Agafada al vol

Imaginar fa volar. Amb ulls closos o amb ulls esbatanats fabriquem paisatges no viscuts. Les rondalles populars van ser plantades en el terreny de la imaginació i, igualment, hi continua arrelant la literatura d’autoria reconeguda, que viatja en llibres impresos en fulls de perfum efímer. Imaginar ens convé. I, alhora, ens obrim ferides incurables a través d’intuïcions. O bé disparem fletxes enverinades a través dels prejudicis, que van a parar als subjectes més vulnerables. Imaginar també té riscos.

De la mateixa manera, en lingüística, la imaginació constitueix un mecanisme molt productiu, que condiciona la forma i el sentit de les paraules. Els parlants activen la creativitat tot sovint: fabriquen paraules noves, n’adapten d’altres llengües, amplien sentits a partir de vells significats o bandegen mots, proscrits simplement per suposicions gratuïtes. En dono fe.

No fa gaire que he descobert que el pronom re és una forma plenament normativa, equivalent a res. La lliçó va aparèixer en una conversa de faena, no sé a sant de què. Si em punxen no em trauen sang. No ho hauria dit mai! La qüestió és que sí. I l’explicació té una base etimològica irrefutable, que podeu consultar al GDLC, d’Enciclopèdia Catalana, o al DECat, de Joan Coromines.

Tota la vida he sentit usar aquesta variant, sobretot en algunes expressions emfàtiques com ara: Jo no he vist re de re! Però tenia la impressió que es tractava d’una truncació, pròpia de la llengua oral, com algunes altres que corren per les nostres contrades. De fet, em semblava tan bast dir re com escapçar l’adverbi més, tal com feia ma iaia en aquesta cançoneta, que ens cantava quan ja ens havíem cansat de plegar olives d’en terra:

Lo sol ja se’n va a la posta
i les gallines al joquer.
Quina cara farà l’amo,
si no mos afanyem mé.

I vet aquí que anava ben errada. Re fa de nota musical o de símbol químic, però també ocupa el lloc de cap cosa en frases indefinides,  negatives o interrogatives. I la trobem en textos literaris d’autors consagrats. N’he anat a buscar un exemple que servís per rescabalar-li, a aquesta peça sospitosa, tota la dignitat que li pertoca. Si Carles Riba la usava en la traducció de l’Odissea¹, qui som nosaltres per mirar-nos-la de coa d’ull?

Tal havent dit, la dea es ficà dins l’espluga boirosa,
escorcollant els enfonys per l’espluga, i Ulisses de pressa tot ho portava, l’or i el bronze que amb re no s’engruna i les robes ben fetes que van donar-li els feacis.

Per sort, amb ganes de millorar, cada dia podem fer una passa més cap al ple domini de la nostra vastíssima llengua.

—

¹Fragment de l’Odissea, traduït per Carles Riba, al CTILC (IEC)

Imatge generada amb CANVA