Agafada al vol

Som les paraules que diem

18 d'agost de 2015
1 comentari

Recant

Viatjar cura. S’ha posat de moda, aquesta màxima. La dissidència només s’explica si s’és un individu sedentari. Contràriament, les persones de món haurien de tendir a tenir una cosmovisió impregnada de la veritat majúscula.

Viatjar no cura res, però fa pensar. Contrastar idees remou les veritats pròpies o les confirma: tant si t’allotges en un hotel com si no et mous del sofà de casa. Diria que viatjar és, sobretot, un estímul per a l’aprenentatge, perquè les novetats es presenten sense buscar-les, al tombant de qualsevol cantonada.

Una escapada breu a Bilbao i a la costa abrupta de Biscaia em fa revisar alguns aspectes del concepte de dialecte geogràfic. Per què alguns bascos tenen una pronunciació tan particular quan parlen en espanyol? Com és que la seva varietat dialectal resulta fonèticament tan allunyada de l’estàndard com ho és la varietat andalusa? Què ho explica? Hi té res a veure que siguin parlants bilingües?

Hi ha parlants bascos que fan un recant atribuïble només a la seva àrea geogràfica. La primera cosa que podríem pensar és que aquesta melodia és influència directa de la seva llengua inicial, si són parlants d’eusquera. És una hipòtesi difícil de comprovar: caldria contrastar el nombre de persones que practiquen aquesta entonació dialectal de l’espanyol amb el percentatge de bascoparlants, que al 2014 eren el 36,4% de la població segons les dades del Govern Basc (1). Tot i que no podem establir objectivament aquesta correspondència, probablement hi ha una relació directa. Si no fos així, el conjunt dels habitants d’aquesta zona compartirien aquesta mateixa sonoritat.

De fet, no és difícil sentir-la. Al Cafè Bar Bilbao del centre històric de la capital et serveixen uns esmorzars memorables; la decoració és d’una altra època; són amants de la música folk en la llengua del país i els cambrers uniformats fan justament aquest recant quan diuen:

 ¡Ahí va, señora!

Segons Quilis (2), l’accent característic de cada dialecte es correspondria amb el nivell sociolingüístic de l’entonació, que ens informa de les característiques pròpies de l’individu, i també de la seva procedència geogràfica, social, etc. Per tant, la melodia d’un discurs ens descriu com és el nostre interlocutor. Caldria, doncs, rebre aquest descobriment amb una actitud de curiositat intel·lectual o humana. I no hauríem de consentir que fos objecte de burla ni de paròdia.

Per cert, la paraula recant no apareix a cap dels nostres diccionaris. Té el sentit d’accent, de melodia, de tonada que fa algú. De fet, els parlants dels pobles limítrofs en l’àrea tortosina encara fan un recant propi de cada població, que els identifica quan surten de la seua petita comunitat. Però aquestes cantarelles també s’estan anivellant, com el vocabulari i la resta dels trets dialectals. El món dels petits s’esborra… Tot i que quan fem de turistes ens encanti trobar idiosincràsies autèntiques.

Eskerrik asko eta agur!
Gràcies i a reveure!

(1) “Nous parlants de basc: identitat i legitimitat“, Ane Ortega, Estibaliz Amorrortu, Jone Goirigolzarri, Jacqueline Urla i Belen Uranga. UOC, 2014
(2) Teoría y análisis de la entonación, Francisco José Cantero Serena. Universitat de Barcelona, 2002

Fotografia pròpia

 

Enxaneta
08.06.2014 | 5.55
Tau
07.08.2016 | 1.50
Acampar
24.04.2016 | 11.03

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Segons @jpgine Recant és com reclam (Rosselló) : accent, cantarella, deix particular d’una parla. Tot i que no ho hem trobat documentat, gràcies per la informació!

    Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.