En contra:

L’historiador
Pere Gabriel és l’autor de la ressenya sobre Ferrer i
Guàrdia per a la
Gran Enciclopèdia Catalana
(1987, volum 11). Fet suficient, perquè l’escrivent
Gabriel de les Edicions 62 entri al Museu dels desinformadors i
criminitzadors de Ferrer i Guàrdia .

I sobretot, desprès de la
reincidència de Pere Gabriel en l’article “La setmana
tràgica: una revolta política?” (a l‘Avenç, de 9
pàgines, d’aquest juliol/agost 2009). Ens presenta la coneguda
teoria conspiradora d’una revolta republicana amb conspiradors
anarquistes, pigmentada d’encara més conspiradors anarquistes des de
l’exili de París, des de Buenos Aires, il·lustrant-nos de les
diferents “instàncies anarquistes” d’aquell època, i es clar,
Ferrer i Guàrdia formava part de la tipologia anarquista
anomenada “conspirativa, violenta”,
segons Gabriel, catedràtic en “espècimens anarquistes”.
A aquest article li dedicarem un nou post. Però avancem que és una
reincidència en la rumologia i condemna de Ferrer com a conspirador
i terrorista. Així mateix dedicarem un altre post per Edicions
62, per les seves hagiografies de Cambó, Prat de la Riba, i
etc., els assassins de Ferrer, i per la mania a tergiversar la
història convertint en conspiradors i violents els que han lluitat
contra els Borbons per l’emancipació dels poble i voler una
societat més justa, igualitària i lliure. A més a més, Gabriel,
com tota la serie de reaccionaris que ataquen al Ferrer, silencia
a Alfons XIII i al govern Maura, com a autors de les massacres de
civils durant la revolta de la Setmana Tràgica
i autors de l’assassinat de Ferrer. Gabriel silencia la
conspiració de l’oligarquia contra el poble, silencia les causes de
les manifestacions i protestes contra la guerra als àrabs. Mentre
els poderosos assassinaven civils sense remordiments, els escrivents
de l’historia ens entretenen amb conspiracions i ens expliquen que la
culpa fou de les víctimes.

Ressenya sobre Ferrer i
Guàrdia a La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), 1987

“En Ferrer i
Guàrdia de nou a Barcelona volgué influir durant els esdeveniments
de la Setmana tràgica perquè els republicans radicals assumissin la
direcció de la revolta. No ho aconseguí, i detingut fou inculpat
sense proves com a principal inductor de la revolta”

Ferrer no volgué
influir als polítics radicals, ni va participar a la revolta.

Quasi 80 anys desprès de
l’afusellament de Ferrer i amb llibertats d’expressió, l’historiador
Gabriel difon que Ferrer i Guàrdia va participar i dirigir la
revolta de juliol de 1909, repetint la versió falsa dels militars i
govern assassí. Es increïble i greu que la Gran Enciclopèdia
Catalana reprodueixi les falses acusacions inventades pel govern
Maura i la monarquia borbònica i s’acusi a Ferrer de sospitós,
implicat, i incitador de la Setmana Tràgica.

És completament al revés,
els incitadors de la revolta foren el govern Maura i Alfonso XIII per
decretar estat de guerra a _Barcelona, que havia anunciat una vaga
general d’un sol dia, per les ordres de reprimir violentament contra
la població, amb armes de foc, que varen provocar molts de ferits en
les manifestacions, on per primera vegada a l’historia de Catalunya
hi havia més dones que homes. El poble de Barcelona va reaccionar a
la brutalitat, barbàrie i abús força, assaltant armeries i
cuartels i decidint continuar la vaga general. Construí barricades,
i un grup va assaltar un cuartel de policia al Clot, i al vespre va
cremar esglésies i col·legis religiosos. La repressió va continuar
encara més fort. Els dies següents reforços de l’exercit enviats
des de València varen varen massacrar la població amb armes de
guerra, amb canons. El responsable dels assassinats en els carrers
de Barcelona, i dels mils de ferits i empresonats foren el Rei
Alfonso Borbón, tot el govern Maura i els de la Lliga per molts que
un segle d’historiadors carques els volguin exculpar acusant a
Ferrer i Guàrdia.

