Agafada al vol

Som les paraules que diem

22 de juliol de 2014
0 comentaris

Rabior

Les persones som imprevisibles. Potser sí, però com a animals dotats del poder de la comunicació verbal funcionem com a sofisticades màquines d’elaboració de fragments lingüístics.

La Carla té una manera d’expressar-se que crida l’atenció. És jove i parla amb correcció. Posa en funcionament paraules d’ús restringit; del seu barri, de la seva família, dels avantpassats que venien de no sé quin poble. I diu mots divertits, que sembla que li hagin brollat d’una espontània imaginació.

Si una situació la troba injusta, es despentina el serrell mentre diu amb convicció: Em fa una rabior!

De fet, aquesta paraula és del tot innecessària. Segons els diccionaris, tenim tres opcions per dir ben bé el mateix: ràbia, rabietat i rabior. Per què tanta varietat?

Probablement la lingüística no es regeix per unes regles tan exactes com la física o les matemàtiques. I, així i tot, lingüistes eminents defensen complexes teories sobre el funcionament d’una llengua: el generativisme de Chomsky, posem per cas.

En un nivell més simple, només de mirar-nos les paraules que suren al nostre voltant i de comparar-les entre elles ens adonem de la multitud de mecanismes que els parlants usem inconscientment  per posar en funcionament paraules noves, per fer invencions, per crear objectes comunicatius originals.

Dins de la taxonomia de les diferents varietats de la llengua trobem l’idiolecte, que és la varietat més petita: la d’un individu concret. De les 6.000 a 8.000 paraules que pot dominar sense dificultat un parlant amb un cert gust per la lectura, la immensa majoria són transferides per l’entorn. Però hi ha marge per a la creació.

Encara que no hi pensem mai, tenim instal·lat al nostre cervell un engranatge bàsic de lexemes i morfemes i regles de combinació d’aquestes peces que ens permeten fabricar elements nous i, esporàdicament, el posem en marxa!

Això és molt evident quan estem aprenent una llengua nova: si no sabem ben bé com es diu una cosa, provem sort fent analogies amb els coneixements previs que hem assimilat d’aquell nou codi. I fins i tot som capaços de fer-nos entendre.

La rabior és un producte d’aquesta possibilitat humana de fer regles de tres lingüístiques, de la capacitat deductiva que tenim, del poder de la comparació que dominem. I, com en l’art, en el llenguatge també hi ha lloc per a l’estètica, per a la funció poètica.

Si us hi fixeu, aquesta peça resultant de la combinació del nom ràbia i el sufix -or no comporta cap transformació de significat, com en el cas homòleg de germà / germanor. O com en els casos dels adjectius que aquest mateix sufix transforma en noms abstractes que expressen una determinada qualitat: agre / agror, dolç / dolçor, verd / verdor…

Rabior, per tant, és una total anomalia. Segueix les regles formals, sí. Però la seva inutilitat només queda justificada per la gràcia amb què la fa servir la Carla, que ens l’ha encomanada a tots.

Il·lustració: Alterna

 

 

 

 

 

Xerrac
26.07.2019 | 9.44
Beçull
16.07.2023 | 6.28
Trafegar
26.03.2020 | 12.54

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.