu fet
algunes iniciatives, per a coordinar les biblioteques existents per a
veure les problemàtiques comuns, i recolzar-vos mútuament?
– No perquè…, els joves deuen veure un problema generacional; es
munten la seva historia perquè aquí es senten incomodes o pel que
sigui. No sé. Hem d’acabar de trobar el perfil per veure per on van
els tirs. Algunes d’aquestes biblioteques acaben a aquí, a
l’Enciclopèdic. Per exemple la del CEDALL; els del Besós han plegat
i han dut no se quantes caixes per aquí. Bé, fem un altre birra?
Bé, ens parlaves d’una nova
estratègia per aconseguir el local?
-Jo crec que ara hauria de començar
una fase que tothom que pugui
escrigui a la premsa, des de cartes al director, articles d’opinió,
reclam en públic, ja no sols des de l’ateneu, sinó que també de
manera individualitzada. Els polítics fan cas de
les cartes a la premsa, se les miren A veure si algun polític es
mou una mica.
Des de que ets president de
l’Ateneu, què s’ha fet?
Sóc el president de l’Ateneu des d’una
mica abans del centenari de l’ateneu, el 2002. Quan l’ateneu canvi de
president haurà donat un pas endavant. Hi haurà un trencament aquí.
Desprès de la sortida del llibre sobre l’Ateneu Enciclopèdic que
surt l’any 1999, i el centenari, el 2002, marquen un moment bastant
bo de l’Ateneu. Hi ha un auge de l’AEP. Tots els dies de la setmana
estava obert. Tot i que mai s’ha recuperat un ateneu com el van
tindre al carrer Montalegre, on teníem molt d’espai per a fer
activitats. A partir del 2002 ha anat una mica amb decadència. Hi ha
molt poca participació. Aleshores el que hem fet ha sigut una
resistència. Hi han contractes que hem fet des la universitats i
gràcies això està una mica viu. Hi ha les becaries que han vingut
i ens han ajudat a organitzar la biblioteca i la hemeroteca. Aquesta
ha sigut la tasca important i també hem anat fent activitats pròpies
de l’ateneu.
Quines són les principals
activitats de l’ateneu?
Les principals activitats han estat
centrades en l’edició de la revista l’enciclopèdic
i les exposicions que hem arribat a organitzar i difondre. Per
exemple la del Ferrer i Guàrdia , l’hem presentat a la CGT a via
Laietana, a un IES de Cornellà, Zona Franca, Sans, Vic,
Torelló, i a la Bisbal d’Empordà, St. Quirze del Vallès,
Universitat de Girona, a Prades.
Com a president, què vols a
aconseguir, què vols deixar en la historia de l’Ateneu?
El local, perquè l’AEP tingui una
continuïtat per els moviments llibertaris i socials i perquè una
biblioteca com la nostra quedi en mans autogestinades, i no acabi en
mans Institucionals. Cal
aconseguir el local ja que és el mitjà per a que l’AEP es pugui
projectar dins del moviments socials.
Tindre un local més gran és necessari per guardar en
condicions la documentació i la memòria dels moviments socials i
crítics al sistema. Això està claríssim, si no es així, no ens
serveix. A mi la por que em fa a vegades, quan estic sol aquí, és
tindre un nou local, per a que jo em trobi en un local més gran,
sol.
Com es pot trencar aquesta solitud i
manca de participació?
Cal crear la
revolució de les consciències o la radicalització de les
consciències. La gent s’ha de conscienciar, però
ja, i fa falta omplir entitats com la nostre per a plantar cara
aquest sistema. I ja no caldrà anar reivindicant. Si la
radicalització de les consciencies es dona no caldrà reivindicar un
local. El podrem agafar.. No se si m’explico?
Molt clar. Explique’ns la paradoxa:
Demaneu un local a les institucions per a fer critica a les
institucions. És “l’efecte Centelles”. No els importa que els
documents, llibres i memòria de la guerra civil estigui en caixes,
inservible.