Ciutadans de tot Europa
culpaven al Rei Alfonso Borbón pels crims de Barcelona, per la
salvatge i sanguinaria repressió contra els manifestants, pels
milers de detinguts i per les tortures i condemnes que varen rebre.
Solls a Paris més de 20.000 ciutadans varen sortir al carrer per
repudiar la monarquia assassina i la existent inquisió mitjaval
espanyola que va condemnar a mort al mestre racionalista Ferrer i
Guardia. Tota Europa protestava contra la barbarie borbònica,
contra la monarquia assassina, contra el govern conservador assassí.
Aixì ho demostren les portades dels diaris francesos, els llibres
d’època i les cròniques dels periodistes. A Catalunya, les rates de
la Lliga i els fanatics de l’esglèsia anaven delatant a
manifestants i opositors a la guerra i a la monarquia a l’exercit
espanyols. El govern amb els aplaudiements de l’esglèsia i els
conservadors va n exigir que tanquessin les escoles laiques, mixtes
(una innovació a Espanya), racionalistes, no autoritaries , ni
directives, on realment els nens aprenien a ésser persones i en
quina societat vivien.

L’historiador Gabriel
reprèn les acusacions de La Veu,
que va iniciar la campanya contra Ferrer i les escoles emancipadores,
com a inductor de les vagues i manifestacions. La
Veu, el
diari dels empresaris i conservadors catalans,, el mateix diari que
va incitar i induir als catalans a delatar als
manifestants i revolucionaris a les autoritats espanyoles. Un diari
indigne, el porteu dels empresaris catalans, dirigits per Prat de la
Riba, que va començar la campanya de criminalitzar a Ferrer,
convertint-lo en cap de turc de les revoltes de Barcelona i
Catalunya.

Ni una paraula de la
versió al·legant innocència total, ni les conclusions de les Corts
espanyoles de 1912 que varen considerar innocent a Francesc Ferrer i
Guàrdia

Els conservadors i
paràsits de l’Església predicaven al poble que anessin a la guerra
a defensar els interessos colonials espanyols i a venjar els greuges
de la resistència cabila. Aquesta minoria poderosa, igual com avui,
, son els que varen culpar a Ferrer d’ésser l’incitador i cap de la
revolta. Li varen tancar les escoles racionalistes perquè no
inculcaven el patriotisme, el militarisme, i els dogmes de
l’església.

“No ho aconseguí”.
Gabriel, l’historiador del Regne dels conservadors, presenta a Ferrer
com un conspirador fracassat. L’acusa d’incitar als representats
polítics republicans i de no aconseguir-ho! Això ja és un
perversió del pensament de Ferrer. Ferrer estava en contra, com a
principi, d’inculcar idees als demés. Ho considerava una manipulació
i antieducatiu. L’adoctrinament és justament el que criticava als
capellans i governants. Ferrer no confiava amb els polítics Per això
la seva base educativa i legat fou la de formar nens sense
adoctrinar-los, sense ensenyar-los ideologies i creences, sense
inculcar-los les idees pròpies. Ferrer va posar les idees en
pràctica fundant escoles per a que els nens, autònoms i lliures ,
canviessin la societat en millor. Per en Ferrer, la revolució social
vindria d’una bona educació als nens. Ferrer no podia inculcar idees
i incitar a la gent a la revolta, ja que ell considerava que devia
ésser el poble el protagonista, i que la revolució vindria quan no
es deixessin manipular per dirigents i politicastres. I el pitjor
d’aquesta teoria conspirativa de l’escrivent Gabriel i cia, es que no
dona la seva versió del propi Ferrer

“Volgué
influir i no ho va aconseguir.”. Un
historiador que nega el pensament i la versió d’un personatge, no
s’ha de posar a parlar en boca d’ell. Denota una manca d’objectivitat
i rigor. El més greu és que una manera d’assegurar que va
participar-hi. Repeteix la mateixa acusació dels assassins: com que
va participar en els fets de la setmana tràgica en la modalitat de
preparació i organització.

Apuntar un fracàs
imaginat i construït per criminals, i no apuntar el seu èxit
pedagògic, reconegut internacionalment: “Volgué crear escoles que
ensenyin als nens a ésser lliures, autònoms, lliures i va tenir un
gran èxit a Catalunya, Espanya, Europa i les Amèriques.

El tracta de fracassat,
d’inútil de voler manipular la rebel·lió a la seva manera amb els
politicaires lexourristes i sense aconseguir-ho. Aquesta era la
fantasia conspirativa de la La Cierva, Maura, Prat de la Riba, els
assassins directes de Ferrer i Guàrdia Totes aquestes acusacions
descabellades i totes aquestes bajanades ja les varen resoldre els
congressistes d’aquell temps. Però per informar-se, com en temps
d’en Franco, cal mirar cap a França, a l’enciclopèdia Laurousse i
els historiadors francesos, que ja alliberats dels Borbons, son més
objectius.

Paradoxa i
contradicció. L’escrivà
Gabriel d’edicions 62, desprès mostrar-nos la prova que va
participar en la preparació i organització de la fracassada
revolta, ens diu que se’l va acusar sense proves. El pobra
nano es contradiu, i per tant és catedràtic. Serà que vol
justificar als assassins militars o aportar la prova que els faltava
a la farsa del Judici?

