En contra:

els Poders i els seus servidors

12 de gener de 2010
0 comentaris

El poeta Jesús Lizano contra el femer polític vigent.

Entrevista al poeta Lizano sobre la seva antologia “El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia  o la conquista de la inocencia”, publicada per Virus, i sobre “la Visión de la acracia”, una societat sense dominats i dominants.






JESÚS LIZANO,
DEMIÜRG DE LA INNOCÈNCIA I VISIONARI DE L’ACRÀCIA I LA NATURA


Jesús Lizano és
un poeta llibertari, nascut a Barcelona, castellanoparlant de família
aragonesa, de 80 anys, molt sociable i bon orador.

La poesia d’en
Lizano és missatge. Ens comunica el retorn a la infància, a la
innocència, a la natura, on les coses són com són, sense màscares,
enganys, mentides. Tan en els escrits com amb l’exemple personal,
Lizano critica la política i la cultura del consum i ens convida a
la cultura de la creativitat, de l’autonomia de cada un, l’ajuda
mútua i les assemblees.

 

L’entrevista la varen fer conjuntament
en Joni i jo a casa en Jesús Lizano. L’entrevista que presentem és
una resum fet pel propi Jesús Lizano a partir d’una llarga
transcripció. Ell ha seleccionat el que ha cregut essencial.
Coherent amb la seva forma de pensar, ha tret el que eren preguntes i
discussions personals, o que es desviaven massa de la seva obra, per
a ell, el tema essencial de l’entrevista. Ens ho deia: “l’important
és la meva obra, no l’autor. Les preguntes personals sobren. No són
rellevants. Jo dedico la meva vida a la meva obra”
.

 

El poeta Jesús Lizano, em recorda
alguns vells de la CNT, que vaig conèixer en l’exili de París a la
dècada del 70. . Eren uns homes especials i dignes, molt diferents a
nosaltres. Ells no bevien alcohol, no fumaven, i duien una vida
austera, sana, com en Jesús. Gent senzilla, herois anònims.
M’agradava escoltar-los. No oblidava que aquells vells anarquistes
varen aconseguir una de les revolucions més importants del segle XX.

 

Jesús Lizano i aquells vells de la CNT
tenen en comú una gran fe en l’home, i fe en una futura revolució
social. Un intel·lectual estranger va escriure, i amb raó, que no
es podia comprendre la revolució espanyola del 1936 i tot el que
varen aconseguir els anarquistes, sense tenir en compte que eren gent
amb una gran fe , conscienciació, compromís i solidaritat. Tenien
fe de que era possible aconseguir el que es proposaven, fe en que era
possible canviar el mon, fe en la revolució i que construirien ells
mateixos un mon sense dominants i explotadors. Jesús Lizano és
també un poeta amb una gran fe en l’home, un poeta i profeta de la
gran revolució social sense dominants i dominats, un poeta de
l’esperança, un visionari de l’acràcia.

Txema Bofill

 

 

Com
és la teva poesia? és
autobiogràfica?

La meva poesia és un missatge. L’autor
només és un intermediari.
La poesia, tot el que ella implica, està
en la natura i la seva obra no és per a ell sinó per als altres. És
més: l’obra no neix fins que arriba als altres. D’aquí el greu que
és que la cultura, tot el implicat en ella, estigui en mans del
poder.

 

Quina
relació té aquest “enginyós llibertari” amb el Quixot?

En els seus temps l’anarquisme estava
molt lluny d’aparèixer. L’anarquisme és la denúncia de tot poder,
de l’estructura dominants-dominats que encara ens determina
. L’any
1850 va aparèixer el primer MANIFEST anarquista que ho deia molt
clar: “Cal acabar amb tot poder, amb la política, que és la
lluita pel poder, acabar amb aquesta estructura que fa que uns quants
ens governin, ens mentalitzin, ens manipulin i si convé, ens
sacrifiquin
(El que jo anomeno la PANCRÀCIA)”. Cal que ens
organitzem, però no que uns quants ens organitzin.

 

Com es conquesta la innocència?

