Agafada al vol

Som les paraules que diem

25 de juny de 2017
6 comentaris

Platxa

Cap llengua sona com s’escriu. N’hi ha que s’ho pensen, però no és cert. Només 5 lletres ens permeten representar fins a 8 sons vocàlics en català; fins a 10 sons vocàlics en anglès¹; fins a 14, en hongarès².

Per tant, aprendre una llengua nova significa un esforç important. Necessitem memoritzar el nom de les coses, comprendre com s’ordenen els elements dins de la frase i entrenar-nos a produir sons diferents dels que tenim en el repertori fonètic de la nostra llengua inicial. A part d’això, en el cas de llengües que viuen en contacte constant, com per exemple el cas del català i del castellà, les interferències fonètiques són habituals.

Recordo que, quan vaig aterrar al meu anterior lloc de treball al Baix Llobregat fa una pila d’anys, em sorprenia que tingués dificultats per interpretar algunes paraules dites per persones que havien adquirit el català de grans i que, posem per cas, pronunciaven de manera idèntica  joc  i lloc o fins i tot  sexe  i setze. Era un fenomen nou per a mi i els malentesos podien arribar a ser divertits.

El que potser no estem tan avesats a remarcar són les dificultats de comprensió d’expressions entre parlants de diferents dialectes del català. A aquestes alçades, com a occidental, encara tinc alguna vacil·lació ocasional per entendre ràpidament què estan dient els parlants orientals del meu voltant quan hi ha pel mig les vocals àtones. Però la possibilitat d’equívocs és, com veurem, bidireccional.

De fet, la grafia tj / tg -de jutjat i jutges- correspondria en estàndard al so africat postalveolar sonor que es transcriu en l’Alfabet Fonètic Internacional amb el símbol [dʒ]. Ara bé, en alguns parlars no sona ben bé així. A més, a l’àrea del català central, resulta normal desxifrar aquest so a partir de la seua variant sorda quan la pronuncien alguns parlants que tenen el castellà com a llengua primera. En aquests casos, una platja sonaria com una /platʃə/, amb una segona síl·laba idèntica a la de cotxe.

En aquest context, doncs, a còpia de practicar aquestes associacions, al final també es produeixen més embolics del compte. Just el que em va passar la setmana passada amb una companya quan li explicava que:

– “A l’estiu la crema solar de factor 50 és l’únic que evita que t’apareguen platxes a la cara”.

– “I com et poden sortir platges a la cara?” -es va astorar, la pobra.

Platxa no es coneix al Garraf. Fins aquell moment jo no en tenia consciència; ni tampoc que no apareix al DIEC2. La recull, però, el GDLC i el DCVB amb el sentit de “Clapa, sobretot de la pell o del pèl”. Tampoc no apareix al DNV, tot i que el DCVB ens diu que s’usa al Camp de Tarragona, al Maestrat i a Morella. Per tant, no deu ser una paraula gaire coneguda fora de l’àmbit estricte de les comarques centrals del domini lingüístic.

Les confusions fan gràcia. I ens ensenyen que, encara que tinguem les orelles com pàmpols, sempre queda lloc per a la sorpresa.


¹ Vegeu l’apunt: L’embolic de les vocals en anglès d’Andreu Cabré

² Vegeu a la Viquipèdia: Hongarès

Imatge de Valeria Montana Bonavides

 

Destrencar
24.04.2022 | 8.26
Justejar
15.05.2020 | 7.52
Mon
16.01.2015 | 6.58

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. “Cap llengua sona com s’escriu” O no… [ve a dir l’Asterix].

    L’ortografia de l’esperanto (com també el volapuk i l’ido) és perfectament fonològica: cada lletra o grup de lletres representa de manera invariable un únic só.

    Atentament

    1. Ah, si són llengües artificials, no és d’estranyar! Són codis més lògics perquè han sortit d’un laboratori, però les llengües vives i fruit de la creació col·lectiva són molt més anàrquiques.

      Gràcies per la informació,

      Teresa

    2. Totes les llengües són “artificials”, i totes són ben “vives”. I les normes de totes elles han sorgit -en més o menys mesura- en un despatx.

      Respecte al fet anàrquic de les normes, jo no confondria una norma sense cap ni peus (per exemple, una norma on el redactat són tres línies, i les excepcions dues pàgines) amb una norma anàquica (plena d’harmonia i ordre, com pot ser la gramática de l’esperanto).

      Atentament, i gràcies pel seus artícles tan interessants

  2. Jo no soc filòlec com tu, només soc un dels teus alumnes. Acostumo a llegir el teu bloc, per cert molt interessant.
    Avui ens ha tocat la paraula “platxa”. Sembla que estiguem a la mar, amb els para-sols oberts, intentant calmar la calor sofocant que fa en aquests dies d’etiu.
    Ves per on aquesta platxa no té sorra, no es troba a la vora de l’aigua. Són desitjos de les llengües, quasi la mateixa pronúncia i diferent significat.
    Salud i bon estiu a tothom,
    Pedro

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.