Agafada al vol

Passejar pel camp és un privilegi a què tothom hauria de tenir accés. El cicle de la natura ens passa inadvertit des de l’asfalt, entremig dels edificis que potser ni tan sols deixen endevinar quin temps farà avui.

Pels camins de terra, resseguint els màrgens de pedra seca i escapçant les herbes seques que proliferen a les vores, ens imbuïm de l’estat de la vegetació. Se’ns encomana la fredor de les branques despullades de l’hivern o ens acomboia la crescuda exuberant dels pàmpols.

Veure un bancal d’ametllers engalanats de poms de pitoies és un espectacle que admiro. Les pitoies són el pas provisional entre la florida i la crescuda completa del fruit i em porten records de molts anys enrere.

He volgut esbrinar si aquesta designació és coneguda i m’ha sorprès comprovar que no apareix documentada als diccionaris generals ni al diccionari dialectal d’Alcover-Moll. Ni el mestre Google en sap gairebé res. L’únic rastre que he localitzat és el nom d’una marca d’oli que es diu Mas de Pitoia.

En estàndard, de la pitoia se’n diu ametlló. I no tinc cap intuïció sobre les relacions d’aquesta paraula amb cap altra. Formalment, la podríem relacionar amb la paraula toia (ram de flors) o amb la paraula patoia (peix semblant a la sardina). No crec, però, que siguin parents ni de lluny. Persistirà la incògnita del seu origen, doncs.

Mentrestant, la continuaré associant a les històries dels xiquets que tenien el costum, totalment obsolet avui en dia, d’anar a córrer la pitoia. Un fruit verge i cruixent, amb el nucli tou i lleugerament sucós. Una delícia prou valorada per exposar-se al càstig dels pagesos propietaris dels ametllers víctimes d’aquest furt.

Imatge, paraula, records.

—

Fotografia pròpia.