Agafada al vol

Les llegendes no tenen alfabet. No queden escrites i les transforma el vent. Perduren —si perduren— en el reducte inconnex d’una ment col·leccionista de relats. Per si o per no, si escoltes les pedres, si escoltes el vent, si escoltes els col·leccionistes, algunes llegendes arriben fins a tu.

Dins del districte de Ciutat Vella de Barcelona, a l’antic barri de Sant Pere, us perdreu fàcilment entre carrerons atapeïts d’història antiga, que limiten amb el Parc de la Ciutadella per la banda nord. El pas del temps es fa visible en moltes fatxades, però pels transeünts es dedueix que deu aparèixer recomanat a les guies turístiques. Dissabte hi buscàvem un lloc per a dinar, perquè La Setmana del llibre en català alimenta l’esperit però no la panxa.

I vam dinar bé, en una tauleta minúscula per a tres. Després del cafè, el col·leccionista de relats que teníem a taula ens va proposar visitar l’Església de Sant Pere, a la plaça de Sant Pere, al costat del carrer de Sant Pere Més Alt del barri de Sant Pere. Just damunt de la portalada d’entrada original del lloc de culte, del segle xv, hi vam contemplar l’escultura gòtica de Sant Pere de les Puel·les, tal com consignava la placa indicadora. De fet, era aquella escultura el que anàvem a veure.

Vam tornar de la visita amb una ensenyança i amb un dubte. Representa que ara ja sabem que la nit de Sant Pere, és a dir, en les hores nocturnes del 29 de juny, la figura de l’Apòstol s’aixeca de la cadira i espolsa el coixí per a esponjar-ne la llana que li aguantarà la corpenta dotze mesos més. Això es veu que no cal que ho aneu a comprovar. És cert i prou.

Pel que fa al dubte, els tres filòlegs embadalits davant de l’edifici ens vam interrogar sobre el significat i l’origen de la paraula puel·les del rètol. I després d’unes quantes indagacions, el dubte s’ha tornat una segona ensenyança que us compartiré tot seguit. Puel·la apareix documentat només al DCVB, com a variant de puella: noia, donzella. Amb aquest mateix sentit, la recull el GDLC. En canvi, el DIEC2, s’hi refereix exclusivament com a “dona verge”. Per tant, Sant Pere seria el benefactor de les noies. En aquest cas concret, de monges, ja que aquesta Església és l’últim vestigi d’un antic monestir de benedictines, que encara continua funcionant en un altre recinte del barri de Sarrià.

Em queda un últim descobriment a explicar. Malgrat que al web impressionant de l’actual comunitat de monges també hi escriuen Monestir de Sant Pere de les Puel·les, el mestre Coromines ens aclareix al DECat: “Recordem Sant Pere de les Puelles, la vella església de l’antiga muralla de Barcelona, pronunciat [puéʎəs](‘monges joves’ suposo). És a tort, doncs, que els editors moderns imprimeixen puel·la en les edicions lul·lianes.” El DIEC2 s’hi ha degut inspirar.

Per cert, jo no aniré la nit del 29 de juny a veure si l’estàtua es mou. Si fos que sí, em moriria. Però vosaltres, feu el que vulgueu. I conte contat, ja s’ha acabat.

—

Fotografia pròpia de la fatxada de l’Església de Sant Pere