Agafada al vol
Som les paraules que diem
Toll
Una part del lèxic que ha anat perdent pistonada al llarg del temps ha quedat immortalitzat en els topònims. Els estudiosos de l’evolució de les llengües són arqueòlegs que es miren amb lupa els noms de les muntanyes, dels accidents geogràfics, de les partides escampades dins dels termes dels pobles…
La informació que guarda la toponímia serveix per radiografiar els estadis per on ha passat la llengua i alhora per constatar de quines llengües primitives és hereva. La toponímia és sagrada, intraduïble i immortal.
Com que aquests dies de festa no hem anat a cap recepció oficial ni a cap manifestació, hem caminat. Hem fet una passejada memorable pels Estrets d’Arnes, resseguint el cabal transparent del riu Algars.
Un dels indrets més destacables del paisatge d’aquesta banda dels Ports de Beseit és el Toll del Vidre: una piscina natural d’aigua cristal·lina envoltada de roca calcària de formes sinuoses.
Trobareu toll a qualsevol diccionari. L’Alcover-Moll en recopila, però, fins a cinc accepcions. És una paraula polisèmica, que té una distribució geogràfica desigual; a tot arreu no s’usa ni amb la mateixa freqüència ni amb el mateix sentit.
Tornem al topònim arnerol, que fa referència al primer significat recollit pel DCVB: “Lloc profund d’un riu, sèquia o font, on l’aigua és neta i té poc moviment”. Amb aquest sentit, el trobem a força altres topònims. Al meu poble, per exemple, hi ha una partida que es diu justament així: El Toll.
Pel que fa a les altres accepcions, he recordat la petita recerca que vaig fer a la facultat sobre l’ús del mot xoll per part de parlants d’edats ben diferents. A la meva tribu, xoll s’usa, de fet, tant amb el sentit segon com amb el quart d’aquest diccionari:
2. Clot natural o artificial, fet a terra, dins el qual hi ha aigua de pluja o d’altra procedència. Sinònims: bassa, bassiot.
4. Massa d’aigua o d’un altre líquid, molt prima, escampada per terra. Sinònims: bassa, bassal.
Al treball universitari em proposava trobar diferències en la vigència d’aquesta varietat local entre els més joves i els més vells. De fet, el contacte per estudis dels més joves amb Tortosa havia introduït la forma charco, molt estesa al cap de comarca en lloc de la forma toll o bassal. Aquest és només un cas més d’interferència lèxica del castellà, al costat d’altres com ara techo per sostre, tio per oncle, etc. que s’han anat irradiant de la capital cap als pobles de les comarques ebrenques.
Pel que fa a l’origen, sembla que toll prové d’un mot cèltic, t?llos, ‘clot, forat’, tal com recorda el DCVB que va proposar Joan Corominas.
Es veu que toll té un sinònim molt bonic per les terres del Gran Penedès: pèlag. Ens en deixa constància el Rodamots, amb cites literàries incloses.
Però allò que realment m’ha sorprès de retrobar fent totes aquestes cabòries és aquesta creació potser inaudita a cap més lloc del món: xollimer /t͡ʃ uλimé/. No sé ni tan sols si l’encerto a escriure bé. Em recorda fotimer i, per això, l’escric així. Pel significat dedueixo, a més a més, que és la forma composta de xoll i merda (mè, col·loquialment). Però no l’he trobat a cap diccionari. Ni el senyor Google en sap res de res!
Per tant, en deixo constància aquí amb un exemple mig inventat mig recordat:
– Has vist quin xollimer que has fet? Agafa el pal de fregar i neteja-ho bé!
Del toll al xoll i del xoll al xollimer, hem estirat el fil invisible que lliga les nostres paraules. O les nostres invencions…
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El teu últim comentari m’ha sorpès molt perquè per a mi, toll sempre havia estat sinònim de bassal i no de gorg o olla. Això m’ha fet mirar i remirar. He recordat uns poblets de la Cerdanya, a prop d’Alp, on, quan era molt petita, anàvem a passejar a les tardes. Un es deia Toll i l’altre Estoll (et parlo de 60 anys endarrere, pura prehistòria). Els he buscat per internet i només he trobat Estoll, que no arriba a 40 habitants. Toll ja deu haver desaparegut.
També he trobat topònims amb toll a Moià, les comes del Toll i el toll de l’Olla, a Tarragona.
Però el més interessant ho he trobat al Corominas (és com llegir una història, fantàstic!!). Resumint: toll, en les variants respectives, és viu en gallec i en portuguès. En castellà ha donat derivats, com ara atollar/atolladero i pel que fa a Catalunya, diu que tot i que és un mot de caràcter general, és més occidental que oriental (amb aquest sentit de gorg). No travessa els Pirineus i és desconegut a les Illes, amb una única excepció a Menorca, el Cap des Toi. Això diu el mestre.