En contra:

Brindis pel cine i l’anarquia

Brindis per Nunes

“La sensibilidad
anarquista ocurre cuando el hombre es consciente de que lo es, cuando
el hombre empieza a saberse”.

“El cine quiere
retener la imagen de uno mismo en el otro”.

José
María Nunes.

La transgressió i la celebració
del vi.

Nunes, d’origen portuguès i barceloní d’adopció,
fou oblidat en vida, com sol passar a les persones independents,
innovadores, inconformistes, transgressores, anarquistes,
insubornables i estrangeres, malgrat haver viscut a Barcelona la
major part de la seva vida. El varem acomiadar i recordar a
Collserola en una litúrgia funerària concebuda pel propi Nunes. Fou
el seu últim guió, la seva última escenografia, la seva última
obra.

“Hago cine con el propósito de que cada uno sea en sí mismo su propia obra y no tenga necesidad de ver la obra de los demás”

El seu enterrament fou una obra visual, metafòrica,
experimental, autobiogràfica i ritual com les del seu cinema.
L’única diferència fou que en la seva obra pòstuma assistí un
nombrós public, que no havia reunit mai en vida. Entre els amics
hi havien un nombrós grup de de cineastes i cinèfils l’escola de
cinematografia de Barcelona i els seus amics de “sensibilitat
anarquista”.

Nunes fou un dels impulsors de l’Escola de Cinema de
Barcelona i es definia de
“sensibilitat anarquista. Haig de dir que
cap dels meus amics havia vist la seva última pel·lícula “Res
pública”, recent estrenada a Barcelona i que encara es pot
veure al cinema Alexandra, al menys als que els vaig preguntar. Jo
tampoc però, però puc dir que “Res publica” és un film que
justament parla molt de la mort ja que tracta d’un decebut de la vida
actual que prepara i explica les raons per a suïcidar-se.

Nunes ha sigut un cineasta gens comercial; i poc
valorat i reconegut com a autor de culte, malgrat l’estima que li
tenia Jean Luc Godart, i malgrat que l’any passat la cinemateca
francesa li va rendir homenatge com a precursor de la “Nouvelle
Vague”.

Apologia del vi negre.

En el seu últim guió, en Nunes vol que els
familiars i amics l’acomiadin contents, bevent vi negre, celebrant i
brindant junts al voltant del seu taüt. Un guió sense narrativa. Un
escenari sobri i cerimoniós: botelles i vasos de vi, ordenats
ritualment com espelmes, encerclant l’espai buit del taüt. Nunes
privilegia les imatges a la narració i considerava el cine com una
cerimònia, una litúrgia. Una vegada digué: “Silenci és roda,
el cine és com una missa”. Mentre esperàvem la cerimònia
anunciada del vi, especulàvem sobre el sentit i raons del brindis en
un enterrament. Un amic argumentava que podria tenir a veure amb el
film “Noche de vino tinto” del 1966, en la que una parella
de decebuts sentimentalment es passen la nit bevent vi en el barri
chino de Barcelona. Bé, els seus amics cinèfils coneixeran millor
el valor simbòlic del vi en el cine de Nunes.

Recordem que el vi és la beguda dels deus, i en la
mitologia antiga grega (3000 anys) Dionisi, alias Baco, el vi
simbolitzava ja la coneixença, la fertilitat i la immortalitat. El
vi ens iguala als deus i ens fa immortals. Els cristians han
recuperat la força simbòlica del vi com a sang de Crist, i símbol
de comunió fraterna, i els musulmans, al prohibir-ho, encara li han
donat més força.

Una historia associada al vi i al director de cine
Buñuel, és l’anècdota que ens explica Jean Claude Carrière,
guionista dels millors films de Buñuel. Ell es va presentar a una
selecció per ésser guionista de Buñuel, segons ell, sense gaires
probabilitats, ja que era sobre una novel·la espanyola, no era
conegut, no parlava espanyol, etc. En Buñuel sols li va fer una
pregunta “t’agrada el vi?”. Ell li va respondre que si, que era
un bon coneixedor de vins, i que la seva família eren viticultors.
En Buñuel li va respondre “Vine demà a treballar. Estàs
contractat”. En Jean Claude Carrière explica sovint aquesta
història que el va deixar molt impressionat pel mètode de selecció
d’en Luís Buñuel. El poder de comunicació del vi i el vi com a
símbol de coneixença. I mètode de selecció de companys.

En els bars, Nunes es distingia dels seus
contertulians, ja que no prenia cervesa, ni mitjanes, ni canyes,
prenia sempre vi.

Ritual dionisíac.

