Agafada al vol

Som les paraules que diem

27 de març de 2015
2 comentaris

Prou

El soroll ens assetja constantment. Ni en la més íntima solitud, n’hi ha que no se saben abraçar al silenci. I sense l’entrenament a l’absència de brogit, ens tornem uns ineptes perceptors dels matisos.

A l’hora de la veritat, aprendre a parlar correctament una llengua representa tenir un rebost de paraules ben fornit, però calen igualment unes orelles ben destapades i una veu disposada a dominar-ne la melodia.

En l’article “Idiomes i genètica“, Daniel Closa ens parla de les llengües tonals i no tonals i d’una investigació que apunta que uns gens del cervell podrien explicar per què els parlants de, per exemple, el català i la resta de les llengües romàniques tenen dificultats per reconèixer els tons que identifiquen mots o elements gramaticals en llengües com ara el xinès.

Al mateix temps, convé aclarir que “en les llengües anomenades entonatives (no tonals), com el català, la melodia aporta significats i matisos diversos que solen afectar l’oració sencera i imprimeix caràcter i peculiaritat a una varietat lingüística”. (1)

Així, doncs, els xinesos afinen més que els catalans: poden modular tons en segments tan petits com una paraula, mentre que nosaltres sembla que necessitem un enunciat sencer per marcar una variació entonativa.

Ara bé, què és un enunciat sencer? Quantes paraules juntes formen una oració? De fet, en algunes casos, només una: Plora, Fuig, Vine… són frases. Tenen allò que és imprescindible: un verb.

A tot això hi he arribat perquè la G em va demanar que parlés de prou amb un valor assertiu. Diu que quan el fa servir amb els seus fills no l’entenen i li pregunten: Prou?

Si anem al GDLC, trobem recollides fins a quatre accepcions possibles d’aquest mot, amb unes quantes subaccepcions incloses. De totes les opcions, ens fixarem només en dos sentits concrets:

– Com a interjecció, amb el sentit concret de Ja basta. no més.

Prou, no parlis més.

 

– I com a adverbi, amb el sentit de Sí, certament.

– T’agrada el vi?

– Prou

A partir dels exemples que dóna el mateix diccionari, ens preguntem què deu fer que entenguem el sentit exacte en cadascun d’aquests casos. I tot i que la resposta és òbvia, ens falten elements per representar-la; es tracta de la diferència en la inflexió d’aquesta paraula, és a dir, en el to com la diem (alt, baix, ascendent, descendent).

Prou no és una oració i, en canvi, el to en què el pronunciem provoca diferències en el sentit que té i en la seva categoria gramatical.

Ergo, potser el català s’assembla una mica més al xinès del que ens imaginàvem…

(1) Pilar Prieto i Teresa Cabré (2013), L’entonació dels dialectes catalans. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Fotografia Música comprimida

 

Eixèrrit
10.08.2021 | 7.47
Cloc-i-piu
01.02.2016 | 7.12

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Sempre que faig servir el prou amb aquest sentit he de donar explicacions, però no per això deixo d’emprar-lo. Si em pregunten i dic “prou” vull dir que no havia previst que volgués allò que m’ofereixen però, ja que hi som, em sembla bona idea. És molt difrent respondre “prou” que “sí”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.