Agafada al vol

Obeïm instints primaris. La gana, la sed, el fred, la calor, l’atracció o la por ens governen. Hi hem afegit capes de civilització al damunt, però els instints bateguen com un cor adormit o com un cor desbocat. Som animals culturitzats, i gràcies.

Avui fa tretze anys que vaig obrir aquest blog. Hi he abocat hores, pensaments i memòria. I n’he obtingut, en retorn, regals de bon començament imprevisibles. I al cap del temps encara acull vida i paraules embolicats amb paper setinat. Com ara pallol, que dona nom a la primera plaça entrant per la muralla de la Part Alta de la nostra ciutat més romana.

Anem a pams. Dissabte sis amigues estupendes estàvem de celebració i la nostra destinació era perdre’ns entre carrerons empedrats i places ocupades per transeünts. A la plaça Pallol havíem de visitar una maqueta gegant de la ciutat antiga. I ens vam fixar en aquest topònim, que una de nosaltres va ensumar instintivament que feia olor de palla. Ho vam asseverar de seguida, gràcies al GDLC. Un dels significats de la parauleta remet a “dipòsit públic on es guardava el gra“. Començàvem a fer boca.

De fet, teníem taula reservada al restaurant El Cup Vell, un espai gastronòmic clandestí, de cuina d’autor i amb el peix local com a gran protagonista, segons les guies especialitzades. A la plaça del Rei vam trobar-nos un concert de Nadal, amb músics joveníssims tocant en directe per als espectadors espontanis. Hi ha dies que, simplement, tot apunta a l’èxit.

L’àpat va ser un festival. Entremig de les tiretes de calamar amb caldo de gallina i el llobarro salvatge damunt d’un llit d’arròs aromàtic, vaig anar anotant algunes de les exhalacions de les meues companyes: “Tinc molta felicitat ara”. “Estic experimentant un orgasme gastronòmic”. “Em batega el tim”. Els vaig demanar explicacions sobre aquest últim punt de l’anatomia, que jo desconeixia.

Es poden viure gairebé sis dècades i encara tindre pendent de descobrir una part del cos que no sabem que ens salva. Us ho explico molt succintament, per si també us convé prendre’n nota. El tim és un òrgan limfoide primari situat al mediastí en què té lloc la maduració dels limfòcits T i que resulta vital en la protecció contra l’autoimmunitat¹. Ara bé, segons la C. es tracta de la casa de l’ànima.

No sé per què passen algunes coses. En canvi, sí que sé que les espurnes que fan brillar moments minúsculs es perden en la foscor de l’oblit si no les atrapem. Aquest blog em serveix per a retenir l’evanescència. I per a moltíssim més. Gràcies per seguir-lo fins aquí.

—
Portal de Sant Antoni, de Vikimedia Commons

¹Tim a la Viquipèdia