Agafada al vol

És útil imaginar una llengua com un organisme viu. Com un mamífer, amb un cor que batega. Amb un cos sotmès a les malalties, que exerceix un rol dominant o que ha estat subjugat en el seu entorn natural. Que va canviant de fesomia amb els anys. Que forma part del paisatge.

I no solament els organismes lingüístics pertanyen a un hàbitat, sinó que aquest també els condiciona. A una escala inferior, observem aquest mateix fenomen en el vocabulari; hi ha paraules lligades al medi natural o a l’economia d’un lloc concret. Per això, alguns noms estan restringits al seu ecosistema.

Fa uns dies sopàvem a la fresca a casa d’una companya de la facultat. En les trobades espaiades en el temps en què hem coincidit al llarg dels anys, hem tingut ocasió d’intercanviar anècdotes de la nostra biografia que desconeixíem mútuament. L’altra nit en vam intercanviar unes quantes. Si t’has criat en una casa amb animals, això dóna molta conversa. El colomar, els conills, les cabres, les gallines… impregnaven la biografia dels comensals que compartíem taula. I també vam rememorar les bèsties que corrien salvatges i que es colaven a l’interior dels recintes habitats.

En el meu cas, tindre el riu Ebre a tocar de casa és ara un privilegi. Ara bé, fa algunes dècades no era tan bonic, perquè a la ribera s’hi anava a llançar la brossa des del trampolí que arribava fins allà on el corrent se la podia endur per avall. Malgrat tot, hi havia restes que es resistien a abandonar el poble i retornaven al ribàs i quedaven escampades a la intempèrie, a mercè dels rosegadors. I, d’aquestes bèsties -de mida descomunal en els meus records-, en dèiem taus.

Tau és una forma que prové de talp, tal com indica Joan Coromines. De totes maneres, sembla que a les zones aqüíferes -com ara el Delta de l’Ebre i el Delta del Llobregat- aquesta denominació correspondria a la rata d’aigua (Arvicola sapidus) i no pas a l’espècie Talpa europaea . El mateix Coromines ens diu: “a les maresmes del Prat de Llobregat diuen tau, només és que en la plana mig estanyada, ho apliquen a la rata d’aigua: un dels grans sectors de l’Estany de la Ricarda, rep el nom de la Bassa dels Taus perquè hi abunda aquell petit mamífer”.

Amb relació a les mides, aquesta apreciació del mestre Coromines contravé els meus records. Sort que el curiós Traductor Delta de l’Ebre-Català corrobora la meua imatge mental d’una bèstia enorme corrent pel pati de casa amb aquesta descripció de tau: “una espècie de rata de considerables dimensions (que pot arribar a fer 22 o 23 cm, sense comptar la cua que pot ser d’uns 20 cm)”. Per tant, estaríem parlant d’una rata de dos pams¹!

Fa molts d’anys que no veig cap tau. El trampolí, la brossa de la vora del riu i les aparicions de monstres pel desaigüe del safareig formen part del passat. Però aquesta paraula em provoca nostàlgia, perquè igualment com l’animal que anomena es troba en estat vulnerable.

La cataloguem aquí per preservar-ne la memòria.

—

1. Vegeu característiques de l’Arvicola sapidus a la fitxa de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València.

Imatge de la monografia Arvicola sapidus Miller, 1908