Agafada al vol

Som les paraules que diem

13 d'octubre de 2013
6 comentaris

Tòs

Encara ara, després de dècades d’escriure en la meva llengua materna, de vegades tinc dubtes a l’hora d’escriure alguna paraula que només he sentit en situacions familiars o informals.

Potser els parlants nadius de l’anglès també es deuen trobar algun cop amb aquesta situació. De fet, la distància entre la llengua oral i la llengua escrita en anglès i en moltes altres llengües és més gran que en el cas del català. Però nosaltres tenim la llosa d’un llarg silenci en l’ús públic i formal del català, que propicia la sensació d’ineptesa o d’estranyesa davant dels aprenentatges que anem fent.

Fa dies vaig tenir una nebodeta al braç. Té un any acabat de fer i fa gràcia només que et fixi la mirada, perquè abans d’incorporar les normes socials, la desinhibició de la nostra espècie és total i mancada de qualsevol malícia.

Sa germana gran li feia gracietes per activar tot el ventall d’habilitats que ha après. Es tracta de jocs que practiques amb les criatures del teu entorn i que, un cop es fan grans, oblides: Pau manetes, Tita pon un coco, Ralet ralet…

Em va fer molta gràcia presenciar-ne un que feia molt que no veia. La xiqueta gran acostava el cap a la menuda i li feia copets al front sense parar de repetir: tòs, tòs, tòs…

No té gaire complicació la cosa, però als petits els deuen semblar divertits els copets de broma, la proximitat de les cares i el so de la parauleta. La cultura popular està feta de gestos perennes, que es perpetuen no sabem ben bé per què.

Volia anotar-me l’anècdota i em vaig trobar amb el dubte de no saber com es devia escriure aquest monosíl·lab. D’entrada, vaig escriure “tost” amb un interrogant. Potser l’assimilava a cost o post que comparteixen una te muda final i una o oberta. Però m’equivocava.

Al diccionari normatiu no sortia cap referència que s’acostés al significat que buscava. Però a l’Alcover-Moll, buscant per tos, ens apareix aquesta accepció:

TÒS (ant. escrit també toç, i modernament tos). m.

| 2. La part més alta del cap situada entre les dues banyes d’un animal boví, oví o cabrú (Ribagorça, Urgell, Ll., Gandesa, Ribera d’Ebre, País Valencià).

Vet aquí que, copiant el joc de cornamentes dels bouets i de les cabres, alguns avantpassats nostres es van empescar aquest joc infantil que ha traspassat la frontera del segle XX.

Pel que fa a la grafia de la paraula, crec que tòs hauria de continuar portant accent. Per regla general, els monosíl·labs no s’accentuen, si no és per distingir diferents mots que presenten una grafia idèntica. Per això, llevar l’accent a aquest monosíl·lab fa que qui no l’ha sentit mai no sàpiga que es pronuncia amb una o oberta. A més a més, els altres homògrafs els diem amb o tancada: Tenim tos quan estem constipats, Tos germans s’assemblen a tu i El pastor ha tos les ovelles.

De fet al diccionari etimològic del mestre Coromines apareix també tòs, sobre el qual diu que “No pertany avui al català central, però sí a l’occidental” amb el sentit de front dels animals. L’origen el tindria, segons el savi, en un mot pre-romà: “taucia”.

Potser podria enviar una sol·licitud a l’Institut d’Estudis Catalans i proposar-los que revisin aquesta grafia. Però qui tindria interès a qüestionar-se-la? Quant de temps passarà fins que algú altre voldrà escriure aquesta paraula?

En fi, acabo de desenterrar una relíquia i l’únic que puc fer és deixar-la exhibint-se aquí per si a algú li ve de gust tafanejar-hi. Potser fins i tot, si Coromines la veu del cel, farà una mitja rialla.

Foto de Feagas: Cabra catalana

Cloc-i-piu
01.02.2016 | 7.12
Samaruc
15.04.2017 | 12.54
Malcorar
12.11.2023 | 7.17

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. la paraula, sobretot, en el context “caure de tòs”…és a dir, caure cap a endavant.

    I en la tercera persona del present d’indicatiu “tos” de tondre el pèl d’un animal mamífer.

    Jo tinc una paraula que pots comentari. OUS,  d’oir i del substntiu.
    Ous o no?
    gràcies 😉

  2. A Xerta, que som molt boveros, quan un bou dóna cops de cap  contra les tanques de protecció dels carrers diem que “tossa”….no sé si ho escric bé.
  3. Ací, caure de tos, és caure cap arrere, o pegar una tossolada, i el tosset és la part de darrere del cap, just dalt del bescoll.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.