Agafada al vol

Som les paraules que diem

17 d'abril de 2020
0 comentaris

Perdulaga

Dins i fora. Soroll i silenci. Memòria i oblit. Llum i ombra. Delicadesa i perversió. Esforç i desídia. L’oscil·lació entre contraris marca el ritme del món, condiciona la vida dels pobles i s’integra en l’ànima humana. Malgrat la insistència a representar-nos en blanc o negre, els grisos s’escampen pertot.

Continuem confinats. Tot i que no em mou la voluntat d’escriure un quadern de bitàcola, tot el que fem no pot eludir aquesta excepcionalitat omnipresent. Ara mateix, llegeixo més poesia que mai. Els poemes tenen una intensitat superior a qualsevol altra creació literària. Deixen rastre, si són bons. Commouen, si han pogut combatre l’erosió del pas del temps. Tinc piles de llibres de poemes per aquí i per allà. L’altre dia vaig recuperar d’una lleixa la versió catalana de Les flors del mal  —d’Edicions del Mall (1987)— i també una versió francesa més antiga, de 1972. Tinc els dos llibres l’un al costat de l’altre. En vaig tastant poemes quan vull. N’hi ha un de preciós, que ens incita a no defallir: ‘Elevacio’. M’agraden molt les dos últimes estrofes:

Darrere de l’enuig i la vasta tristor
que amb el seu pes fatiguen l’existència boirosa,
feliç aquell mortal que amb ala vigorosa
s’enlaira vers els camps serens de la claror!

Aquell que amb pensaments, semblants a les aloses,
sap llançar-se a ple vol vers el cel del matí,
—sobrevolar la vida, i sense esforç capir
la llengua de les flors i les callades coses!

Ara bé, en el mateix volum, hi trobem altres creacions d’un to ben allunyat del d’aquests versos. L’autor, Charles Baudelaire, era una ànima intranquil·la, el poeta maleït. Ens ha arribat la seua obra incombustible juntament amb la reputació d’home tèrbol. En parlàvem l’altre dia amb un amic a través de les ones i del vent. Baudelaire era un perdulaga —vaig dir. I vet aquí que l’atribut en qüestió va causar sorpresa. Ningú no la diu aquesta tampoc —vaig pensar?  Deu ser bastant així, efectivament, perquè he comprovat que no apareix en cap diccionari. En cap ni un. De tota manera, pel context es pot entendre a què fa referència i, a més, probablement no costa gaire associar aquesta forma amb l’adjectiu perdulari perdulària. Vol dir el mateix: Persona que ha arribat molt avall en la degradació moral o en la negligència dels seus interessos, segons el DIEC2. En realitat, però, la forma normativa és igualment un vocable d’origen incert, relacionat amb la variant mallorquina perduari, tal com ens indica el GDLC. Així doncs, no sé d’on surt la nostra variant ebrenca, però a mi em recorda el baliga-balaga, de ben poca reputació també. Siga com siga, sabem del cert que un poeta pot ser sublim i endimoniat alhora.

Ens quedem aquí. Mirant com oscil·len les hores entre l’acció i la inacció. Constatant com el nostre ànim bascula entre la conformació i la impaciència. Tenint un record càlid per als que es debaten entre la salut i la malaltia.


Fotografia de Dmitry Ermakov a Unsplash

Cadup
19.12.2014 | 7.20
Repàs
13.12.2020 | 6.17
Obaga
26.12.2020 | 9.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.