No és que haguem de conquerir la
innocència, sinó que és la innocència la que ha de poder
conquerir-nos. La innocència, és a dir, el que és natural. La
natura és innocent. Els éssers humans estem sumits en el que jo
anomeno el pou polític, molt lluny de la natura i és la natura el
que ens fa humans, el que permet que la nostra espècie aconsegueixi
la plenitud
.

 

Aleshores com ens conquesta la
innocència?

A mesura que ens acostem a la natura,
la natura ens va comunicant la seva innocència i va solucionant la
descoordinació que ens viu entre el natural, el social i
l’individual fins al punt que vivim com si fóssim un fragment del
social, des del pou polític en que seguim amb una infinitat d’idees
per sobre de les nostres vides oblidant o ignorant que som mamífers,
un fragment de la natura com tot el que existeix.

 

I com es surt del pou polític?

Vivim mentalitzats, desviats del que és
natural.
Els dominants, des dels polítics als religiosos, impedeixen
que la nostra ment visqui lliurement, compleixi la seva funció de
relacionar-se amb la natura. Vivim desviats de la natura (només ens
faltava la “idea” del sobrenatural …). I aquesta és la
llibertat necessària per sortir del pou polític. La idea
llibertària és el que ens condueix a això.

 

Com vas arribar
a l’anarquisme?

En el meu viure, en aquesta aventura
que em viu, s’han fusionat el poètic i el llibertari i així ha
sorgit la meva visió de la ACRÀCIA, evolucionant del cristianisme
heretat a l’existencialisme i d’ací al comunisme polític fins
arribar al humanisme llibertari. El primer vers del meu primer llibre
(1950) és: “He descubierto tierra”. Amb el temps
aquella terra s’ha identificat com la ACRÀCIA, el humanisme
llibertari fusionat amb el sentit contemplatiu que sempre
m’acompanya.

 

Creus que
s’arribarà a aquesta societat sense dominants i dominats?

La
pregunta és: creus possible el que ens organitzem construint una
societat assembleària, composta d’assemblees humanes, no religioses
o polítiques, i coordinades a partir del pensament llibertari?

 

És possible,
però no crec en el futur; tampoc en una societat sense poders,
l’acràcia. El futur per a mi no existeix i, com que no existeix, tot és possible,i també la societat sense dominants/dominats és possible.

En efecte. Caldrà veure com
evolucionem, si seguim cap a la autodestrucció o cap a una societat
assembleària. Ara sortirà un dels meus últims llibres “VISIÓN
DE LA ACRACIA” en el qual tracto del que hauria de succeir per
canviar l’estructura i com s’hauria de començar.

 

Com veus llavors el futur de la
Acràcia?

Es sosté en la fe en l’humà, ja que
els éssers humans no només tenim una gran capacitat de planificació
i execució, bases del domini, sinó que a més som sensibles,
creatius i conscients. És clar que es veu difícil, ja que la nostra
és una espècie malalta, però d’això es tracta, de curar les
nostres ments … En LIZÀNIA, a part d’altres escrits hi ha un
capítol anomenat “La salvación de la mente o la fín del
mundo real político”.
Per això anomeno a l’anarquisme “el
comunisme poètic”, lluny del religiós, que ens divideix en bons i
dolents, i del polític, en amics i enemics, perquè formem una
mateixa espècie, perquè realment tots som companys amb els mateixos
problemes essencials. Per més numeradors diferents i enfrontats,
d’aquí la nostra gran complexitat tenim un denominador comú, formar
una mateixa espècie, que l’actual estructura ens impedeix veure. I
d’aquí “l’ajuda mútua” llibertària. “La meva
pàtria és el món, la meva família, la humanitat”
és un
dels màxims ideals llibertaris… Hi ha, com veus, molt per a
pensar, molt a desmitificar, molt de coordinar, molt a canviar per
arribar a veure al poètic com una cosa essencial, no com un simple
adorn, i l’anarquisme com un humanisme, no com una altra idea
política més.

Txema Bofill i Joan Anton

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!