Després d’ensenyar-nos
una prova, ens explica que fou detingut, inculpat però que no li
varen trobar les proves per a condemnar-lo de ser el principal
inductor. El problema de la prova d’en Gabriel és que no es una
prova nova. Aquestes mentides son les mateixes que es varen fer
servir per a culpar, condemnar i assassinar a Ferrer i Guàrdia, ara
fa 100 anys.

Gabriel acaba la ressenya
citant un sol llibre de Ferrer i Guàrdia dels 4 escrits per ell,
sense cap referència. Sols ens diu que es un recull de texts escrits
per Ferrer i Guàrdia i publicats al 1911, o sigui , una edició
introbable. Hi han més d’un centenar de llibre sobre en Ferrer i
Guàrdia publicats i no en senyala cap. Dels llibres existents, no
dona cap referència. Al menys Espasa Calpe cita dos llibres sobre
Ferrer i Guàrdia, que l’ataquen rabiosament com si fos el dimoni en
persona. La ressenya de l’Espasa Calpe, dedica molt més espai a un
català universal que la pròpia de ‘enciclopèdia catalana.

La criminalització
de la revolta: “Setmana tràgica”.

Els historiadors i
intel·lectuals al servei de les forces conservadores han reduït “La
setmana Tràgica” a la vandàlica crema d’esglésies i
al saqueig de sepulcres de monges. Redueixen la historia a
anècdotes interessades i inútils. Així silencien els crims del
govern Maura i de la monarquia borbònica contra el poble de
Barcelona. Les esglésies foren restaurades el mateix any amb tots
els costos pagats per part de de l’estat. No hi hagué saqueig
d’esglésies i l’exhibició d’esquelets fou per mostrar als
barcelonins que havien trobat esquelets de monges maltractades, amb
mans i peus lligades, esquelets de nens i homes en convents de
monges, etc. Els manifestants denunciaven el que sospitaven i alguns
ja sabien sobre els convents: algunes monges hi vivien contra la seva
voluntat, empresonades i en règim d’esclavatge, i que se les
explotava fent-les treballar sense pagar-les. Els convents eren els
esquirols i trenca-vagues del sector tèxtil.

Ferrer i Guàrdia, si
hagués participat en la revolta de juliol, ho hagués declarat i
reconegut. Es veritat que la seva participació hagués sigut un gran
error, i una irresponsabilitat total per la seva situació judicial,
policial, i per ésser l’enemic public i reconegut de la monarquia
del Borbón Alfonso XIII. Però hem de recordar que els vaguistes
i manifestants tenien tota la raó i la raó històrica que sols li
neguen els conservadors, encara avui. Es tractava d’una vaga
general a tot Espanya contra la guerra colonial als àrabs, contra la
monarquia borbònica i contra les mentides i enganys dels capellans
que a més de paràsits, improductius, no anaven a la guerra, al
igual que els rics, que podien pagar per no anar-hi. En Ferrer no ho
hagués negat, si hi hagués participat, perquè era notori que ell
estava contra les guerres, la violència de l’estat, el patriotisme i
la monarquia, sobretot en aquest cas, que els manifestants no estaven
dirigits per polítics i partits, i que es tractava de manifestacions
i vagues espontànies, autònomes i incontrolades.. Seria igualment
un mèrit si també hagués participat amb la minoria de jovenets (al
voltant dels 15 17 anys, que varen protagonitzar la crema de
col·legis religiosos (reduïts a esglésies pels historiadors
conservadors), molts d’ells n’eren alumnes. I més mèrit si en
Ferrer hagués participat a la revolta a Barcelona sense que els
policies que el vigilaven permanentment a Alella se’n donessin
compte, ja que se’n varen assabentar pels diaris conservadors unes
setmanes més tard.

Els historiadors ens volen
entretenir amb anècdotes de si va participar o no en la Setmana
tràgica i silencien la seva la seva aportació i revolució
pedagògica.

Es com si d’en Picasso,
sols ens expliquessin que era exiliat, que estava contra Franco, que
segons els franquistes era un antipatriota, maçon, comunista, ateu
etc. I no ens diguessin res de la seva pintura. O si sols se’ns
parles de les seves relacions amb dones i se’ns silencies el seu
art. A Ferrer, igual que a Copernic, o Galileo, l’Església els va
condemnà per les seves aportacions científiques. En Ferrer pel
seu revolucionari sistema d’ensenyament i per els nous mètodes
pedagògics. L’important son les seves aportacions científiques. El
demés son anècdotes d’escrivents.

Continuarà

B/ La desinformació de
Gabriel sobre Mateu Morral i Roca en la Gran Enciclopèdia catalana.

C/ La conspiració
republicana i anarquista, segons Gabriel.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!