Agafada al vol

Tal faràs, tal trobaràs. Es cull el que se sembra. Cadascú és fill de les seues obres¹. Segons fan explícit algunes expressions populars de la nostra cultura, les conductes que fem tenen un retorn positiu o negatiu en funció de les nostres intencions i segons les accions que hem dut a la pràctica. És una creença que lliga amb la fe en un déu que atorga premis i càstigs. I malgrat que no sempre deu anar així, es deu complir prou sovint.

Em ve de gust parlar de regals. Aquesta setmana s’han fet moltes accions discretes a moltes moltes aules del país per a donar rellevància a la diversitat lingüística; en escoles de menuts², mitjans i grans o en escenaris una mica més institucionals. Celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna (DILM) ha entrat a formar part de l’imaginari de petits col·lectius que fan treball de base. En els cursos de català per a adults ens hi hem abocat també.

Dijous tenia classe amb un grup d’alumnes de bàsic 1 que encara no fa ni dos mesos que han començat a aprendre la nostra llengua. Havíem preparat algunes propostes per commemorar el DILM però tenia ganes de posar-los música, perquè la música entra per les orelles i arriba fins al cor. A l’hora de dinar li vaig parlar a mon fill de les cançons que havia triat per a aquell dia i em va fer un suggeriment: “Hi ha una cançó de Lágrimas de sangre que m’agrada molt i que canten en català i en basc”. Me la va posar al seu mòbil: Aire pur. Em va sorprendre tant la proposta com que fos ell qui me l’hagués regalat. La lletra conté rimes força treballades —en dialecte oriental— al servei d’un missatge combatiu. D’entremig de les estrofes, el meu noi jove en va destacar la paraula sarró: “Com el dels pastors, saps?”.

Un cap dur com un roca, un mar de prejudicis
Dins del pit des de l’inici d’una vida que s’esgota,
I com fer front a tal derrota? si quan te’n dones compte  [sic]
Dus errors en el sarró i el cronòmetre corre en contra.

No cal dir que els alumnes no van entendre la lletra d’aquesta cançó ni de cap de les altres que els vaig portar, que eren en llengües tan variades com l’amazic, el quítxua, el gallec, el turc o l’eusquera, la qual apareix també a “Aire pur”. Es tractava simplement que intentessen reconèixer de quina llengua es tractava i que la sentissen en una posada en escena moderna i engrescadora. L’activitat va ser molt ben rebuda. Mentre miràvem els vídeos a la pantalla, es respirava un aire saludable. L’Eunice, la Ysnilda, l’Amine, l’Admed, l’Ariela, l’Abdelmadjid, la Liliana, el Daniel… somreien en la penombra.

En tot cas, no reivindico aquí la paraula sarró pel seu exotisme. És pròpia de l’àmbit general. Probablement, deu ser emprada poc sovint en el sentit de “bossa de pell que usen els pastors per a portar principalment el menjar” pel simple fet que pocs pastors deuen anar per les muntanyes o pels prats amb aquesta indumentària. En canvi, es conserva encara en els usos figurats: tenir una cosa al sarró com a sinònim de tenir-la assegurada. A més, per una coincidència d’aquelles que em fascinen, tot i que l’origen d’aquesta paraula és incert, potser ve del basc zorro/çorro, tal com apunta el GDLC. Tot ens lliga avui!

Al cap i a la fi, el sarró és també el sac on guardem els regals que ens fan els que ens estimen. O els que ens volen, com diem al meu poble. I algun dia d’aquesta bossa és d’on sortiran els fruits que hi hem anat sembrant amb convicció i empatia.

—

¹ Podeu consultar aquestes frases fetes i altres desenes de milers més en aquest cercador: Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies.

² Us recomano el vídeo que van fer a l’IES Joaquín Torres de Mequinensa sobre la diversitat interna del català: Dia internacional de la Llengua Materna  

Imatge del blog FIBRART