Agafada al vol

Som les paraules que diem

20 de juny de 2014
0 comentaris

Solatge

L’important és la comunicació: aquest dogma tan estès i que justifica tantes desafeccions, no té gaire valor pragmàtic.

En realitat, en la nostra quotidianitat ens enfrontem molt rarament a una situació en què no tinguem assegurada la intercomprensió. I, en canvi, sentim repetidament aquesta idea. S’insisteix a convèncer-nos que aquesta és la paret mestra que sustenta l’edifici on habitem.

Sense interferències malintencionades, però, els humans tenim una inclinació natural a estimar el que és nostre i a protegir-ho. D’aquí ve la resiliència de la nostra llengua. I d’aquí ve el poder de les paraules: de la nostra tenacitat a preservar-les.

En un fòrum de docents de llengua, el protagonisme del llenguatge és absolut. No importa només què es diu. Entre la gent del ram, la manera de desplegar les idees resulta igualment essencial. Cap detall passa inadvertit. No sé fins a quin punt en són conscients els especialistes d’altres branques que surten a la palestra davant d’un públic tan exigent…

Evidentment, tampoc passen per alt les bones diccions. Col·legues valencians ens han enlluernat durant les jornades d’Aprendre llengües al segle XXI amb els seus projectes d’aprenentatge significatiu. Ha estat un plaer escoltar les seves experiències, de la mateixa manera que feia goig sentir com parlaven.

Verbascripta ha amollat la paraula solatge en la seva exposició sobre l’ús de les TIC a l’aula. Aquesta peça lèxica és un exemplar magnífic que té dos atributs molt valuosos: la bellesa i la versatilitat. És un mot que ens agrada com sona i que inclou diferents matisos semàntics.

Segons el GDLC, solatge significa simplement pòsit que deixa un líquid. Però, més enllà de les set accepcions que recull el diccionari dialectal d’Alcover-Moll, també és equivalent en algunes ocasions a paraules com ara record, biografia, experiència o empremta. Potser a d’altres i tot.

A Rodamots la trobareu en un parell de fragments literaris en què s’usa amb algun d’aquests valors més simbòlics. Potser per això, m’ha vingut al cap la dedicatòria que vaig escriure fa uns anys per a uns familiars que celebraven 50 anys de casats:

Un dia passa després d’un altre
sense demanar permís
ni esperar ningú.

Discretament, els anys us han anat deixant
un solatge dens de records comuns,
fins que un dia heu mirat el calendari
i us heu adonat que heu passat
la vida junts.

Les paraules boniques viatgen al nostre costat, silenciosament. I un dia qualsevol ens sorprèn que, sense més ni més, ens cridin l’atenció entremig d’un gran torrent verbal.

Fotografia de neilbetter

 

Espavil!
19.07.2015 | 7.44
Gruar
29.12.2016 | 10.31
Atesos
10.05.2015 | 10.18

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.