Agafada al vol

Som les paraules que diem

7 de juny de 2013
0 comentaris

Pirahã

Els espais de reflexió a la televisió segurament no ocupen una porció significativa de tot el pastís, si tenim en compte l’oferta global que entra ara mateix a les cases. Per sort, hi ha almenys un parell de canals que són una excepció a la regla que diu que fer de telespectador mata neurones.

Els lingüistes estimen que al món encara es parlen unes 6.000 llengües. També diuen que la gran majoria de les que han sobreviscut fins al moment actual de transformacions convulses desapareixeran abans de cent anys. En quedaran poques, que s’aniran engreixant a còpia de menjar-se les petites.

L’últim reportatge que he tingut el plaer de veure tractava sobre la felicitat i el llenguatge. La gramática de la felicidad ens presenta la llengua pirahã, que parlen només unes 300 persones en algun racó remot de la selva amazònica. I al llarg del programa es fa una associació curiosa entre el concepte de simplicitat lingüística i el concepte de felicitat.

A partir de l’anàlisi de la llengua dels pirahãs, amb un sistema ideat a l’Institut de Tecnologia de Massachussetts, també es posa en qüestió la teoria de Noam Chomsky que els humans compartim una gramàtica universal.

Qüestions controvertides a banda, en la nostra organització social és evident que la riquesa lèxica i la precisió en l’ús del vocabulari fan possible la riquesa i la precisió del pensament humà. I que hem d’aixecar dics perquè les marees no se’ns emportin les llengües més dèbils del nostre entorn.

De fet, aquí i a tot arreu, sembla que les regles del mercat també operen en l’àmbit de la lingüística i que unificar el perfil dels consumidors és una estratègia ambiciosa que no topa amb gaires obstacles. Si més no, les dinàmiques que ens assetgen conflueixen en un sentit justament contrari al de preservar el benestar de tota la població.

I el benestar lingüístic és també un element important. Els pobles que tenen autoestima no abandonen la seva llengua pròpia, ni la rebategen amb noms denigrants per estroncar-ne la transmissió intergeneracional.

Que tinguem màquines per desxifrar llengües perdudes o en perill extrem d’extinció no ens descarrega de l’abatiment de constatar que estem avançant cap a una catàstrofe lingüística.

Foto de Martin Schoeller

Espetència
15.03.2013 | 6.08
Prou
27.03.2015 | 9.03
Fogatxa
05.01.2024 | 5.33

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.