Agafada al vol

Som les paraules que diem

4 d'abril de 2014
0 comentaris

Pitoia

Imatge, paraula, records. Aquesta seqüència es repeteix constantment quan estem actius mentalment. Veiem un objecte i instantàniament ens ve a la memòria el relat que hi hem construït al damunt amb el pas del temps; un relat privat que només és nostre.

És per això que les mateixes paraules expliquen tan distintes històries.

Al nostre paisatge els ametllers tenen una presència discreta i constant. Esdevenen protagonistes absoluts només quan esclata la florida entremig dels brots de fulles tendres, tan bon punt s’ensumen els primers dies de bon temps.

Passejar pel camp és un privilegi a què tothom hauria de tenir accés. El cicle de la natura ens passa inadvertit des de l’asfalt, entremig dels edificis que potser ni tan sols deixen endevinar quin temps farà avui.

Pels camins de terra, resseguint els màrgens de pedra seca i escapçant les herbes seques que proliferen a les vores, ens imbuïm de l’estat de la vegetació. Se’ns encomana la fredor de les branques despullades de l’hivern o ens acomboia la crescuda exuberant dels pàmpols.

Veure un bancal d’ametllers engalanats de poms de pitoies és un espectacle que admiro. Les pitoies són el pas provisional entre la florida i la crescuda completa del fruit i em porten records de molts anys enrere.

He volgut esbrinar si aquesta designació és coneguda i m’ha sorprès comprovar que no apareix documentada als diccionaris generals ni al diccionari dialectal d’Alcover-Moll. Ni el mestre Google en sap gairebé res. L’únic rastre que he localitzat és el nom d’una marca d’oli que es diu Mas de Pitoia.

En estàndard, de la pitoia se’n diu ametlló. I no tinc cap intuïció sobre les relacions d’aquesta paraula amb cap altra. Formalment, la podríem relacionar amb la paraula toia (ram de flors) o amb la paraula patoia (peix semblant a la sardina). No crec, però, que siguin parents ni de lluny. Persistirà la incògnita del seu origen, doncs.

Mentrestant, la continuaré associant a les històries dels xiquets que tenien el costum, totalment obsolet avui en dia, d’anar a córrer la pitoia. Un fruit verge i cruixent, amb el nucli tou i lleugerament sucós. Una delícia prou valorada per exposar-se al càstig dels pagesos propietaris dels ametllers víctimes d’aquest furt.

Imatge, paraula, records.

Fotografia pròpia.

 

Contribució
04.04.2016 | 8.05
Gelor
25.01.2020 | 8.59
Angle
21.10.2016 | 7.15

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.