Agafada al vol

Som les paraules que diem

1 de juny de 2013
0 comentaris

Reserva

Dimarts 28 de maig de 2013 serà una data marcada en alguns calendaris institucionals: la UNESCO ha distingit una part del territori de les Terres de l’Ebre amb el reconeixement de Reserva de la Biosfera. Certament, una bona notícia enmig d’uns noticiaris atapeïts de desgràcies pròximes i llunyanes.

Des d’ara les comarques del sud de Catalunya tenen als ulls del món un segell de qualitat que podria aportar beneficis per a les persones que hi viuen i no n’han emigrat encara.

Des d’ara la verdor de l’aigua del riu i les muntanyes retallades dels Ports; el perfil del Delta i l’estampa canviant del verd al groc i del groc al marró dels arrossars; els màrgens de pedra seca i els arbres immortals de les zones de secà; els presseguers ben arrenglerats, les vinyes endreçades i el desordre dels garrofers ens semblaran encara bonics als que els hem vist tota la vida. Potser sí, però no ens calen excuses per prendre consciència de la bellesa i la singularitat d’aquest escenari tan magnífic.

Des d’ara som una reserva: un espai natural d’extensió reduïda i de gran interès científic, la protecció del qual es fa per preservar íntegrament el conjunt d’ecosistemes naturals que conté o alguna de les seves parts, segons el DIEC.

En el meu concepte de reserva s’hi barregen el concepte d’autenticitat i també el de fragilitat. Un territori en què no hi ha grans vies de comunicació, ni urbanitzacions descontrolades ni grans aglomeracions urbanes; en què les olors dels arbres florits i dels matolls quan ha plogut s’escampen als quatre vents; en què cada dia de l’any té una intensitat cromàtica distinta… Un territori, alhora, secularment abandonat en què s’han erigit centrals nuclears, en plural; en què s’ha malmès l’equilibri de l’ecosistema del riu gràcies a l’aportació forana dels silurs; en què s’han plantat molins a totes les carenes ben ventilades; en què hi ha clavats els ulls de l’avarícia per l’aigua…

Serem una reserva i potser així hi haurà nous aliats a la causa de voler mantenir un paisatge perquè no s’extingeixi del tot una forma de vida. Benvinguda, doncs, la reserva a les Terres de l’Ebre.

Potser la candidatura anava acompanyada de la lletra De la terra de l’Ebre D.O. que van compondre fa uns anys Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Si no heu tingut el goig de sentir-la, feu-ho ara mateix.

Per hortes, barrancs i planes,

s’amaguen arbres i cases:

pobles de gent sense pressa,

que crida amb el vent de dalt,

que pren el sol quan treballa

i corre el bou quan hi ha festa.

Equiliquà
21.02.2014 | 6.30
Trastocar
14.10.2017 | 8.39
Extremat
03.12.2022 | 7.21

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.