Agafada al vol

Mirar-nos en un espill ens fa partícips del que perceben els altres en nosaltres. Però només ens mirem als ulls quan estem desperts i si comptem amb la contribució d’una superfície reflectora. Eminentment, doncs, vivim ignorant-nos. Potser per això ens resulta tan fàcil perdonar-nos els defectes propis. De lo que els ulls no veuen, el cor no se’n dol¹.

Últimament, cada setmana que passa va plena de fets. Em mesuro a l’hora d’escriure perquè soc conscient que no hi ha ningú tan interessat en les meues cabòries com per a seguir un ritme més intens de publicacions al blog. No sigues pesada, Teresa —em dic. En canvi, no voldria que se m’esborressen algunes imatges. I en una altra tarda plàcida miro a través de les paraules perquè em retornen una imatge més minuciosa dels fets.

Del vuit a l’onze de setembre han sigut les festes del poble. Quan l’estiu ja sembla que ha donat tot el que havia de donar de si, encara hi ha pobles que honoren les mares de Déu trobades o les Mercès o les Tecles i fan una exhibició d’energia festaire com si s’hagués d’acabar el món en sendemà mateix. L’energia col·lectiva no es crema ni es destrueix només es transforma: cada any retorna als carrers intensament seguint la xaranga, a la vora del riu participant als cossos, ballant el cap de dansa a la plaça, vetlant tota la nit a base d’estimulants… La festa té dos cares també: el dia i la nit, l’eufòria i la ressaca, les confluències i les dissonàncies. Excepcionalment, a més, enguany la nostra festa particular ha contingut dos elements emblemàtics de la vida: la vespra es va celebrar l’acte de proclamació de pubilles i hereus; tant dels de nou anys com dels de setze anys. Encara que parega una efemèride carrinclona, representa la commemoració de l’arribada a etapes significatives en la trajectòria dels que hi participen. I no deu ser tan banal quan els fills o els nets dels que ja no viuen al poble s’apunten a participar en aquest ritual com si estigueren arrelats en un domicili local. A l’altre extrem, l’últim dia de festes, tota la comunitat va fer cap a l’església per a acomiadar un dels membres que se n’anava després de formar-ne part ininterrompudament durant vuitanta-set anys. Hem acompanyat camins que s’obren i un camí que s’ha tancat.

A la sortida del sepeli vaig dir adeu als amics perquè havia de marxar del poble ja. No gosava besar-los perquè n’hi ha que encara arrosseguem inconscientment les restriccions de contacte físic però una amiga es va exclamar: Va, besem-mos! Així que vaig repartir estimades breus a les galtes de tots els del petit rogle; al company d’una altra amiga també, malgrat que l’acusaven de no ser gaire besador. Per disculpar-lo vaig dir: A mi em saluda sempre d’un tros lluny; tinc un quedir! I aquest comentari tothom va entendre que era un elogi.

Després de remenar per aquí i per allà, he trobat la forma lexicalitzada quedir a la pàgina 636 del manual El valencià de sempre d’Eugeni S. Reig. D’aquí l’he anat a buscar al DCVB, que també el recull escrit tot junt, i al DNV, que ho fa de la mateixa manera. Per la definició, s’entén que aquesta expressió sobretot s’usa —qui la fa servir— per a referir-se a alguna cosa negativa que es pot dir d’algú. L’exemple que ens ofereix S. Reig va per aquí: El xicot que va amb la teua filla té un quedir, ¿ho saps?. En canvi, jo no li dono aquest sentit negatiu. I això també deu ser possible tenint en compte que en la definició que hem llegit als diccionaris quedir es presenta com a cosa a dir al costat de l’opció queixa. De fet, que un mateix mot continga l’opció positiva i negativa no és res d’estrany; n’hi ha altres exemples. En tot cas, el context i el llenguatge no verbal seguríssim que ens ajuden a dissipar els malentesos.

Pensem-hi: què tenim de pur i incorruptible al nostre voltant? Què se’ns apareix incondicionalment com un benefici? Quina riquesa no es rovella poc o molt a la intempèrie? Tant sí com no, els fets i els mots que ens arriben amb una cara i una creu ens ajuden a ser més versàtils, ens conviden a adaptar-nos-hi, ens inciten a tindre nosaltres també un rostre que canvia davant de l’espill.

—

¹ D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol: Paremiologia catalana comparada digital

Fotografia d’astrid westvang