Agafada al vol

Després de tants anys de rebre milions d’estímuls constantment, si traiem de la capsa el qualificatiu extraordinari deu ser que alguna experiència ha fet diana en algun punt recòndit nostre. De sumar el gaudi pel paisatge, per la cultura, per les paraules, per la vivència a ritme pausat i per la bona companyia, justament en resulta la fascinació. I per a allargar-ne l’impacte construïm els relats, que ho van fixant tot a la memòria. Som el que recordem, per voluntat pròpia.

Fa només unes hores que hem viscut un fet extraordinari. Les cinc dones de casa teníem entrades per a l’experiència Harmonia de música i vi al celler Herència Altés de la Terra Alta. Un viatge a l’any fem una sortida juntes, sense avions ni llargues distàncies. Simplement un trosset de carretera ens transporta a una altra galàxia. I, en efecte, ma mare ahir levitava. La clau perquè això siga possible és estar en la disposició adequada, però òbviament l’encert en la tria de la proposta hi contribueix altament. Aquest relat ho certificarà.

Contemplar el massís dels Ports des de prop del Coll del Moro, amb les arrodonides Roques d’en Benet fitant-nos des de lluny com un vigilant fossilitzat, ja activa les endorfines. El tast d’uns vins que entraven pel sentit de la vista, de l’olfacte i del gust enmig d’una sessió de sonoritats d’inspiració zen incrementaven el goig pel moment. L’exploració de les entranyes d’un celler minuciosament estètic avivaven la sensació de privilegi. Conversar amb els amfitrions sobre els noms dels vins i dels espais certificava la felicitat. Som el plaer que retenim a la consciència també.

Sobre els noms dels vins i dels espais d’aquesta visita, n’hi ha un que mereix una atenció particular: La Xalamera bateja un dels vins, produït en la finca amb aquest topònim, que dona nom, a més, al bar del celler. Un vi deliciós i geolocalitzat conté dos ingredients que el fan un irresistible motiu de conversa. De fet, nosaltres coneixíem de tota la vida una altra Xalamera, el mas d’origen medieval que tenim a la vora del riu Ebre. I tanta complaença ens va portar a elucubrar-ne l’etimologia. La Glòria l’emparentava amb xalar, d’origen llatí. Potser deia, amb l’adjectiu femení castellà zalamera, d’origen àrab. Va quedar el dubte suspès en l’airet de la nit.

He remenat les fonts habituals per a intentar aclarir si devem aquest topònim a la nostra herència àrab o bé a l’essencial arrel llatina del nostre idioma. Però no en parla ni el mestre Coromines. En canvi, espellucant per la xarxa he pescat una entrada del blog Eukele, dedicat a geografia i toponímia, on es consigna exactament aquesta menció en una entrada intitulada Lamera:

Xalamera en el Baix Ebre, ahora parte de un embalse, pudo ser en origen una “charca profunda” a partir de uno de los significados de “sa”, cavidad.

Com en altres ocasions, constatem que l’etimologia té una base científica —a partir de la recerca en manuscrits antics— que es combina amb la imaginació o intuïció de les persones que s’hi dediquen. En el cas que ens ocupa, no tenim elements prou fiables per a certificar que el topònim Xalamera està lligat al verb xalar o que, per contra, deu el seu sentit a un lloc que conté aigua temporal, com ara un bassal ocasional. Celebrem, això sí, que es puga perpetuar en l’etiqueta d’un bon vi i en la cartelleria de l’Herència Altés.

Tanco tota aquesta crònica feliç amb una petita inquietud. La Terra Alta era un lloc remot fa poques dècades. Remot en distància, en visibilitat, en prosperitat econòmica, en prestigi identitari. En poc temps, en canvi, ha anat emergint cap al reconeixement i la bona reputació per la confluència de factors diversos i, no cal dir-ho, sobre la base d’un innegable valor intrínsec. En aquesta transformació hi han jugat un paper cabdal els cellers, que han catapultat el territori més enllà de les seues fronteres. I tot això és bo. I ho serà en el futur si no fa que la població autòctona hi tinga vetada la continuïtat com està passant a altres bandes del país i del món mundial per mor de l’èxit aconseguit.

Bridem, doncs, perquè ens mantinguem pels segles dels segles en el delicat punt intermedi entre perifèria i notorietat.

—

Fotografia de l’autora