Agafada al vol

Hi havia una vegada una veritat, però se la va emportar el vent o la va ofegar un aiguat o la va xuclar una sequera o la va cremar un bosc en flames. A la veritat perduda fa tant de temps ja ningú no li reconeixeria el rostre. Ens queden el vent, els aiguats, la sequera que vindrà i els incendis predictibles. Això és ara la nostra veritat.

Dissabte passat anava AP7 avall i a l’altura de l’entranyable central nuclear de Vandellòs vaig llegir un rètol lluminós al voral que anunciava “ratxes de vent”. Em vaig quedar amb la idea que buscaria d’on ve aquesta paraula homòfona en castellà, que té com a variant principal en català la forma ràfega.

Començaré per aquí, doncs. Ve del mot àrab rágga, que significa sotrac o agitació. Si en consultem el significat, comprovarem que és un nom que podria funcionar sol: “Augment sobtat de la velocitat del vent”. No hi ha ratxes de pols ni de gent, però ens hem acostumat a dir-ho així. Els meteoròlegs del telenotícies, també. En canvi, en sentit figurat, parlem de bona ratxa o mala ratxa per a referir-nos a la bona sort o la mala sort.

Ara que ja sabem que aquest vent veloç ve de molt lluny, escoltarem de més a prop el xiulet que fa. El sento ara mateix a través de la finestra i l’hem sentit durant dos nits voltant rabiós pels carrers o fent tremolar finestrals. Si ets de terra de vent, no te n’estranyes tant, però un torb irat fa respecte.

Ara bé, podria ser que l’aturada de tot el país en ple durant aquestes últimes hores no siga ben bé per la por del vent. Tenim por de la nostra nova veritat. Por dels costos materials i en vides humanes per culpa dels errors de càlcul. No s’haurien d’equivocar els experts del Meteocat ni els que prenen les decisions polítiques, perquè sempre hi haurà damnificats: els autònoms que han tornat a tancar la persiana, els de les llistes d’espera de Sanitat a qui avui els tocava el torn, els que tenien un bitllet per a passejar per un lloc somiat…

A l’últim, potser ens haurem de calçar un altre número de sabata, perquè diria que els dubtes aniran creixent a mesura que es faran grans les incerteses que ens provoca el canvi climàtic i tota la resta de circumstàncies col·laterals. I per això mateix s’estilaran cada cop més els errors de càlcul, per poc o per massa.

En tot cas, a mi em va bé recordar que algunes vegades la por ens serveix d’alguna cosa. Ho va escriure de manera lúcida l’amic poeta Anton Ferret Baig en aquest vers tan simple:

La por és reixa i és també barana.¹

—

¹ Sonet 31, Perdent la por, Edicions Saldonar (2023)

Foto de JD Designs a Unsplash