Una noia, la que desprès
es va presentar com a filla de Nunes, al aparèixer el taüt en el
escenari des de sota terra, va tirar un raig de vi sobre el taüt. I
ens va animar a brindar i beure vi. Fou un moment especial,
commovedor, i una escena impactant. Contrasta aquest ritual antic en
un tanatori ultim disseny. Tirar alcohol sobre la tomba de l’ésser
estimat, beure i ballar al voltant, és un ritual antic i que els
gitanos d’Europa oriental encara practiquen.

Aquesta últim guió té
la forma de missa negre. Negre d’anarquista, de transgressió,
de tergiversació, de llibertat. I una litúrgia on el vi té un
poder transformador. La víctima és evidentment el propi Nunes, el
defensor de les llibertats, l’iconoclasta. En la cerimònia hi
hagueren les parts de les misses normals: una presentació, la
lectura de les cartes dels amics de fora, les exposicions dels amics
presents, les ofrenes de flors, vins i emocions, i la comunió
celebrada amb brindis i vi negre. Una cerimònia viva i negra on el
Nunes dirigí sense dirigir, i ens impulsa a l’agermanament i a la
creativitat.

Sacrifici. Crític i
transgressor amb ell mateix. Iconoclasta del seu propi ritual. El seu
actor fetitxe i amic, l’alter ego de Nunes, feu una critica ,
senyalant en Nunes com un mal i pèssim actor, fent per un cantó més
gran al Nunes i qüestionant així les litúrgies
institucionalitzades i l’escarni de les litúrgies, suposo jo, amb
sintonia amb el Nunes. . En la mort l’actor és un pèssim actor, ja
que no actua. Les cerimònies funeràries són teatre del dolent ja
que els rols estan molt establerts, malgrat que les emocions i plors
abunden de manera natural. Aquesta impressió cal que l’expliqui amb
un exemple, ja que és difícil traduir-ho. Nunes trenca amb el cine
comercial des de bon començament i al llarg de la vida. També
trenca amb el cine d’avantguarda, fet típic dels avantguardistes més
innovadors i originals. Però en Nunes trenca també amb el seu propi
cine. Això ho fan molt pocs. Quan en la seva última obra i guió
permet que el seu actor, el amic i confident, el critiqui, i en un
enterrament, on és una transgressió més, vol dir que és un un
bon director, i que aquesta autodestrucció, sacrifici i
autocrítica, o crítica benvinguda, és el que el fa més gran. Un
gran destructor, un bon anarquista. La destrucció i propi
sacrifici com a forma d’art.

Sensibilitat anarquista.

Recordo que en un programa de radio Contrabanda,
“memòria silenciada”, on varem coincidir, en Nunes va
acabar amb una proclama llibertaria on es presentava de “sensibilitat
anarquista” i obert a tots els llibertaris, distingint-se així
dels militants i dels ideòlegs anarquistes, massa rígids. El seu
anarquisme era de l’ordre dels sentiments, del cor, a flor de pell,
obert a tots els llibertaris i no llibertaris. Li he sentit altres
vegades, per això crec que és la manera com ell es veia
anarquista.

Coneixia molt bé la nostre historia, la guerra
civil, la CNT, la revolució del 36, així com nosaltres desconeguem
el seu cine. Coneixia bé la revolució silenciada i l’historia
tergiversada d’ahir i d’avui.

Recordem al Nunes

Emborratxem-nos! A la
salut de Nunes, Bacus i Dionisi!

El vi és un bé cultural
d’un valor superior a qualsevol pàgina cultural o actes del
Ministeri de Cultura. El vi aporta joia i alegria. El vi contagia
l’amistat, la transgressió i el coneixement.

Beguem a la salut de
Nunes, Bacus, Dionisi!

Per
a més informació:

WEB Nunes, amb
biografia, filmografia, textos, enllaços, noticies, etc. de José
María Nunes

http://nunescine.es/index.htm

Veure
video:http://www.poesiasalvaje.org/fuego/noticia/70/cenestesia-de-jose-maria-nunes.html

José María Nunes.
Cenestesia: una cierta
sensación de vida al margen de los sentidos.

Edició
18 de Ediciones “Al margen”. EditorAl
Margen, 2007. Llargada, 182 pàgines

Joan Minguet (sobre
José María Nunes) El cineasta intrépido. Filmoteca de
Catalunya, 2006.

Montiel, A.: “Arte
y anarquía”, El Viejo Topo, 230, marzo, 2007.

El pròxim mes de
maig, la cinemateca de Barcelona oferirà un cicle de pel·lícules
de Nunes, com a reconeixement pòstum. Una bona ocasió per a veure
el seu cine.

“Hago
cine con el propósito de que cada uno sea en sí mismo su propia
obra y no tenga necesidad de ver la obra de los demás”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!