Es clar que nosaltres no anem demanant
un local per a fer una crítica necessària al sistema, sinó que
presentem com objectius, la memòria historicosocial, el manteniment
dels arxius sobre la guerra civil, la difusió bibliogràfica, la
biblioteca, la memòria històrica d’aquest país des de la Primera
Internacional fins avui, la difusió bibliogràfica, aquesta memòria
te que servir per propulsar els projectes de demà, el repensar
Barcelona, és un exemple d’això.
No serà que els polítics
decideixen malauradament en relació a les idees i pensament dels
ateneistes en lloc del dret a la memòria històrica i restabliment
d’un patrimoni espoliat i saquejat?
-Potser decideixen en termes polítics,
d’acord, però és que això comença amb la recuperació
històrica que ells mateixos estan pregonant. Si tanta memòria
històrica volen recuperar, recuperem les entitats de l’època.
Aquest ha estat el nostre cavall de batalla. Per aquí hem treballat.
Si no han volgut recuperar el
material importantíssim del Centelles, és que no els interessa,
segons quina memòria històrica. Segueixen la filosofia del Pujol:
“quan menys se’n parli millor”
Si, si… La nostre pròxima jugada de
l’ateneu podria ésser aquesta, pactar amb Salamanca…, que
escanegin tot això i s’ho portin a Salamanca. Seria una bona broma,
com que aquí es fa mal bé el material, i no hi han condicions,
portem-ho tot a Salamanca.
Quin va ser
l’ultim cas d’un escriptor que va deixar la seva biblioteca al famós
centre d’Història d’Amsterdam, perquè aquí a l’Ateneu
Enciclopèdic, no hi havien condicions, el Tellez?
No, el Tellez no, però n’hi han hagut varis. El que està en litigi
és Federico Arcos. És important perquè té la documentació de
l’Emma Goldman. Té el llegat de l’Emma Goldman. Arcos és un català
que viu a Canadà i ha aconseguit recollir tota aquesta documentació.
El Centre de Documentació va augmentant amb múltiples donacions.
Arcos era del grup de l’Abel Paz. Aquest vol que la biblioteca d’ell
es quedi a Barcelona. Ja ens ha donat pòsters de la guerra. Arcos
viu al Canadà i es va dedicar a recuperar documentació de la
revolució i la guerra espanyola. Si l’AEP estigués en condicions
potser ho deixarà aquí, sinó anirà a la universitat de València
o a la Biblioteca de Catalunya. D’altres ho deixen a Amsterdam.
Nosaltres no tenim més lloc per a rebre donacions. Per això és
difícil que ens confiïn llibres, però hi ha una remota
possibilitat.
Parle’ns de
la teva vida professional
Vaig treballar de moltes coses. Als 13 anys vaig començar a
treballar en una impremta, després vaig treballar de torner, feia la
rosca del cargol, n’havia de fer 50.000 cada dia, un sac, feia la
rosca dels cargols, i desprès llimar-los, de 8 a 9 hores cada dia
sense parar.
-Hòstia! No
fotis!
Cada
dia un sac. Recordo que un dia em van tornar 3 o 4 sacs, que estaven
malament, crec mal llimats, i em varen esbroncar. Després vaig
treballar a la publicitat, a una sabateria “calzados,
la Julia”
i ja desprès amb mon pare, de pintor. I quan va morir, el meu germà
Ferran i jo varem seguir treballant de pintors. En Ferran ho va
deixar abans. Tampoc li agradava massa la pintura. Aleshores varem
agafar una copisteria al carrer Entença. Tot el que guanyàvem a la
pintura, ho enterràvem a la copisteria. Després de les olimpíades
ho vam deixar. Vaig seguir treballant d’autònoms, fins el 2003 que
vaig decidir posar-me a l’atur i agafar-me un any sabàtic. Va ser
una bona experiència. I els de l’atur em varen enviar als matins al
port a pintar vaixells. Hi anava amb bicicleta. I ja tenia el
xiringuito (la parada i venta de llibres) de San Antoni.
D’on te ve l’afició de llibreter?
