Agafada al vol

Som les paraules que diem

13 de juny de 2014
0 comentaris

Ribell

Hi ha objectes que ens agrada mirar. Que mirem i prou; senzillament perquè no podem fer una altra cosa. Passar per davant d’un antiquari; observar-ne l’aparador. Atrevir-se a entrar-hi, de tant en tant. Fer un exercici d’imaginació de l’efecte que faria aquell moblet en un racó de casa. Pensar quina és la història d’aquell obridor de cartes, d’aquell ventall preciós, d’aquell joc de gots de vidre tallat… Entreteniments a l’abast de tothom. De vegades aquest món apareix en una novel·la. Jo confesso. I el contemplem durant hores des del nostre racó de llegir.

Caminant per Barcelona trobes de tot. És una ciutat cosmopolita. Hi ha botigues glamuroses, establiments centenaris, exemplars repetits del comerç més clonat del planeta i, fins i tot, punts de venda testimonials del nostre passat més tribal. He fet retenció davant d’un antiquari d’alt nivell, destinat a turistes. Just a l’entrada hi tenien exposat un ribell esmaltat de blau, amb signes evidents d’un passat actiu però de bellesa inalterada. Senzill i autèntic. Preciós.

La paraula ribell ha travessat l’espai cel·lular del meu cervell que separa els mots en repòs -pràcticament etern- dels mots que encara fan vida laboral activa. I m’he alegrat de retrobar-lo. Ribell és una variant de gibrell, forma esdevinguda estàndard. En realitat, però, la forma originària en català era llibrell, derivat del llatí labrĕllu. L’explicació de la mutació de llibrell a ribell és un fenomen de dissimilació, és a dir, els parlants van introduir un canvi perquè resultava més fàcil pronunciar aquesta forma que l’original. I sense diccionaris ni escoles, les variacions s’acabaven quedant.

Tot i que els diccionaris actuals ens descriuen aquest objecte com un “Vas rodó de terrissa, metall, plàstic, etc., de poca alçària i més ample de la boca que de la base, emprat per a rentar-hi plats i per a altres usos diversos”, per a mi un ribell és de fang i només de fang. Els que hem conegut els últims batecs de l’Edat del fang encara recordem haver tingut elements quotidians útils fets amb aquesta matèria: cànters per a beure aigua fresca, gerres per a guardar l’oli de tot l’any, cassoletes per a la crema cremada, morters per a l’allioli, bacins per a orinar, abeuradors per a les gallines…

A casa teníem un ribell molt gros. Era un cofre de tresors. Un parell de vegades a l’any contenia el lot de pastissets casolans que havia fet ma iaia per a celebrar la festa major o algun esdeveniment memorable. Per a protegir la mercaderia hi posava un drap ben net i ben gros que cobrís completament tota l’àrea del recipient, però la flaire s’escapa pels foradets diminuts de la roba i quan entraves al rebost un dimoni t’estirava pel braç i et feia aixecar el drap i furtar un d’aquells exemplars únics. També servia per a contenir la rastellera de botifarres negres quan fèiem el mandongo. De vegades, el rebost de casa era com la cova d’Alí Babà.

Ara, a l’Edat del plàstic, les peces que han sobreviscut a cops i a trencadisses reposen en un prestatge per a fer bonic o s’exposen al públic que tinga ganes de comprar un trosset d’història anònima.

Amics de la terrissa: fotografia del Museu de Ceràmica Popular de L’Ametlla de Mar (Baix Ebre).

Saó
14.05.2017 | 7.59
Rabior
22.07.2014 | 6.37
Aliaclà
16.07.2013 | 2.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.