Agafada al vol

No cal que ens enganyem: hi ha debats difícils. Els il·lusos del sí o no s’estant extingint. Estem aprenent a gestionar les respostes múltiples, que dificulten la resolució d’una pregunta. Res és més contemporani que l’argumentació complexa enmig d’aquest escenari canviant, de vivències atomitzades i de tribus de contorns desdibuixats en què ens aixequem i respirem cada dia.

Sabent això, he guardat aquest debat al pap durant mesos. Necessitava madurar les raons que hi podia esgrimir. Calia assossegar la indignació que em provoquen alguns experiments lingüístics que semblen enlluernar els lectors cosmopolites àvids de genuïnitat. Escriure com parlem podria semblar una torxa per a guiar-nos en aquest declivi de l’esplendor del geni de la nostra llengua erosionada per les interferències imparables de la llengua hegemònica en què s’està dissolent. Però ens equivocaríem atiant aquesta llum.

Des del meu record infantil sobre la presa de consciència que parlava una llengua anònima —jo no sabia que parlava català— fins a la filiació a la causa de la seua revitalització en què combato, el món ha canviat molt. Els parlants perifèrics, que no teníem llibres a casa i que no l’apreníem a l’escola primer la vam aprendre a anomenar; després la vam aprendre a valorar i a sentir-nos-en dignes representants; més endavant la vam aprendre a estimar sense fissures malgrat la incomoditat de fer-la present en entorns hostils; finalment, la vam voler transmetre a altres nous membres de la tribu.

Vaig aprendre a escriure català amb un llibret que escrivia que la nena porta una galleda vermella quan jo i tothom del meu voltant dèiem la xiqueta porta un poal roig. I de seguida vaig entendre que també allò era una manera equivalent de fer anar aquesta mateixa llengua. Vaig adquirir la llengua estàndard, vaig estudiar Filologia Catalana. I en paral·lel vaig sentir la necessitat de poar en la meua parla a l’hora d’escriure textos literaris però no trobava referents literaris que fessen bandera del tortosí més enllà d’alguns mots dialectals mal comptats. Era el temps d’obeir. Era el temps d’autoreconèixer-nos en un mateix codi.

Ara tot s’ha tornat més complicat. Estem tocant diàriment la minorització amb la punta dels dits. Continuem aïllats amb moltes fronteres entre nosaltres mateixos: les fronteres físiques; les fronteres administratives i les barreres que s’hi apuntalen; les fronteres mentals. Alhora, estem construint fronteres interiors: amb els que venen a viure aquí, amb qui no sabem compartir amb normalitat i eficaçment la llengua del territori. I la llengua s’hibrida i es torna més plana i més gris.

En aquest panorama, prenen rellevància les perifèries. Allà on la llengua s’ha diluït menys hi retrobem autocomplaença. Potser per això algunes veus reconegudes han apostat per reflectir la llengua oral en el seu model de llengua literària. Són puntals que marquen el nostre contorn. Ens ajuden a veure d’on venim. Però estem preparats per a jugar en aquest joc? Sabem amb quines regles s’hi juga? Com s’ha de traslladar la llengua parlada en una obra narrativa o als poemes? I la pregunta principal: tot és lícit?

Vaig descobrir el mot zitzània als anys vuitanta quan vaig comprar el primer còmic de la sèrie “Astèric el gal”. Era el títol del quinzè volum. Em va semblar una paraula exòtica però, ben mirat, no ho era. Ma iaia la feia servir sovint en la manera popular de pronunciar-la al nostre dialecte: sisanya. Ja t’he dit que no te l’escoltes perquè sempre vol sisanya! Si escrivís una novel·la i ma iaia hi parlés potser l’escriuria així. Em semblaria més creïble i, sobretot, perquè en parla el DCVB. Però mai no escriuria: Ja t’hai dit que no te l’escoltigues..., que és com ho hauria dit ella realment. El que encara faria menys seria anar transcrivint aquestes formes verbals pròpies del parlar oral fora dels diàlegs. Per a què? Quin guany obtindríem de retornar al començament de tot quan no teníem ni diccionaris ni gramàtica?

Aquí no fem un judici sumaríssim. Reflexionem sobre els perills de saltar-nos alguns elements indispensables per a prestigiar una llengua com és disposar d’una norma i d’un estàndard previsible. Tenim marge per a repescar una bona part del patrimoni dialectal sense transgredir per transgredir. Cal que no perdrem de vista que nosaltres no parlem una llengua hegemònica. Tampoc no ens convé semblar un patués, amb tot el respecte del món per les llengües de transmissió oral. Potser que deixem, doncs, de riure qualsevol gracieta en nom de l’autenticitat.

—

Imatge amb PowerPoint.