A l’ateneu vaig aprendre molt i vaig
augmentar la meva afició pels llibres. Anàvem sovint a San Antoni i
altres llocs per a veure si trobàvem llibres de la guerra civil i
anarquisme per a l’AEP, i com vam deixar la copistaria, i amb uns
diners de la casa de mon pare, vaig comprar el lloc de venta de
llibres.
Últimament has fet també d’editor.
D’on et ve l’idea?
L’idea d’editor s’origina a l’ateneu. Fèiem un programa setmanal
que se’n deia “la memoria silenciada” a radio Contrabanda
. El tècnic i jo ens varem animar a muntar l’editorial. Hem editat
dos llibres: el banquete de la vida d’Anselmo Lorenzo,
Biografía de la Revista Blanca, del net de Valle Inclan. I
ara en coedició amb Icaria el llibre “Un héroe trágico del
anarquismo español Mateo Morral” d’Eduard Masjuan. I està per
sortir “els pensaments polítics de Gulliver” de Johnatan
Switf.
I quin és el teu treball d’editor?
Assessoro i escolleixo el que editem, i
m’encarrego de la distribució i venta, ja que la distribució és
molt alternativa. Hi ha un llista important de llibres per editar. Ho
anam fent lentament.. Faig la tasca d’assessorament i coordino
l’edició: la maquetació, la revisions en tot cas es per un altre.
Com a investigador , quins són els temes que t’has
interessat?
L’anarcosindicalisme dels anys 1920, i
les col·lectivitzacions. Ara aquest any han de sortir dos llibres
col·lectius en els que faig aportacions. Un sobre les
col·lectivitzacions i socialitzacions al Poble Sec, on toco els
temes de l’anarcosindicalisme de l’època i les col·lectivitzacions
al Poble sec. Desprès per la gent d’Igualada he fet una petita
aportació sobre els anys 20.
Com veus els moviments socials actuals?
Trobo interessant el moviment antisistema, en el que hi col·loco
l’ateneu i el moviment de desaprendre, els okupes, els de la banca
ètica i pel decreixement de l’Enric Duran, els d’Attac, el Centre
Bardinas, etc..
Desaprendre sembla engrescador….
Desaprendre és fonamental. El mateix
títol és encertadíssim, però la gent no està disposada a
desaprendre. No hi ha cap tipus de consciència, la gent va a la
seva, els ateneus estan buits, Sembla “el sálvese quien
pueda”. Edito
“el banquete de la
vida” d’Anselmo
Lorenzo perquè crec en el desaprendre. En el seu lèxic, ja està
marcant el desaprendre.
Quin és el teu llibre de capçalera?
El
que varen escriure
els de la trilateral “los
límites del crecimiento”.
Es el meu llibre de capçalera.
Els mateixos de la trilateral, ja en el 72, publiquen un informe on
diuen que estem gastant més del que no produïm. Ells mateixos diuen
que ens estem passant molt. És un llibre que no es troba.
Tu, com a llibreter, deus tenir una bona biblioteca a casa
teva?
Tinc
muntanyes de llibres! Els que m’agraden, me’ls quedo, però a vegades
prefereixo portar-los a l’AEP per què estiguin a l’abast de
tothom, sobretot la premsa d’època i informes, manifestos, etc.
Diga’m algun company per entrevistar…
Pots entrevistar l’historiador Crhis
Elham, que està investigant sobre el moviment llibertari
Gràcies Manel,
Nota. Els ressaltats amb vermell burdeos són iniciativa meva. Txema Bofill
Una versió més resumida al Catalunya d’abril 2010
https://mail.google.com/mail/?ui=2&ik=01b6ece95c&view=att&th=127f1ea7fc359a67&attid=0.1&disp=attd&realattid=f_g7x8mavo0&zw
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Txema,
Algun dia hauríem de ressucitar “la memòria silenciada”. Molts records al Manel, amb qui fa temps que no coincidim. Cent quilòmetres em separen de l’Ateneu, que és la principal raó per la qual no continui col·laborant com es mereix.