Agafada al vol
Som les paraules que diem
Reixos
A la xarxa tot crema. Tot el que sura a la superfície dels mitjans digitals és rabiosament nou. La data de caducitat de molts continguts és molt breu. És l’atracció de la immediatesa, el privilegi de veure passar els fets gairebé en directe.
Aquí tractem bàsicament només de llengua i necessitem una certa calma per fer les reflexions. Per això avui, que ja hem passat pàgina de les festes nadalenques, parlarem de l’Epifania.
Aquest any la televisó pública catalana ha retransmès la cavalcada de la nit de Reis des de Lleida. La presentadora del telenotícies va informar els espectadors que, a les Terres de Ponent, Ses Majestats eren conegudes com a Reixos.
Sobre l’enigma de l’origen de Reixos no en parlen cap dels nostres diccionaris generals ni dialectals, però hi ha un parell d’hipòtesis al respecte: la primera, que seria el resultat d’un doble plural; la segona, que derivaria del cultisme “reig”, tal com explica detallament Eugeni S. Reig en el seu article del 2010 “Els reis de l’Orient” publicat al diari El Punt Avui.
Més enllà de l’origen de la paraula, em crida l’atenció aquest fenonem de desaparició progressiva de variants lingüístiques que no gaudeixen de la propaganda dels entorns d’ús formal de la llengua.
A Lleida reben els Reixos, a les Terres de l’Ebre, també i al País Valencià, també. Cert, però cada any una mica menys. I per què? Doncs, perquè a l’escola i als mitjans de comunicació no s’utilitza aquesta denominació i les generacions més joves ja estan usant de manera preferent la forma estàndard.
Al meu poble el dia 5 de gener al matí hi ha el costum, segurament ancestral, que un patge vingui a recollir les cartes que han escrit els xiquets. I acudeixen a la plaça amb un rastre de pots de llauna, cosits per un cordó, que s’han de rossegar per terra de manera que provoquin un gran escàndol.
Es veu que l’objectiu inicial del costum era que a l’hora de repartir regals els Reixos no passessin de llarg dels llocs menuts. I com que la cosa permet trencar poc o molt la convenció de no molestar i no fer soroll, la rossegada de pots continua vigent encara.
Quan érem petits, nosaltres cantàvem i tot; cridàvem per damunt del rembombori dels pots a tot pulmó: als sinyors Reixos… als sinyors Reixos! Que jo sàpiga no hi havia cap verb al davant, però s’entén que demanàvem als Reixos que vinguessin. Per força hi faltava un verb seguit de la preposició a, perquè si no haguéssim cantat: los sinyors Reixos…
Ara això de cantar ja no es fa. Com que vénen sempre molt carregats, no cal esgargamellar-se. I com que no es canta aquesta aclamació i les cartes ja tenen la salutació impresa i en color (Benvolguts Reis de l’Orient), doncs només continuen mantenint-se fidels als Reixos els iaios i la gent gran. Vet-ho aquí.
La nit de Reixos té una significació molt especial. Hi hem anat associant records bonics. És l’emblema de la ingenuïtat dels petits i de les ganes dels adults d’allargar-la tant com sigui possible.
Ho exemplifico amb la pregunta d’una personeta que em va fer molta gràcia: “I com se dien les mares dels Reis de l’Orient?”
Només els nens tenen aquesta classe d’inquietuds.
—
Il·lustració de la Laura Borràs Dalmau
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només afegir que, pel que jo conec, al Matarranya s’utilitza moltíssim, així com altres paraules que estan més properes al català antic que a l’actual modernet que ens fan parlar els de TV3 😉
Gràcies per la feina!