Agafada al vol

No sé per què alguns records es tornen immortals i d’altres s’evaporen a l’instant. Per què en tenim tants d’emmagatzemats i encara n’hi continuem fent cabre dia sí dia també en l’espai sense fons de la nostra memòria. Per què d’alguns se sostenen imatges que ens donen pau i d’altres ens retorna l’espectre d’un dolor viscut. No sé si triem els nostres records però sé que ens fan ser com som.

Dels dies que he passat al Pallars, me’n guardaré moltes imatges. Tinc algunes fotografies al mòbil; poques en comparació a tot el que encara conservo entre la retina i el cervell. He viscut intensament un temps plàcid de pujades i baixades pels camins, de converses amb bones vistes, de descoberta racons. Moure’t a tocar del cel et mostra una perspectiva especial.

Els pallaresos no són gaires. Per cada km² hi ha 5,03 habitants mentre que al Baix Llobregat en són 1.699,51 competint pel mateix tros de terreny. Acumulant desordre, hem aconseguit un país desigual en molts aspectes, començant per la distribució de la població. Però les perifèries boniques han anat guanyant amor propi i s’han embellit gràcies, paradoxalment, als ulls que les han anat a contemplar i als que s’hi han arribat a construir un niu per a fer-hi petites escales temporals en el camí de les rutines existencials.

La Quima hi té un racó de cine i m’hi ha acollit generosament i m’ha mostrat les rutes que ha après en vint anys de reconeixement del terreny i de teixir vincles en els veïnats de les valls partides per la Noguera Pallaresa. Coneix personatges insignes a tot arreu on hem estat. Ens hi hem detingut a fer-la petar i he caçat paraules al vol de colors enlluernadors; n’he vist d’escrites als menús o, fins i tot, algunes d’estampades en samarretes.

De segon, farem girella.

Així donques, marxeu demà —ha confirmat l’Antònia.

Potxons estampant el blau.

Per Altron hi vam passar dues vegades. El dia abans i el dia mateix de la fira “Amb pany i forrallat“. Just a l’entrada de la vila ens va rebre una ubla formidable, que acollia una de les exposicions preparades en motiu de l’efemèride. La Quima em va lletrejar com l’havia d’escriure: u, be, ela, a, sense hac. Aquest espai consisteix en una construcció amb teulada dins la qual tenen les ovelles i els anyells en temps d’hivern, pròpia d’aquesta zona. La vaig retratar per a aprendre’n el nom i la forma. I per a oferir-vos-la aquí.

Ara que ja ho he fet, podria allargar aquest relat durant línies i línies. Podria deixar constància de la sincronia prodigiosa que vaig viure quan vaig contemplar en directe l’únic arbre de ginkgo biloba del Pallars en un dels carrers d’Altron, just cinc minuts després d’haver escollit i comprat entre moltes altres opcions uns quadrets amb la fulla d’aquesta espècie, que batejava —oh, quantes coincidències!— la marca de bosses cosides a mà de la noia que les tenia exposades davall de l’ombra d’aquelles fulles en forma de ventall.

En els nostres trajectes rebem premis, que ens pensem que mereixem. I potser quatre passes més avant ens arriben infortunis, que no reclamàvem ni volíem. Aleshores, forçosament, ens queda el dubte inquietant si alguna deïtat ens els ha posat al nostre pas per a fer-nos caure dels núvols. De tan amunt com el cel del Pallars.

—

Fotografia pròpia