Agafada al vol
Som les paraules que diem
Vedat
El context real en què ens comuniquem ens ajuda a interpretar el que volem dir. Una conversa cara a cara, en un intercanvi simultani, no té parangó amb qualsevol altre tipus de canal ni de situació.
Els diàlegs telefònics, els missatges de correu electrònic o una gravació de veu no poden suplir tot el que diem sense dir-ho. No debades, diuen que el 80 % del que transmetem al nostre interlocutor és a través del llenguatge no verbal: l’expressió facial, el to de la veu, la postura i els gestos…
Per tant, quan en una conversa quotidiana fem servir un mot desconegut pel nostre company de tertúlia, resulta molt més probable que entengui a què ens referim si veu com el diem que no pas si n’hagués d’interpretar el sentit sense tenir-nos al davant.
Algú ha tossit després de beure, perquè volia parlar abans d’acabar d’empassar-se el líquid. Se li ha desfermat una tossera imparable i hom li ha dit:
– De tant de pressa que vas, t’ha tocat l’aigua al vedat.
Un gest instantani de celles enlairades notifiquen que la paraula ha causat estranyesa. No saps mai on és la frontera exacta de les paraules compartides a tot el territori i les que només coneixem al subgrup occidental o, fins i tot, a l’encara més restringit parlar tortosí.
Però el mecanisme de deducció lingüística és veloç. I de seguida s’entén que vedat és un espai relacionat amb l’aparell digestiu superior. De fet, el diccionari normatiu no recull aquesta accepció. Però el trobem, com sempre, al diccionari dialectal Alcover-Moll amb aquesta definició:
4. m. Glotis, extrem superior de la larinx, que és punt molt sensible, al qual no es pot tocar sense provocar tos violenta (Camp de Tarr., Tortosa, País Valencià). M’ha entrat saliva al vedat i per poc m’escanyo, Moreira Folkl. 118.
Com més consciència tinc de la idiosincràcia d’alguns dels mots heretats de la meva terra d’origen, més m’adono que una vena poètica devia inspirar la màquina paratgívola de fabricar paraules.
Fixeu-vos que, vedat, sinònim de prohibit, és la tria que van fer els meus ascendents lingüístics per referir-se a un petit espai extremadament sensible a qualsevol contacte.
No us ha d’estranyar tampoc que, quan tenim gana, diguem que tenim mal de cor.
Il·lustració de Laura Ortiz Hernández
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que el temps de la “veda” tindria un rorigen comú.
Existeix un famós El Vedat de Torrent (l’Horta sud)
Espai preciós i muntanyós del municipi de Torrent d’on és fill Pau Alabajos a uns 7 Kms de València.
Al poble de la mare dels meus fills Paterna (l’Horta central) hi ha “El barranc del Sau” que travessa la població. POblació famosa per la ceràmica junt al poble veí Manises, et propose el mot: “Sau“.
diu el Josep Ramon quan es queda en gana, quan n’ha tingut poc.
Ara ho entenc!(ell es més tortosí que jo, però mai se quan són expressions de casa seva o més generalitzades)