Agafada al vol

Ideal i possible difícilment convergeixen sobre el terreny de joc. La millor manera de fer les coses sovint no coincideix amb les possibilitats reals d’abordar una tasca de gran envergadura. El drama, de fet, arriba quan constatem que no podem triar. Aleshores, només queda aferrar-se al repte de buscar l’excel·lència en tot allò que es duga a la pràctica.

El nostre àmbit lingüístic, administrativament fragmentat, presenta a hores d’ara una fesomia molt desigual en termes de vitalitat lingüística; producte d’accions de planificació a favor del català o bé d’accions de planificació contrària a la seua presència pública en una part important del territori durant un període de temps dilatat. Som aquí. Ens agrade o no.

Aquesta constatació ha estat subjacent tant en les III Jornades sobre ‘La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana’ organitzades pel CRUSCAT com en la IV Jornada sobre ‘Llengua i societat’ organitzada per la DGPL, a les quals he tingut la sort d’assistir.

L’ideal per a una llengua mitjana com la nostra seria mantenir un vincle constant entre tots els actors de l’àmbit lingüístic que puguen incidir en el seu retorn a l’estatus de llengua societària, com diria F. Xavier Vila. I, malgrat que en aquest sentit acabem de tancar un període nefast, en aquests moments sembla possible el retorn d’un esperit de cooperació i confiança mútua que ens podria rescabalar, en part, d’alguns sinistres acumulats fins ara.

Desviem-nos un moment del tema. Ahir vaig trobar una bossa de pa florit a l’armari de la cuina. Em vaig exclamar perquè “Sempre queden remostrons que no els llança ningú!”. I aquesta paraula se’m va quedar en suspensió. L’he buscat i l’he trobat al DCVB i també al DNV, però no apareix a l’Optimot ni al DIEC2. La paraula remostró serveix per designar un residu, cosa sobrera i poc aprofitable.

Aquí em servirà, en canvi, per posar un altre exemple pràctic del que Gabriel Bibiloni anomena “la transdialectalització lexical, és a dir, que les paraules d’una varietat lingüística puguin enriquir el patrimoni lexical de qualsevol parlant de la llengua catalana” (1).

La cooperació per construir una llengua més forta té molts fronts actius. S’ha de fer des del dalt i des de baix. Amb grans apostes i amb petits gestos. Tot suma. La simbologia de les paraules també. Si no teniu manera de referir-vos a allò que queda abandonat per la nevera i que acabeu llançant a la brossa, ara ja li podeu posar aquesta etiqueta.

La reverberació de més i més paraules compartides algun dia provocarà un eco constant.

—

(1) Gabriel Bibiloni. Sobre l’estàndard composicional. Dins Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Mallorca (18 i 19 d’octubre de 1996)

Fotografia Last Night’s Fish de Matt Baume