Agafada al vol

Som les paraules que diem

26 d'octubre de 2015
11 comentaris

Papaterra

Res no lliga l’estètica de les paraules amb el seu significat. La bellesa dels mots pot ser exclusivament exterior, autònoma, formal. Els fonemes, de fet, constitueixen la música de la llengua.  Per això, quan escoltem algú que no entenem, ens arriba només la sonoritat del seu missatge.

Repassant les paraules preferides d’exalumnes d’un curs de català, m’ha sortit aquesta llisteta: papallona, esgarrifança, oreneta, carquinyoli, endimari, espigall, julivert. Visiblement, no tenen gaires trets en comú. Ara bé, totes són paraules de més de tres síl·labes. I van de baix a dalt: són planes o agudes; comencen a poc a poc i van prenent força. Això no té cap valor científic, per descomptat. És una pura falòrnia.

Però em serveix per adonar-me que la paraula que us presento també té aquesta cadència. Pa-pa-ter-ra té quatre síl·labes, és plana, repeteix consonant bilabial oclusiva sorda, té un vibrant forta i una e oberta tònica. Formalment, és dues paraules en una. Déu n’hi do, no?

No obstant això, tota aquesta parafernàlia constitueix l’embalatge d’un repulsiu cuc de terra. Tal com el definiria el DIEC2, un oligoquet que viu al sòl i s’alimenta de les partícules orgàniques esponjant el terreny. Dit d’una altra manera, una bestiola que repta, llargueruda, tova i llefiscosa. Segons el DCVB, papaterra s’usa a la Plana de Vic, Calaceit, Gandesa, Tortosa i Morella; i en castellà es diu lombriz de tierra.

La variació sembla que té més corda encara, perquè al poble tenim una altra etiqueta exòtica per anomenar l’anèl·lid en qüestió: tartanya, d’etimologia desconeguda segons l’Alcover-Moll. És una paraula ben potent, però no tan decorativa.

Sabem que, quan ha plogut i la terra té saó, les papaterres surten a passejar. Arriben a fer-se tan llargues com un pam de la mà. Fan uns muntets d’excrements que esdevenen volcans de lava diminuta. I els xiquets les seccionen en trossets, que fan servir d’esquer per a pescar. En fi, tot un poema.

Ara mateix serà difícil, però si tanquem els ulls i aconseguim esborrar tots els records que en tinguem i, sobretot, oblidar com es belluga lentament pel camp després de la pluja, continuarem gaudint de la bellesa d’aquest so: papaterra, papaterra, papaterra…

Fotografia de: Astuto Roedor

 

Menejar
03.07.2016 | 7.44
Piar
21.08.2021 | 8.25
Coratge
10.04.2016 | 10.37

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Bon dia Teresa:

    Sembla mentida quantes paraules boniques has utilitzat en aquest escrit per descriure un cuc de terra; la qual cosa ens demostra que la llengua serveix per expressar-nos de moltes maneres diferents, per expressar sentiments, raonaments. Tot allò que s’esdevé a la nostra vida quotidiana ho podem fer més bonic simplement utilitzant la paraula.

  2. Com és que no en parles de les formes llambrigol/llombrígol (recorde de menut que al poble (Almoines, la Safor) dèiem “xambrígol” on la meua dona, barcelonina i de Martorell, en diu cuca de terra (molt pobrissó!)

    1. Jo només agafo una paraula que sento o que m’agrada i en parlo, però si algú n’ofereix altres maneres de referir-s’hi em sembla fantàstic!

      Gràcies, Jesús d’Almoines!

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.